Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la
catalanitat de la llengua i de la
cultura populars ha existit sempre
com a realitat de fons, la timidesa
política, en induir la timidesa
lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada
apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de
proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa
que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant
un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències
europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural”
afavorí la “conjunció del fet cultural i
del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el
present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la
incertesa dels resultats.
Però quins són els objectius polítics dels quals podem
saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament
o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del
seu assoliment?
Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la
miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la
societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la
seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra
que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment
a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil
catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la
rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no
pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur,
si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en
què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista
que pogués venir de la seva perifèria.
I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes
i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells
tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels
autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat
una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura
catalanes dins d’Espanya.
Sens dubte que és un pas endavant respecte a la
claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris
de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això
no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó
de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu
de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en
la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que,
encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i
llengua -natio sive lingua, afirmava
sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han
estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques
de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però
encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i
dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i
política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha
compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o
espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han
reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat
amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la
dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura
que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia,
estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la
campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!
I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política,
tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants
escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar
d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i
lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la
política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel
Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa
argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió
social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la
pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir,
ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar
aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients
com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada