L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT (Continuació)
Llavors, sense l'ajuda de la veu i per mitjans que ignoro,
un esperit que residia en els tres peus em va dir:
—He castigat amb la mort els temeraris que, menyspreant la por
que la meva llar inspira, creien que llur audàcia podria franquejar-ne
l’entrada; no temis pas el mateix destí, tu, a qui acabo de cridar: jo soc
l'esperit celestial que coneix el futur etern; tots els esdeveniments són per a
mi com si ja haguessin passat. Aquí el temps està carregat de cadenes i el seu
imperi, destruït. Soc el pare dels pressentiments i dels somnis; jo dictava els
oracles, inspirava els famosos polítics. Tan bon punt un mortal embruta les
seves mans amb un crim, li apropo als seus ulls tot l'aparell de càstig que la justícia
humana li reserva i, per a turmentar-lo, el faig profeta del seu suplici i de la
seva mort. Si he menat els teus passos en aquesta cova, és perquè he volgut aixecar-te
el vel que amaga als mortals el seu futur fosc i fer-te espectador de l'escena
que acabarà amb els destins de l'univers. En aquests miralls màgics que
t'envolten, l'últim home apareixerà als teus ulls. Allí, com en un teatre on els
actors representen herois que ja no ho són, el sentiràs conversant amb els
personatges més il·lustres de l'últim segle de la terra; llegiràs en la seva ànima
els seus pensaments més secrets, i seràs testimoni i jutge de les seves accions.
No és que jo pretengui, amb aquest espectacle, de satisfer només els teus
desitjos curiosos, sinó que un propòsit més noble m'anima, perquè l'últim home mancarà
d’una posteritat que el conegui i l’admiri. Vull que abans de néixer visqui en
la memòria, celebri les seves batalles i la seva victòria sobre ell mateix. Digues
quines penes patirà per escurçar els mals del gènere humà, acabar el regnat del
temps i accelerar el dia de recompenses eternes esperades pels justos; revela als
homes aquesta història digne de ser-los explicada; però estigues atent, aquest
gran espectacle passarà ràpidament i s’esvanirà per sempre.
Després que l'esperit celestial m’hagués revelat les seves
intencions, l'aire entra sorollós en l'habitació on soc; el sento, el respiro,
flueix per les meves venes i em retorna el moviment que havia perdut: així
mateix, tot canvia, tot reviu al meu voltant; la flama de les torxes es belluga,
els núvols suspesos sobre el tron es balancegen amb gràcia, el vell encadenat
trenca els seus lligams, recupera les seves ales i s’envola.
Immediatament, al mirall màgic col·locat davant meu s'alça
un palau magnífic, obra dels sobirans més poderosos de la terra, però que el
temps començava a malmetre. Sota un dels seus peristils, vaig veure una dona
avançant lentament les seves gràcies, els encants d'una figura celestial; no
hauria pogut creure-la una mortal, si no jutjava, per la tristesa dels seus esguards, que era infeliç. Un jove camina al seu costat; té els ulls abaixats i
sembla, com ella, aclaparat en un dolor profund. Llavors, una veu que semblava
sortir del trípode em va dir:
—Aquest jove que veus es diu Omegar [2]; Sidèria [3] és el nom d'aquesta
noia, la bellesa tan commovedora de la qual ja afecta el teu cor. Heus ací els darrers
habitants de la terra; heus ací aquells que la teva veu ha de celebrar. Aquesta
empresa sorprendrà sovint el teu esperit, i, creient-la per sobre de les teves
forces, estaràs temptat d'abandonar-la. Però no desesperis mai del teu geni: donaré
suport al teu coratge, i recorda que no hi ha obstacles que el treball no pugui
superar.
[4] Omegar: d'omega, vint-i-quatrena i última lletra de l’alfabet grec (ω, Ω).
[5] Sidèria: de sideri -a, adjectiu que significa relatiu o pertanyent als estels, i en general als astres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada