diumenge, 7 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (54)

 


El triomf de la mort, 1562, de Pieter Brueghel el Vell (1525-1569)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT

Quan la virtut diu a l'home: “Puja al meu altar, destapa el teu pit, et vull sacrificar”, si ell es resisteix a les seves ordres, ella l’en castiga immediatament; lliura el seu cor als botxins imperibles, als remordiments que el turmenten, i que, acarnissats sobre llur presa, hi romanen aferrats i la segueixen fins a l'infern: però si vol obeir la seva veu, tan aviat ha pres aquest designi, la virtut agraïda porta la pau a la seva ànima agitada, dissipa les tempestes, i la seva veu, més dolça que la dels aduladors, li fa sense parar elogis que la veritat repeteix amb ella.

Omegar, sorprès, experimenta instantàniament aquests feliços efectes. El curs impetuós de les seves passions es modera i s'atura. Un dia dolç comença a penetrar en la seva ànima; hi reneix la calma, Omegar s'atreveix a baixar-hi, i a qüestionar-se a si mateix i les seves intencions. Orgullós de les respostes que en rep, mira el cel amb confiança. La memòria d'un Déu que regula l'univers, el consola. Que els àngels tocaran les trompetes que han de despertar els morts; que la terra s'esfondrà, que el sol i les estrelles s'apagaran, els seus ulls n’aguantaran l'espectacle amb valentia; Omegar és digne de presenciar l'últim dia de la terra.

Ja l’anuncien terribles presagis. De les profunditats de coves i caus surten sons lamentables i planyívols: hom sent en l'aire nombroses veus que gemeguen; totes les fulles dels boscos es belluguen totes soles; els animals espantats criden, fugen i es llancen als precipicis. Les campanes, brandades per una força desconeguda, escampen al lluny els accents lúgubres de la mort: hom diria que toquen la defunció del gènere humà. Les muntanyes s'obren i vomiten remolins de flames i de fum. Les onades de l'oceà es tornen lívides, i sense ésser esvalotades pels vents i les tempestes, rugeixen, es trenquen furioses contra les costes, fent rodolar cadàvers. Tots els cometes que, des de la creació, havien espantat els homes, s'acosten a la terra i enrogeixen el cel amb llurs cabelleres paoroses; el sol plora, el seu disc està cobert de llàgrimes de sang.

Aquests presagis no són pas enganyosos. El Senyor havia escrit als llibres del destí que preservaria la terra mentre el gènere humà tindria el poder de perpetuar-s'hi. Veu que Sidèria no sobreviurà pas a la fugida d'Omegar, i que l'única dona fèrtil entre els homes perirà. Lliure de les seves promeses i de les lleis que ell mateix s'imposava, Déu dona el primer senyal de la resurrecció dels morts. El cel hi respon amb crits d'alegria; l'infern en tremola; els seus habitants s'endinsen a les flames per amagar-s’hi. Els àngels situats als peus del tron ​​de Déu fan sonar les trompetes de l'últim dia, els estrèpits de les quals s’escolten fins als límits de l'univers. Immediatament els cossos que contenen substàncies humanes s'afanyen a retornar-les. Al nord, el gel es trenca per a oferir-los un pas. Sota els tròpics, l'oceà borbolla i les vomita a les seves costes. Surten de les tombes que s'obren, dels arbres que s’esberlen, de les roques que es trenquen, dels edificis que s'esfondren. La terra és un volcà immens del qual, a través d'una infinitat de boques, es llancen ossos i cendres.

A la vista de les tombes obertes, d'ossos sortits de les entranyes de la terra, de cendres humanes escampades per l'aire, Omegar està aclaparat pel terror; els seus cabells s’ericen, s'atura; tem trepitjar la pols que li sembla vivent. Enlairat constantment pels moviments ondulants de la terra, com si vogués sobre les onades, i sostenint-se amb prou feines, es recolza en un arbre, l'aferra entre els seus braços, tanca els ulls i es resigna a la mort, així com els navegants que, incapaços ja de lluitar contra la tempesta, i lliurant llurs veles a la fúria dels aquilons, pàl·lids i tremolosos, esperen l’onada que els submergirà o els esclafarà contra les roques.

Tres hores són suficients per a l'erupció de les restes humanes, de tant violenta i ràpida! tan bon punt Déu, que sap el nombre d'àtoms de l'univers, i la mirada del qual travessa els replecs més delicats de la natura, veu que la terra ha lliurat les cendres dels homes, vol que reposi. Immediatament l'oceà torna a cridar les seves onades desbordants i furibundes a les seves ribes: els vents volen, es precipiten els uns sobre els altres, i retornen rugint a llurs cavernes. Un silenci tètric segueix aquesta tempesta universal; Omegar està meravellat de viure encara, no s'atreveix a creure en el retorn de la calma. Escolta!... Cap soroll no li fereix les orelles. S'allunya de l'arbre que abraçava, i s'atreveix a fixar els ulls sobre els objectes que l'envolten. O sorpresa! estan tan desfigurats que amb prou feines els reconeix; les despulles humanes, en sortir dels cossos que les retenien, els han mutilat o destruït. Aquí, les muntanyes han perdut la meitat de llurs bases, i semblen suspeses en l'aire. Allà, pobles sencers han desaparegut sota les cendres que els cobreixen. A tots els llocs consagrats a l’enterrament dels homes, s'han obert avencs terribles. No hi ha arbres, ni plantes, ni roques, ni edificis que siguin sencers, i que no presentin figures espantoses o estranyes.