L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (70, i últim)

Concebuda a l'edat de setze anys, Cousin de Grainville anticipa en aquesta novel·la algun avenç tecnològic, en concret la invenció dels aeròstats i els viatges tripulats per l'aire uns vint anys abans de la seva realitat

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

Cousin de Grainville

El francès Jean-Baptiste-François-Xavier Cousin de Grainville (1746-1805) és considerat, abans que res, un precursor de la literatura fantàstica d’anticipació amb la seva obra Le Dernier Homme, “L’últim home”. És clar que això només ha estat possible a partir d’un bagatge formatiu i intel·lectual que ha aconseguit, prèviament, de l’exercici de la filosofia, la literatura, el sacerdoci, l’ensenyament i la traducció.

Fill d’un oficial de l’Estat major, va ésser destinat, com el seu germà gran, a la carrera eclesiàstica, que abandonà als inicis de la Revolució francesa de 1789 i que reprengué amb la Constitució Civil del Clergat de 1790. Va sobresortir en els seus estudis a Caen i a París (on destacà amb Emmanuel-Joseph Sieyès o abat Sieyès), sobretot en l’eloqüència i les lletres.

Sacerdot constitucional -era membre d’un club jacobí anomenat Societat d’Amics de la Constitució i es va casar- als inicis de la Revolució francesa, però incòmode durant els envitricolls de la descristianització accelerada a partir de l’agost de 1792, les seves opinions religioses allunyades del fanatisme i de la superstició no foren prou per estalviar-li la persecució, el maltractament, la pèrdua de la llibertat, la retirada de la pensió i la reinserció en la societat intentant de guanyar-se la vida en el camp de l’educació privada -en un estat que l’obstaculitzava granment- dels nens.

Va ésser durant aquesta situació plena d’adversitats que va posar fil a l’agulla a una obra la visió general de la qual havia concebut, diu el seu editor, als setze anys, quan trobà a faltar un contrapunt al primer home de la creació que havia conegut al Gènesi de la Bíblia. Acabat el poema de “la mort del món” (segons Jules Michelet), el pes de l’adversitat i de la penúria enterbolí la seva ment fins al punt de precipitar-se, sembla que voluntàriament, en les aigües del Canal de la Somme una matinada gèlida de febrer, davant de casa seva.

L’obra, pòstuma doncs, fou editada, sense cap ressò periodístic ni literari, pel llibreter Déterville, a París, el 1805, en 2 volums, gràcies a l’impuls de Bernardin de Saint-Pierre, qui, en llegir-la, quedà gratament sorprès i impactat per les situacions que ofereix la novel·la. No fou, però, fins a l’edició de Nodier del 1811, també en 2 volums, gràcies a l’interès de Sir Herbert Croft, entusiasmat per l’obra, que la novel·la va ésser donada a conèixer i aclamada favorablement per la crítica com una gran i sorprenent concepció fantàstica.

En el camp de la literatura no es va estar de produir, sobretot en l’interval en què renuncià a l’exercici de sacerdot, obres en més d’un gènere: l’eloqüència, el drama (El judici de Paris), la novel·la (El carnaval de Pafos, Fatality) i la poesia (Ismene i Tarshish, o la ira de Venus).

Així mateix, va traduir del castellà La Araucana, d'Alonso de Ercilla, i La Música, poema de Tomás de Iriarte; de l'italià, alguns poemes de Pietro Metastasio, Monumenti antichi inediti, de Winckelmann, i Il Vendemmiatore, de Tansillo; del llatí, Remeis a l’amor, d'Ovidi, i Les Argonàutiques, de Valeri Flac; del grec, els himnes de Safo.

Le Dernier Homme

Sorgida d’una lectura primerenca d’El paradís perdut (1667-1674), de John Milton, i escrita potser durant el Primer imperi francès o napoleònic (1804-1815), com s’intueix arran de l’aparició de l’estàtua de Napoleó I, la novel·la bascula a cavall de les descripcions dels paisatges i les emocions dels personatges per mostrar l’ineluctable destí d’un mon decrèpit i decadent fruit de la barbàrie i la cobdícia humanes, així com la seva superació en un nou futur obert i indeterminat.

Abans d’arribar a aquest contrapunt final quasi utòpic, l’autor no s’està de fer volar extraordinàriament la seva imaginació, i, a banda els elements estrictament fantàstics, molt sovint, però, despullats del fanatisme religiós amb què sovint els hem conegut, Cousin de Grainville imagina, anticipadament, la invenció dels aeròstats i els viatges per l’aire, força abans de 1780, any en què hom ha documentat les primeres ascensions de globus tripulats.

Hom diria que el drama de la llarga Revolució francesa (1789-1799), amb les enrevessades conseqüències personals i vitals per a l’autor, ha amarat de pessimisme la ment i l’esperit d’aquest capellà jacobí, el qual pretén, paradoxalment, tractar encara del destí i de l’esperança, i encara a partir d’un tema tan senzill com nou: de la mateixa manera que el Creador va establir el naixement de la vida i de l’home en la terra (vegeu els dos relats de la Creació segons el Gènesi de la Bíblia: Gn 1:1-2:3 i Gn 2:4-2:24), hauria establert també, segons Cousin de Grainville, el moment de la seva finalització, a causa d’una terra esdevinguda erma i estèril, i habitada només per uns pocs humans lànguids, dèbils i infèrtils.

Tanmateix hi ha dues excepcions: dos éssers de gènere diferent (Omegar i Sidèria) que no han perdut la seva capacitat de reproducció, encara viuen al planeta, amb la dificultat, però, que un viu a Europa i l’altre a Amèrica.

Ōrmazd, el geni de la Terra, si no vol sucumbir amb ella, n’ha d’afavorir el retrobament per poder perpetuar l’existència del gènere humà al planeta, com si d’una cursa contra rellotge es tractés.

L’últim home és un títol que ha fet fortuna en la televisió, el cinema, la filosofia (recordeu “l’últim home” de Nietzsche en Així parlà Zaratustra) i, sobretot, en la literatura. Al “primer últim home” de Cousin de Grainville seguiren, amb el mateix títol, The Last Man, novel·la d’anticipació de Mary Shelley (1797-1851), publicada el 1826; The Last Man, relat breu de ciència-ficció de Wallace G. West (1900-1980), publicat el 1929; The Last Man, un manga de Tatsuya Egawa (1961) en 12 volums, publicat al Japó entre 1998 i 2001 i a França el 2022, i The Last Man (originalment Oryxand Crake), novel·la de ciència ficció de Margaret Atwood (1939), del 2003.

L’últim home ha inspirat d’altres escrits: Le Dernier Homme, poème imité de Grainville, d’Auguste Creuzé de Lesser, de l’any 1832; L’Unitéide ou la Femme messie, de Paulin Gagne, del 1858, i Omégar ou le Dernier Homme, d’Élise Gagne, del 1859. També a la novel·la d’anticipació La Fin du monde, de Camille Flammarion, del 1894, el nom del personatge principal és Omegar en homenatge al poema de Cousin de Grainville, i encara La Mort de la Terre, de J.-H. Rosny aîné, del 1910, té una semblança amb el poema.