«Ací el teniu, el “Pelletes!” Ací el teniu, el gran
porc!», i cridòria de «Pelletes!», i «Mireu-ho totes!». Una dona, al costat de la mare, portava un penjoll
sangonós a les mans i el mostrava enlaire. I la mare reia amb tota la boca i
cridava, cridava. Després va saber-ho: era la titola de l’alcalde d’Alcoi,
Agustí Albors, anomenat «Pelletes»...
(Isabel-Clara Simó: Júlia).
Entre la Revolució de Setembre del
1868 -any de la conversió del Partit Democràtic en Partit Republicà Democràtic
Federal- i la Restauració de 1874, el federalisme va ser, a Espanya, una
ideologia revolucionària. Si més no, doctrinalment: per republicà, contra la
monarquia, per laïcista, contra el poder de l’església, per reformista social,
contra les conseqüències d’una industrialització deshumanitzadora, i per
descentralitzador, contra el poder de l’oligarquia. En realitat fou una aposta
de la capa de la burgesia més avançada en la seva ascensió per a l’apoderament
i la reformulació d’un estat obsolet, d’acord a la separació dels tres poders,
l’elegibilitat de tots els càrrecs i a l’aproximació del poder a les realitats
més petites.
Però tampoc la classe obrera pogué
romandre'n al marge. “La imponent força que arribà a tenir, en la seva
existència metafòrica, La Federal”
(Antoni Jutglar), no sols coadjuvà en la definició de la consciència obrera i,
a partir de la crítica de les contradiccions del moviment, en la seva
autonomització política del republicanisme, sinó que fins i tot predeterminà la
metodologia que l’anarcosindicalisme faria seva, a semblança dels federals
intransigents que provocarien la caiguda de Francesc Pi i Margall, segon
president de l’executiu (11 de juny-18 de juliol de 1873) de la Primera
República Espanyola (11 de febrer de 1873-29 de desembre de 1874), per a
l’empoderament social i popular.
En efecte, tot i la proclamació de la
Federal (8 de juny de 1873) arran de l’aprovació de la primera proposta
debatuda (7 de juny) per les Corts Constituents obertes l’1 de juny, per 218
vots a favor i 2 en contra: “Artículo
único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática
federal”, i contràriament al purisme de Pi i Margall, que afrontat pels
republicans unitaristes, impulsaria la redacció del Projecte de Constitució
Federal de la República Espanyola, federals intransigents i internacionalistes
coincidien, impacientment i sense esperar la sanció de les Corts, en la
voluntat d’organitzar el nou poder de baix cap a dalt, amb el protagonisme de
juntes i cantons.
El federalisme de la burgesia
revolucionària (1808-1874) fou, doncs, víctima del legalisme de qui havia
lluitat més -empresonaments i exili inclosos- per la República Federal des de
1854 -any en què inicià la intervenció en la política a través del PD i en què
avançà el principi federatiu pactista a La Reacción y la Revolución- i
de la urgència dels federals més
intransigents i de l’internacionalisme obrer. Així, la insurrecció dels
intransigents i dels anarcosindicalistes provocà (18 de juliol), l’endemà de la
lectura de la Constitució a les Corts, la dimissió de Pi i Margall i la caiguda
del govern, i, més endavant, el cop d’estat de Pavía (3 de gener de 1874) que menaria
al pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre) i a la Restauració amb la
proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.
La Federal fou, per tant, un foc
d'encenalls que tingué el seu cant del cigne l’estiu de 1873, amb la
Insurrecció Cantonalista del litoral mediterrani -a excepció d’una Catalunya
camp de batalla de la Tercera Guerra Carlina- i l’arrastrà (10 de juliol) de l’alcalde republicà federal Agustí
Albors i Blanes el Pelletes pels
carrers d’Alcoi -on la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de
l’AIT tenia la seu- i del passeig del seu penis com a símbol de triomf, pels
internacionalistes durant la Revolució del Petroli (7-13 de juliol).
Després de tants anys, i de les
propostes infructuoses de Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Jaume
Bofill i Matas, però sobretot després d’una transició espanyola que no sols no
ha conegut federals, sinó que tampoc no ha resolt cap dels temes plantejats pel
catalanisme en relació al finançament, la llengua, l’ensenyament o les
infraestructures de l’arc mediterrani, etc, el federalisme ha esdevingut una
iniciativa per a la pervivència d’un estat espanyol uninacional que és impugnat,
fins a la seva derogació, a Catalunya. El federalisme, com el regionalisme o
l’autonomisme o el café para todos,
forma part, avui, de la ideologia nacional espanyola, perquè, a menys que la seva
formulació no provingui d’una ingenuïtat tan inexplicable com injustificable,
pressuposa l’assumpció, crítica o acrítica, de l’unionisme espanyol
indissoluble, encara que hom l’emmascari amb proclames internacionalistes de
classe! Perquè s’ha fet tan tard, avui, que després de tants anys de
catalanofòbia -lingüística, cultural, política, econòmica, etc- democràtica, no
ens cal recórrer a cap “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic
fins als collons de tots nosaltres!” (així, en català, Estanislau Figueras, 9
de juny de 1873, presidint un consell de ministres de la Primera República
Espanyola), sinó que tenim prou motius per pensar que, el 2014, el federalisme
ja no és d’esquerres com el de Fernando Garrido ni de dretes com el d’Emilio
Castelar, sinó mer federalisme espanyol, siguin quins siguin els seus
avaladors. Avui, el federalisme català, aquell que forma part del complex
d’ideologies nacionals, aposta per la reunificació democràtica dels Països
Catalans i per la federació del segon estat català a Europa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada