divendres, 25 de juliol de 2014

Contra la timidesa nacional




Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la catalanitat de la llengua i de la cultura populars ha existit sempre com a realitat de fons, la timidesa política, en induir la timidesa lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural” afavorí la “conjunció del fet cultural i del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la incertesa dels resultats.

Però quins són els objectius polítics dels quals podem saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del seu assoliment?

Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur, si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista que pogués venir de la seva perifèria.

I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura catalanes dins d’Espanya.

Sens dubte que és un pas endavant respecte a la claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que, encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i llengua -natio sive lingua, afirmava sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia, estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!

I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política, tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir, ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!