Torre Ferrana: mas fortificat a l'est del poble
de Sobrestany, a tocar de l’antic estany de Bellcaire, amb una torre de
planta quadrada a cadascuna de les quatre façanes de la qual hi ha
un matacà i espitlleres per a arma de foc
DESÈ CANT (final del cant i de la novel·la)
Els ulls del geni, que, com els de la Mort, tenen el poder de veure en la foscor, romanen fixos sobre el cos de Sidèria. Hom diria que vol dubtar de la seva dissort, i veure si no hi queda cap espurna de vida. Però aquelles paraules sinistres que li colpeixen les orelles: El gènere humà ha mort, li fan abandonar una recerca vana. Finalment creu que ella ja no és, i que ell mateix perirà. Tot el seu ésser canvia, la seva boca deixa d'exhalar la flama, només en surt un fum espès i negre. Està angoixat, desesperat. La presència de la Mort, que sembla mirar-lo i gaudir de les seves penes, augmenta la seva ràbia. La impotència per castigar la seva perfídia és el seu turment més terrible. Li llança una mirada furiosa, i li parla així:
—Bàrbara —li diu, mostrant-li Sidèria estirada a terra—, has pogut tallar el fil preciós dels seus dies! Ella era el gènere humà, l’has mort en un sol ésser. Aquest és el cop que jo temia, quan el fill primogènit dels homes va ésser immolat per tu. Predic que, de mort en mort, arribaràs a l'últim rebrot d'aquesta raça infeliç. Què! la grandesa de la teva víctima no t'ha espantat, i després d'aquest cop, restes freda, insensible, quan tota la natura, amb un crit universal, et retreu el teu crim, quan les muntanyes, les coves, les roques, què dic? quan no hi ha a l'univers un àtom que no gemegui, com si l'acabessis de colpejar a Sidèria. Només et queda un crim per cometre, completa el curs dels teus parricidis amb la meva mort. Ja veig la fúria il·luminant-se als teus ulls; cremes per vessar la meva sang. Colpeja! però t'aviso, sabré defensar la meva vida.
La Mort menysprea aquesta amenaça del geni, i li respon:
—T'atreveixes a imputar-me com a crim la mort dels homes? Déu et va crear per preservar-los, a mi per destruir-los. Tots dos hem obeït les lleis que ens foren imposades. Però allò que la teva ira dissimula aquí, és que no dius que, vessant raigs de sang, jo soc més que tu la benefactora del gènere humà. Si jo no li hagués impedit sobrecarregar la terra amb els seus fills, ells mateixos li n’haurien esgotat els sucs; jo només t’hauria desafiat a posar-los a l'estret terreny d'aquest univers que, trepitjat per ells en tots els seus punts, res no hauria produït, ni tan sols la mala herba dels camps. Calia aturar aquesta població perillosa, i matar els homes per conservar el gènere humà. Sí, sense mi, aquesta fi del món que tems ja faria temps que hauria arribat, i em deus els innombrables segles del teu regnat.
El geni estava a punt de respondre, però la Mort l’interromp, i li diu:
—Això és parlar massa; mai no vaig tenir el talent de persuadir els mortals, com ells no tingueren el talent de tocar-me. Cal que executi el veredicte que Déu va pronunciar contra tu en els primers dies del món: no m’oposis una resistència inútil; fes servir el teu coratge per morir, jo soc invencible.
Amb prou feines ha parlat la Mort, quan aixeca la seva dalla a tota l'altura dels seus llargs braços estesos per colpejar sobre el geni amb un cop vigorós que l’abat. Per a ell, ombrívol i silenciós, segueix amb l'ull els moviments de la Mort. Quan veu que ella ja no pot retenir l'arma fatal que li cau al cap, s’arracona, i la dalla, enganyada, colpeja l'aire i cau a terra. Avergonyida d'haver perdut la seva presa, la mort tremola de ràbia; sacseja furiosa la seva dalla assassina, i immediatament l'aixeca de nou. El geni, aterrit, jutja que aquesta vegada no evitarà el cop mortal: crida en el seu auxili els vents, el llampec i el tro, tots els elements; però són sords a la seva veu. La fugida és l'única opció que li queda; perfora la terra, s'escapa a la més gran de les seves cavernes, on durant diversos segles havia fet una immensa pila de sofre, de betum, de licors inflamables, i d’aquella pols que va inventar el dimoni de la guerra i del combat. Allà, amb la desesperació al cor, una torxa a cada una de les mans, espera la Mort que el persegueix, i no tarda a aparèixer. Tan bon punt la veu:
—Para —li diu—, o si fas un sol pas, encendré el volcà que he format; destruiré la terra, m'enterraré sota les seves ruïnes, i tu, tu regnaràs llavors, si vols, sobre aquestes escombraries horribles.
La Mort només respon avançant cap a ell: de sobte el geni agita les seves torxes a la seva caverna, que esclata en flames; l'explosió hi és tan terrible, que la terra, sacsejada, recula sobre la seva òrbita. Les seves entranyes s’esquincen, aixeca els Alps, els Pirineus, i llança aquestes enormes masses a les altes regions de l'atmosfera. El geni creu que acaba d'espantar la Mort, i que ella no s'atrevirà a atacar-lo al centre del volcà que ocupa, i els terribles focs del qual li serveixen de muralla. Recurs inútil contra la Mort!
—Estaries amagat — li diu— en les profunditats de l'infern: tu no em podries escapar.
Amb aquestes paraules, la Mort es precipita al mig de les flames, i traspassa el geni, que cau fent un crit que ressona per tot l'univers.
Després de la mort del geni, la foscor amb què estava coberta la natura es dissipa. Un dia més dolç que el de l'astre de la nit, i més brillant que la llum del sol, daura la volta del firmament sense l'ajuda de cap estrella: és l'aurora de l'eternitat. Jo desitjava veure la continuació d'aquestes admirables escenes, i sobretot conèixer el destí d'Omegar; volia veure completada la resurrecció dels homes, i Déu jutjar aquesta gran multitud; però l'esperit que governa el futur rebutja els meus desitjos.
—Així —em diu—, l'home sempre serà insaciable. Si jo exposava als teus ulls els quadres que demanes, els teus curiosos desitjos no serien satisfets: t'agradaria penetrar més enllà de l'eternitat, si hi queda alguna cosa per conèixer. Només volia fer-te testimoni del triomf d'Omegar, i ensenyar-te com, per la seva obediència a les ordres del cel, un dia ha d'escurçar el regne del temps, i accelerar el de l'eternitat. Els meus plans s’han realitzat: revela als homes aquesta història del darrer segle de la terra; sacrifica a aquest deure gloriós que t'imposo, la fortuna i els desitjos de l'ambició. Jo faré les hores de la teva tasca tan dolces, que seran les més felices de la teva vida.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada