Sobre l'esquerra que només té una mà

Han passat les eleccions, però no ha pas acabat la campanya electoral. I els resultats i les anàlisis ràpides i simples, que han de ser sempre interessadament favorables per a qui les expressa en públic, han de servir també per enfocar les orientacions de la campanya que ens ha de portar al 27-S, per encarrilar els propis cap a objectius clars i simples alhora.

I tornen a provar de pescar, en aquests balls de simplesa, sempre tan propera a la ximplesa, els qui recorren a l’ús i l’abús de termes aparentment antitètics per engalipar-nos a triar entre l’un o l’altre: perquè ja han decidit per endavant que ara en toca un i no pas l’altre, i que, en cas contrari, som una burda excrescència distorsionadora en mans de la dreta.

La història està plena de revolucions fracassades perquè hom ha pretès fer incompatibles la justícia social i la llibertat. Primer de bona fe; més endavant com a única fe possible perquè hom no fos acusat de contrarevolucionari: totes les revolucions han comportat l’escissió dels revolucionaris en eternes discussions, i sangonoses, sobre què ha de ser primer, l’edat daurada o la llibertat.

–Dichosa edad y siglos dichosos aquéllos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío. Eran en aquella santa edad todas las cosas comunes; a nadie le era necesario, para alcanzar su ordinario sustento, tomar otro trabajo que alzar la mano y alcanzarle de las robustas encinas, que liberalmente les estaban convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia, sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquiera mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas, sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia; aún no se había atrevido la pesada reja del corvo arado a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre, que ella, sin ser forzada, ofrecía, por todas las partes de su fértil y espacioso seno, lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. Entonces sí que andaban las simples y hermosas zagalejas de valle en valle y de otero en otero, en trenza y en cabello, sin más vestidos de aquellos que eran menester para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra; y no eran sus adornos de los que ahora se usan, a quien la púrpura de Tiro y la por tantos modos martirizada seda encarecen, sino de algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejidas, con lo que quizá iban tan pomposas y compuestas como van agora nuestras cortesanas con las raras y peregrinas invenciones que la curiosidad ociosa les ha mostrado. Entonces se decoraban los concetos amorosos del alma simple y sencillamente, del mesmo modo y manera que ella los concebía, sin buscar artificioso rodeo de palabras para encarecerlos. No había la fraude, el engaño ni la malicia mezcládose con la verdad y llaneza. La justicia se estaba en sus proprios términos, sin que la osasen turbar ni ofender los del favor y los del interes, que tanto ahora la menoscaban, turban y persiguen. La ley del encaje aún no se había sentado en el entendimiento del juez, porque entonces no había qué juzgar, ni quién fuese juzgado. Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señora, sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento le menoscabasen, y su perdición nacía de su gusto y propria voluntad. Y agora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra la amorosa pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos. Desta orden soy yo, hermanos cabreros, a quien agradezco el gasaje y buen acogimiento que hacéis a mí y a mi escudero; que, aunque por ley natural están todos los que viven obligados a favorecer a los caballeros andantes, todavía, por saber que sin saber vosotros esta obligación me acogistes y regalastes, es razón que, con la voluntad a mí posible, os agradezca la vuestra (El Quijote: Capítol XI, 1ª part. De lo que le sucedió a don Quijote con unos cabreros).

–La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres. Digo esto, Sancho, porque bien has visto el regalo, la abundancia que en este castillo que dejamos hemos tenido; pues en metad de aquellos banquetes sazonados y de aquellas bebidas de nieve, me parecía a mí que estaba metido entre las estrechezas de la hambre, porque no lo gozaba con la libertad que lo gozara si fueran míos; que las obligaciones de las recompensas de los beneficios y mercedes recebidas son ataduras que no dejan campear al ánimo libre. ¡Venturoso aquél a quien el cielo dio un pedazo de pan, sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo!  (El Quijote: Capítol LVIII, 2ª part. Que trata de cómo menudearon sobre don Quijote aventuras tantas, que no se daban vagar unas a otras).

Tot i que Cervantes no les oposava, encara avui, trobaríem, entre presumptes hereus d’un pensament metafísic que ha pervertit i continua pervertint un pensament força més dialèctic, trobaríem deia, corifeus que ens dirien que primer és el pa i després, la cultura; o primer, la lluita de classes, i més endavant, la qüestió nacional, i encara, que primer és la justícia social i més endavant, la llibertat. I fins i tot en trobaríem que ens dirien, més pocavergonyes, que aquesta priorització que no vol saber res dels elements superestructurals representa la unitat genuïna de l’eix social i de l’eix nacional, o la unitat de les forces del treball i de la cultura, o la unitat de l’economia i la política, oblidant, amb Gramsci o amb Pierre Vilar, que l’hegemonia cultural i política és tant producte com causa d’altres hegemonies.

Per sort, és gràcies a la literatura i, doncs, a la cultura, que sabem que Georg Herwegh, poeta alemany del segle XVIII, clou el seu Himne per a l’Associació general alemanya de Treballadors amb una interpretació força més correcta de les posicions dels seus amics Marx i Lassalle que no pas els esquerrosos que no saben caminar encara avui amb dues cames alhora:

Trenca el doble jou en dos trossos,

la misèria de l’esclavatge,

l’esclavatge de la misèria!

Pa és llibertat, llibertat pa!

I votarem!

Poble meu, no desaprofites / aquest moment pel qual has lluitat, / aquest moment pel qual has patit, / anys de tristesa i de vergonya, / de llarg afront i opressió. / Alça’t del llit o de la taula, / mira com passen pels carrers / dies de festa i d’esperança, / l’home amb la dona i amb els fills, / els promesos amb les promeses, / amb ulls i llavis lluminosos. / Baixa ràpidament l’escala / i participa en l’alegria / d’agafar el fruit que és ben teu / i menjar-te’l a mos rodó. (Vicent Andrés-Estellés, Un poble en marxa)

Es parla,  i a mesura que ens hi acostem, més, sobre la realització efectiva de la consulta. Podríem dir que al costat de les posicions fonamentals del referèndum pactat per les forces polítiques catalanes, aquell que, resumidament, es concreta en un Sí o un No a la independència del país, hi ha d’altres referèndums col·laterals o paral·lels: sobre si es podrà realitzar o no, sobre les condicions en què s’ha de realitzar, etc, que mantenen un caliu especial, i distractiu, respecte del primer. A dos mesos i escaig de la consulta prevista i pactada, hi ha organitzacions polítiques -capdavanteres en tantes i tantes coses- que encara no ens han il·lustrat sobre llurs posicions respectives!

Però és innegable que el primer, el de veritat, el que sorgeix de l’expressió i la força de la societat catalana, planteja una voluntat de canvi d’un statu quo concret i existent que, des del seu immobilisme, només pot abocar, a la curta o a la llarga, a la seva ruptura. Perquè, d’altra banda, no és possible el pacte, ni el foedus doncs, amb qui no vol pactar. I és lògic, també, que, a l’estela d’un moviment que avança contra una paret, hi hagi qui es pregunti què farem quan tinguem, just al davant, la paret, com si ara no fos present, alta i gruixuda, davant nostra.

En tots els moviments rupturistes acostuma a produir-se aquesta pusil·lanimitat o vacil·lació o dubte, sobretot entre aquells sectors que encara no han assumit que la història és, d’acord a Pierre Vilar, causa i, alhora, conseqüència, és a dir, efecte d’un munt de factors que interactuen entre ells i entre els quals no podem menystenir la voluntat de les persones. Cert que amb la voluntat no n’hi ha pas prou, però la història, com a signe ara, palesa que les voluntats es converteixen en força i capacitat només en el context de l’acció i de la lluita.

Ni l’esclavisme, ni el franquisme, ni el mur de Berlín... haurien caigut si les lluites haguessin estat sempre i només en les mans d’aquells que davant la paret contra la qual hom està lluitant haguessin entretingut i distret la gent sobre l’actitud a prendre el dia específic en què arribessin a tocar-la. Perquè hom sap, o hauria de saber, que la paret ja fa anys que existeix, que el xoc de trens tan bescantat no és pas d’ara, que la topada de legitimitats es produeix ja entre 2006-2010, i que l’esclavitud, la Dictadura de Franco i el teló d’acer no van caure sols, sinó que van ser derrotats amb la voluntat, convertida en capacitat a redós de la lluita, de milers i milers de persones determinades a donar un sentit específic a la història, com una sageta encarada a un vent concret i determinat de la rosa.

I és clar que ens movem en la incertesa, i com més lluny o allunyats de la contesa directa ens sentim o ens col·loquem, encara més, perquè hom aconsegueix descobrir el sentit i el protagonisme de la història només en la mesura amb què un s’hi sent proper i en forma part, només en la mesura amb què un tiba, amb molts d’altres, la corda de l’arc que apunta i llança la sageta al cel.

El repte que la societat catalana va plantejar, el 2010, als nostres polítics és enorme, per això hem conegut tantes sorpreses, també entre els nostres: la determinació amb què Mas -a priori merament autonomista- mostra com ha fet seu el procés; la determinació, paral·lela, amb què Duran mostra la seva opció terceraviïsta -confederal en el seu cas-; la desafecció catalanista del PSC reconegut pel PSOE; la indefinició i l’ambigüitat polítiques d’una ICV que havia fet dels compromisos concrets clars i transparents senyal d’identitat, etc. Aquest devessall de contextos inesperats, a cavall de la política institucional i organitzada d’una banda i de la política sorgida de la societat civil de l’altra, palesa, d’acord a Karl Marx, com preguntes i respostes, problemes i solucions, són els termes dialèctics que una mateixa realitat en moviment estireganya: “Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització.” O, d’acord a l’optimisme de la voluntat d’Antonio Gramsci: “la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials.”

Per tot plegat no podem ara, en l’època concreta que estem vivim, avançar resultats, si més no sense caure en l’anacronisme o la fossilització de pensar el futur, i el present, és a dir, l’avui mateix, amb el pensament d’abans d’ahir, del passat. En qualsevol cas, és Gramsci mateix qui ens recorda que, en realitat, només es pot preveure “científicament” la lluita, però no els moments concrets d’aquesta, que són forçosament el resultat de forces oposades en continu moviment, irreductibles a quantitats fixes, perquè en elles la quantitat es transforma contínuament en qualitat, perquè es “preveu” en la mesura en què s’actua, en què s’aplica un esforç voluntari i, per consegüent, en què es contribueix concretament a crear el resultat “previst”.

I en atenció que la previsibilitat dels fenòmens històrics necessita d’un mesurador tant fi, perquè preveure només és un acte pràctic, una sageta en l’espai-temps, no un acte de coneixement, acabo recordant que el poema de la capçalera es tanca així: “No et limites a contemplar / aquestes hores que ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / Participa en el ball, la festa, / dóna les mans al teu germà. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu!” I votarem!

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/29/votarem/685182.html 

L'estat nou com a oportunitat

Sarro Magallán és un pseudònim, un nom inventat per tal d’evitar represàlies, dels anys en què l’Associació Internacional de Treballadors (1864-1876/1877), l’organització obrera de caire supraestatal, iniciava el vol.

Amb importants antecedents entre 1832-1863, la Primera Internacional havia estat creada formalment l’any 1864 i havia celebrat una Conferència preliminar (Londres, 1865) i dos congressos (Ginebra, 1866, i Lausana, 1867) abans que un maquinista fogoner naval acudís a Brussel·les a representar la classe obrera catalana i espanyola.

Les primeres notícies seves les havia publicat un setmanari barceloní, El Obrero, el novembre de 1865. L’any 1867, una societat republicana, la Legió Ibèrica, creada per lluitar per la unitat i independència d’Itàlia al costat de Garibaldi i Mazzini, adreçà una salutació al Segon congrés, i el 1868 les societats catalanes enviaren Antoni Marçal i Anglora al Tercer. No fou fins al Tercer congrés, doncs, a Brussel·les (6-13 setembre), que Catalunya participà directament o presencialment en la Primera Internacional.

Es fa difícil de resseguir les vicissituds d’aquest primer internacionalista oficial, tot i que coneixem alguna dada més: participà en la fundació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868), en el Congrés Obrer (juny de 1870) i, com a anarcocol·lectivista -contrari al corrent anarcomunista-, en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-1888).

Això no obstant, tenim constància del missatge de les societats obreres de Catalunya que hi adreçà, com a observador: “Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, Ies societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. EI moment present no és molt favorable per a Ies associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia Ies associacions obreres es desenvolupen de mica en mica. Hom empresona els obrers que estan al cap d’aquestes societats, però cada dia hom nomena dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i es veuen obligats a deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’Exèrcit, del Tron i de l’Altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball.”

Era una època en què el treball formava part de la centralitat de la vida, perquè “l’home es cultiva tot cultivant. És producte del seu producte” (Pierre Vilar), i així era reivindicat per un Karl Marx que pretenia acabar amb l’explotació laboral de la classe obrera però no pas amb el treball mateix, perquè “l’home esdevé home quan produeix” (Vilar), o fins i tot pel seu gendre Paul Lafargue, que pretenia desmitificar-lo i qüestionar-ne el suposat privilegi de necessitat imprescindible per a la vida humana amb un argumentat dret al lleure (El dret a la peresa, 1883). I això ha estat així durant molts anys, en societats on era possible la plena ocupació o on l’atur era escadusser, cosa que no succeeix avui, en què tothom té amics i amigues, i familiars en edat de treballar que no han treballat mai i que ben poc ho podran fer. El dret del treball és un dret devaluat per a la vida de milions de persones, perquè no hi haurà mai més treball per a tothom i perquè el treball que hi haurà, amb l’ingent exèrcit de mà d’obra de reserva de l’atur, mai tindrà les característiques laborals i econòmiques que ha tingut en d’altres moments de la història.

Per això avui els Sarro Magallán dedicats exclusivament a la reivindicació formal del dret al treball són tan poc escoltats, a menys, és clar, que no avalin una redefinició conceptual d’aquest dret sense menyscapte d’allò que, més enllà de l’activitat física i intel·lectual que permet el desenvolupament dels individus en un procés de producció, és fonamental: la seva caracterització de mitjà pel qual la societat i l’estat garanteixen la vida de les persones per dret de naixença. I mentre no imposem la redefinició d’aquest dret en aquest sentit, a nivell social i polític, perquè a nivell teòric ja fa anys que existeix i s’hi està treballant -repartiment del treball, renda bàsica universal i renda garantida ciutadana, nous jaciments d’ocupació relacionats amb la quotidianitat, la qualitat de vida, el lleure i la sostenibilitat, etc, són noms a tenir cada cop més presents-, no farem caure aquells polítics i aquells partits que quan hi ha eleccions ens prometen la creació de milers de llocs de treball i que quan no n’hi ha ens diuen que tot és en mans del mercat. I en la creació del nou estat, és bo ja començar a pensar i a parlar de quin model som partidaris, en lloc d’esbandir la revolta catalana iniciada el 2010 com si es tractés del “cant” d’un grill d’estiu. Perquè els utòpics, els esquerrosos, els revolucionaris, els desheretats, els Sarro Magallán... no han de témer tant del nou o el desconegut, com de la continuïtat del vell, que haurien de donar ja per amortitzat i caducat: sobretot en aquests moments de canvi, de superació del capitalisme i de l’estat espanyol tal com els hem conegut, no hi ha cosa més contradictòria que aquests suposats personatges d’esquerres que prefereixen el vell segur que mor que no pas el nou que els repta a llançar-s’hi a ulls clucs per dotar-lo d’un sentit humà i social propi. El nou estat català és, doncs, una oportunitat de modernitat i de modernització, també del món laboral i industrial, que no podem deixar passar o deixar en altres mans. Perquè, tant com el sistema capitalista, és l’estat espanyol inexorable qui ens permet d’afirmar que és el vell que ens encadena el que no ens deixa veure, ni de mica en mica, el nou com a oportunitat.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/27/lestat-nou-oportunitat/680429.html

Contra la timidesa nacional

Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la catalanitat de la llengua i de la cultura populars ha existit sempre com a realitat de fons, la timidesa política, en induir la timidesa lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural” afavorí la “conjunció del fet cultural i del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la incertesa dels resultats.

Però quins són els objectius polítics dels quals podem saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del seu assoliment?

Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur, si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista que pogués venir de la seva perifèria.

I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura catalanes dins d’Espanya.

Sens dubte que és un pas endavant respecte a la claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que, encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i llengua -natio sive lingua, afirmava sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia, estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!

I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política, tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir, ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!

Mites d’unes esquerres que volien immobilitzar la realitat

 

Les afinitats electives, de René Magritte

“...si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel·lectual).” (Pierre Vilar)

Han calgut quinze dies per clausurar la Via espanyola, nascuda amb l'abdicació reial, i que es mostrà com una via desdoblada en dos sentits aparentment diferents: la via monàrquicofelipista i la via tercerorepublicana.

Però hi havia tres comuns denominadors que cloïen les dues vies en una: d'una banda, el voluntarisme de les dues, en el sentit que eren iniciativa d'unes minories, sense cap base popular sota la superfície; de l'altra, perquè les dues compartien la intocabilitat d'un principi al qual no s'ha volgut enfrontar cap demòcrata español -ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà-, com és “la indisoluble unidad de la nación española”, la versió constitucionalfederalista de l'”España, una grande y libre” del franquisme, i, per últim, els vasos comunicants entre les dues, en el sentit que una via republicana improvisada a una última hora i l’estratègia mobilitzadora de la qual hom sabia condemnada al fracàs més ridícul l’endemà de les dues foguerades assegurades -l’endemà de l’abdicació joancarlista i el dia de l'entronització felipista- només podia coadjuvar en la legitimació gratuïta de la nova via monàrquica impulsada per les elits.

Comsevulla, contràriament a la Via catalana, i a la recent Via basca, vies nacionalpopulars que han interpel·lat tothom, fins al punt que els reticents hagueren d’emparar-se darrera les caixes per no fer el ridícul més espantós en el moment més rupturista de la història espanyola, les vies espanyoles han estat dissenys de corporacions elitistes, amb voluntat d'estendre'ls de dalt a baix, com si el poble fos una parella amorfa de ball que espera ballador o balladora en un racó. Però això no ens ha de sorprendre: l'estat és un gran obrador capaç de construir una societat a mida per a un objectiu concret. Qui no recorda com el republicà i socialista i pacifista espanyol Felipe González construí una majoria otanista a partir d'una majoria antiotanista i la maquinària de l'estat i els mitjans! I oblidar això, per a l'esquerra en general, és nefast, però encara és molt més nefast, que part de l'esquerra catalana piqui l'esquer de la Via espanyola i es llenci sense armes ni bagatges a una lluita sense nord ni poble, deixant en un segon terme la lluita que el poble del seu país manté per una república pròpia.

I quan veus la claredat i la fermesa nacionals amb què l'esquerra basca està a punt de convertir-se en la primera força d'Euskadi, un no pot deixar de preguntar-se fins quan la gent d'esquerres avalarem, a l'empar de teories com la de les dues ànimes (PSC) o com la del reflex simètric de la societat catalana (ICV), aquell pacte de la fam que va consistir a renunciar a l'hegemonia nacional a canvi d'una hegemonia metropolitana que avui fa aigües per tots costats, per la banda social i per la banda nacional.

Perquè es tracta de dues teories identitàries que les esquerres suposadament antiidentitàries han mitificat. En efecte, si els mites són, d’acord a la teoria levistraussiana de Lluís V. Aracil sobre la seva funció estabilitzadora, mecanismes amb els quals una realitat equilibrada manté immobilitzades respostes contradictòries, ambdues teories en són un bon exemple: d'una banda, les direccions se n'han servit per al consum intern, per evitar la decisió sobre qüestions que només un autoempresonament identitari pot veure -en organitzacions acostumades a la resolució dels conflictes a través del debat i l’establiment democràtic de majories i minories- com a perilloses, a canvi de renunciar, paradoxalment, a la claredat intrínseca a qualsevol opció política; d’una altra, les organitzacions se n'han servit per provar de mantenir captiu el vot metropolità, a canvi de renunciar, també paradoxalment, a l’extensió territorial i electoral a la Catalunya de l'interior. Si a nivell intern hom pot parlar, provisionalment, d'èxits (ICV) i fracassos (PSC) a garantir l'immobilisme -quina paradoxa, en les esquerres!-, a nivell extern la realitat -i des de Francesc Candel que ho sabíem- es movia -Catalunya, un sol poble!- de manera desacomplexada i conscient al marge d’aquells prejudicis culturals que aquestes esquerres han mantingut i escampat fins avui de manera ingènua, i que no han estat prou per frenar la caiguda de la seva fortalesa Bastiani: minves reiterades de pes electoral, pèrdua d'institucions cada cop més importants, avenç progressiu de partits nacionalistes i independentistes, constitució de Súmate on semblava que només podia tenir barra lliure un Foro Babel descaradament neolerrouxista, etc, són una foto finish de les àrees metropolitanes ben allunyada d’aquelles dues mitificacions mistificadores.

Amb la pervivència d’aquests clixés metafísics, és fàcil d’entendre perquè avui les seves crisis (PSC) o els seus culs de sac (ICV) no són reflexos de cap realitat estàtica i passiva encallada i idealitzada en el 50 %, sinó fruit d’una gestió conservadora, a través dels mites, de la seva pluralitat interna, que els aboca, d’altra banda, a persistir en l'error necessari d'analitzar encara el darrer catalanisme independentista amb criteris identitaris que estan en contradicció amb la majoria dels senyals -electorals, organitzatius, polítics, lingüístics, etc- que ha mostrat un moviment que gestiona la seva pluralitat a través del consens democràtic sorgit de la dialèctica del real. “Maragall ho pressentia. Avui ho sabem. La veritable “lliçó de la història¨és la unitat dels contraris.” (Pierre Vilar).

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/04/mites-dunes-esquerres-que-volien/677029.html

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!

25 de maig: Via Catalana cap a Estrasburg

Quan Europa començava al Llobregat

 

"Catalunya, als seus orígens és una marca, és un estat muntanyenc... Però el "comtat de Barcelona" havia nascut com a "marca d'Espanya", és a dir, formació de defensa a les fronteres meridionals de l'imperi franc" (Pierre Vilar)

 

Amb la presa de Narbona -després de set anys de setge- per Pipí I el Breu, rei dels francs, s'iniciava la conquesta carolíngia del territori que havia d'estar a l'origen d'allò que, només a partir de 1100, podem anomenar ja, d'acord a Pierre Vilar i sense caure en l'anacronisme ni en l'ideologisme, Catalunya. En efecte, la conquesta, el 760, dels territoris compresos entre Narbona i l'Albera pirinenca, amb el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; el lliurament voluntari, el 785, de Girona i el territori contigu fins a la Tordera als francs en la persona de Guillem I de Tolosa el Sant; el lliurament espontani, entre 789-790, potser a imitació de l'exemple dels gironins, de l'Urgell i la Cerdanya i del Pallars i la Ribagorça, i la conquesta, el 801, de Barcelona fins al Llobregat, per Rostany, Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona, són les etapes principals de la creació de la Catalunya Vella, amb els seus comtats i la seva capitalitat més meridional.

 

Amb comtes com Rostany (a Girona), Gaucelm (al Rosselló), Ermenguer (a Empúries), Berà (a Barcelona)..., d'origen got o franc, però nomenats pels nous senyors del territori, els francs carolingis, els primers comtats catalans eren sostrets del domini àrab -conquesta dels anys 711-721- per esdevenir, encara que perifèricament o defensivament -Marca hispànica-, part de l'Imperi Carolingi, mentre la resta de la península Ibèrica romania en mans àrabs o començava a ser disputa d'àrabs i descendències visigòtiques diverses, a excepció de la Catalunya Nova, la conquesta, la colonització i la repoblació de la qual partirien del nucli català d'origen carolingi.

 

Com bé diu Ferran Soldevila: "La reconquesta de Catalunya seria una reconquesta franca. A diferència de la iniciada a Covadonga, que fou una reconquesta visigòtica". El mateix Soldevila ens explica el significat profund d'aquesta diferència amb els territoris sotmesos a l'afluència del Toledo visigot o de la Còrdova àrab: "Formar part de l'Imperi Carolingi volia dir formar part de la seva organització administrativa, social i eclesiàstica, i de renaixença cultural suscitada per Carlemany; volia dir, en altres termes, formar part d'Europa". I això ben bé, si més no sobre el paper, fins l'any 1258, com ens recordava fa poc l'advocat Antoni Sant (Catalunya enfront del Minotaure. 814: L'emperador que estimava els elefants), perquè no és fins al tractat de Corbeil que el monarca català es desempallegava de la seva dependència nominal o formal del monarca francès, senyor teòric del territori pel seu caràcter de descendent de Carlemany, a canvi, això sí, de la renúncia a importants i extensos territoris occitans. Tot i que, pel Tractat, Jaume I el Conqueridor retenia, al Llenguadoc, Corberes amunt, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omeladès, Corbeil suposà la finalització de la política ultrapirinenca i occitana dels primers comtes.

 

Aquest vector europeu que trobem ja en la conformació de la Pre-catalunya de Ramon d'Abadal, i que tornarem a trobar, juntament amb els vectors mediterranis i peninsulars, en la naixença de Catalunya, de la Catalunya feudal, és clar, ens apareix avui de nou, enmig del procés cap a una Catalunya verament europea sense intermediació d'altres estats, en les properes eleccions europees. I encara amb més força, si pensem, d'una banda, que un dels arguments fonamentals dels contraris a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya ha estat una possible sortida del nou estat català independent de l'Europa política actual i si pensem, d'una altra banda, que la majoria de partits ens deuen encara la resposta a la pregunta que permet fer política de veritat, en lloc de jugar amb la gent: De quin model, de República, és clar, som partidaris?

 

Tot i que hi han fet referència polítics espanyols, els quals han aconseguit la complicitat servil d'un parell -no pas més- de polítics europeus que aspiren a la reelecció en la seva sinecura, ara per ara pesen més, però, els silencis i les declaracions cautes, tant de polítics de la Unió com de polítics dels estats membres. I pesaran força dies més, perquè en geopolítica no hi ha res a dir ni a escriure fins que ens trobem davant de fets reals i concrets, ja que la precipitació podria portar a situacions que, en el cas que els fets no es produïssin, haurien estat ben innecessàries i, cosa pitjor, ben desafortunades. Això sí, la nova Catalunya també ha de ser, i només podrà ser, creació europea, per voluntat catalana, és clar, però també per simpatia i col·laboració dels ciutadans, dels pobles i dels estats europeus, i per això és important, el proper 25 de maig, que tota aquella fornada de gent que vam participar en l'11-S de 2013, votem pensant en allò que reclamàvem per les vies públiques del país, de nord a sud, com la conquesta carolíngia, o de sud a nord, com la vocació europea dels primers comtes. L'any 801, el qui havia de succeir (814) Carlemany al tron imperial, Lluís I el Piadós, es passejava, com a rei d'Aquitània, triomfalment pels carrers de Barcelona; avui, en què ja no queden ni imperis ni emperadors, i en què les decisions corresponen als ciutadans, hem d'omplir el Parlament europeu dels arguments que, en un termini curt o mitjà, hauran de convertir els silencis i les prevencions en afirmacions positives i resolutives en favor de la llibertat: cert, en el camí cap el 9-N, portar a Estrasburg la Via Catalana, que abraça, i tant que sí, clams de justícia social, corredor mediterrani, cabal de l'Ebre, protecció de la llengua en l'ensenyament i en d'altres àmbits, defensa de l'autonomia i les competències municipals... ha esdevingut també fonamental!

Elits i tercera via: tot esperant un altre Polavieja

El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja

“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat, i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma” (Pierre Vilar)

Hom desconeix del tot quins foren els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de 1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits” que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina, foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona (1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).

Comsevulla, per alguna raó que desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.

Un programa de mínims que provocaria la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan Girona, Manuel Raventós Codorniu.

Fou en aquest context, en què la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.

Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja, ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre), l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera via.

Com recorda Antoni Rovira i Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la novel·la Noli me tangere, “No em toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.

Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de Catalunya de 25 de juliol de 1899).