“Els homes acostumen a racionalitzar a posteriori els seus
actes per convèncer els altres, i convèncer-se ells mateixos, que aquests actes
són lògics i raonables. Però en les seves motivacions reals hi ha un rerefons
de prejudicis, pors o aspiracions inconfesses (que sovint no s’atreveixen ni tan
sols a confessar-se a ells mateixos), que o bé s’amaguen, o s’integren
forçadament en un context que pretén ser racional (el racisme, per posar només un
exemple, es presenta per part d’aquells qui el sostenen com un producte de la ciència,
però no naix de la ciència, sinó que l’usa com a legitimació). L’home és, més
que un animal racional, un animal racionalitzador, que justifica a posteriori
amb raons imaginades moltes decisions que sorgeixen de zones obscures de la
seva ment. Això explica que els homes, i les dones, reals siguin per natura
contradictoris -vistos a la llum de la racionalitat- i que els seus actes no
s’ajustin a la imatge coherent que pretenen donar d’ells mateixos. Si ens
acostumem a veure’ls així, i no en la visió plana del retrat sense ombres que
ens ofereixen normalment els seus biògrafs, o ells mateixos en memòries en què
han reconstruït curosament les seves vides -dues formes de relat en què les
pròpies regles literàries exigeixen que es creï coherència- aconseguirem entendre’ls
millor” (Josep Fontana, La història dels
homes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada