"A la claror crepuscular, / anhel i somni desvetlleu." (Joan Vinyoli)

 

 El campanar de l'església vella de Barbagelata

Separadament, havien somiat, més d’una nit, de recórrer junts aquells paisatges que la muntanya lígur oferia només en aquells estadants més exquisits i selectes, aquells joves que, valents i audaços, pretenien afrontar els conjurs i rompre les teranyines que provenien d’un món més petit i tancat del que havien previst.

Aquella paradoxa de la muntanya, la contradicció entre uns espais immensos, majestuoses i oberts amb uns habitatges foscos, llòbrecs i sutjosos, no els privà mai d’aprofitar la nit silent de Barbagelata per passejar per senderols entre canyissos i per camins bosquerols cap als llogarrets veïns, per més allunyats que poguessin estar. D’aquesta manera, abraçats o agafats de la mà arribaven, suats, amb un somriure als llavis i galta-rojos, a les quatre cases de Scorticata o als poblets de Costafinale o de Cassinetta, on les iaies que prenien el sol als carrers els saludaven, inexpressivament, amb la llengua incorrupta de generacions antigues i desconegudes.   

I així fins que la claror del nou dia que brostava per les parets cantelludes de la muntanya, els interrompia el somni i els mostrava, xops de plor, com estaven de sols en aquella estranya cinglera, mentre la mostela els entrava al galliner (Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella).

 

MUNTANYES VORA EL MAR 
Joan Vinyoli


Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa.