dilluns, 12 de juliol del 2021

"Sin que se note el cuidado", tant pot servir per perseguir una llengua com per ensenyar-la

 



“Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” (José Rodrigo Villalpando, Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla, 29 de gener de 1716)

Que fa anys que ja està tot inventat, sobretot en el camp de les humanitats, no és una frase banal ni vulgar. Més aviat ens hauria de recordar com la memòria ens il·lustra més d’un cop l’actualitat amb exemples del passat els quals no han perdut gens de vigència, si més no després de certa adequació lògica al context contemporani. 

Aquesta reflexió ve a tomb avui a causa d’una praxi molt corrent entre la gent que forma part del vast àmbit de la pedagogia i l’educació, però no pas exclusivament. Qui no ha evitat de corregir de manera directa i, per tant, amb certa brusquedat contraproduent algú pel que fa a l’ús incorrecte de la llengua optant per una marrada subreptícia que inclou la correcció o la solució en la pròpia intervenció, sense que hom en pugui deduir cap mestratge no autoritzat o reconegut i, per tant, interpretable com abusiu o supremacista per part de la persona corregida? 

Doncs precisament això també és més vell que l’anar a peu. Ja ho practicava Alexandre de Selèucia El Gramàtic o Pelòplaton, que fou comentarista d’Homer i mestre de Marc Aureli (emperador romà entre 161-180 i important filòsof de l’estoïcisme romà en llengua grega). En efecte, Alexandre, gran retòric grec dels segles I-II, és recordat com el gramàtic que corregia qui enraonava malament sense renyar-lo ni deixar-lo en evidència, sinó emprant ell l’expressió correcta o introduint-ne una d’equivalent en la conversa. 

Així ens ho expliquen el mateix Marc Aureli: “10. D’Alexandre, el gramàtic, el fet d’abstenir-me de criticar i de no censurar d’una manera ofensiva els qui se’ls escapa algun barbarisme, algun solecisme o alguna expressió impròpia, sinó proposar discretament només el terme que cal dir sota l’aparença de resposta o de continuació de la mateixa idea amb nous arguments, o de discussió no ja sobre la paraula, sinó sobre el fet en ell mateix o mitjançant un altre suggeriment igualment adient i ajustat.” (Marc Aureli, Meditacions, Llibre I, 10, p3), i el filòsof Betrand Russell: “Les Meditacions de Marc Aureli comencen expressant el seu agraïment a l’avi, al pare, al pare adoptiu, a diversos mestres i als déus. Alguns dels deutes que cita són força curiosos... d’Alexandre, el gramàtic, [aprengué] a no corregir les faltes de gramàtica en els altres, i, en canvi, emprar les expressions correctes immediatament desprès que els altres haguessin emprat les incorrectes...” (Russell, Història social de la filosofia, vol I, p321). 

Doncs ja ho tenim, qui no ha fet mai de mestre així, sense no ser ni mestre?