Amb Heidegger i Foucault, Wittgenstein és considerat un del filòsofs més importants de la filosofia contemporània, i no pas
pel fet d’haver llançat un atiador d’estufa a Karl Popper durant una
conferència filosòfica (http://www.ensilencio.es/el-atizador-de-wittgenstein.html),
sinó perquè, amb una obra relativament escassa, Wittgenstein fou capaç d’establir
dos talls, o dues orientacions, en la filosofia.
Tant és així que hom parla de dues etapes ben diferenciades: el primer Wittgenstein, el del Tractatus logico-philosophicus (1922), fins a l’any 1922 i el seu abandonament de la filosofia, que influirà en el Cercle de Viena, i el segon Wittgenstein, el de les Investigacions filosòfiques (1953), del 1929 fins al 1951, que influirà en la filosofia analítica.
Interessat en la lògica i en els principis i fonaments de la matemàtica, i seguidor de Bertrand Russell, hi ha, entre una i altra, una concepció completament diferent tant de la relació entre llenguatge i filosofia, com de la tasca de la filosofia mateixa.
Així, en el Tractatus de la primera etapa, que Wittgenstein mateix resumeix així: “tot el que es pot dir, es pot dir clarament; i del que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, redueix els problemes filosòfics a problemes lingüístics, fins al punt que el llenguatge hi és considerat una figura o model dels fets: “els límits del llenguatge són els límits del meu univers”. Es tracta, doncs, d’una concepció especular del llenguatge per a la qual el llenguatge reflecteix el món i representa la realitat, essent, doncs, el seu únic objectiu, la descripció d’aquest món i d’aquesta realitat. D’aquesta manera, i per tal com la filosofia sorgeix de l’existència d’equivocacions lingüístiques, una lògica lingüística que posi fi en aquests errors acaba amb la necessitat de la filosofia i la seva existència. Fou amb aquesta presumpció -“en l’essencial, he resolt els problemes definitivament”-, que Wittgenstein deixà inacabada la carrera de filosofia, cedí la part de la seva herència paterna entre els seus germans i germanes, i es dedicà a fer de mestre d’escola rural o d’ajudant de jardiner, entre d’altres tasques ben allunyades del pensament i la reflexió filosòfics, durant força temps.
De les set proposicions fonamentals que conté el Tractatus, són conegudes especialment les que embolcallen les quatre sobre el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge: les dues primeres sobre el món i la realitat (“El món és tot el que succeeix”; "El que succeeix, el fet, és l’existència dels fets atòmics”) i, sobretot, l’última, que, de manera enigmàtica, marca i limita la proposició, això és, allò que es pot pensar i dir (“Del que no es pot parlar, millor és callar”).
I de què no es pot parlar si hom vol evitar de generar equívocs del llenguatge, sinó d’objectes extralingüístics, inassolibles i inabastables des del llenguatge, indescriptibles i inexpressables pel llenguatge, com déu, l’amor, la por, la llibertat, la bellesa, el bé...? Tanmateix, i consegüentment i corol·lària, si no podem parlar d’allò realment important i interessant –l’ètica i l’estètica-, allò que pot ésser dit es pot i s’ha de dir clarament! I allò impensable o lingüísticament inassolible, encara que hagi de romandre en el silenci del més enllà del món lingüístic, pot ésser, i acostuma a ésser, experimentat, viscut, sentit, mostrat... per mitjà del que es pot dir i dels silencis que l'acompanyen.
En la segona etapa, en canvi, opta per una teoria pragmàtica del llenguatge segons la qual “el significat d’un mot és el seu ús en el llenguatge” i per una consideració de la filosofia com una crossa útil per desfer els malentesos originats en l’ús viciat del llenguatge: “mostrar a la mosca la sortida de la mosquitera”, i no pas per resoldre problemes filosòfics inexistents. El llenguatge és una conducta humana amb múltiples funcions anomenades “jocs de llenguatge”: descripció, és clar, però també narració, interpel·lació, manament, desig, temor, ordre, informació, hipòtesi, conte, teatralització, endevinació... essent l’ús, el context o les regles allò que dota les paraules de significat i evita, doncs, els errors filosòfics.
Comsevulla, parlar és inevitable!
Tant és així que hom parla de dues etapes ben diferenciades: el primer Wittgenstein, el del Tractatus logico-philosophicus (1922), fins a l’any 1922 i el seu abandonament de la filosofia, que influirà en el Cercle de Viena, i el segon Wittgenstein, el de les Investigacions filosòfiques (1953), del 1929 fins al 1951, que influirà en la filosofia analítica.
Interessat en la lògica i en els principis i fonaments de la matemàtica, i seguidor de Bertrand Russell, hi ha, entre una i altra, una concepció completament diferent tant de la relació entre llenguatge i filosofia, com de la tasca de la filosofia mateixa.
Així, en el Tractatus de la primera etapa, que Wittgenstein mateix resumeix així: “tot el que es pot dir, es pot dir clarament; i del que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, redueix els problemes filosòfics a problemes lingüístics, fins al punt que el llenguatge hi és considerat una figura o model dels fets: “els límits del llenguatge són els límits del meu univers”. Es tracta, doncs, d’una concepció especular del llenguatge per a la qual el llenguatge reflecteix el món i representa la realitat, essent, doncs, el seu únic objectiu, la descripció d’aquest món i d’aquesta realitat. D’aquesta manera, i per tal com la filosofia sorgeix de l’existència d’equivocacions lingüístiques, una lògica lingüística que posi fi en aquests errors acaba amb la necessitat de la filosofia i la seva existència. Fou amb aquesta presumpció -“en l’essencial, he resolt els problemes definitivament”-, que Wittgenstein deixà inacabada la carrera de filosofia, cedí la part de la seva herència paterna entre els seus germans i germanes, i es dedicà a fer de mestre d’escola rural o d’ajudant de jardiner, entre d’altres tasques ben allunyades del pensament i la reflexió filosòfics, durant força temps.
De les set proposicions fonamentals que conté el Tractatus, són conegudes especialment les que embolcallen les quatre sobre el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge: les dues primeres sobre el món i la realitat (“El món és tot el que succeeix”; "El que succeeix, el fet, és l’existència dels fets atòmics”) i, sobretot, l’última, que, de manera enigmàtica, marca i limita la proposició, això és, allò que es pot pensar i dir (“Del que no es pot parlar, millor és callar”).
I de què no es pot parlar si hom vol evitar de generar equívocs del llenguatge, sinó d’objectes extralingüístics, inassolibles i inabastables des del llenguatge, indescriptibles i inexpressables pel llenguatge, com déu, l’amor, la por, la llibertat, la bellesa, el bé...? Tanmateix, i consegüentment i corol·lària, si no podem parlar d’allò realment important i interessant –l’ètica i l’estètica-, allò que pot ésser dit es pot i s’ha de dir clarament! I allò impensable o lingüísticament inassolible, encara que hagi de romandre en el silenci del més enllà del món lingüístic, pot ésser, i acostuma a ésser, experimentat, viscut, sentit, mostrat... per mitjà del que es pot dir i dels silencis que l'acompanyen.
En la segona etapa, en canvi, opta per una teoria pragmàtica del llenguatge segons la qual “el significat d’un mot és el seu ús en el llenguatge” i per una consideració de la filosofia com una crossa útil per desfer els malentesos originats en l’ús viciat del llenguatge: “mostrar a la mosca la sortida de la mosquitera”, i no pas per resoldre problemes filosòfics inexistents. El llenguatge és una conducta humana amb múltiples funcions anomenades “jocs de llenguatge”: descripció, és clar, però també narració, interpel·lació, manament, desig, temor, ordre, informació, hipòtesi, conte, teatralització, endevinació... essent l’ús, el context o les regles allò que dota les paraules de significat i evita, doncs, els errors filosòfics.
Comsevulla, parlar és inevitable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada