dimarts, 24 de juny del 2014

El dia que va morir la Federal



«Ací el teniu, el “Pelletes!” Ací el teniu, el gran porc!», i cridòria de «Pelletes!», i «Mireu-ho totes!». Una dona, al costat de la mare, portava un penjoll sangonós a les mans i el mostrava enlaire. I la mare reia amb tota la boca i cridava, cridava. Després va saber-ho: era la titola de l’alcalde d’Alcoi, Agustí Albors, anomenat «Pelletes»... (Isabel-Clara Simó: Júlia).

Entre la Revolució de Setembre del 1868 -any de la conversió del Partit Democràtic en Partit Republicà Democràtic Federal- i la Restauració de 1874, el federalisme va ser, a Espanya, una ideologia revolucionària. Si més no, doctrinalment: per republicà, contra la monarquia, per laïcista, contra el poder de l’església, per reformista social, contra les conseqüències d’una industrialització deshumanitzadora, i per descentralitzador, contra el poder de l’oligarquia. En realitat fou una aposta de la capa de la burgesia més avançada en la seva ascensió per a l’apoderament i la reformulació d’un estat obsolet, d’acord a la separació dels tres poders, l’elegibilitat de tots els càrrecs i a l’aproximació del poder a les realitats més petites.
Però tampoc la classe obrera pogué romandre'n al marge. “La imponent força que arribà a tenir, en la seva existència metafòrica, La Federal” (Antoni Jutglar), no sols coadjuvà en la definició de la consciència obrera i, a partir de la crítica de les contradiccions del moviment, en la seva autonomització política del republicanisme, sinó que fins i tot predeterminà la metodologia que l’anarcosindicalisme faria seva, a semblança dels federals intransigents que provocarien la caiguda de Francesc Pi i Margall, segon president de l’executiu (11 de juny-18 de juliol de 1873) de la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873-29 de desembre de 1874), per a l’empoderament social i popular.
En efecte, tot i la proclamació de la Federal (8 de juny de 1873) arran de l’aprovació de la primera proposta debatuda (7 de juny) per les Corts Constituents obertes l’1 de juny, per 218 vots a favor i 2 en contra: “Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal”, i contràriament al purisme de Pi i Margall, que afrontat pels republicans unitaristes, impulsaria la redacció del Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, federals intransigents i internacionalistes coincidien, impacientment i sense esperar la sanció de les Corts, en la voluntat d’organitzar el nou poder de baix cap a dalt, amb el protagonisme de juntes i cantons.
El federalisme de la burgesia revolucionària (1808-1874) fou, doncs, víctima del legalisme de qui havia lluitat més -empresonaments i exili inclosos- per la República Federal des de 1854 -any en què inicià la intervenció en la política a través del PD i en què avançà el principi federatiu pactista a La Reacción y la Revolución- i de la  urgència dels federals més intransigents i de l’internacionalisme obrer. Així, la insurrecció dels intransigents i dels anarcosindicalistes provocà (18 de juliol), l’endemà de la lectura de la Constitució a les Corts, la dimissió de Pi i Margall i la caiguda del govern, i, més endavant, el cop d’estat de Pavía (3 de gener de 1874) que menaria al pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre) i a la Restauració amb la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.
La Federal fou, per tant, un foc d'encenalls que tingué el seu cant del cigne l’estiu de 1873, amb la Insurrecció Cantonalista del litoral mediterrani -a excepció d’una Catalunya camp de batalla de la Tercera Guerra Carlina- i l’arrastrà (10 de juliol) de l’alcalde republicà federal Agustí Albors i Blanes el Pelletes pels carrers d’Alcoi -on la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT tenia la seu- i del passeig del seu penis com a símbol de triomf, pels internacionalistes durant la Revolució del Petroli (7-13 de juliol).
Després de tants anys, i de les propostes infructuoses de Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Matas, però sobretot després d’una transició espanyola que no sols no ha conegut federals, sinó que tampoc no ha resolt cap dels temes plantejats pel catalanisme en relació al finançament, la llengua, l’ensenyament o les infraestructures de l’arc mediterrani, etc, el federalisme ha esdevingut una iniciativa per a la pervivència d’un estat espanyol uninacional que és impugnat, fins a la seva derogació, a Catalunya. El federalisme, com el regionalisme o l’autonomisme o el café para todos, forma part, avui, de la ideologia nacional espanyola, perquè, a menys que la seva formulació no provingui d’una ingenuïtat tan inexplicable com injustificable, pressuposa l’assumpció, crítica o acrítica, de l’unionisme espanyol indissoluble, encara que hom l’emmascari amb proclames internacionalistes de classe! Perquè s’ha fet tan tard, avui, que després de tants anys de catalanofòbia -lingüística, cultural, política, econòmica, etc- democràtica, no ens cal recórrer a cap “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” (així, en català, Estanislau Figueras, 9 de juny de 1873, presidint un consell de ministres de la Primera República Espanyola), sinó que tenim prou motius per pensar que, el 2014, el federalisme ja no és d’esquerres com el de Fernando Garrido ni de dretes com el d’Emilio Castelar, sinó mer federalisme espanyol, siguin quins siguin els seus avaladors. Avui, el federalisme català, aquell que forma part del complex d’ideologies nacionals, aposta per la reunificació democràtica dels Països Catalans i per la federació del segon estat català a Europa!