25 de maig: Via Catalana cap a Estrasburg

Quan Europa començava al Llobregat

 

"Catalunya, als seus orígens és una marca, és un estat muntanyenc... Però el "comtat de Barcelona" havia nascut com a "marca d'Espanya", és a dir, formació de defensa a les fronteres meridionals de l'imperi franc" (Pierre Vilar)

 

Amb la presa de Narbona -després de set anys de setge- per Pipí I el Breu, rei dels francs, s'iniciava la conquesta carolíngia del territori que havia d'estar a l'origen d'allò que, només a partir de 1100, podem anomenar ja, d'acord a Pierre Vilar i sense caure en l'anacronisme ni en l'ideologisme, Catalunya. En efecte, la conquesta, el 760, dels territoris compresos entre Narbona i l'Albera pirinenca, amb el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; el lliurament voluntari, el 785, de Girona i el territori contigu fins a la Tordera als francs en la persona de Guillem I de Tolosa el Sant; el lliurament espontani, entre 789-790, potser a imitació de l'exemple dels gironins, de l'Urgell i la Cerdanya i del Pallars i la Ribagorça, i la conquesta, el 801, de Barcelona fins al Llobregat, per Rostany, Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona, són les etapes principals de la creació de la Catalunya Vella, amb els seus comtats i la seva capitalitat més meridional.

 

Amb comtes com Rostany (a Girona), Gaucelm (al Rosselló), Ermenguer (a Empúries), Berà (a Barcelona)..., d'origen got o franc, però nomenats pels nous senyors del territori, els francs carolingis, els primers comtats catalans eren sostrets del domini àrab -conquesta dels anys 711-721- per esdevenir, encara que perifèricament o defensivament -Marca hispànica-, part de l'Imperi Carolingi, mentre la resta de la península Ibèrica romania en mans àrabs o començava a ser disputa d'àrabs i descendències visigòtiques diverses, a excepció de la Catalunya Nova, la conquesta, la colonització i la repoblació de la qual partirien del nucli català d'origen carolingi.

 

Com bé diu Ferran Soldevila: "La reconquesta de Catalunya seria una reconquesta franca. A diferència de la iniciada a Covadonga, que fou una reconquesta visigòtica". El mateix Soldevila ens explica el significat profund d'aquesta diferència amb els territoris sotmesos a l'afluència del Toledo visigot o de la Còrdova àrab: "Formar part de l'Imperi Carolingi volia dir formar part de la seva organització administrativa, social i eclesiàstica, i de renaixença cultural suscitada per Carlemany; volia dir, en altres termes, formar part d'Europa". I això ben bé, si més no sobre el paper, fins l'any 1258, com ens recordava fa poc l'advocat Antoni Sant (Catalunya enfront del Minotaure. 814: L'emperador que estimava els elefants), perquè no és fins al tractat de Corbeil que el monarca català es desempallegava de la seva dependència nominal o formal del monarca francès, senyor teòric del territori pel seu caràcter de descendent de Carlemany, a canvi, això sí, de la renúncia a importants i extensos territoris occitans. Tot i que, pel Tractat, Jaume I el Conqueridor retenia, al Llenguadoc, Corberes amunt, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omeladès, Corbeil suposà la finalització de la política ultrapirinenca i occitana dels primers comtes.

 

Aquest vector europeu que trobem ja en la conformació de la Pre-catalunya de Ramon d'Abadal, i que tornarem a trobar, juntament amb els vectors mediterranis i peninsulars, en la naixença de Catalunya, de la Catalunya feudal, és clar, ens apareix avui de nou, enmig del procés cap a una Catalunya verament europea sense intermediació d'altres estats, en les properes eleccions europees. I encara amb més força, si pensem, d'una banda, que un dels arguments fonamentals dels contraris a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya ha estat una possible sortida del nou estat català independent de l'Europa política actual i si pensem, d'una altra banda, que la majoria de partits ens deuen encara la resposta a la pregunta que permet fer política de veritat, en lloc de jugar amb la gent: De quin model, de República, és clar, som partidaris?

 

Tot i que hi han fet referència polítics espanyols, els quals han aconseguit la complicitat servil d'un parell -no pas més- de polítics europeus que aspiren a la reelecció en la seva sinecura, ara per ara pesen més, però, els silencis i les declaracions cautes, tant de polítics de la Unió com de polítics dels estats membres. I pesaran força dies més, perquè en geopolítica no hi ha res a dir ni a escriure fins que ens trobem davant de fets reals i concrets, ja que la precipitació podria portar a situacions que, en el cas que els fets no es produïssin, haurien estat ben innecessàries i, cosa pitjor, ben desafortunades. Això sí, la nova Catalunya també ha de ser, i només podrà ser, creació europea, per voluntat catalana, és clar, però també per simpatia i col·laboració dels ciutadans, dels pobles i dels estats europeus, i per això és important, el proper 25 de maig, que tota aquella fornada de gent que vam participar en l'11-S de 2013, votem pensant en allò que reclamàvem per les vies públiques del país, de nord a sud, com la conquesta carolíngia, o de sud a nord, com la vocació europea dels primers comtes. L'any 801, el qui havia de succeir (814) Carlemany al tron imperial, Lluís I el Piadós, es passejava, com a rei d'Aquitània, triomfalment pels carrers de Barcelona; avui, en què ja no queden ni imperis ni emperadors, i en què les decisions corresponen als ciutadans, hem d'omplir el Parlament europeu dels arguments que, en un termini curt o mitjà, hauran de convertir els silencis i les prevencions en afirmacions positives i resolutives en favor de la llibertat: cert, en el camí cap el 9-N, portar a Estrasburg la Via Catalana, que abraça, i tant que sí, clams de justícia social, corredor mediterrani, cabal de l'Ebre, protecció de la llengua en l'ensenyament i en d'altres àmbits, defensa de l'autonomia i les competències municipals... ha esdevingut també fonamental!