Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
SEGON CANT
El meu pare és descendent de la casa més il·lustre de l'univers i la qual hom pot anomenar el llinatge dels reis de la terra. Ells s’assegueren a tots els trons aixecats en els dos mons i hi governaren tant de temps que la història no ha pogut preservar el record d'aquesta llarga nissaga de sobirans. El meu pare vivia en aquest palau que va ser la llar dels seus avantpassats. Cap a la meitat del seu regnat, va romandre rei sense súbdits. França, com Europa, no era més que una immensa solitud.
Quan
vaig néixer, l'himeneu a partir dels vint anys ja no era fèrtil. Els homes avançant
tristament cap al final de llur curs, sense ésser seguits d’una jove posteritat
que els hauria de substituir, van pensar que la terra perdria en ells els seus darrers
habitants. El meu naixement va ser un fenomen que va causar llur sorpresa i els
entusiasmes de lluir alegria: el celebraren amb festes. Hom diu que les dones corregueren des dels extrems d’Europa per veure l’home nen: és així com
m’anomenaren. El meu pare em va agafar entre els seus braços i va exclamar:
—El
gènere humà encara viu! Oh Déu! —va dir oferint-me al Senyor—, és un error que
m'enganya? Aquest nen serà el pare d'una nova raça. No me l’has pas donat a mi, sinó a la terra, sinó al món, del qual esdevé l'única esperança; tingues
cura dels seus dies, és per a tu, et consagro el meu fill!
Aquesta
alegria va durar poca estona. Vaig restar l'únic fill de la vellesa dels
europeus i de llur fecunditat; no havia arribat encara a l'edat en què l'home
comença a conèixer-se a si mateix, que vaig perdre el pares que m’havien
infantat. Sol en aquests llocs, jo mateix els vaig retre els honors de
l'enterrament i vaig cavar amb les meves pròpies mans la tomba on vaig colgar
aquestes estimades restes. Després d'haver acomplert aquests deures, vaig
passar uns dies només lànguidament; vaig viure en un palau magnífic i solitari que
no estava animat per d’altres éssers vius, era la més trista de les llars. L'avorriment
m'anava consumint a poc a poc i la meva joventut es pansia. Turmentat per la
necessitat de comunicar als meus semblants els meus sentiments i els meus
pensaments, vaig decidir d’abandonar aquesta solitud i de buscar a Europa si
encara hi quedaven humans.
El
dia que anava a la tomba dels meus pares a donar-los el meu últim comiat, vaig
veure al fons del turó proper brollar de l’interior de la terra un remolí de
flama i de fum que pujava fins a l'alçada del cim de la muntanya. Malgrat la
calma profunda de l'aire, estava constantment agitat i impulsat alhora, i amb
violència, cap als punts més oposats de l'horitzó, com si fos el joguet de
diversos vents impetuosos i contraris; mentre observava aquest fenomen, el
vòrtex es precipita cap a mi, vull evitar-lo; em persegueix en la meva fugida,
m'encalça i, després d'envoltar-me, s'atura. Oh espectacle pel qual encara tremolo!
veig al seu si un home formant ell mateix aquest volcà per torrents de foc que sorgeixen de la seva boca; estava en un moviment continu, els seus cabells ondulats
semblaven serps flamejants, els seus ulls més negres que el banús llançaven un
esclat fosc i els seus músculs fortament pronunciats eren com ferros roents trets
d’una fornal.
En
aquesta visió, encara que horrible, la pietat fou en mi més forta que el
terror; m'anava a llançar a les flames per alliberar el malaurat ésser que
pensava que estava sofrint.
—Atura’t
—em va dir—, tu periràs sense servir-me. Aquests focs són el meu element i el
meu nodriment; hi respiro la vida com tu a l'aire.
A
aquestes paraules, callà; vaig veure bellugar dins els seus ulls llàgrimes que l'ardor
dels focs amb què estava envoltat devorava immediatament. Les flames que li
sortien de la boca s’alentiren; pensava que anirien apagant-se, quan es va
reanimar per exclamar:
—Omegar, què t'ensenyaré! sigui quin sigui el teu coratge, sigui quin sigui el terrible esdeveniment per al qual pugui estar preparada la teva ànima, et tornaré a sorprendre i a espantar-te. Aquesta terra que et sosté, aquesta terra sobre la qual adreces els teus esguards tranquils, s’ensorrarà sota els teus peus: ha arribat el dia de la seva destrucció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada