Nomenclàtor fabulós de Costoja
Manllevat
de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi
aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del
nacionalisme inexistent.
Poc
importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió
Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany
receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els
procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la
religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra
cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la
classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en
contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és
el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia
per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin
descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre
d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de
la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per
se.
Des
d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i
antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus
principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més
radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o
del marxisme que diuen cultivar i defensar.
Poc
importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret
dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de
grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les
formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o
PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un
suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si
cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits
evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret
d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de
l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és
clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret
d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer
formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la
transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau!
Per
sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la
realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís
d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de
Marx.
I
n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants
d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus
anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a
partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen,
internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més
gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu
nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i
simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte
d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que
baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la
pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat
espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir,
tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet
ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai.
Perquè
tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va
aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre
emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de
Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com
merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de
l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional
que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci
veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model
d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme,
i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción
secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo
Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener
de 1716).
Tanmateix,
tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la
instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest
nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs,
vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per
l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres
viatges per la resta d'Europa, d'on som?,
no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o
d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb
naturalitat, d'on sentim que som,
encara que no ho racionalitzem,
animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada