Pitàgores, animalista i vegà

 

Al llenç de Rafael L'escola d'Atenes Pitàgores de Samos (569-475 aC) apareix al cantó inferior esquerre, amb un llibre a les mans

Ovidi, Les metamorfosis, Llibre XV, “Discurs animalista i vegà de Pitàgores”, 75-143

Hi hagué un home [Pitàgores] aquí, nascut a Samos, però que havia fugit alhora de Samos i dels senyors d'aquesta illa i que per odi a la tirania s'havia exiliat voluntàriament. Per allunyats que estiguin de nosaltres en la regió del cel, aquest home s'acostà als déus amb el pensament, i el que la natura negava a la visió humana, ell ho descobria amb els ulls de l'esperit. Quan per la força del seu geni i un treball infatigable ho havia penetrat tot, ho exposa a una multitud de silenciosos admiradors de les seves paraules:   ensenyava l'origen del vast univers, els principis de les coses, què és la natura i la divinitat, com es formen la neu i el llamp, si qui trona és Júpiter o el vent que fa esclatar els núvols, què fa tremolar les terres, per quina llei es mouen els astres, i tot el que és ocult; el primer condemna que siguin servits a les taules els animals; el primer, obre la sàvia boca amb aquestes paraules, que amb tot no havien d'ésser cregudes: 

«Absteniu-vos, mortals, de sollar els vostres cossos amb menges impures. Hi ha messes, hi ha fruites que amb llur pes abaixen les branques, i, a les parres, els raïms inflats; hi ha plantes exquisides, d'altres que la flama pot ablanir i fer tendres; no us són prohibides ni la llet ni la mel que ha perfumat la flor de la farigola; pròdiga, la terra us dona els seus tresors i aliments delitosos i us procura menges sense matança ni sang. Les bèsties apaivaguen la fam amb la carn, i encara no pas totes; perquè els cavalls, els xais i els bous viuen d'herba. Són les de natural salvatge i cruel, els tigres d’Armènia i els lleons iracunds i, amb els llops, els ossos, que frueixen amb una menja sagnant. Ai! quin crim és, engolir entranyes dins les entranyes, i engreixar el cos àvid amb un altre cos, i viure de la mort  d'un altre ésser vivent! ¿Què, enmig de tantes riqueses que produeix la terra, la millor de les mares, no et plau sinó mastegar amb dent cruel unes tristes nafres i tornar als costums dels Ciclops? ¿No pots, sense destruir un  altre ésser, apaivagar els dejunis del teu ventre voraç i malavesat?

Però aquella edat antiga, que hem anomenat àuria, amb els fruits dels arbres i les plantes que produeix la terra fou feliç, i no sollà la seva boca amb sang. Aleshores els ocells movien sense perill les ales pels aires; la llebre errava tranquil·la pel mig dels camps, i la seva credulitat no suspenia el peix de cap ham; el món ignorava la insídia i no temia cap engany, tot era ple de pau. El primer, qui fos, que, donant un exemple funest, envejà l’aliment dels lleons i introduí menges corpòries dins el seu àvid ventre, obrí el camí al crim. Sens dubte fou la mort de bèsties salvatges que per primera vegada sollà el ferro d'una sang calenta; això era prou, i reconec que podem fer morir sense crim els éssers que cerquen la nostra mort; però si eren per a morir, no eren per a menjar.

D’aquí la impietat anà més lluny, i la primera víctima que fou creguda mereixedora de mort fou el porc, perquè amb el seu corbat musell havia desenterrat la llavor i destruït l’esperança de l'any. El boc, per haver mossegat la vinya, diuen que fou immolat davant dels altars de Bacus que demanava venjança: la culpa els va perdre tots dos. Però ¿quina fou la vostra, ovelles, plàcid bestiar nascut per a servir els homes, que porteu un nèctar dins la vostra mamella plena, que ens forniu flonges vestidures amb la vostra llana, que ens sou més útils vives que mortes? ¿Quin crim ha fet el bou, animal sense frau ni arteries, inofensiu, ingenu, nascut per a suportar les fatigues? Sí, és un desmemoriat, indigne dels presents de la terra, l'home que pot degollar el conrador del seu camp, a penes alleugerit del pes de l'arada corba, i percudir amb la destral aquell coll gastat pel treball, després d'haver-se'n tantes vegades servit per a girar la dura gleva, tantes vegades per a fer pujar les messes.

I no és prou de cometre tal crim: l'han imputat als mateixos déus i creuen que la suprema potència té un goig de la sang d'un laboriós jònec. Una víctima sense tara i de forma perfecta (car li és nociu d'haver plagut) és davant dels altars i, guarnida amb or i cintes, inconscient, escolta pregàries, veu com posen al seu front entre les banyes els fruits de la terra que ha cultivat i, percudida, taca de sang els ganivets que potser abans havia vist dins una aigua clara. Tot just arrencades del seu pit vivent les entranyes, les examinen i hi escruten les voluntats dels déus. Després (¿d'on li ve a l'home una tal fam per les menges prohibides?) goseu péixer-vos-en, oh raça de mortals! Us ho prego, no ho feu i escolteu les meves advertències; i quan donareu al vostre paladar els membres dels bous immolats, sapigueu i sentiu que mastegueu els vostres pagesos.

...