Encomi d'Helena, de Gòrgies

ENCOMI D’HELENA (414 ane)

Gòrgies de Leontínoi (483-380 ane)

En contra de la tradició historicocultural grega, Gòrgies absol, amb molta habilitat discursiva i amb una gran dosi d’ironia, Helena de la culpabilitat en el desencadenament de la Guerra de Troia i la declara innocent. “Qui té la paraula té l’espasa”, afirmava aquest sofista, i aquest seu mateix discurs palesa que sabia què es deia.

Helena de Troia per Evelyn de Morgan (1855-1919)

 

El guarniment d'una ciutat és el coratge dels seus herois; el d'un cos, la seva bellesa; el d'una ànima, la seva saviesa; el d'una acció, la seva virtut; el d'una paraula, la seva veritat. Tot el contrari enlletgeix. Per tant, cal que l'home com la dona, la paraula com l'acció, la ciutat com els individus, siguin lloats quan siguin dignes de lloança i blasmats quan no en siguin dignes. Perquè l'error i la ignorància són iguals a l'hora de blasmar allò que és lloable com de lloar allò que és digne de blasme.

I aquesta tasca recau en el mateix home de manifestar sense marrades quin és el nostre deure de proclamar que son refutats [text corrupte] els qui blasmen Helena, una dona sobre la qual es va alçar, en un concert unànime, tant la veu, creïble, dels nostres poetes, com la de la reputació lligada al seu nom, que s'ha convertit en el símbol de les pitjors desgràcies. Així que voldria, en aquest discurs, fer una demostració raonada que posarà fi a l'acusació contra aquesta dona la reputació de la qual és tan dolenta. Convenceré de falsedat els seus detractors i, fent-los veure la veritat, acabaré amb la ignorància.

Que, per la seva natura i el seu origen, la dona de la qual parlo en aquest discurs s'ha de situar en el primer rang entre els primers dels homes i de les dones, pocs són els qui no se n’adonen clarament. Perquè és clar que si la seva mare és Leda, el seu pare, encara que hom diu que és mortal, és un déu, ja sigui Tíndar o Zeus: si és el primer, era un fet i hom el creia; si és el segon, era un déu i hom el refutava. Però el primer era el més poderós dels homes i el segon regnava sobre totes les coses.

Amb un parentiu tan noble, va heretar una bellesa totalment divina: encobriment que no ocultava. A més d'un home despertava més d'un desig amorós; ella sola, pel seu cos, va reunir multitud de cossos, una gernació de guerrers animats per grans passions en vista a grans accions; uns posseïen una immensa riquesa; altres, la reputació d'una antiga noblesa; altres, el vigor d'una força pròpia; altres, aquell poder que procura la possessió de la saviesa; i tots havien vingut moguts tant pel desig amorós de victòria com per l'amor invencible de la glòria.

Qui llavors, i per què, i com, satisfeu el seu amor emparant-se d'Helena, no ho diré pas. Dir el que saben als qui saben els pot ben persuadir, però no els pot encantar. En aquest discurs em saltaré, per tant, aquella època per començar de seguida el discurs mateix que estic a punt de fer i explicaré les raons per les quals era natural que Helena se n’anés a Troia.

El que feu va ésser pels designis del Destí, o ho va fer per les sentències dels déus o pels decrets de la Necessitat; o bé fou presa per la força, o persuadida pels discursos, o captivada pel desig. Si és per la primera causa citada, és just acusar allò que ha d'incórrer en l'acusació: la diligència dels homes no pot oposar-se al desig d'un déu. El més feble no pot oposar-se al més fort, sinó que s'ha d'inclinar davant el més fort i deixar-se guiar: el més fort dirigeix, el més feble segueix. Ara, un déu és més fort que els homes per la seva força, la seva ciència i per tots els avantatges de què gaudeix. Si, doncs, és contra el destí o contra Déu que cal presentar l'acusació, rentem Helena de la seva ignomínia.

Si fou segrestada per la força, fou coaccionada desafiant la llei i violentada injustament. Queda clar, llavors, que és el raptor, per la seva violència, qui ha estat culpable; ella, segrestada, haurà conegut la desgràcia d'haver estat maltractada. És, doncs, el Bàrbar, autor d’aquesta empresa bàrbara, qui és just condemnar amb les nostres paraules, de dret i de fet: per la paraula es farà el meu procés, per la llei es pronunciarà la seva prescripció, pel fet patirà el càstig. Però, Helena, coaccionada, privada de la seva pàtria, arrencada de la seva família, com no podria ésser natural plànyer-la més que avergonyir-la? Un va cometre els crims, però ella, ella els va patir. Per tant, és just compadir-se d'ella i odiar l'altre.

I si és la paraula la que la va persuadir enganyant la seva ànima, si és així, no serà difícil defensar-la i absoldre-la d'aquesta acusació. Heus aquí com: la paraula és un tirà molt poderós; aquest element material d'una petitesa extrema i totalment invisible porta les obres divines a llur plenitud: perquè la paraula pot fer ara cessar la por, ara esvair la tristesa, ara excitar la joia, ara acréixer la compassió. Com? Us ho mostraré.

És a l'opinió dels oients que ho he de mostrar. Considero que qualsevol poesia no és altra cosa que un discurs marcat per la mesura, aquesta és la meva definició. A través d'ella, els oients són envaïts pel calfred de la por, o colpits per aquella pietat que fa caure les llàgrimes o per aquella pena que desperta el dolor, quan s'evoquen les sorts i les dissorts que experimenten els altres en llurs empreses; la paraula provoca en l'ànima una afectació pròpia. Però això no és tot! Ara he de passar a altres arguments.

Els encanteris entusiastes ens procuren plaer per l'efecte de les paraules, i allunyen el dolor. Això és perquè la força de l'encanteri, en l'ànima, es barreja amb l'opinió, l'encisa, la persuadeix i, amb la seva màgia, canvia les seves disposicions. De la màgia i la bruixeria van néixer dues arts que produeixen els errors en l'ànima i els enganys en l'opinió.

Hi ha molta gent que, en molts temes, ha convençut i encara convenç molta gent a través de la ficció d'un discurs fals. Perquè si tots els homes tinguessin en llur memòria el descabdellament de tot el que ha passat, si (coneguessin) tots els esdeveniments presents i, per endavant, els esdeveniments futurs, el discurs no estaria investit de tal poder; però quan la gent no té la memòria del passat, ni la visió del present, ni l’endevinació del futur, té totes les facilitats. Per això, la majoria de vegades, la majoria de la gent confia la seva ànima als consells de l'opinió pública. Però l'opinió és incerta i inestable, i precipita els qui en fan us en fortunes incertes i inestables.

Per tant, quina raó impedeix que Helena hagués caigut també sota l'encís d'un himne, en aquella edat en què deixava enrere la joventut? Seria com si l'haguessin segrestada i violentada [...]. Perquè el discurs persuasiu ha forçat l'ànima que ha persuadit, tant a creure en les paraules com a rendir-se als actes que ha comès. És, doncs, l'autor de la persuasió, en tant que és el causant de la coerció, qui és culpable; en canvi l'ànima que ha sofert la persuasió ha sofert la coacció de la paraula, així que és sense fonament que hom l'acusa.

Que la persuasió, afegint-se al discurs, aconsegueix imprimir a l'ànima tot allò que desitja, n'hem d’ésser conscients. Considerem primerament els discursos dels meteoròlegs: destruint una opinió i despertant-ne una altra en el seu lloc, fan aparèixer als ulls de l'opinió pública coses increïbles i invisibles. En segon lloc, considerem els recursos judicials que produeixen llur efecte coercitiu gràcies a les paraules: és un gènere en què un sol discurs pot captivar i persuadir una gran multitud, encara que no digui la veritat, sempre que hagi estat escrit amb art. En tercer lloc, considerem les discussions filosòfiques: és un gènere de discurs en què la vivacitat del pensament es mostra capaç de produir capgiraments en allò que creu l'opinió pública.

Hi ha una analogia entre el poder de la paraula pel que fa a l'ordenació de l'ànima i la prescripció de medecines pel que fa a la natura dels cossos. Així com algunes drogues evacuen certs humors, i altres drogues, altres humors, que algunes posen fi a la malaltia, d’altres a la vida, també hi ha paraules que afligeixen, d’altres que encoratgen llurs oients i encara d’ altres que, amb l'ajuda maligna de la Persuasió, posen l'ànima en la dependència de la seva droga i de la seva màgia.

Per tant, si el discurs la va persuadir, cal dir que no va cometre la injustícia, sinó que va conèixer la dissort. Però he d'explicar, quart argument, quina n’és la quarta causa. Si és Eros qui és l'autor de tot això, no és difícil declarar innocent Helena de l'acusació del que anomenem la seva culpa. En efecte, la natura dels objectes que veieu no està determinada per la nostra voluntat, sinó pel que cada un es troba ésser. Amb la vista, l'ànima queda impressionada fins i tot en les seves pròpies maneres.

Així és com, quan l'ull contempla tot allò que concreta l'enemic en la guerra _els ornaments de bronze i ferro sobre les armadures hostils, les armes de la defensa, les armes de l'atac_, comença de sobte a tremolar i fa tremolar també l'ànima, fins a tal punt que sovint, a la vista d'un perill que ha d'arribar, colpejat de terror, hom fuig com si ja hi fos. És perquè el sòlid costum de la llei és expulsat fora de nosaltres per aquesta por nascuda de la vista l'arribada de la qual fa tenir per res allò que es considerava bell en el judici de la llei: el bé que resulta de la victòria.

Algunes persones, tan bon punt veuen coses espantoses, de seguida perden la consciència del que està passant, així és com el terror pot apagar o fer desaparèixer el pensament. Molts han estat colpejats per patiments vans, per malalties terribles, per follies incurables. Així és com l'ull ha gravat en llur consciencia les imatges del que han vist. Deixo de banda moltes vistes terrorífiques: el que ometo no difereix, però, del que he parlat.

Així mateix, els pintors ofereixen un espectacle encantador per als ulls quan acaben de representar un cos i una figura, perfectament obtinguts a partir de molts colors i molts cossos. La realització d’estàtues, d'homes o de déus, procura als ulls un espectacle molt dolç.  Així és com hi ha coses tristes per mirar, altres d’emocionants. Hi ha moltes coses que desperten, en molts, amor i ardor de moltes coses i cossos.

Si aleshores l'ull d'Helena, en veure el cos d'Alexandre, va sentir plaer i va excitar, en la seva ànima, desig i delit d'amor, què hi pot haver d’estrany? Si Eros és un déu, té un poder diví entre els déus: com podria una persona més feble repel·lir-lo i protegir-se'n? Però si la causa és un mal d'origen humà, una ignorància de l'ànima, no cal blasmar el mal com una falta, cal considerar-lo una desgràcia.  Perquè el que ho va fer passar com a tal van ser les trampes de la fortuna, i no les decisions del sentit comú, son les necessitats de l'amor, no les disposicions de l'art.

En aquestes condicions, com podríem estimar just el blasme que culpa Helena? Tant si és una víctima de l'amor, com si ho és d'un discurs persuasiu, ja hagi estat segrestada per la força o obligada a fer el que va fer per la Necessitat divina, sigui el que sigui, s’escapa de l'acusació.

Espero haver reduït al no res, en aquest discurs, la mala reputació d'una dona, i haver-me cenyit a la regla que m'havia fixat al començament del meu discurs. He intentat anul·lar la injustícia d'aquesta mala fama i el desconeixement de l'opinió pública. I si he volgut escriure aquest discurs, és perquè sigui, per a Helena, com un elogi, i per a mi, com un joc.