L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (70, i últim)

Concebuda a l'edat de setze anys, Cousin de Grainville anticipa en aquesta novel·la algun avenç tecnològic, en concret la invenció dels aeròstats i els viatges tripulats per l'aire uns vint anys abans de la seva realitat

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

Cousin de Grainville

El francès Jean-Baptiste-François-Xavier Cousin de Grainville (1746-1805) és considerat, abans que res, un precursor de la literatura fantàstica d’anticipació amb la seva obra Le Dernier Homme, “L’últim home”. És clar que això només ha estat possible a partir d’un bagatge formatiu i intel·lectual que ha aconseguit, prèviament, de l’exercici de la filosofia, la literatura, el sacerdoci, l’ensenyament i la traducció.

Fill d’un oficial de l’Estat major, va ésser destinat, com el seu germà gran, a la carrera eclesiàstica, que abandonà als inicis de la Revolució francesa de 1789 i que reprengué amb la Constitució Civil del Clergat de 1790. Va sobresortir en els seus estudis a Caen i a París (on destacà amb Emmanuel-Joseph Sieyès o abat Sieyès), sobretot en l’eloqüència i les lletres.

Sacerdot constitucional -era membre d’un club jacobí anomenat Societat d’Amics de la Constitució i es va casar- als inicis de la Revolució francesa, però incòmode durant els envitricolls de la descristianització accelerada a partir de l’agost de 1792, les seves opinions religioses allunyades del fanatisme i de la superstició no foren prou per estalviar-li la persecució, el maltractament, la pèrdua de la llibertat, la retirada de la pensió i la reinserció en la societat intentant de guanyar-se la vida en el camp de l’educació privada -en un estat que l’obstaculitzava granment- dels nens.

Va ésser durant aquesta situació plena d’adversitats que va posar fil a l’agulla a una obra la visió general de la qual havia concebut, diu el seu editor, als setze anys, quan trobà a faltar un contrapunt al primer home de la creació que havia conegut al Gènesi de la Bíblia. Acabat el poema de “la mort del món” (segons Jules Michelet), el pes de l’adversitat i de la penúria enterbolí la seva ment fins al punt de precipitar-se, sembla que voluntàriament, en les aigües del Canal de la Somme una matinada gèlida de febrer, davant de casa seva.

L’obra, pòstuma doncs, fou editada, sense cap ressò periodístic ni literari, pel llibreter Déterville, a París, el 1805, en 2 volums, gràcies a l’impuls de Bernardin de Saint-Pierre, qui, en llegir-la, quedà gratament sorprès i impactat per les situacions que ofereix la novel·la. No fou, però, fins a l’edició de Nodier del 1811, també en 2 volums, gràcies a l’interès de Sir Herbert Croft, entusiasmat per l’obra, que la novel·la va ésser donada a conèixer i aclamada favorablement per la crítica com una gran i sorprenent concepció fantàstica.

En el camp de la literatura no es va estar de produir, sobretot en l’interval en què renuncià a l’exercici de sacerdot, obres en més d’un gènere: l’eloqüència, el drama (El judici de Paris), la novel·la (El carnaval de Pafos, Fatality) i la poesia (Ismene i Tarshish, o la ira de Venus).

Així mateix, va traduir del castellà La Araucana, d'Alonso de Ercilla, i La Música, poema de Tomás de Iriarte; de l'italià, alguns poemes de Pietro Metastasio, Monumenti antichi inediti, de Winckelmann, i Il Vendemmiatore, de Tansillo; del llatí, Remeis a l’amor, d'Ovidi, i Les Argonàutiques, de Valeri Flac; del grec, els himnes de Safo.

Le Dernier Homme

Sorgida d’una lectura primerenca d’El paradís perdut (1667-1674), de John Milton, i escrita potser durant el Primer imperi francès o napoleònic (1804-1815), com s’intueix arran de l’aparició de l’estàtua de Napoleó I, la novel·la bascula a cavall de les descripcions dels paisatges i les emocions dels personatges per mostrar l’ineluctable destí d’un mon decrèpit i decadent fruit de la barbàrie i la cobdícia humanes, així com la seva superació en un nou futur obert i indeterminat.

Abans d’arribar a aquest contrapunt final quasi utòpic, l’autor no s’està de fer volar extraordinàriament la seva imaginació, i, a banda els elements estrictament fantàstics, molt sovint, però, despullats del fanatisme religiós amb què sovint els hem conegut, Cousin de Grainville imagina, anticipadament, la invenció dels aeròstats i els viatges per l’aire, força abans de 1780, any en què hom ha documentat les primeres ascensions de globus tripulats.

Hom diria que el drama de la llarga Revolució francesa (1789-1799), amb les enrevessades conseqüències personals i vitals per a l’autor, ha amarat de pessimisme la ment i l’esperit d’aquest capellà jacobí, el qual pretén, paradoxalment, tractar encara del destí i de l’esperança, i encara a partir d’un tema tan senzill com nou: de la mateixa manera que el Creador va establir el naixement de la vida i de l’home en la terra (vegeu els dos relats de la Creació segons el Gènesi de la Bíblia: Gn 1:1-2:3 i Gn 2:4-2:24), hauria establert també, segons Cousin de Grainville, el moment de la seva finalització, a causa d’una terra esdevinguda erma i estèril, i habitada només per uns pocs humans lànguids, dèbils i infèrtils.

Tanmateix hi ha dues excepcions: dos éssers de gènere diferent (Omegar i Sidèria) que no han perdut la seva capacitat de reproducció, encara viuen al planeta, amb la dificultat, però, que un viu a Europa i l’altre a Amèrica.

Ōrmazd, el geni de la Terra, si no vol sucumbir amb ella, n’ha d’afavorir el retrobament per poder perpetuar l’existència del gènere humà al planeta, com si d’una cursa contra rellotge es tractés.

L’últim home és un títol que ha fet fortuna en la televisió, el cinema, la filosofia (recordeu “l’últim home” de Nietzsche en Així parlà Zaratustra) i, sobretot, en la literatura. Al “primer últim home” de Cousin de Grainville seguiren, amb el mateix títol, The Last Man, novel·la d’anticipació de Mary Shelley (1797-1851), publicada el 1826; The Last Man, relat breu de ciència-ficció de Wallace G. West (1900-1980), publicat el 1929; The Last Man, un manga de Tatsuya Egawa (1961) en 12 volums, publicat al Japó entre 1998 i 2001 i a França el 2022, i The Last Man (originalment Oryxand Crake), novel·la de ciència ficció de Margaret Atwood (1939), del 2003.

L’últim home ha inspirat d’altres escrits: Le Dernier Homme, poème imité de Grainville, d’Auguste Creuzé de Lesser, de l’any 1832; L’Unitéide ou la Femme messie, de Paulin Gagne, del 1858, i Omégar ou le Dernier Homme, d’Élise Gagne, del 1859. També a la novel·la d’anticipació La Fin du monde, de Camille Flammarion, del 1894, el nom del personatge principal és Omegar en homenatge al poema de Cousin de Grainville, i encara La Mort de la Terre, de J.-H. Rosny aîné, del 1910, té una semblança amb el poema.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (69)

 

Torre Ferrana: mas fortificat a l'est del poble de Sobrestany, a tocar de l’antic estany de Bellcaire, amb una torre de planta quadrada a cadascuna de les quatre façanes de la qual hi ha un matacà i espitlleres per a arma de foc

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (final del cant i de la novel·la)

Els ulls del geni, que, com els de la Mort, tenen el poder de veure en la foscor, romanen fixos sobre el cos de Sidèria. Hom diria que vol dubtar de la seva dissort, i veure si no hi queda cap espurna de vida. Però aquelles paraules sinistres que li colpeixen les orelles: El gènere humà ha mort, li fan abandonar una recerca vana. Finalment creu que ella ja no és, i que ell mateix perirà. Tot el seu ésser canvia, la seva boca deixa d'exhalar la flama, només en surt un fum espès i negre. Està angoixat, desesperat. La presència de la Mort, que sembla mirar-lo i gaudir de les seves penes, augmenta la seva ràbia. La impotència per castigar la seva perfídia és el seu turment més terrible. Li llança una mirada furiosa, i li parla així:

—Bàrbara —li diu, mostrant-li Sidèria estirada a terra—, has pogut tallar el fil preciós dels seus dies! Ella era el gènere humà, l’has mort en un sol ésser. Aquest és el cop que jo temia, quan el fill primogènit dels homes va ésser immolat per tu. Predic que, de mort en mort, arribaràs a l'últim rebrot d'aquesta raça infeliç. Què! la grandesa de la teva víctima no t'ha espantat, i després d'aquest cop, restes freda, insensible, quan tota la natura, amb un crit universal, et retreu el teu crim, quan les muntanyes, les coves, les roques, què dic? quan no hi ha a l'univers un àtom que no gemegui, com si l'acabessis de colpejar a Sidèria. Només et queda un crim per cometre, completa el curs dels teus parricidis amb la meva mort. Ja veig la fúria il·luminant-se als teus ulls; cremes per vessar la meva sang. Colpeja! però t'aviso, sabré defensar la meva vida.

La Mort menysprea aquesta amenaça del geni, i li respon:

—T'atreveixes a imputar-me com a crim la mort dels homes? Déu et va crear per preservar-los, a mi per destruir-los. Tots dos hem obeït les lleis que ens foren imposades. Però allò que la teva ira dissimula aquí, és que no dius que, vessant raigs de sang, jo soc més que tu la benefactora del gènere humà. Si jo no li hagués impedit sobrecarregar la terra amb els seus fills, ells mateixos li n’haurien esgotat els sucs; jo només t’hauria desafiat a posar-los a l'estret terreny d'aquest univers que, trepitjat per ells en tots els seus punts, res no hauria produït, ni tan sols la mala herba dels camps. Calia aturar aquesta població perillosa, i matar els homes per conservar el gènere humà. Sí, sense mi, aquesta fi del món que tems ja faria temps que hauria arribat, i em deus els innombrables segles del teu regnat.

El geni estava a punt de respondre, però la Mort l’interromp, i li diu:

—Això és parlar massa; mai no vaig tenir el talent de persuadir els mortals, com ells no tingueren el talent de tocar-me. Cal que executi el veredicte que Déu va pronunciar contra tu en els primers dies del món: no m’oposis una resistència inútil; fes servir el teu coratge per morir, jo soc invencible.

Amb prou feines ha parlat la Mort, quan aixeca la seva dalla a tota l'altura dels seus llargs braços estesos per colpejar sobre el geni amb un cop vigorós que l’abat. Per a ell, ombrívol i silenciós, segueix amb l'ull els moviments de la Mort. Quan veu que ella ja no pot retenir l'arma fatal que li cau al cap, s’arracona, i la dalla, enganyada, colpeja l'aire i cau a terra. Avergonyida d'haver perdut la seva presa, la mort tremola de ràbia; sacseja furiosa la seva dalla assassina, i immediatament l'aixeca de nou. El geni, aterrit, jutja que aquesta vegada no evitarà el cop mortal: crida en el seu auxili els vents, el llampec i el tro, tots els elements; però són sords a la seva veu. La fugida és l'única opció que li queda; perfora la terra, s'escapa a la més gran de les seves cavernes, on durant diversos segles havia fet una immensa pila de sofre, de betum, de licors inflamables, i d’aquella pols que va inventar el dimoni de la guerra i del combat. Allà, amb la desesperació al cor, una torxa a cada una de les mans, espera la Mort que el persegueix, i no tarda a aparèixer. Tan bon punt la veu:

—Para —li diu—, o si fas un sol pas, encendré el volcà que he format; destruiré la terra, m'enterraré sota les seves ruïnes, i tu, tu regnaràs llavors, si vols, sobre aquestes escombraries horribles.

La Mort només respon avançant cap a ell: de sobte el geni agita les seves torxes a la seva caverna, que esclata en flames; l'explosió hi és tan terrible, que la terra, sacsejada, recula sobre la seva òrbita. Les seves entranyes s’esquincen, aixeca els Alps, els Pirineus, i llança aquestes enormes masses a les altes regions de l'atmosfera. El geni creu que acaba d'espantar la Mort, i que ella no s'atrevirà a atacar-lo al centre del volcà que ocupa, i els terribles focs del qual li serveixen de muralla. Recurs inútil contra la Mort!

—Estaries amagat — li diu— en les profunditats de l'infern: tu no em podries escapar.

Amb aquestes paraules, la Mort es precipita al mig de les flames, i traspassa el geni, que cau fent un crit que ressona per tot l'univers.

Després de la mort del geni, la foscor amb què estava coberta la natura es dissipa. Un dia més dolç que el de l'astre de la nit, i més brillant que la llum del sol, daura la volta del firmament sense l'ajuda de cap estrella: és l'aurora de l'eternitat. Jo desitjava veure la continuació d'aquestes admirables escenes, i sobretot conèixer el destí d'Omegar; volia veure completada la resurrecció dels homes, i Déu jutjar aquesta gran multitud; però l'esperit que governa el futur rebutja els meus desitjos.

—Així —em diu—, l'home sempre serà insaciable. Si jo exposava als teus ulls els quadres que demanes, els teus curiosos desitjos no serien satisfets: t'agradaria penetrar més enllà de l'eternitat, si hi queda alguna cosa per conèixer. Només volia fer-te testimoni del triomf d'Omegar, i ensenyar-te com, per la seva obediència a les ordres del cel, un dia ha d'escurçar el regne del temps, i accelerar el de l'eternitat. Els meus plans s’han realitzat: revela als homes aquesta història del darrer segle de la terra; sacrifica a aquest deure gloriós que t'imposo, la fortuna i els desitjos de l'ambició. Jo faré les hores de la teva tasca tan dolces, que seran les més felices de la teva vida.

FI

 

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (68)

Les tres margarides, al frontó de l'església de Sant Martí de Llaneres i a l'escut d'armes de la llinda de la capella de la Mare de Déu del Remei de Castell d'Empordà, mostren la importància de la petjada històrica dels Margarit, llinatge de cavallers i després nobles, d'origen burgès, de Girona

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, penúltim lliurament)

La violència d'aquesta crisi n’escurça la durada. Es torna menys patidor; però les seves preocupacions continuen creixent.

—No puc viure —diu— amb aquest turment; vull estar segur de les meves desgràcies, i saber si Sidèria i el seu marit encara són vius.

Abandona les seves coves, torna al palau on habitaven, el recorre  sense trobar-los-hi, en surt precipitadament, visita els indrets dels voltants amb més cura que l'àvid caçador no busca el rastre del cérvol que ha perdut, s’enfila de les valls a les muntanyes, es precipita des del cim de les muntanyes a les valls, entra en els casalots, en els passadissos subterranis, en tots els edificis que poden amagar éssers vius. Finalment troba a les escales de l'altar, on el son havia suspès el seu dolor, Sidèria, a qui amb prou feines reconeix, tan pansits són els seus encants!

Impacient per saber d'ella qui la va menar a aquest lloc, quina causa l'hauria pogut separar del seu marit, i entelar així la seva joventut i els seus encants, dissipa el vapor dels cascalls que la mantenen endormiscada. Sidèria es desperta, el plaer celestial que omplia la seva ànima es dissipa amb el son, i no és sense dolor que torna a la vida de la qual es creia deslliurada. No volent ésser sorpresa de dia a la ciutat de Policlet, s'aixeca, s'afanya a marxar-ne, i torna als llocs que havia deixat pel mateix camí que havia recorregut el dia anterior. Però abandona el pla de perseguir i tornar a veure Omegar. Una sola nit ha canviat els desitjos de Sidèria. Ja no dubta gens que tots els esdeveniments que l’havien portat a la desesperació havien estat aturats en els decrets de la Providència. Es resigna a la voluntat de Déu, aspirant només a acabar els seus dies per redescobrir la felicitat de la qual havia tastat les primícies als braços del somni.

El geni, invisible als seus ulls, acompanya els seus passos. Veient de nou aquesta Sidèria que creia que havia baixat a la casa dels morts, no es desespera de la salvació de la terra.

—Tinc —diu— secrets que guareixen les ferides dels homes en un instant. Em serà fàcil recordar al seu rostre la resplendor dels encants que ha perdut. Descobriré el retir d'Omegar, i finalment podré reunir aquests dos cònjuges.

Mentre l’ocupa aquest pla, i que es presentarà en forma humana a Sidèria, dos objectes que s’ofereixen a la seva mirada el glacen de terror, la sortida del sol gairebé apagat i la Mort irritada que medita projectes sagnants.

Ha arribat el moment que fixarà per sempre els destins de la terra, el cel i de l'infern. Comença l'última escena del mon. Les potències celestes baixen sobre els núvols per contemplar-la. Les ombres dels morts, errants i fugitives, acudeixen al lloc de l'escena. Els dimonis suspenen els turments de l'infern, n’obren les portes, i s’avancen cap al fosc llindar d'aquest horrible sojorn.

Sidèria baixava lentament la muntanya que domina la ciutat de Policlet, i que havia pujat el dia abans amb esforços tan dolorosos. La Mort la veu sense reconèixer-la, i encara assedegada de sang humana, avança cap a ella a gambades, aixecant la seva dalla assassina. El geni veu el perill, i vola a trobar-se amb la Mort i vol aturar-la. La Mort segueix el seu camí sense dignar-se a mirar-lo.

—Oh Mort! —s’exclama el geni amb veu espantada!— quin és el teu propòsit? és ella qui immolaràs, és Sidèria que els teus ulls no reconeixen.

—És ella —diu la Mort amb alegria—, m’és dolç saber-ho, que tindré el plaer d'immolar-la davant els teus ulls!

—Què! —reprèn el geni amb el crit de la desesperació—, has oblidat els teus juraments?

—Vaig jurar —continua la Mort— conservar Sidèria viva mentre nodrís la flama de l'amor al seu pit. No vaig prometre estalviar Sidèria expirant, i que anhela el moment en què tallaré la trama d'una vida que no és més que una tortura per a ella. Vine —afegeix—, vine a aprendre d'una dona a morir, aquesta lliçó no et serà inútil.

Mentre la mort parlava així, Sidèria caminava davant d'ella; la cara calmada i serena, s'acosta. La mort només la toca, Sidèria expira i cau a terra sense moviment i sense vida.

Tot el cel esperava impacient aquest gran esdeveniment; les seves voltes de seguida ressonen de crits d'alegria. El regne del temps s'ha acabat, els segles eterns estan a punt de començar; però al mateix moment, l'infern llança crits de ràbia, el sol i els estels s'extingeixen. La fosca nit del caos cobreix la terra, sons planyívols surten de les muntanyes, les roques i de les coves, la natura gemega. Hom sent a l'aire una veu lúgubre que crida:

—El gènere humà ha mort.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (67)

Creu de terme penjada de Caçà de Pelràs: es tracta d'una creu de pedra col·locada a la façana septentrional de la rectoria, a migdia de l'església de Sant Martí, sobre una mènsula de pedra encastada al mur de la casa. A ambdues cares hi ha dues figures de mida força reduïda en baix relleu (a la cara de llevant hi és representat el Crucificat, mentre a ponent hi veiem la Verge amb l'Infant al braç esquerre i amb una testa alada d'angelot com a peanya); els braços de la creu presenten un acabament romboidal i relleus de fullatge a ambdós costats; a la part frontal de la mènsula hi ha gravat l'any 1589 i a la seva cara de ponent una inscripció amb el nom i cognoms del rector: BERNAD MASC/AROS RECTOR

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Tanmateix, les promeses de la Mort no havien dissipat les angoixes del geni terrestre. En deixar-la, només havia tastat per un moment l'alegria d'haver-la vinclat. Immediatament van sorgir foscos pressentiments en la seva ànima; se sentia abandonat pel seu coratge i per la seva raó, i els seus esforços per recordar-los només servien per redoblar el seu terror i el desordre del seu esperit. Torna a les seves coves; creu que a la seu del seu poder trobarà l’alleujament de les seves penes: al contrari, tot li serveix per desesperar-lo. Sota aquestes voltes antigues i fosques, sent gemecs; hi veu espectres passejant. Per vèncer les seves pors, prova de reprendre la seva feina: els instruments que toca es trenquen; els focs que vol reanimar s'apaguen amb el vent de les manxes.

—Qui em podrà dir —diu— quines desgràcies m'anuncien aquests sinistres presagis? Cridem en el meu auxili els esperits infernals: van calmar el meu esperit agitat quan la terra va quedar submergida per les aigües del diluvi, quan l'oceà va separar Amèrica del Vell Món. Potser em retornaran el repòs i la pau que busco en va.

Al mig d'una profunda caverna, el geni talla a la roca una gruta que havia revestit amb closques de monstres marins. És en aquest lloc on havia aixecat l'altar als esperits infernals; era de marbre negre amb forma de trespeus. Un llum sepulcral, sempre encès, hi projectava una llum fosca: a sobre de l'altar, un quadre que havia pintat amb sang humana, representava l'àngel rebel en el moment en què Eva, seduïda pels seus discursos, abastava amb una mà tímida els fruits de l'arbre prohibit. L'alegria brilla en els ulls del dimoni, en el seu pèrfid somriure, malgrat els esforços que fa per dissimular-la.

El geni arriba als peus d'aquest altar: té a les seves mans sis serps que aixequen llur horrible cap mentre emeten horribles xiulets; les porta sobre l'altar, agafa una espasa i les talla en mil trossos. Mentre la sang impura d'aquests rèptils rega l'altar, adreça​​ aquesta pregària als esperits infernals:

—Oh vosaltres, a qui no he invocat mai en va, correu a ajudar-me: estic envoltat de perills espantosos els quals ignoro. Ensenyeu-me què passa damunt la terra, a les esferes celestes i als abismes de l'infern: sigueu els meus guies; inspireu-me pensaments saludables; la meva ment me’ls rebutja, m'abandona. Si crec les meves pors, el meu darrer dia s'acosta; la terra perirà. Uniu-vos a mi per conservar-la; és el vostre imperi així com el meu. Disposeu dels tresors que he amagat a les meves coves; disposeu dels meus secrets i del meu poder, em rendeixo completament a vosaltres.

Tan bon punt el geni ha acabat aquesta pregària, les seves cavernes tremolen sota els seus peus, i s'agiten com les fulles dels boscos turmentats pels furiosos aquilons. Un tro subterrani hi ressona amb els seus cops redoblats, amb llampecs que es repeteixen d'un pol a l'altre pol. Les voltes de les cavernes s'obren, legions de dimonis s'hi precipiten, i s'endinsen de tot arreu a la cova, on el geni, amb els ulls inflamats, els cabells eriçats, els evoca. Amb prou feines s'hi havien aplegat quan tots junts, amb una veu lamentable, s’exclamen:

—Tornem a l'infern.

Amb aquestes paraules, desapareixen emetent udols horribles. De cop s'apaga la llum de la cova, la pintura de l'altar s'esquinça, l'altar mateix es trenca, la cova queda reduïda a pols.

El geni espantat creu que la Mort ha violat els seus juraments, i que la pèrfida acaba d'immolar Omegar i Sidèria. Ja no veu en la natura ningú més que Déu que pugui salvar-lo. Però ell mateix, al principi del món, va pronunciar la sentència de la seva mort. Com més segles ha acumulat el geni al seu cap, menys pot disposar-se a morir; s'aferra a la vida a través de tots els moments que ha viscut.

Camina a gambades per aquestes cavernes, medita sobre diversos projectes que adopta i rebutja al seu torn.

—Ai! —diu—, no hauria de ruboritzar-me de la meva covardia? Tinc por de morir, jo que veig els homes, aquests éssers més febles que jo, afrontar la mort i rebre-la amb coratge! La mort! ah! no era ella; sabien bé que renaixerien immortals; sabien bé que llurs ànimes sobreviurien a l'argila de llurs cossos. Oh mort! no ets tu qui temo, tinc por del no-res. Tots aquests homes que he vist tornaran a viure durant segles d'una durada eterna, i jo, ja no hi seré; no hi seré més! Terrible idea que no puc sofrir! Oh Déu! —va dir amb veu gemegant—, fes del meu ésser l’ús que et plagui, llença'm a l'infern, m’estimo més cremar amb els dimonis que ésser anihilat.

El geni ja no té força per pronunciar altres paraules, la seva veu expira als seus llavis; té el pit oprimit, trontolla i cau. La seva ànima pateix l'angoixa de l'agonia, una suor de sang, de color semblant al rostre de l'africà cremat pel sol, li cobreix la cara, li rossola pel cos i ennegreix la terra.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (66)

A la llinda d'una petita finestra de la planta baixa de Can Saló de Casavells, una masia fortificada, s'hi afiguren dues eines agrícoles -una rella d'arada al brancal esquerre i un estassabarders o falçbosquera al brancal dret- esculpides en baix relleu

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

—La Mort segueix el seu camí, i per veure Omegar i la seva dona, en qui el geni ha posat tan grans esperances, recorre ràpidament l’Hespèria, travessa els Pirineus i s’avança cap a les ribes del Roine. Allà, uns quants humans que passaven dies infeliços tenien encara llurs fronts espantats per l'erupció de les despulles  humanes. La Mort els allibera de la vida i de llur terror, i dirigint els seus passos cap al lloc on hi havia hagut la capital dels francesos, planava sobre aquestes contrades a l'hora en què la nit havia de plegar les seves veles i cedir el firmament al carro de l’aurora. La Mort, que no estava lluny de la casa de Tibès, i els ulls aguts de la qual penetren la foscor profunda i les triples muralles, va veure-hi éssers vius. Hi vola amb la cruel avidesa d'una àguila famolenca que es llança sobre la tímida ovella. Al primer pas que fa a l'habitació que ell ocupa, la por i el respecte, un sentiment que no ha experimentat mai, li surten de l'ànima; roman astorada uns instants, després, avançant lentament cap al llit d'Omegar, el qual estava gaudint de la dolçor d'un somni feliç, se sorprèn de trobar-lo en aquest lloc. La Mort contempla amb plaer la bellesa del seu rostre, que respirava quelcom august i celestial.

—Vet aquí, doncs —diu ella—, aquest nou Adam que serà el pare de molts fills.

Ja l'esperança d'immolar-los algun dia, l'alegra: però l'absència de Sidèria la preocupa; els seus ulls, que la cerquen, cauen sobre Tibès, que ella creu viu; s’hi acosta, vol prendre'l com a víctima, i diu amb pèrfida alegria:

—Mentre que aquest jove descansa, tallem el fil dels seus dies.

Tres vegades aixeca la seva dalla per colpejar-lo, tres vegades l'instrument fatal se li escapa de les mans. La Mort està aterrida:

—Qui és —diu ella— aquest jove del qual el Cel vol que respecti els dies? Podria ésser un àngel amagat sota la figura d'un mortal?

Mirant-lo més de prop, els seus ulls espantats reconeixen Tibès, a qui ell havia immolat en aquest mateix llit.

—Què! —continua ella— Tibès ja estaria revestit d’un cos immortal? La  resurrecció començaria enmig del silenci i de les ombres de la nit?

La Mort mira el taüt on descansa la dona de Tibès: veient-la, com ell, retornada a la seva primera joventut:

—Ah! —diu amb un accent d'ira—, el geni s'equivoca o m'ha enganyat, el meu regnat s'ha acabat. He d'estalviar Omegar? Que mori —afegeix ella llançant-li mirades amenaçadores.

Ella sacseja la seva dalla amb un aire terrible, disposada a aixecar-la per damunt del seu cap; però una resta d'esperança, el record dels seus juraments li reté el braç, i amb por de violar-los, abandona precipitadament la casa de Tibès.

Trista i pensativa, continua el seu viatge cap a l'oest de França, i camina, sense saber-ho, davant de Sidèria i del geni terrestre. La foscor encara cobria la terra. La Mort se sorprèn que el sol no aparegui a l'horitzó. Preocupada, i girant constantment la mirada cap a l'orient, comença a creure que el sol no tornarà a il·luminar més el món. S'enganyava; només havia frenat el seu progrés: hom hauria dit que temia mostrar-se al nostre hemisferi envilit, degradat, despullat dels seus raigs. Apareix per fi, però de manera que l'ull de l'home no l'hauria pogut reconèixer, abandonat per l'aurora que no el precedeix amb el seu carro triomfal, el seu front fosc i tenebrós. Oh vergonya! no té la força per esborrar la tènue resplendor de les estrelles. És un espectacle terrible, aquesta presència del sol i els astres de la nit. Per insensible que sigui, la Mort n'és tocada; creu veure el Déu de la terra expirant.

—No arribarà —diu ella— a la meitat de la seva cursa; m'adverteix que a la terra només li queden unes hores d'existència. Ah! que insensata de creure en les paraules del geni. Què! malgrat tants exemples de mortals que m'havien d'ensenyar a desconfiar de les promeses que afalaguen els desitjos, i jo també soc víctima de l'esperança.

En sent vergonya, s’indigna de la seva feblesa, i jura expiar-la venjant-se del geni que l’ha enganyat.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (65)

Església de Sant Martí de Caçà de Pelràs: d'origen romànic, dels segles XI-XII, es caracteritza, com les cases de Caçà o de Planils, per l'ús, en la construcció de les seves parets, del basalt, una pedra d'origen volcànic, grisa i negra, tallada en una colada basàltica que té el focus o xemeneia al sud de Foixà i que arriba a Corça i a Caçà de Pelràs

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Aquest projecte espanta el geni, i per combatre'l, li parla en aquests termes:

—No esperes doncs que els astres benefactors podran algun dia acostar-se a la terra per revifar-la, i restaurar-li la primera joventut?

—Arribaran massa tard —respon la Mort—. L'home ja no reprodueix l'home, i el gènere humà s’extingeix.

—Encara viu, —respon el geni—, i encara que aquesta confessió em resulti fatal, veurem si ets prou enemiga de tu mateixa per matar l'última esperança de la terra. Sàpigues que, al ventre de Sidèria, respira un nen que pot convertir-se en el pare d'una nova posteritat.

—Sembles —li va dir la Mort amb un aire de menyspreu— com aquells vells decrèpits que, el cap cot sota la meva dalla, es prometen molts anys. Alça doncs els ulls, mira aquells núvols els costats dels quals porten les cendres dels homes. Mira a la llunyania aquelles planes blanquejades pels ossos dels morts. Mira aquells mars que els llancen de totes bandes a les costes. Tindràs el poder d'aturar aquesta resurrecció que comença? Creu-me, la fi de totes les coses ha arribat; em dono al meu destí.

—Quina feblesa —li respon el geni—, en un ésser que jo feia tan fort, i que ell mateix, destruint els homes, causa la seva pròpia desgràcia. Has oblidat que Déu em va jurar, en una muntanya d'Àsia, que conservaria la terra mentre els homes poguessin créixer i multiplicar-se? Salva Omegar i Sidèria, els quals  posseeixen aquest poder; i aquestes cendres, aquests ossos tornaran a l'oceà i a les entranyes de la terra abans que Déu violi els seus juraments.

—No vull —diu la Mort— allargar una trista vellesa: cada dia perdo les meves forces; estic tan canviada que ja no em reconec. Antigament, com el Senyor, present en tots els llocs, colpejava els homes alhora en tots els punts del globus. Avui amb prou feines puc recórrer de tant en tant els diversos climes de la terra; ja no hi trobo víctimes per devorar. La set de sang em turmenta sense poder-la sadollar.

—Seràs, doncs, més feliç —reprèn el geni— tornant al no-res del caos on estaràs encadenada durant segles eterns? Vols consentir, per tant, a la felicitat de tots aquests homes que has destruït, i que tornaran a viure per sempre i desafiaran el vostre poder? Ah! lluny de tu aquesta ignomínia, i més que patir-la, serveix als meus propòsits. Els nostres interessos són els mateixos, i si està escrit que hem de sucumbir als cops de Déu Totpoderós, almenys la nostra derrota serà gloriosa. És cert que estàs aclaparada per la quantitat de segles que et pesen al cap, i que la teva força comença a minvar. Però creu que, si la joventut torna a la terra, recuperaràs amb ella el teu vigor anterior. Oh Mort, tornaràs a abraçar l'univers un cop amb la teva presència: els homes el cobriran amb una nombrosa posteritat que naixerà per caure sota els teus cops; tornaràs a ser aquella Mort la dalla brillant de la qual no descansava mai; recomençaràs, sobre els éssers, una nova dominació que durarà tants segles que aquest llarg espai de temps serà com una eternitat.

Aquest discurs del geni persuadeix la Mort. L'esperança de recuperar la seva joventut i la seva força la sedueix: roman durant un temps melancòlica i pensativa; finalment, trenca el silenci, i diu al geni:

—Sense creure en l'èxit que em promets, estic disposada a ajudar-te. Juro estalviar Omegar i Sidèria, sempre que nodreixin, en el seu pit, la flama que fecunda l'amor. Els conec tots dos; conec els llocs on viuen. Ves, torna al centre de la terra on et crida la teva feina; pots confiar en la paraula d'aquella que, sempre inexorable, es deixa vinclar per primera vegada.

En aquestes paraules, se separen.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (64)

Pila baptismal monolítica de l’església de Sant Cugat d’Albons: tallada en pedra calcària, té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric, i és decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (inici de l'últim cant)

La terra està a punt de desaparèixer. No la pot salvar res més que els esforços del geni a qui Déu va confiar la cura de vetllar per ella. En veritat, aquest geni, encara actiu, gaudeix encara d'un gran poder: regna sobre els elements; sap tots els secrets de la natura, i, per allargar els dies de l'univers, només li cal tornar Sidèria al seu marit, o conservar-la amb el nen que porta dins el seu ventre.

En el moment de l'erupció de les despulles humanes, es trobava al centre de la terra als seus tallers que havia excavat amb les seves mans, i que comuniquen els dos pols. Aquest vast laboratori és el compendi de l'univers: hi ha reunits els instruments de les arts, màquines diverses de les quals només ell coneix l'ús, tots els tipus de cossos que cobreixen la superfície de la terra, o que aquesta amaga dins el seu si; allà, en innombrables prestatges, havia disposat gerros de llautó on ell mateix guarda els sucs i les llavors de les plantes, els esperits volàtils dels animals. És en aquests llocs on el geni incansable combinava, des de la creació, els elements de tots els cossos; que interrogava la natura, i l'obligava a respondre’l. És d'aquestes coves d'on van sorgir aquells descobriments preciosos dels quals l'atzar i l'esperit humà s’atribuïren el mèrit, i que van ésser regals del geni. Finalment, és allà on, en un milió de forns, alimentava focs continus la calor dels quals repel·lia el fred mortal que s’avançava dia a dia fins al centre del món.

De sobte el geni sent, en totes les profunditats de les seves cavernes, un soroll general i sord, un estremiment universal i confús. Es sorprèn molt de veure sortir, dels seus recipients de llautó i dels cossos que l'envolten, torrents d'àtoms que, pujant fins a les voltes de les seves cavernes, s’obren un passadís i desapareixen dels seus ulls. És en va que, per aturar-los, corri a moderar la flama dels seus forns que creu massa ardent: no sap a quina causa atribuir aquest fenomen; s’atabala, l'agiten pensaments obscurs; no pot quedar-se en aquestes coves; s’enlaira cap al cim dels Pirineus. Des de la cresta d'aquestes altes muntanyes, veu fluir de tots els cossos onades de pols que augmenten a cada moment, i que formen un núvol espès amb el qual la superfície del globus queda enfosquida. Examinant amb ulls atents aquest pòsit que fa la terra, hi reconeix les cendres dels homes: el terror el glaça, es torna feble, tremolós, indecís.

—Què! —va dir—, Omegar i Sidèria han mort? Poden ser aquests els preludis de la resurrecció que veig?

En aquestes paraules, veu, a les ribes d’Hespèria [37], la Mort recolzada a la seva dalla, i contemplant amb ulls serens aquesta erupció de cendres humanes. El geni dubta si s'hi acosta. Havia deixat de parlar-li des que ella va sacrificar, per mans de Caín [38], el primogènit dels fills dels homes. Només la seva visió excita la seva fúria: veu en ella la causa fatal de la destrucció dels homes, de la ruïna de la terra i de les desgràcies que l'amenacen. Però vol saber de la Mort si Sidèria i el seu marit encara viuen; la vol animar a salvar uns caps tan estimats, i les vides dels quals garanteixen la seva; immola, a tan grans interessos, el seu odi que creia implacable; s'acosta a la Mort, i amagant-li els seus desitjos i les seves pors, la interroga dolçament, li pregunta des de quins climes torna, cap a quins llocs va, si queda a la terra gaire nombre d'humans, i sobretot si la seva terrible dalla segarà  les vides d’Omegar i Sidèria. La Mort li respon que, des que va colpejar el gran sacerdot Ormuz a la plana d'Azas, no ha sortit d'Amèrica, on creient-se apressada per la proximitat de l'últim dia, n’acaba d'exterminar els habitants; que Omegar i Sidèria encara respiren, però que ella passa a Europa per acabar amb les restes del gènere humà.

---

[37] Hespèria: nom amb què els grecs es referien a Itàlia i a Espanya.

[38] Caín: primer fill d’Adam i Eva, que, segons la narració del Gènesi (la Bíblia), es dedicà a l’agricultura i per enveja matà el seu germà pastor, Abel.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (63)

 

Pont romà de la Roqueta, Fontanilles, en l'antic camí romà que anava cap a Ullastret

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (final del penúltim cant)

El gran sacerdot Ormuz succeeix a la mare dels homes; apareix a Sidèria com a la plana d'Azas, envoltat de tots els habitants de l'imperi del Brasil. Està dret a les escales de l'altar on s'havia beneït l'himeneu d'Omegar. El seu front ja no està velat per cap núvol fosc, la pau és als seus ulls, el somriure als seus llavis. Diu a Sidèria:

—Omegar era rebel a les meves darreres voluntats, a les ordres del cel; va ésser deixant-te que ho ha reparat tot.

En un altre somni, la gran escena del judici final es desplega completament davant els seus ulls. Al sons estridents de les trompetes, que creu sentir, totes les tombes s’obren alhora, en surt a cada moment, i sense repòs, una multitud d'homes tan prodigiosa que la imaginació espantada no entén com la terra els hauria pogut nodrir i sostenir. Alguns s’espolsen la pols i la cendra que empastifen llur cara i llur cos; els altres, embolcallats amb les mortalles, se'n desprenen de pressa i les llancen amb horror lluny d’ells. Els navegants que les onades engoliren són llançats a les ribes dels mars, i s'aixequen ben desconcertats; l'aigua regalima de llurs narius, de llurs cabells i de llurs cossos; s’estremeixen davant la visió de l'oceà, i encara semblen témer l'element que els va arruïnar. Tots els homes s'escampen per la terra, que ja no és suficient per contenir-los. Molts dels morts ressuscitats i retinguts per la multitud que els comprimeix en llurs tombes i als avencs dels cementiris, estan impacients per sortir. Aleshores Déu diu als mars dels dos mons que s’esvaeixin; a la seva veu desapareixen i els homes es precipiten a llurs conques dessecades; aviat les reomplen; hi estan més estrets que les espigues que dauren les planes fèrtils; Déu diu a la terra que s'engrandeixi, immediatament les muntanyes s’aplanen, la terra, allargassada per totes bandes, esdevé un immens altiplà que es cobreix de tots els humans que els segles havien vist néixer.

Sidèria admira com només d'Adam van sorgir tants homes la multitud dels quals és més gran que la de les estrelles i dels grans de sorra de l'oceà. Creu que Déu necessitarà un nombre infinit de segles per jutjar-los. Li serà suficient un moment; mana que caigui el vel que amaga a la vista la consciència dels morts i que aquesta sigui més visible que el sol quan un dia sense núvols il·lumina l'univers. Tots els culpables se senten confusos en veure descoberts llurs crims i llurs remordiments. S'afanyen a amagar llur consciència sota llurs mans, sota llur cap, que acoten; però és en va, llurs braços, llurs mans, llur cap, tots els cossos són diàfans i transparents; llurs primers suplicis són les mirades dels justos, que no poden suportar. El parricida fuig del seu pare a qui va enverinar; el jutge injust, de l'innocent a qui va condemnar; l'esposa adúltera, del marit crèdul a qui va enganyar. Els malvats fugen de tots els homes virtuosos; els justos, a llur torn, reculen horroritzats davant l'horrible espectacle de les consciències que el crim ha tacat: els justos busquen els justos, els dolents busquen els dolents. Cap moviment de la natura pot representar el d'aquests homes que es busquen i s'eviten, ni el xoc de les onades que aixequen les tempestes, ni l'horrible batussa de dos exèrcits que lluiten entre ells; els justos corren cap a l'est de la terra, els malvats s’apressen cap a l'oest; aviat se separen i es restableix la calma.

Sidèria veu Omegar als llocs que el sol il·lumina amb els seus raigs naixents; està envoltat dels justos, els quals, llegint en la seva ànima exposada a llurs ulls les penes que ha sofert per accelerar el dia de llur glòria, estenen cap a ell unes mans agraïdes. Sidèria veu al seu costat aquell vell que havia vist la vigília; el seu front està radiant, l'alegria brilla als seus ulls; ella no pot dissimular un gest d'odi, li sembla que encara la vol allunyar d'Omegar, ella supera el contratemps i es llança als braços del seu marit que l'abraça dient:

—Oh Sidèria, quants mals ens fa oblidar un moment tan dolç!

Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, els llampecs encenen el cel, els trons bramen; Déu, seguit pels seus àngels, arriba sobre núvols d'or i de plata per completar el judici final. Abraça aquesta gran multitud d'humans amb una sola mirada; veu que s'han jutjat a si mateixos, que els justos s'han situat a l'orient, segons l'ordre de llur justícia, els malvats a l'occident, segons el rang de llurs iniquitats; que els més savis d’entre els mortals s’han aplegat a les barreres del sol ixent, de la mateixa manera com els més perversos, tement fins i tot la mirada d'homes menys culpables que ells, han corregut a amagar-se contra les portes del sol colgant; que així, pel sol lloc que ocupen, tots han marcat llur grau de perversitat o de virtut, i que finalment només li queda castigar o recompensar. Fa un senyal, vol que els cossos dels justos esdevinguin més lleugers que el vapor més subtil. De sobte ells perden la gravetat que els subjectava a la terra, s’eleven al cel. Sidèria hi puja seguint Omegar, mentre els malvats veuen amb esgarrifança aquest triomf dels justos; la terra tremola sota llurs peus, s'esfondra, cauen amb ella en una gran foguerada de sofre i de foc. Sidèria plora pel destí d'aquests homes, per culpables que siguin; voldria apagar aquests focs que els devoren sense consumir-los, o no haver conegut llurs turments, la terrible imatge dels quals pertorbarà per sempre la seva felicitat; però els àngels que vetllen pel seu son, li fan oblidar els inferns i els suplicis de llurs habitants obrint només el cel a la seva mirada. Aquest espectacle la delecta en èxtasi, experimenta en el grau més viu un sentiment desconegut per l'home: les delícies pures de l'alegria i de la pau confoses, una barreja feliç que constitueix la felicitat dels justos al cel; a la terra l'alegria i la pau sempre estan separades. L'alegria hi camina envoltada de preocupacions i de fatigues. La pau hi porta al seu pas plaers lànguids i avorriment. És al cel on la pau i l'alegria s'uneixen. Sidèria passa les últimes hores de la nit tastant la felicitat celestial, que voldria eternitzar, però que només li durarà un moment.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (62)

 

Creu de terme de Palau-sator, d'origen gòtic, del segle XVI

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria esperava gaudir encara de la dolça llum que sobreviu al dia; quina és la seva sorpresa i el seu dolor en veure's de sobte embolicada de tenebres tan denses que li tapen el cel i la terra! Ella creu que Déu, que s'oposa als seus plans, acaba d'ordenar que la nit aturi la seva persecució. Aquest pensament la desanima; viu aquella desfeta que la desesperació fa néixer en una ànima en la qual les penes i la fatiga han esgotat les forces, no pot evitar queixar-se a Déu pel seu rigor, i per morir d'esgotament, Sidèria segueix el seu camí.

S'havia enfilat a una muntanya alta amb dificultat: en arribar al cim, va veure a la llunyania una llum tènue que brillava a la foscor; amb aquesta visió, l'esperança que l'havia abandonat retorna al seu cor:

—Qui pot —diu— viure en aquests llocs i vetllar a aquesta hora? És Omegar, és ell, no en puc dubtar. Gran Déu! —continua alçant les mans al cel— us agraeixo aquest favor, sou vos qui m'ha guiat; us havia acusat injustament de rigor. Perdoneu una queixa que la meva desgràcia ha d'excusar als vostres ulls; només us demano una gràcia més, doneu-me la força per arribar a aquella casa, em sentiré satisfeta si puc veure Omegar i morir als seus ulls.

Digué, i caminant cap a la llum que la guia, ja no té el coratge desenfrenat que cap perill no sorprèn; esdevinguda tímida, tremola davant el més mínim perill, la desesperació ja no precipita els seus passos, modera la seva velocitat i conserva les forces, que lamenta haver malgastat. A punt de tocar aquella desitjada llar, hi cregué arribada, de sobte se li endureixen els membres, es queda immòbil per l'excés de la seva fatiga; gairebé al final de la seva carrera es desespera per arribar-hi; vol cridar Omegar, però la seva veu expira als seus llavis. Sidèria, obligada a descansar, s'asseu a terra, plora, i fa aquesta breu pregària a Déu: “Deixa, Déu meu, de perseguir una criatura feble que potser t'ha ofès, però el cor de la qual sempre pur no ha estat còmplice de la seva falta; només volia tornar a veure Omegar abans d’expirar, i em rebutges aquest consol en el moment en què jo esperava gaudir-ne! adoro la teva voluntat, per cruel que és; però si volies, per a tallar el fil dels meus dies, que jo esgoti el calze de la desgràcia, colpeja la teva víctima, les meves desgràcies estan curulles.”

Sembla que aquesta pregària li ha alleujat el cor, i que Déu, tocat per les seves penes, li renova les forces; s'aixeca amb esforços dolorosos, i s'arrossega amb passos lents cap a aquella llar que veu il·luminada; hi arriba i truca a la porta. Aquests cops que ressonen a la nit, a aquesta hora, després dels dies més terribles, sembren el terror a aquesta casa. Sidèria escolta, hi regna un profund silenci; hi torna a trucar i amb retrucs, veu com la llum canvia de lloc i s’avança cap a ella. Sidèria està inquieta, mil sentiments confusos d'alegria, de por i d’esperança brollen de la seva ànima:

—Ell ve —diu—, és ell.

S'obre la porta, apareix un home que porta una torxa, seguit de lluny per la seva dona tremolosa i mig amagada darrere seu. Eren Policlet i Cefisa, qui van rebre Omegar en el seu primer viatge. No gosant lliurar-se a la dolçor del son, tant els havia espantat l'erupció de despulles humanes, que vetllaven encara, commoguts per la por. Aquells trucs a llur porta per part de Sidèria redoblaren llur temor. Policlet pensa que els morts sortits de llurs tombes els demanen hospitalitat. Cefisa suplica en va al seu marit que els negui una acollida. Ell s'aixeca, ella el vol retenir, ell li respon:

—Aquests morts eren homes, si són infeliços els he de socórrer.

La visió de Sidèria, pàl·lida, desfeta, tacada de sang i de pols, els confirma llurs pensaments. La prenen per una ombra tornada del sojorn a l'infern, i no gosen parlar-li. Sidèria, enganyada amb l'esperança de trobar Omegar, roman muda de dolor. Anava a entrar a can Policlet, però tement de rebre-hi un socors que allargaria la seva vida i les seves desgràcies, fuig sota l'abric de la foscor. Així es compleixen aquelles paraules que foren dites a Policlet, que el final de les seves alarmes s'acostaria quan veuria la dona d'Omegar sense conèixer-la.

Sidèria sucumbeix a l'excés dels seus mals; amb prou feines ha fet uns quants passos al poble de Policlet, que sent el fred de la mort que la glaça; pensa que només li queda un moment per viure, entra en un temple veí les portes del qual estaven trencades, s'asseu a les escales d'un altar per respirar-hi en pau el seu darrer alè.

Era el moment en què a can Tibès Omegar alçava les mans al cel i li suplicava que alleugerís els dolors de la seva dona. La seva pregària havia tocat Déu, qui, veient Sidèria estirada sobre els esglaons del seu altar, sola, lliurada al seu dolor, es commou pietosament de la seva sort; fa baixar sobre els seus ulls el dolç vapor dels cascalls, i diu als àngels que vetllen pel somni dels mortals de cridar al seu voltant els somnis consoladors. Obeeixen, envolten Sidèria i li presenten al mirall dels somnis mil somnis agradables. Creu que és transportada a una vall encantadora els arbres de la qual estan coberts de fruits daurats i de flors que difonen els perfums més dolços. A l'entrada d'una glorieta deliciosa, veu asseguda una jove que s'aixeca i ve a trobar-la; la mira amb ulls de mare tendra, l’abraça, i li diu:

—Soc Eva, a qui Déu acaba de retornar la resplendor de la seva joventut. Oh filla meva, dec aquesta felicitat al teu marit, eixuga els teus plors, demà pujaràs al seu costat al cel.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (61)

 

Llinda del burros de Sant Feliu de Boada, Carrer Vilademunt, 7, amb una inscripció que Josep Pla explica i transcriu en català modern d'aquesta manera: "En una de les primeres cases del poble [Sant Feliu de Boada], sobre una llinda, s'hi pot llegir aquesta inscripció: 'Tinc un burro com aquest. (Es veu després de la frase un ase incís sobre la pedra.) A la quadra n'hi ha un altre, que fan dos. I vós, que mireu, que fan tres'. Ens trobem, com veu el lector, en la insondable rusticitat sorneguera de la pagesia." (Josep Pla, El meu país, pp 721-722)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria, havent desfogat així la seva ira, recupera sentiments més dolços. El pensament que Omegar és culpable li provoca un turment que no pot suportar. El combat, el rebutja, i per alleujar les seves penes, vol creure en la innocència del seu marit.

—Ai! —va dir—, sé del cert que la seva fugida és voluntària? i mentre l'acuso, qui sap si no es lamenta en un altre lloc d'estar separat de mi? Qui sap si aquell vell no és un enviat de Déu, qui, secundat pels poders celestials, l’ha obligat a abandonar-me, sense permetre-li d’informar-me de les nostres desgràcies comunes! Ah! quant temo que es compleixin les últimes paraules d’Ormuz! Déu reprovava el nostre himeneu, potser n’acaba de trencar els nusos fatals! Sí, aquesta és tota la veritat espantosa. Omegar ja no és el meu marit, i les meves desgràcies no tenen remei.

Amb aquestes paraules, guarda un silenci ferotge. Els seus esguards observen sempre els vestigis del seu marit, i no poden abandonar-los.

—Oh cel! —reprèn plorant—, això és tot el que em queda d'Omegar! M’és almenys avantatjós que aquests paratges salvatges no estiguin habitats, no hi perdré la pista dels seus passos. El perseguiré i l’aconseguiré, si encara em queden unes hores de vida.

Digué, i vol avançar, però l'excés del seu dolor acaba d'esgotar les seves forces. Els seus febles genolls es neguen a portar-la; vacil·la i cau inconscient sobre la pedra que Omegar havia aixecat. Sola, privada de qualsevol ajuda, Sidèria perirà! Oh massa feliç en els seus mals si la mort els escurçava! El despertar més terrible l'espera. Ella torna a la vida en el moment en què comença l'erupció de les despulles humanes, quan la terra, obrint les seves entranyes per totes bandes, llança les cendres dels homes a l'aire! Sidèria no sap en quins llocs respira; de vegades pensa que el son encadena encara els seus sentits, i que el desordre que veu és il·lusori i fantàstic; de vegades que ja no és entre els vius, que ha baixat a la casa dels morts, o a llocs propers a l'infern. Com un ésser que rebria la raó amb la vida, s'ignora a si mateixa, s’interroga a si mateixa, vol buscar en la seva consciència, en la seva memòria, allò que és, allò que era, però els seus esforços són en va. S'aixeca. La pedra que li servia de llit li atura la mirada. L'examina, en rellegeix la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable”, són per a ella un raig de llum que dissipa la nit en què la seva ànima està submergida. Es reconeix a si mateixa: totes les seves desgràcies es presenten al seu esperit alhora.

—Ai! —va dir sospirant—, m'agradaria que Omegar m'hagués vist gairebé morir sobre aquesta pedra on estava estirada! Ell encara diria que no és culpable!

Reprèn el projecte de perseguir-lo, fins i tot enmig del trastorn de la natura i dels mil perills als quals s'enfrontarà. Busca els vestigis que ell ha deixat. Però, oh dolor inesperat! ja no els troba. Com les onades del mar emergint de llur llit esborren els solcs dels carros i els passos del viatger impresos a la sorra de les costes, així s'esvaeixen les petjades d'Omegar; aquí, la terra, obrint-se, les ha esborrat; allà, les cendres dels homes, caient-hi a sobre, les ha cobert com la neu cobreix els guarets, quan l’hivern, assegut sobre els núvols foscos que la porten, l'escampa a mans plenes.

Sidèria només escolta la seva desesperació; furiosa, segueix a l’atzar el camí que es presenta; lluny de tenir por d’ésser engolida per la terra que es tanca i s'obre a cada moment, o d’ésser esclafada per la caiguda d'edificis i d’arbres, s'alegra dels perills que l'amenacen i només busca morir. Com una bacant embriagada del déu [36] de qui és sacerdotessa, qui, amb el tirs a la mà, els cabells esbullats, omple l'aire amb els seus crits, i corre colpejant-se el pit, es llança sobre les muntanyes, estrompassa els precipicis. Crida constantment Omegar; de vegades l'envolten remolins de flames, cau. Les restes dels edificis que s’esfondren de sobte la colpegen, la seva sang regalima de les ferides rebudes, el seu rostre, els seus braços i la seva roba n’estan tacats; ja no és aquella Sidèria l'única dona la bellesa de la qual era perfecta: està tan desfigurada que l'ull d'Omegar ja no la reconeixeria.

El retorn de la calma li salva la vida. Aquesta pau restituïda a la natura fa reviure el seu coratge, accelera els seus passos. Impacient, arriba a través dels seus desitjos a cada objecte llunyà que veu; com més s'acosta el sol al final del seu curs, més ella s’apressa. Com ell, li agradaria viatjar per l'univers en un dia i abraçar-lo amb els seus esguards. És amb dolor que veu les seves vores tocant l'horitzó, i ell mateix desapareix finalment dels seus ulls.

-----------------------------------

[36] Bacus: déu del vi, l’emblema del qual era el tirs, un bastó guarnit d'heura i de fulles de parra, i la sacerdotessa del qual era una bacant.