Suposaves, potser / que havia d'odiar la vida, / fugir al desert / perquè no tots / els somnis en flor maduraven? (Goethe)

També els humans, com els animals, fugim de les terres ermes i cremades, i per no tornar-hi. Només el temps ens farà veure, però, que, fora de la ferum de la geneta, no hi hem deixat res, sinó que ens ho hem endut tot.

PROMETEU

Goethe

Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.

No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.

Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.

¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?

Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?

¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?

Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!

“El treball del pobre és la mina del ric” (John Bellers)

“On la propietat és protegida suficientment seria més fàcil de viure sense diners que sense pobres, perquè: qui faria la feina?... Així com s’ha de preservar els treballadors que morin de fam, així també s’hauria d’evitar que rebessin res digne de ser estalviat. Si de tant en tant algú de la classe més baixa, gràcies a un esforç no gens habitual i estrenyent-se el cinturó, s’eleva per damunt de l’estat en què havia crescut, ningú no li ho ha d’impedir; al contrari, el pla més assenyat per a cada persona particular, per a cada família privada en la societat, és indiscutiblement de ser frugal; però l’interès de les nacions riques és que la major part dels pobres no estiguin mai inactius i que gastin allò que perceben... Aquells que es guanyen la vida amb el treball quotidià no tenen res que els estimuli a ser servicials tret de llurs necessitats. Per això és prudent d’alleujar-les, però seria una follia guarir-les. L’única cosa que pot fer actiu l’home que treballa és un salari moderat. Un de massa modest el converteix, segons el seu temperament, en un indecís o un desesperat, un de massa alt en un insolent o un gandul... De tot el que hem exposat se segueix que en una nació lliure on no es permet l’esclavitud, la riquesa més segura consisteix en un gran nombre de pobres diligents. A més de ser la font de proveïment inesgotable per a la flota i l’exèrcit, sense pobres no hi hauria cap plaer i no seria valoritzable cap producte de cap país. Per a fer feliç la societat (que, naturalment, es compon de no-treballadors) i acontentar el poble àdhuc en situacions miserables cal que la gran majoria resti tan ignorant com pobra. El coneixement eixampla i multiplica els nostres desigs, i com menys desitgi un home més fàcilment es poden satisfer les seves necessitats.” (Bernard de Mandeville, La faula de les abelles)

No vull pagar: de la Revolta dels angelets de la terra de la Catalunya Nord a la Revolució americana

A la Catalunya-Nord, la gabella de la sal imposada (1661) pels francesos per sufragar les despeses de l’ocupació (places fortes i funcionariat) esdevinguda en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659 entre Espanya i França, provocà la revolta dels nord-catalans contra l’impost i l’ocupació francesos. En efecte, els pagesos nord-catalans, anomenats els Angelets de la terra, s'insurreccionaren en dues ocasions (1667-1668 i 1670-1674) contra els nous senyors de les seves terres, al Vallespir, el Conflent i al Rosselló.

Si bé la Revolta dels angelets nord-catalans no aconseguí la independència de França, una rebel·lió semblant, en canvi, el motí del te de Boston (Boston Tea Party), instigat pels colons i contrabandistes de te contra l’avantatge monopolístic que la nova Llei del Te aprovada (1773) pels britànics atorgava a la Companyia Britànica de les Índies Orientals, fou la guspira que, després de comportar que un centenar de persones disfressades d’indis llencessin al mar (16 de desembre) el te de tres embarcacions amarrades al port de Boston, portà la societat de les Tretze colònies cap a la Revolució, la Independència i a la fundació dels Estats Units d’Amèrica.

Es fa difícil saber si la iniciativa contra els peatges en les autopistes catalanes obre camins semblants o no. Sembla que en l'actualitat el sistema deixa poc marge per a l'èpica. En qualsevol cas, però, durant les vagues de tramvies de 1951 i 1957, els usuaris, a causa de l'augment de preus i el greuge comparatiu amb els preus del mateix servei a Madrid, deixaren de pagar el bitllet deixant de pujar als tramvies, és a dir, abandonant-ne l’ús. Avui, en canvi, la gent s’ha estimat més no pagar que renunciar voluntàriament a l’ús de les autopistes, la qual cosa palesa que s’està discutint ja la propietat de la infraestructura.

I tot plegat, desobediència civil i termes de la discussió, venint de la iniciativa ciutadana, sovint acusada d'inhibició, és un pas molt important.

“Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què elles mateixes ho consenten” (Barbagelata)

Doncs haurem de matar el Pare, el Déu, el Partit, el Sindicat i el Cavaller Sant Jordi

Paul Willis començava el seu clàssic sobre l’educació secundària, Aprenent a treballar. Com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera, de la següent manera: “Allò difícil d’explicar en quant a com els al·lots de la classe mitjana aconsegueixen treballs de classe mitjana és per què els altres els deixen. Allò difícil d’explicar respecte a com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera és per què ells mateixos ho consenten”.

Independentment que cada cop és més difícil trobar feina de qualsevol tipus, l’obertura del treball de Willis permet fer una pregunta semblant per al sistema català d’esquerres: “Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què ells mateixos ho consenten”. Perquè hi ha massa crítica suficient i indignada com per canviar tots els paradigmes organitzatius basats en la divisió i la desunió més eixorques, si més no per al moment electoral, per un nou paradigma basat en la confluència, la suma i la unitat, que, ben mirat, és el que reclama la realitat i l’únic paradigma que, no sols no consent, sinó que, a més, permet de guanyar!

Pel Front d’esquerres de Catalunya!

Un retrat clàssic del que està passant

“És un retrat de la vida corrent d’ahir, d’avui i de demà... És cert que cada part és viciosa, però en conjunt hi ha prosperitat: els crims contribueixen a la grandesa, els bergants al bé comú, el paradís es construeix amb bocins d’infern...” (Michel Onfray, L’eudemonisme social)

MORALITAT

D'El rusc esvalotat, o els tramposos convertits en gent honrada (1705), integrada més endavant a La faula de les abelles o Els vicis privats fan el bé públic (1714), de Bernard de Mandeville (1670-1733)

Deixeu, doncs, de queixar-vos: tan sols els necis
(X) Volen fer d’un gran rusc un rusc honest.
(Y) Gaudir les comoditats del món,
Ser celebrats a la guerra i viure en el confort,
Sense grans vicis, és una perfectament vana
Utopia, que s’ha posat al cap.
El frau, el luxe i l’orgull cal que existeixin
Si en volem treure partit.
La fam és terrible incomoditat, segurament;
Però sense ella, hi ha digestió i bona salut?
Es que el vi bo no surt
De la vinya més seca i vella d’anys?
Quan se la deixa créixer sense fer-ne cabal,
Ofega d’altres plantes i es converteix en fusta,
Però ens beneeix amb el seu noble fruit
Tan aviat se la pot lligar i podar
Així es constata que el vici esdevé també un benefici
Quan la justícia l’escapça i el limita.
És a dir, que si un poble vol ser gran
Tan necessari és per a l’Estat el vici.
Com ho és la fam per a poder menjar.
La virtut tota sola no pot fer florir les nacions
En la magnificència; i si es vol tornar a veure
Una Edat d’Or, cal estar tan disposats
A menjar aglans com a ser honestos.

Finis

Versió sencera:

http://www.alcoberro.info/planes/mandeville.htm

Allò que la realitat fa necessari és possible!

Manifest pel Front d'Esquerres de Catalunya

Si el sistema electoral espanyol vigent a Catalunya, la divisió reiterada de les esquerres catalanes, l’hegemonia institucional i comunicacional de les dretes, i el trist paper dels primers governs plurals d’esquerres fan inviable qualsevol possible victòria de les forces de progrés, ja sigui d’un sol partit o a través de la suma posterior dels seus escons, la nova realitat que el capitalisme financer està imposant bruscament i ràpidament arreu d’Europa a través de les dretes conservadores i neoliberals ha depassat les mateixes forces d’esquerres que, sotmeses a la inèrcia i al conservadorisme de gran part dels seus òrgans de direcció, han quedat descol·locades i apareixen ancorades exclusivament en els tòpics i els mètodes propis i respectius, els quals la greu situació d’avui palesa clarament com a insuficients, si no com a inútils i inservibles.

Aquesta greu situació, caracteritzada per l’impuls, barroer i brusc, del neoliberalisme a desmantellar l’estat del benestar, privatitzar els serveis públics, liquidar els drets laborals, reduir els sous ja miserables de gran part de la població, abocar la majoria de la joventut i de les dones a un atur permanent, desnonar famílies senceres dels seus habitatges, destruir el territori i el paisatge, etc, mentre s’injecten milions a la banca, la cúria eclesiàstica, la monarquia, els alts càrrecs polítics i directius de les institucions públiques i als consells d’administració de les empreses que gestionen serveis bàsics com l’energia, requereix, al costat de les formes de sempre: mocions, protestes, manifestacions, vagues generals, etc, una candidatura electoral única de les esquerres per a les properes eleccions.

Hi ha prou exemples en el passat, però també en el present, França per exemple, per posar-nos-hi en camí. Malgrat les seves mancances i limitacions, en un sistema democràtic, l’única revolució possible és aquella que, des de la dialèctica social, construeix l’organització disposada a convèncer per guanyar la penúltima batalla, que és la de les eleccions. Només així hom podrà aconseguir el govern des d’on hom ha de posar fi al lamentable estat de coses del present que les dretes impulsen al servei del capitalisme financer i en contra de la gran majoria de les persones.

Ja hem perdut massa coses i temps. Si ens mobilitzem i sacsegem les direccions de les esquerres potser encara, partits, sindicats i societat indignada en un únic Front d’esquerres de Catalunya, siguem a temps de frenar conjuntament el saqueig d’allò que els nostres antecessors i alguns de nosaltres vam ajudar a construir, i que els nostres fills i filles ja comencen a trobar a faltar.

Pel Front d’esquerres únic de Catalunya!

(Adhesions ací mateix o a frontdesquerres@gmail.com)

“Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença / que travessa astorat. I Dafne transformada / vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent” (Rainer Maria Rilke)

El llorer és un arbre dioic, és a dir, que les flors masculines i les femenines estan en plantes diferents. Aquest de la fotografia és un llorer mascle plantat fa uns quinze anys al jardí. Avui, primavera encetada, presenta aquesta esponerosa combinació de verds i grocs.

Com Dafne, fugint d’Apol·lo, s’endeuta d’un adéu

“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).

Com Dafne, encalçada per Apol·lo, es converteix, amb l’ajut del seu pare, en llorer

“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).

"los ulls als ulls de lliris s'acomoden" (Francesc Vicent Garcia)

Abans de tancar la meva etapa a Gualta, vaig retornar als seus boscos de la Font Pasquala a recollir uns quants lliris menuts (Iris lutescens) o gitanes.

En efecte, als terrenys de la muntanya de Gualta, si hi costa de trobar el romaní, hi són presents en gran quantitat els lliris menuts.

Fa uns quinze anys d’això, i aquells lliris han sobreviscut en una jardinera fins avui, superant també la maltempsada nevada del març de 2010.

Aquestes fotos són d’un dia o dos abans i després de Sant Josep, respectivament. I és que els lliris menuts acostumen a florir en colors grocs i liles de manera indeterminada pels volts de la seva diada, quan s'enceta la primavera.

ELOGIA UN GALAN L'HERMOSURA D'UNA DAMA
(Francesc Vicent Garcia i Torres, el Rector de Vallfogona)

Sou, oh Nise!, la summa bellesa,
on totes juntes contemplar se poden
les mostres del vestit que a Flora broden
seda i agulla de Naturalesa.

Clavell la boca i olor de camuesa,
los ulls als ulls de lliris s'acomoden;
tot lo demés amb dolces bandes roden
les roses i jasmins ab sa puresa.

¿Puix què diré de la bellesa rara
del jardí d'aqueix pit que sempre hi neva
i sempre està cobert de meravelles?

No com los altres, que la sort avara
dintre d'un dia la bellesa els lleva,
que divines i eternes són aquelles.

No és només natural allò que també és o pot ésser humà!

Si fa uns quants dies es feren presents les primeres merles, també és ara quan el pit-roig torna a fer-se present al bosc.

Sempre arran de terra en branques baixes i espesses en hores de sol escàs: si divendres n’era un de solitari cap al tard fosquejant, ahir al matí n’era una parella jove a punt per a la nidificació primaveral.

Són signes de la primavera, un esclat de tons i de colors que, encara que anual, no és mai igual. En efecte, en la confusió entre el ciclisme de la natura i la repetició dels seus signes hom oblida que la percepció i la sensibilitat són plenament humanes, i les persones, ai las!, poden gaudir, en una nova primavera, d'allò que, en una altra més antiga, els fou impossible de gaudir.

Que els signes que se us van mostrant, siguin en delit d'una primavera ben nova, abans que l'estiu roent i calorós apagui el cant dels pit-roigs:

http://www.scricciolo.com/eurosongs/Erithacus.rubecula.wav

"La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d'home. Sísif, cal imaginar-lo feliç" (Albert Camus)

Sísif fou un heroi grec que va fundar Corint. La seva astúcia no exclogué ni herois ni déus. Així, si d’una banda empresonà per un temps Tànatos per acabar amb les morts en la terra, d’una altra, per reeixir-ne ell quan li toqués, digué a la seva dona que no li fes funerals, la qual cosa, un cop a l’infern, li serví de bona excusa perquè hom li concedís el retorn momentani a la terra per castigar-la, cosa que aprofità per no tornar-hi mai més. Quan morí altre cop, hom el castigà a empènyer una roca pendent amunt, fins que al cim de la muntanya queia rodolant altre cop al peu del pla.

Tot i així, Albert Camus (El mite de Sísif) no s’està de reconèixer la llibertat i la felicitat de Sísif: just entre el moment en què acaba d’empènyer la roca i el moment en què havia de tornar a empènyer-la, "el seu destí li pertany".

I això, ben mirat, a pesar dels móns absurds en què s'estavellen llibertats i destins, no és poca cosa. "Doneu-me un punt de suport, i mouré el món", escrigué Arquimedes de Siracusa.