L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (35)

B

Barraca de pastor, Colomers

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT (continuació)

Però no era pas així amb Eupolis i amb els peruans que van ésser enviats a Cartagena. Des que es van assabentar de l'oracle que Ormuz temia, havien estat contínuament turmentats. Tot just tornats a la Ciutat del Sol, havien deliberat si no havien de revelar la nefasta predicció que hom els havia confiat.

—Hem —va dir Eupolis als peruans— d’exposar la terra i les restes del gènere humà al terrible perill que correran? Ah! si en el moment en què s’encendran les torxes d'aquest himeneu, anàvem a escoltar sonar la trompeta de l'últim dia, anàvem a veure aquest sol que ens il·lumina dissoldre’s, incendiar els astres, el firmament i la terra esfondrar-se en el buit de l'espai! Oh amics meus! quin retret ens faríem per haver guardat aquest terrible secret! No és que temi la mort, sovint l'he desafiat per a la salvació d'aquest imperi; però reconec la meva feblesa, temo l'espectacle de la terra que s’esventra, dels elements que es fusionen, de l’incendi del cel; em temo que moriré només després d’haver vist aquestes horribles escenes. Tremolo només de pensar-hi, la meva raó s’enterboleix, ja ni em reconec.

L'opinió d'Eupolis afalagava els peruans, que l'haurien adoptada sense el respecte que tenien per la persona d'Ormuz; creien que podien enfrontar-se a un perill que aquest venerable vell no temia pas, i deien que s’estimaven més exposar-se a tots els perills que violar una paraula donada per aquest gran home. Retingut per la fermesa dels seus col·legues, Eupolis contenia en ell mateix aquest gran secret; però no va poder abstenir-se de confiar-lo al rei, el qual, en saber-ho, no va pas assistir a les meves noces; i va donar ordre de suspendre-les, si el cel es declarava contra mi pel més mínim signe fatal.

Tanmateix, com més avançàvem a la plana d'Azas, més augmentava el terror d'Eupolis i dels peruans. Contínuament llançaven mirades preocupades a l'horitzó i als estels. Al més lleuger tremolor de l'aire, al més petit núvol inflat per vapors negres, es consternaven. Eupolis sobretot, l'ànima del qual era més ardent, no podia amagar més les seves angoixes; anava, malgrat la prohibició d'Ormuz, a revelar la terrible predicció, i a oposar-se al meu matrimoni, si no hagués concebut en aquest mateix moment un disseny que li fou sens dubte inspirat per un poder celest que m’era favorable. Ens deixa, s’avança cap als camps que havíem sembrat i, amb la punta de la seva espasa, desencrosta el cor de la terra. No, mai no podré pintar-vos l'escena que els nostres ulls van presenciar! Eupolis veu brots emergents. En aquesta visió, colpit, fora de si, exclama:

—Estimats companys meus, els nostres desitjos han estat satisfets, la natura reviu per a nosaltres.

Immediatament, trenquem les nostres files en tumult: tothom vol veure el prodigi i confiar només en els seus ulls; les llavors havien germinat. Ressonen crits d'alegria per totes bandes; era un deliri que res no podia calmar. Idames, el rostre alçat cap al cel, el mirava amb l'expressió de la més viva gratitud. Corrien  llàgrimes per les seves galtes; abraça Eupolis, que va ésser el primer a veure aquests beneficis de la natura; vol que el portem en triomf. Oh moments sempre estimats per la meva memòria! no estava pas content de la meva alegria, ho estava encara de l'alegria comuna. Experimentava sentiments tan vius, tan profunds, que sufocaven els de l'amor mateix. Gairebé havia oblidat Sidèria. Oh, que dolça devia ser la societat d'un gran poble que, sota el mateix cel, gaudia dels mateixos plaers! Només Ormuz viu aquests entusiasmes amb indiferència; sens dubte sabia que aquests primers èxits no tindrien conseqüències més felices.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (34)

 

Poblat de Sidillà, Foixà

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT (continuació)

Després d'aquesta breu pregària, estén les seves mans sobre les diferents llavors.

—Que el cel —continua—, us restitueixi el vigor que heu perdut. Que pugueu germinar aviat, enlairar-vos en tiges superbes i delectar els nostres ulls amb l'espectacle agradable dels vostres fruits. I tu, terra, a qui l'home confiarà la seva darrera esperança, rep aquest preciós dipòsit. Així com una mare moribunda que posa en les mans de la seva fidel amiga el seu únic fill malalt al bressol, i no pot estar-se d’alarmar-se, sentim com ella les mateixes preocupacions; conserva aquestes llavors de tots els atacs fatals, escalfa-les en el teu ventre matern, i que hi pouin el nodriment i la vida.

Diu, i ell mateix les llança als solcs oberts. La seva confiança religiosa, els seus discursos eloqüents ens havien elevat l'ànima. Ens semblava que la Divinitat no podia refusar aquesta gràcia al fervor d’una tan santa pregària, i vam retornar a la Ciutat del Sol amb l'esperança i l'alegria dels primers llauradors.

Es van dedicar diversos dies a celebrar amb pompa un himeneu del qual la terra esperava la seva felicitat. Durant aquest temps Idames no va abandonar Ormuz; no va deixar d'interrogar-lo sobre les arts, sobre les ciències, sobre els fenòmens més secrets de la natura. Ormuz, feliç de trobar en Idames un savi digne d’ésser l'hereu dels coneixements humans, es va afanyar a instruir-lo. Li va transmetre tots els descobriments que havien fet els homes, i li va llegar els seus projectes i els seus pensaments, com si hagués previst que s'acostava a l'últim final de la seva vida.

Finalment, el dia assenyalat per al meu himeneu, i que jo esperava impacient, va arribar. Va ésser a la plana d'Azas, al mateix altar on les llavors van ser beneïdes per Ormuz, que s'havia de celebrar. Hom va veure brillar en aquesta festa les riqueses que durant tants segles els homes havien acumulat. L'or i els diamants amb què la natura es prodigava en aquests climes, brillaven en tots els vestits. Joves americanes cantaven les tonades més belles que la música havia inventat, himnes la dolça melodia dels quals delectava l'ànima i els sentits. Jo caminava al costat de Sidèria, qui blasmarà, potser, la indiscreció dels meus elogis; però no em puc estar de dir-vos-ho, va eclipsar tanta magnificència amb la seva bellesa. No obstant això, un vestit senzill de lli, més blanc que els lliris del camp, conformava tot el seu adornament, i els seus cabells rossos queien solts sobre les seves espatlles. Malgrat aquesta negligència, cap mirada no es cansava d'admirar-la, i els meus ulls no podien pas deixar-la. Jo era el més feliç dels mortals. Idames compartia la meva embriaguesa. L'alegria, la confiança van esclatar al seu front. Ormuz mateix presentava la imatge de la calma, sigui que havia après d'Eupolis sota quins auspicis jo havia emprès el viatge a Amèrica, sigui que, superior a tots els esdeveniments, la seva gran ànima els esperava pacíficament.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (33)

Poalanca del Parc del Ter, Colomers

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT (continuació)

Tanmateix, la Ciutat del Sol, impacient, esperava cada dia  Ormuz; jo mateix, seguit de Forestan i de Sidèria, anava per la ruta de Cartagena per apressar la seva arribada amb els meus desitjos. Ja la gent murmurava d'aquests retards i sigui que Idames volgué apaivagar-lo, sigui que fou inspirat pel cel, va concebre un projecte que va provocar una poderosa diversió en els esperits, i que es va afanyar a executar així:

—Amics meus —va dir als americans—, el dia que hagi d’unir Omegar i Sidèria es conservarà per sempre en la memòria dels homes; no només s’ha de celebrar amb pompa; comencem per fer-nos el cel propici, aixequem un altar que serveixi de monument a aquest august himeneu, però és al camp, és a la cara del mateix cel que cal invocar-lo; fem més, convidem la natura a aquestes noces, i plens de confiança en els presagis que ens anuncien el renaixement del món, gosem confiar a la terra noves llavors.

Diu, i tots els instruments del conreu són retirats dels llocs on el rovell els devorava en silenci. Aplicats a la pedra d’esmolar que gira i xerrica, recuperen la brillantor de l'acer. Aleshores Idames, al capdavant d'un poble nombrós, el mena a la plana d'Azas, que gaudia de les vistes del sol naixent, hi enfonsa ell mateix la rella brillant de l'arada i traça la primera rega. Al seu exemple, aquells que l’han seguit, sense distinció d'edat, de sexe i de rang, esdevenen de nou llauradors com els nostres primers avantpassats. Alguns tallen la terra amb la forquilla de la fanga, la giren i l’esbocinen; altres, armats amb una forca punxeguda, escampen al seu si el fèrtil adob, i tots s’honren amb aquestes feines, que foren, hom diu, menyspreades en els segles corruptes.

Tan bon punt foren acabades, Idames va voler consagrar-les a Déu per fer-lo propici. Havia observat dins un temple veí un altar on el pintor més gran d’entre els homes havia representat el moment en què la terra rebia de Déu el poder d’ésser fecunda. Hom hi veia el Senyor assegut sobre núvols daurats, manant a tots els éssers de créixer i de multiplicar-se. A aquesta paraula, un vapor de foc semblava brollar del sol, escampar-se amb la mateixa profusió que la llum, i pressionar per tots costats el globus terrestre. Per rebre’l, els boscos estenien llurs branques, la terra obria tots els seus porus, l'oceà aixecava les seves onades i les retenia suspeses; tota la natura el respirava amb voluptat com la rosada de la vida. Ja la verdor s’animava, ja els matisos més bonics de l’alabastre, de la púrpura i de l’atzur dels cels es dibuixaven en les flors. Ja l'àguila superba i el lleó ferotge havien perdut llur ombrívola tranquil·litat; semblaven commoguts, i en tots els ulls dels animals brillaven els focs espurnejants del desig.

Aquest altar, que representava amb colors tan vius el prodigi que esperàvem, ens va semblar adequat per a la celebració que es preparava. Aviat va ésser transportat del temple a la plana d'Azas, i vam anar, sota els ulls d'aquest altar protector, a llançar-hi les llavors més necessàries per sostenir els dies de l'home. Joves americanes les portaven en cistelles daurades enriquides amb robins i amb maragdes. De sobte un habitant de la Ciutat del Sol veu i ens mostra Ormuz i els diputats que s’avançaven a gambades. De seguida deixem totes les eines de conreu a terra, i correm a trobar-nos amb Ormuz. El dolç brogit de l'alegria i les nombroses paraules dels cors que s’esbraven, animaven el nostre passeig; però a mesura que ens acostàvem a Ormuz, aquest murmuri va disminuir, els nostres passos es van alentir, i quan aquest gran home va arribar entre nosaltres, es va fer un silenci general. En veure aquest vell august, la glòria dels dos mons, qui havia recorregut dues vegades l'espai de la vida, tothom se l'imaginava envoltat dels honors que havia rebut a les Illes Afortunades, o bé concebent el sublim projecte de conquerir les terres de l'oceà; estàvem, a pesar nostre, immòbils de respecte i d’admiració.

Tan bon punt que hagué sabut que anàvem a sembrar la plana d'Azas:

—Parem —va dir—, implorem sobretot la protecció del cel; deixeu-me demanar a Déu que beneeixi a través de les meves mans aquestes llavors, la vostra única esperança.

Feu avençar al seu voltant les joves americanes que les portaven; es prosterna amb la cara a terra, hi roman una estona en silenci; després puja pels graons de l'altar. Que gran i majestuós ens va semblar en aquell moment! Com un àngel baixat a la terra, mai, hom deia, cap home no havia representat el Senyor amb trets més augustos. Quin foc als seus ulls! quina eloqüència en els seus discursos! quina dignitat al seu front!

—Oh poderós creador de l'univers! —va dir Ormuz, alçant les mans al cel—, recorda’t de la paraula que vas dir al principi de totes les coses, quan vas dir a la terra: “Creixeu i multipliqueu-vos” [30]; ella ha deixat d'obeir-te. Vens de dalt del cel a repetir-li aquesta ordre sobirana, i que ella senti la veu del seu senyor. Si et dignes a complir els nostres desitjos, jurem aquí d’ésser fidels als teus sants manaments, de fer servir els teus beneficis a la teva glòria, i de guardar-ne un record etern. Ens veuràs cada any en aquest mateix camp i en aquest altar, oferir-te les primícies de les nostres collites; gravarem en el marbre i el bronze la història de les nostres desgràcies i de les teves bondats; la publicarem en mil himnes que cantarà tot l'univers, i seràs més honrat, millor servit, per haver regenerat el món que per haver-lo creat.

---

[30] sense cometes a l’original, referència al Gènesi 1, 27-28, de la Bíblia (versió Bíblia Catalana traducció Interconfessional, a partir d’ara BCI):  "Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: —Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra."

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (32)

  

Mar d'Aral

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT

Aleshores Idames, recordant-se d’Ormuz, desitja que el meu matrimoni sigui beneït per aquest benefactor dels dos mons. Els habitants de la Ciutat del Sol no havien oblidat els seus emotius comiats, el seu geni i les seves virtuts. Aquest sacerdot, estimat del cel, havia revelat diverses vegades el futur als homes; coneixia tots els oracles antics; si aprova aquest himeneu, creurem, deien, haver obtingut el sufragi de Déu mateix; però ignoraven si encara vivia, i quina terra habitava.

Aglaure feu preguntar als forasters que omplien la ciutat si sabien el recés que Ormuz havia escollit. Forestan va ésser l'únic que ens va explicar el destí d'aquest gran home. Va dir que, en conduir Sidèria a la Ciutat del Sol, havia passat per les ruïnes de Cartagena; que havia vist, a les ribes que les banyen, un venerable vell ocupat en la pesca, que no li havia pogut parlar; però que un home que havia conegut prop d'aquells llocs assegurava que aquest vell es deia Ormuz.

No s'equivocava. Amb prou feines Ormuz hagué abandonat la Ciutat del Sol, lluny de buscar retirs agradables, com els que encara oferia Amèrica, va fixar la seva estada a les ruïnes de Cartagena, un lloc estèril i desert que la cobdícia dels homes no vindria a discutir-li, que ja feia temps que havien defugit i que presentava un gran exemple de la inconstància dels afers humans. Aquesta antiga ciutat que va veure fundar les muralles de la Ciutat del Sol, va menysprear al principi el seu poder emergent; llavors, gelosa dels seus creixements, va voler impedir-li de conquerir sobre ella l’imperi d'Amèrica, i li va fer diverses guerres sagnants. Després d'haver patit diverses fortunes, Cartagena va ésser presa a l’assalt, lliurada a les flames; aleshores no oferia res més que un munt informe de runes. Allà, més que en cap altre lloc, la decadència de la terra era sensible; hom s’esfereïa de la nuesa de la terra, de la seva trista solitud que cap arbrissó no alegrava; on l'oïda no sentia els cants i els crits dels animals companys de l'home, i que poblen la seva estada.

Aglaure diputa vers Ormuz, Eupolis i els peruans. Després d'uns dies de caminada, van arribar a les ruïnes de Cartagena, on regnava un profund silenci, com en una ciutat que la nit i la son han adormit. Les van recórrer diverses vegades: criden Ormuz amb crits forts; finalment, el veuen assegut sobre les restes d'un amfiteatre. Als seus peus, columnes trencades, estàtues mutilades s'escampen confusament. Als seus costats i al seu cap, s'amunteguen, els uns sobre els altres, enormes bocins de muralles, de temples, de palaus que formen masses aterridores, que l'ull amb prou feines s'atreveix a mirar. En aquest espectacle, Eupolis diu als peruans:

—Crec veure les restes d'un món.

De seguit, considerant el pacífic Ormuz, que, malgrat l'horror d'aquests objectes, pouava la felicitat del testimoni únic de la seva consciència, afegeix:

—El savi feliç sobre les ruïnes de l'univers ja no és una faula.

Ormuz reconeix Eupolis, ve a trobar-lo, l'abraça i li pregunta quina causa el porta a aquests llocs deshabitats.

—Respectable Ormuz —li respon Eupolis—, he vingut a alegrar el teu cor anunciant-te la notícia d'una revolució que canviarà la faç del món; els nostres problemes s'han acabat. El matrimoni ja no serà estèril, la terra esdevindrà fecunda, així ho asseguren els francesos que el cel ha portat als nostres climes. Un d'ells, descendent de la sang de llurs reis, acaba d'aconseguir la mà de Sidèria, que, diuen, és l'única americana capaç de reproduir l'espècie humana. Aglaure desitja que beneeixis l'himeneu que ha de començar aquests dies afortunats. Hom no espera més que la teva presència; digna’t a seguir-nos, i a tornar a la Ciutat del Sol el més gran dels seus ciutadans.

A mesura que Eupolis avançava en el seu discurs, el rostre d'Ormuz perdia la seva serenor; els núvols s'aixequen al seu front i l’enfosqueixen. Impacient per respondre, sembla retenir amb dificultat les paraules que volen escapar-se del seu pit; finalment, aixeca els ulls al cel, i exclama ajuntant les mans amb força.

—Quina esperança vens a portar-me? És possible deixar-se enganyar per un error tan bast? Obre, doncs, les entranyes de la terra, escala les muntanyes més altes, sondeja els abismes de l'oceà, interroga la natura a tot arreu; ella et respondrà que ha arribat la fi de l'home.

En va Eupolis i els seus companys van intentar interrompre'l.

—Tu mateix —va continuar— has vingut a confirmar-me aquesta terrible veritat. Així que aquí han arribat, aquests funestos estrangers predits de fa temps; vet aquí aquest himeneu que serà el precursor del dia de la destrucció de la terra! Els oracles antics anuncien que la fi del món serà a prop quan el fill de l'últim sobirà dels francesos vindrà a aquestes costes a casar-se amb una jove americana. Així l'home, en voler canviar els decrets del destí, haurà procurat sempre de complir-los. No és que em negui a seguir-te; em crides al gaudi de la teva felicitat. Compartiré els teus perills; d’altra banda puc estar equivocat. Els oracles el compliment dels quals temo miren potser temps més llunyans. Tanmateix, no revelis les meves pors a ningú: arma't de coratge; per mi, me'n vaig, preparat com si anés a presenciar la destrucció de l'univers.

Aleshores, reprenent la seva moderació natural, i com si hagués oblidat les seves pors, mira amb ulls tranquils els llocs que abandonava.

—Aquí vaig aprendre —va dir— que la felicitat d'un home no depèn ni de la fortuna ni dels llocs on habita. Quantes hores agradables hi passava meditant sobre les meravelles de la natura! La trobava bonica encara fins i tot en la seva vellesa. Veia amb un plaer sempre nou l'astre que ens il·lumina començar i acabar el seu curs. No em cansava d'admirar aquestes diferents estrelles que estan potser en llur primera joventut, mentre nosaltres estem morint. Em formava quadres encantadors de la terra, quan mil espècies de flors adornaven el seu pit. Pensava que els nostres pares gaudien amb indiferència d’aquests béns, i que sovint en feien un ús criminal. D'aquestes reflexions pouava la paciència que necessitava, i la meva ànima, enlairant-se fins a Déu, li donava gràcies pels seus rigors.

Finalment afegeix, tan bon punt va estar disposat a seguir-nos:

—Abans que deixi aquests llocs, deixeu-me gravar en aquestes ruïnes que hi he viscut feliç; però no —va continuar amb una veu tendra—, aquesta cura és inútil, ningú no vindrà a llegir aquests caràcters. Oh llocs que he estimat, no tornareu a veure més el rostre de l'home; no sentireu més la seva veu!

Dient aquestes paraules, vessa a plorar i marxa.