dimecres, 25 d’agost de 2021

Per a què són els dies?

 



Josep Pla, a l’Homenot Andreu Nin, il·lustrava el revolucionari català sobre una tesi del revolucionari rus Aleksandr Herzen que el neguitejà tant que acabà amb el llibre d’Herzen a l’estufa de llenya de Nin al seu domicili de Moscou. Considerava, Herzen, que el sacrifici humà amb l’objectiu d’atènyer una meta era un absurd: alhora que postergava la felicitat a un futur llunyà i incert, el funcionament social per objectius, per pastanagues, era la manera més fàcil perquè els instal·lats es fessin amb la vida i l’ànima dels desheretats. I per això recomanava no renunciar, en cap cas, a la felicitat del dia a dia, de la vida quotidiana.

Philip Larkin, a Els dies, expressa la mateixa idea així:

Per a què són els dies?

El dies són el lloc on vivim.

Venen, ens desperten

Un cop i un altre.

Existeixen perquè hi siguem feliços.

On podem viure si no és en els dies?

dimecres, 11 d’agost de 2021

Que poca pensa hi ha en l'envestida!

 



A les xarxes hi ha de tot, però triomfa, sembla, el més cridaner, el més enginyós... el qual acostuma a confondre pensar i envestir. Hi regna la mediocritat, perquè si saber llegir i escriure no és símptoma de saviesa, molt menys hom pot reconèixer pensament en la sortida sarcàstica amb aparença de pensament. Curiosament, però, són aquests mediocres els qui acostumen a tenir, en comparació als qui aporten pensament, reflexió i racionalitat, més claca. Dominen instrumentalment i amb habilitat el mitjà, essent aquesta la seva saviesa diferencial, que no exclusiva, però no aporten respostes a res. El món al revés!

dimarts, 10 d’agost de 2021

Gent de riberal



Fins i tot en uns moments en què tot crema i/o tot es desfà, hi ha gent que pretén viure sense saber a quina riba de riu fa estada. Perquè fer estada en un lloc no vol dir necessàriament viure-hi ni, potser, viure en general. Però els rius acostumen a tenir dues ribes, l’esquerra i la dreta, i saber en quina hom fa estada ajuda a viure-hi d'una manera més equànime i menys impostada. Sense necessitat de fer-ne una frontera, és el primer pas per situar-se geogràficament -i lingüísticament, culturalment, històricament i políticament- en el país que hom pretén (re)construir.


dimecres, 4 d’agost de 2021

Què diu que diu que diu quan diu que diu que diu que diu?

 



Bertrand Russell retreu a Xenofont una defensa massa atrevida de la innocència de Sòcrates perquè exagera la personalitat honrada del condemnat alhora que menysté el context politicosocial hostil de la ciutat que el condemnà: segons Russell, que segueix Burnet en aquesta qüestió, el Sòcrates de Xenofont és tan reeixit que no hauria estat mai condemnat a mort: “Hi ha hagut una tendència a creure que tot el que diu Xenofont ha de ser veritat perquè no té prou imaginació per a pensar en coses que no ho siguin. Però aquest argument no és vàlid. El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia. No podem acceptar, doncs, allò que diu Xenofont quan implica alguna dificultat filosòfica o és part d’un argument per a demostrar que Sòcrates fou injustament condemnat.”

Xenofont, però, no era cap ignorant, i la seva exageració, la seva invenció, era a fi de bé, per exculpar, si calia encara més, Sòcrates de la seva injusta condemna a mort per impietat i corrupció de la joventut. Avui, en canvi, estem més aviat envoltats d’exagerats l’ànim dels quals és ben lluny de plànyer i defensar la innocència d’algú, ans el contrari, avui els epítets de “traïdor”, “mentider”... són corrents i, àdhuc, normals a la porta d’entrada de qualsevol tómbola, política, social, televisiva, etc, sense excepcions. I tant hem de conviure amb uns ignorants tòxics que s’inventen el que ignoren i ho escampen com si fos veritat, com amb d’altres ignorants insensats que se’ls creuen i continuen l’escampadissa sense ni tan sols fer-se o fer preguntes.

“El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia”, per la qual cosa dedicar-se a desmentir reports i informes dels quals potser un no té, d’altra banda, tot el coneixement, ja que cap ignorant no acostuma, ai las! a deixar escrita la seva ignorància, és una tasca àrdua, forassenyada i ben innecessària. El cas de Sòcrates podria fer pensar que potser n’hi ha prou de reivindicar, entre l’exageració positiva d’un Xenofont i l’exageració negativa d’un Aristòfanes, la recerca del just terme mitja. Plató? També Plató parlà en nom de Sòcrates de manera força desacomplexada, a benefici de Sòcrates en aquest cas. Potser el que cal és, només, deixar de parlar per boca d’altri, i prou!


dijous, 29 de juliol de 2021

L'enemic a casa




La paella de Rahola ha ofert un cúmul de notícies. Sense caure, però, al nivell de la xafarderia ni de la banalització, m’ha sobtat, més aviat, la ignorància que traspuen algunes informacions que l’han volgut contextualitzar. Perquè RAC1 i Cat-Info han insistit a dir que la paella no es va fer a Catalunya, sinó fora de Catalunya, i això vol dir que la nova generació de periodistes i els directors d'aquests mitjans no tenen cap noció bàsica de geografia i història del país. Que no hi patisquen pas: hom pot suplir les mancances de la facultat amb un llibre bàsic.


dilluns, 26 de juliol de 2021

Casado reconeix els confins de la nació!

 




Si alguna cosa ha demostrat Casado, amb les seves declaracions contra la llengua a les Illes, no és pas ignorància o incultura, ans al contrari, ha palesat, amb la utilització del secessionisme lingüístic per qüestionar la nació que defineix la llengua, un coneixement profund de la geografia i la història nacionals. Per això Casado no és cap perill, per a la pervivència de la nació, o, millor, no pas menys que els nostrats polítics catalunyesos, que, estudiats i viatjats, pretenen liderar el país des del desconeixement de la seva geografia-història, que volen dissimulada i amagada en la d’un altre país.

dissabte, 24 de juliol de 2021

El Pirineu del baix Ter

 


Costa d’imaginar un incendi als Pirineus, per l’aparent inexpugnabilitat que transmet la serralada imponent, per l’extensió i l’altura, la qual considerem, per les temperatures baixes o moderades, inapropiada per als incendis. Però el Pirineu ha cremat, a la península de Cap de Creus, però també al Montgrí, un massís calcari al mig de l’Empordà que constitueix, amb les illes Medes, el relleu més meridional dels Pirineus orientals. En efecte, les roques de les muntanyes del Montgrí i de les Medes constitueixen un encavalcament sincrònic del Pirineu sobre la plana al·luvial de l’Empordà, dividida així, de manera natural, en dues comarques.

dijous, 22 de juliol de 2021

La consellera Tània Verge i totis!



Podem fer invents amb la llengua, de tots-totes a totis, passant per tothom-totdon...

Podem amagar o endolcir els antics contes i les antigues llegendes, plenes de violència, de classisme, de sexisme, de racisme, d'eurocentrisme...

Llengua i literatura, però, són elements de la superestructura, i, com aquesta en general, ambdues són, malgrat la seva relativa autonomia, miralls de l'estructura, reflexos, tardans -perquè els canvis superestructuls acostumen a anar darrera dels estructurals-, del pou profund on es cova la violència, el classisme, el sexisme, el racisme, l'eurocentrisme... reals en societats on regeixen la divisió i la lluita de classes.

Malgrat aquesta relativa autonomia, però, que els permet incidir en algun tema sectorial de l'estructura mateixa, són difícils canvis des de dalt com els que proposen aquests il·lusos pervertidors de la llengua i la literatura, si mantenim, és clar, l'estructura socioeconòmica que els genera i els determina.

Consellera, fer castells de sorra pot ser una habilitat puntual, però no és la solució de res, llamp me mau!

dimecres, 21 de juliol de 2021

Panta rei, “tot flueix” (Heràclit)

 


Devem a Heràclit l'origen dels principis de la dialèctica que establiren Hegel i Engels al segle XIX i que, després de Lenin i Stalin, desenvolupà encara Mao Zedong.

Segons la majoria d’autors marxistes, la realitat és dinàmica a causa de la lluita dels contraris que la caracteritzen internament, i, d’acord a aquest realitat, han enunciat uns quants principis que descriuen aquest moviment dialèctic de la realitat.

Segons aquests autors, en qualsevol moviment trobem en primer lloc les característiques intrínseques, les quals Engels explicita en tres lleis que expressen les formes més generals del desenvolupament de la realitat, del desenvolupament dels tres nivells de la realitat: el desenvolupament natural (naturalesa), el desenvolupament històric (societat) i el desenvolupament del pensament (consciència).

La primera és la Llei del pas de la quantitat a la qualitat i inversament, amb la qual Engels expressa la forma del canvi: el ritme o la forma general del moviment.

La Llei de la interpenetració dels contraris és la segona, amb la qual Engels explica la causa del canvi: la necessitat i la base del moviment.

Amb la darrera, la Llei de la negació de la negació, Engels mostra el procés general del canvi: la direcció o el sentit del moviment.

Aquestes lleis, però, no menystenen les característiques extrínseques del moviment, les quals,  segons Lenin, confegeixen la Llei de la connexió universal: la interdependència general, les relacions múltiples entre les coses, la relació de cada cosa amb les altres, i, segons Stalin, la Llei de connexió universal o de totalitat: la interdependència general de tots els fenòmens o Lligam orgànic dels fenòmens, amb condicionament recíproc.

Doncs Heràclit, per a qui “totes les coses flueixen”, “res no és, tot esdevé”, “res no és fix”, bressola aquestes lleis encara que sigui d’escallimpantes en alguns dels pocs testimonis que tenim dels seus escrits:

Pel que fa a la primera llei engelsiana, la de la dialèctica entre quantitat i qualitat, la qual afirma que el canvi evolutiu és fruit de canvis quantitatius i viceversa:

“Totes les coses provenen d’una de sola i aquesta prové de totes les coses.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.”

“Les transformacions de foc són, en primer lloc, els mars. La meitat del mar és terra, l’altra meitat huracà.”

“Totes les coses es transformen en Foc i el Foc en totes les coses, com la mercaderia en or i l’or en mercaderia.”

Pel que fa a la segona, la de la dialèctica entre oposats, la qual fonamenta la realitat en la unitat i la divisió de contraris:

“La guerra és el pare i el rei de tots; ha convertit els uns en déus i els altres en homes, alguns en esclaus, d’altres en homes lliures.”

“Homer s’equivocava quan deia: ‘Que s’acabi la lluita entre els déus i els homes!’ No veia que estava demanant la destrucció de l’univers, perquè si la seva súplica fos escoltada totes les coses moririen.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia i que totes les coses neixen i moren amb la lluita.”

“Els homes no saben com allò que varia s’acorda amb si mateix. És una harmonia de tensions oposades, com la de l’arc i la lira.”

“Les parelles són coses senceres i coses no-senceres, el que és unit i el que és separat, el que és harmoniós i el que és discordant. L’un es compon de totes les coses i totes les coses provenen de l’un.”

“El bé i el mal són un.”

“Per a Déu, totes les coses són bones i justes, però els homes consideren que hi ha coses bones i coses dolentes.”

“Igual és el camí amunt que el camí avall.”

“Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, societat i fam; però adopta formes diverses, com el foc quan està mesclat amb espècies, i es anomenat segons el gust de cadascuna.”

“Per a nosaltres és bo el contrari.”

“El Sol no ultrapassarà la seva mesura; si ho fa, les Erínies, instruments de la justícia, el perseguiran i el trobaran.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia.”

I sobre la tercera, la dialèctica entre el nou i el vell, la qual permet la contemporaneïtat d’elements nous en el vell i d’elements vells en el nou:

“Els mortals són immortals i els immortals són mortals. L’un viu la mort de l’altre i l’altre la vida de l’un.”

“El foc viu la mort de l’aire, i l’aire, la mort del foc; l’aigua viu la mort de la terra, i la terra, la mort de l’aigua.”

“No pots trepitjar dues vegades el mateix riu, perquè les aigües noves flueixen sempre damunt teu.”

“El Sol és nou cada dia.”

“Caminem i no caminem en els mateixos rius: som i no som.”

En resum, per a la dialèctica materialista tot flueix per la lluita de contraris que conviuen units i s’oposen alhora, per això som i no som allò que ens pensem que som, perquè en el segon bany ni el riu amb les seves aigües ni nosaltres amb les nostres braçades som els mateixos que en el primer bany: és l’imperi del temps que la ciència no ha pas pogut refutar.


dilluns, 19 de juliol de 2021

“Compte amb les faves!” (Pintagorres)

 



L’origen dels costums deu ser plural i divers, amb tantes explicacions, i més, com costums hi deu haver al mon, hagin desaparegut en l’antigor o siguin supervivents d’un cant remot. Qüestió diferent deu ser llur significació: semblaria, a priori, que més enllà de la funcionalitat pràctica concreta de cadascun, perquè alguna en devien tenir al començament, hi ha un pòsit sociocultural que els fa sorgir i que els manté vius, potser com a mecanismes d’identificació i cohesió dels grups humans en els quals sorgeixen. Així, si repassem les consignes que havien de seguir els membres de l’escola pitagòrica, a cavall de la matemàtica, la filosofia, l’esoterisme, el misticisme i la religió de la transmigració de les ànimes i la pecaminositat del fet de menjar faves, ens trobem amb uns costums de significació aparentment força banal que els pitagòrics havien d’observar a manera de regles d’identificació i pertinença a aquella secta fundada pel descobridor, demostrador i enunciador del famós teorema de Pitàgores: la hipotenusa d’un triangle rectangle és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels seus dos costats perpendiculars entre ells i adjacents a l’angle recte.

Heus aquí alguns preceptes d’aquella societat força secreta de cinc centenars d’homes i dones iguals i amb comunitat de bens i de vida, tots, de ben segur, relacionats amb tabús força més primitius:

Pitàgores, un filòsof que està a l’origen d’importants concepcions del platonisme i del cristianisme, no permetia als seus deixebles de menjar faves. Per què? Esporgant el Vides de filòsofs il·lustres de Diògenes Laerci hom arriba a les següents conclusions: que prohibia als seus seguidors menjar faves perquè causen flatulència; perquè l’abstenció de menjar-ne garanteix que els somnis no esdevinguin malsons; perquè s'assemblen als testicles, o a les portes de l'infern, i perquè s'empraven per a enregistrar els vots en els governs oligàrquics. El filòsof fou assassinat amb una quarantena de fidels -només se n’escaparen tres o quatre- pels seus adversaris polítics, els quals havien incendiat la casa on estaven reunits: i el mite s’arrodoneix amb un Pitàgores encalçat perquè pretengué fugir-ne fent tota la volta a un camp ple de faves les quals volia respectar i no pas trepitjar.

En resum, com afirma Émili Bréhier: “Les famoses prohibicions contingudes en el catecisme pitagòric (no menjar faves, no parlar a les fosques, no portar en un anell l’efígie d’un déu, no sacrificar cap gall blanc, etc) són tabús del gènere més vulgar; no cal buscar-hi, doncs, cap simbolisme moral, sinó signes suficients per distingir els membres de la secta de la resta dels homes”, amb el benentès, però, que això no significa que els conreadors actuals d’algun d’aquests costums -hi ha força gent a qui no agraden ni faves ni pèsols!- tinguin res a veure amb el pitagorisme. Compte amb les faves, doncs!