Just fa un any, se’ns va avançar la primavera. Un final d’hivern extremat ens l’acostà de set dies per fer-ne la clausura. Efectivament, encara tinc anotats a l’agenda els dos caps d’aquells dies: 8 de març de 2010, Gran nevada, foscor i fred; 12 de març de 2010, Neu encara, però llum i sol. Van ser les puntes de quatre dies durs, molts durs perquè havíem de sobreviure i viure sense il·luminació, sense calefacció i sense aigua calenta. I a això, els humans, ja fa anys que no hi estem avesats.
Les plantes del jardí també reflectien la duresa de la tempesta. Mentre el llorer, un llorer mascle que ja s’alzinava uns 3 metres per damunt de la tanca, apareixia amb més d’una branca trencada o torçada per la neu que s’hi havia acumulat, el taronger i el llimoner, espècies de climes més benignes, mostraven com la cremada glaçada havia afectat totes les branques i fulles, i els havia paralitzat la saba en les branques més gruixudes o en el tronc. I així durant aquells quatre dies: les condicions dels humans eren ara massa inhumanes com per centrar la cura en aquells arbrets.
Fins que el dia 12, amb el retorn del corrent elèctric i la sortida del sol, es féu altre cop de dia, també per a les plantes: espolsada dels quilos de neu que abarretaven el llorer i poda de les seves branques malmeses, i esporgada rabiosa i dràstica del taronger i del llimoner, fins a aconseguir, en totes les branques, la saba viva.
Avui, brots i rebrots que ja es preparen per a la propera florida mostren uns fruiters ben refets, esponerosos i fullosos, i gràcies a aquell sol que, el 12 de març de 2010, en fer la travessa de les Gavarres, se sobreposava a aquella tempesta inesperada que l’havia emmudit uns dies, amb una picada d’ullet graciosa i definitiva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada