Paul Boghossian comença el seu
llibre (Boghossian, Paul: La por al
coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. Editorial Obrador
Edèndum, 2007) amb la presentació d’allò que ell anomena la doctrina de la igual validesa, a partir
d’un exemple concret de l’antropologia que provoca l’opinió diferent i
divergent de l’arqueologia científica i de la mitologia tribal. Es tracta d’una
posició de relativisme extrem que col·loca
la ciència al nivell d’un sistema de creences paral·lel i igual a molts
d’altres, fins al punt de negar o posar en qüestió, com tenim d’altra banda
força assumit en la moralitat i en l’estètica, l’objectivitat d’aquells fets
que estan per sobre de creences i que coneixem per mètodes i instruments
forjats per la racionalitat, això és, des de la ciència, i fins al punt també de territorialitzar localment el coneixement en
donar peu a una discussió sobre qui té dret a parlar de què en qüestions
científiques de societats no occidentals.
Sorgit del complex de culpa
postcolonial, en què hom descobreix que no hi ha races ni pobles superiors, i
de l’embelliment dels condicionants sociohistòrics del coneixement, per damunt
fins i tot d’una realitat que és preexistent al mateix coneixement, ha sorgit
aquesta concepció que pensa que no hi ha un coneixement superior a d’altres i
que tots els coneixements són igualment de vàlids en els seus àmbits
pertinents.
En aquest context, Boghossian
es proposa fer la crítica del constructivisme, força arrelat, d’altra banda, en
el camp de les ciències socials i humanes a excepció de la filosofia, perquè
considera que el constructivisme és una posició radical en aquest sentit
igualitarista, per tal com, en privilegiar la intervenció del subjecte
_individual o social_ en la conformació, i per tant creació o construcció, del
món real o de l’objecte conegut, estableix que el coneixement, molt més enllà
de la determinació d’una realitat objectiva, és un producte o construcció de la
situació social i material en què s’ha produït la creença. És a dir, com a
relativisme global, estableix una igualtat diacrònica i sincrònica entre les
creences en què el coneixement científic queda diluït com un terròs de sucre en
un got d’aigua.
I ho pretén fer a partir de
tres aspectes: els fets, la justificació i l’explicació racional, les tesis
constructivistes dels quals acosten, a parer seu, el constructivisme a la
doctrina de la igual validesa.
El constructivisme, o
pragmatisme segons Richard Rorty (Rorty, Richard: Objectividad,
relativismo y verdad; Editorial Paidos, 1996), el formarien filòsofs com Bruno
Latour, Hilary Putnam, Nelson Goodman, Paul Feyerabend, Donald Davidson, i ell
mateix entre d’altres, i, malgrat diferències o incongruències més o menys
importants, es caracteritzaria per compartir una concepció idealista del
coneixement segons la qual el món factual, com a entitat i en la seva
morfologia, és determinat i dependent pels subjectes que en formen part. Rorty
exemplifica l’oposició entre constructivisme
i realisme a partir dels termes solidaritat i objectivitat, que contraposa i que veu com a incompatibles, alhora
que en dogmatitza els continguts, segons si narra l’aportació d’algú a una
comunitat o si narra la relació d’algú amb una realitat no humana.
Les conseqüències finals d’una
concepció com aquesta són tant o més punyents per a la supervivència del
coneixement científic com més forta és la negació d’una realitat preexistent a
l’espècie humana, i per tant al mateix coneixement: els elements d’objectivitat
del fets, sobretot d’universalitat _en el sentit d’intervariabilitat entre
persones o comunitats diferents_ i d’independència del pensament _entenent que
es poden produir fora de l’existència humana_, es perden en una teranyina en
mans del relativisme igualitari més eixorc, ja que fa impossible fins i tot
l’avenç dialèctic a partir del debat i contrast entre opcions contràries.
El plantejament
constructivista parteix d’un subjectivisme _individual i social_ extrem que, en
impugnar indirectament el mateix coneixement, l’haurà d’atenuar a posteriori per salvar-lo. Així, enlloc
de pensar, com el realisme, una realitat natural i factual que existeix
independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent,
interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del
subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un
taumaturg, una providència o d’un deux et
machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot
conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix
procés de coneixement.
Amb aquest aïllament del
subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni
escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la
realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de
creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees
allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment
idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar,
corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del
coneixement. Amb un paradigma semblant pel qual els conceptes propis posen més
límits al nostre coneixement que la mateixa natura, la recerca del
constructivisme ha de quedar, per força, limitada a la formulació de
significacions tant de l’objecte de la investigació com de l’investigador, i de
la seva interacció, això és, a la construcció de descripcions o de versions
sobre els fets.
El realisme, en canvi, a
l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de
recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també
com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat
la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més
acurada possible.
Així, si per a aquell
constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de
cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals
difícilment generalitzables i transmissibles, per al realisme la realitat que
inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la
realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les
generacions futures.
Allunyeu-vos, per tant, de les
creences, els veritables núvols negres per a una humanitat racionalment més lliure.
Bibliografia:
Boghossian, Paul: La por al coneixement. Contra el relativisme
i el constructivisme. Editorial Obrador Edèndum, 2007.
Rorty, Richard: Objectividad, relativismo y verdad;
Editorial Paidos, 1996.
Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofía; Editorial
Espasa, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada