dissabte, 22 de febrer de 2014

Elits i tercera via: tot esperant un altre Polavieja



El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja



“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat, i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma” (Pierre Vilar)


Hom desconeix del tot quins foren els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de 1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits” que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina, foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona (1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).

Comsevulla, per alguna raó que desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.

Un programa de mínims que provocaria la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan Girona, Manuel Raventós Codorniu.

Fou en aquest context, en què la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.

Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja, ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre), l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera via.

Com recorda Antoni Rovira i Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la novel·la Noli me tangere, “No em toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.

Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de Catalunya de 25 de juliol de 1899).