divendres, 6 de juny de 2014

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!