dimecres, 28 de gener del 2015

Males arts i intel·ligència, en el procés sobiranista





“Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure” (Eugeni d’Ors)

Una afirmació D’Ors ben pertinent, si pensem en el republicanisme que expressen els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, i que, amb la publicació (1532) d’El príncep, Maquiavel no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, és a dir, a les restes del moviment republicà de Girolamo Savonarola, aquell profeta desarmat (Cap. 6) que havia governat Florència (1494-1498) contra els poderosos Mèdici representats per la persona del seu pare Pere II de Mèdici el Dissortat. 

El príncep acaba amb una Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars (Cap. 26). En contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, el seu utopisme ens recorda el marc de l’any de la seva escriptura (1513): una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó (sí, l’estat catalano-aragonès existent entre 1137-1716, que alguns encara volen negar) i el Papat, coetània de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu El príncep per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible: “Els fonaments principals que poden tenir els estats... ...són les bones lleis i les bones armes: i com que no hi pot haver bones lleis on no hi ha bones armes, i on hi ha bones armes les lleis han de ser necessàriament bones...” (Cap. 12).

Per sobre d’aquest objectiu no hi ha res, essent la raó d’estat la supeditació de tot a l’estat i no pas que l’estat sempre tingui raó. Per tant, no hi ha exclusió de la força, sempre i quan s’avinguin a l’objectiu de la presa i la salvaguarda del poder. En qualsevol altre cas diferent a una llibertat defensada per les armes governades per la llei de l’estat, la violència deixa de ser raonable i justificable. I és que Maquiavel parteix de la realitat objectiva, amb estats en els quals la violència i el conflicte són consubstancials, amb una naturalesa humana permanent i immutable en què “els homes fan mal per por o per odi” (Cap. 7), i amb la voluntat de la humanitat de viure amb tranquil·litat i seguretat. Amb aquestes condicions no té cap sentit el judici moral, ni pensar com haurien de ser les coses, ni deformar la realitat. La idealització no assegura ni la pervivència de l’estat ni la fidelització d’una ciutadania, objectius que no poden menysprear l’ús eficient de cap mitjà que pugui ser necessari cap a la seva consecució: “...perquè un home que vulgui de totes totes fer professió de bo, trobarà necessàriament la ruïna entre tants homes que no ho són. D’aquí que a un príncep que es vulgui mantenir li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons les necessitats” (cap. 15).

I entre aquests mitjans, també la força, sempre també com a intel·ligència. És interessant, en aquest sentit, la diferenciació que fa entre Cèsar Borja, digne d’imitació en el camp de forces internes i externes en què, amb la fortuna, aconseguí de constituir el seu principat de la Romanya, i Agàtocles de Siracusa, que “...arribà al principat per camins pèrfids i nefastos” (Cap. 8); “Però no es pot anomenar virtut assassinar els seus ciutadans, trair els amics, no tenir paraula, ni pietat, ni religió. Tots aquests mitjans poden servir per guanyar poder, però no glòria... ...No es pot, doncs, atribuir a la fortuna o a la virtut allò que ell aconseguí sense l’una ni l’altra” (Cap. 8).

Tot i l’atribució de la frase “el fi justifica els mitjans”, Maquiavel proposa, en canvi, que la importància de la finalitat a aconseguir no permet renegar de cap mitjà plausible d’acord al moment i a la situació concrets, la qual cosa és ben diferent d’atorgar positivitat als mitjans per raó de la positivitat del fi a què han de servir: “I jo sé que tothom admetrà que seria una cosa molt lloable que en un príncep es reunissin, de totes les qualitats esmentades, les que són tingudes per bones; però com que no es poden tenir totes ni observar-les per complet, ja que les coses d’aquest món no ho permeten, caldrà que sigui tan prudent que sàpiga fugir de la infàmia d’aquells vicis que li farien perdre l’estat i guardar-se, si pot, d’aquells que tampoc no li arrabassarien; però si això no li és possible pot tirar pel dret sense massa escrúpols” (Cap. 5); “I cal tenir ben en compte que un príncep... ...no pot observar tot allò que fa que els homes siguin tinguts per bons, ja que sovint es veu forçat, per conservar l’estat, a actuar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure’s segons la direcció en què bufin els vents de la fortuna i segons al que l’obliguin la mudança de les coses; i tal com ja he dit anteriorment, no allunyar-se del bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal” (Cap. 18).

Maquiavel es limitava a l’anàlisi objectiva de les forces reals que regeixen les relacions entre els homes. Amb aquest realisme, amb la amoralitat, retratava, però, les pràctiques reals de poders tan poderosos com el mateix Papat. És fàcil d’entendre, així, els revessos que n’obtingué: l’acusació d’immoralitat amb què el seu llibre acabà a l’Índex de Llibres Prohibits, el 1559, l’any mateix de la seva creació per la Inquisició de l’Església catòlica, i el descrèdit i la tergiversació del seu pensament amb la utilització del terme “maquiavel·lisme” per referir-se a les males arts en política.

I en el procés sobiranista actual, ja fa dies que les males arts de l’estat uninacional español hi són, sense les formes violentes i cruels d’un Cèsar Borja ni d’un Agatòcles, ben presents. Tanmateix, contra la perversitat d’un aparell d’estat tan decrèpit els governants del qual han trencat sense gens de vergonya la separació de poders i han abusat dels cossos policials per a objectius propis ben espuris, és bo de fer ben nostre el maquiavel·lisme més genuí: la força que dóna l’equilibri de l’astúcia i la intel·ligència, allò que Gramsci anomenava la tàctica i l’estratègia necessàries per hegemonitzar una situació concreta, en el nostre cas, la ruptura definitiva amb un estat aliè i contrari.