El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja
“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat,
i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre
possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de
somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma”
(Pierre Vilar)
Hom desconeix del tot quins foren
els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del
Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de
1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits”
que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions
en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina,
foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en
previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels
reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José
Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació
dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona
(1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).
Comsevulla, per alguna raó que
desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda
fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment
pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a
la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que
incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les
promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes
amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es
resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i
Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert
econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació
municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre
diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al
dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.
Un programa de mínims que provocaria
la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics
i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure
el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a
través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de
la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del
General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran
Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món
industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la
Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan
Girona, Manuel Raventós Codorniu.
Fou en aquest context, en què la
Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià
Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les
principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya
pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb
l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon
missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents
de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball
Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de
Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la
Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el
primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.
Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja,
ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador
Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de
Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases
d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des
del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles
antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan
es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de
finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria
la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre),
l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció
dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió
Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe
que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera
via.
Com recorda Antoni Rovira i
Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el
Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes
de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja
capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la
novel·la Noli me tangere, “No em
toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.
Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el
seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica
espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria
de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom
passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de
l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells
gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els
darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos
de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a
refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput
cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de
Catalunya de 25 de juliol de 1899).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada