"Sin que se note el cuidado", tant pot servir per perseguir una llengua com per ensenyar-la

 

“Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” (José Rodrigo Villalpando, Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla, 29 de gener de 1716)

Que fa anys que ja està tot inventat, sobretot en el camp de les humanitats, no és una frase banal ni vulgar. Més aviat ens hauria de recordar com la memòria ens il·lustra més d’un cop l’actualitat amb exemples del passat els quals no han perdut gens de vigència, si més no després de certa adequació lògica al context contemporani. 

Aquesta reflexió ve a tomb avui a causa d’una praxi molt corrent entre la gent que forma part del vast àmbit de la pedagogia i l’educació, però no pas exclusivament. Qui no ha evitat de corregir de manera directa i, per tant, amb certa brusquedat contraproduent algú pel que fa a l’ús incorrecte de la llengua optant per una marrada subreptícia que inclou la correcció o la solució en la pròpia intervenció, sense que hom en pugui deduir cap mestratge no autoritzat o reconegut i, per tant, interpretable com abusiu o supremacista per part de la persona corregida? 

Doncs precisament això també és més vell que l’anar a peu. Ja ho practicava Alexandre de Selèucia El Gramàtic o Pelòplaton, que fou comentarista d’Homer i mestre de Marc Aureli (emperador romà entre 161-180 i important filòsof de l’estoïcisme romà en llengua grega). En efecte, Alexandre, gran retòric grec dels segles I-II, és recordat com el gramàtic que corregia qui enraonava malament sense renyar-lo ni deixar-lo en evidència, sinó emprant ell l’expressió correcta o introduint-ne una d’equivalent en la conversa. 

Així ens ho expliquen el mateix Marc Aureli: “10. D’Alexandre, el gramàtic, el fet d’abstenir-me de criticar i de no censurar d’una manera ofensiva els qui se’ls escapa algun barbarisme, algun solecisme o alguna expressió impròpia, sinó proposar discretament només el terme que cal dir sota l’aparença de resposta o de continuació de la mateixa idea amb nous arguments, o de discussió no ja sobre la paraula, sinó sobre el fet en ell mateix o mitjançant un altre suggeriment igualment adient i ajustat.” (Marc Aureli, Meditacions, Llibre I, 10, p3), i el filòsof Betrand Russell: “Les Meditacions de Marc Aureli comencen expressant el seu agraïment a l’avi, al pare, al pare adoptiu, a diversos mestres i als déus. Alguns dels deutes que cita són força curiosos... d’Alexandre, el gramàtic, [aprengué] a no corregir les faltes de gramàtica en els altres, i, en canvi, emprar les expressions correctes immediatament desprès que els altres haguessin emprat les incorrectes...” (Russell, Història social de la filosofia, vol I, p321). 

Doncs ja ho tenim, qui no ha fet mai de mestre així, sense no ser ni mestre?

Sobre el futur de la llengua

Segurament, davant d’una afirmació com la que segueix: “el català és català i no pas una llengua espanyola”, més d’un d’aquests nacionalistes espanyols que considera que s’ha anat massa lluny amb el català i el seu ensenyament en els territoris en els quals és llengua pròpia, es posaria les mans al cap i s’estiraria els cabells. Potser fins i tot, davant d’aital afirmació lingüística, “separatista” per a les trones espanyolistes, s’aixecarien veus espanyoles en defensa d’una llengua catalana malmenada, segons ells, pels separatistes catalans. Qui ho sap, potser entendrien, d’aquesta manera i per sempre, que si hi ha algun lloc lògic i apropiat perquè es parli el català i s’ensenyi el català i en català és a Catalunya i als altres territoris en el quals és llengua pròpia, sigui quina sigui la seva denominació o la seva situació jurídica.

Encara que sembli una broma però, l’afirmació, separatista o no, amb animositat provocadora o no, no deixa de ser defensable i justificable. Lingüísticament, és clar, perquè políticament ja sabem que qui mana, no sols pot defensar i justificar una opció i la seva contrària alhora, sinó que fins i tot ho pot fer amb un concepte i el seu contrari alhora. Tanmateix, n’hi hauria prou de fer-los adonar, en el supòsit que els féssim cas, com podríem arribar per extensió a l’absurd (en aquest cas estenem i no pas reduïm) a fer afirmacions com les següents: “el català és una llengua francesa”, “el català és una llengua italiana” i  “el català és una llengua andorrana”. Vaja, que el català, si és per raó dels estats que la inclouen en els seus territoris, no és només una llengua espanyola. I si una cosa pot ser tantes coses alhora, potser sigui perquè el punt de partida per a la situació i la definició d’una llengua no pot ser cap altre que els seus territoris i els seus parlants, o sigui, la comunitat lingüística mateixa. Quina broma de mal gust no seria que per definir una llengua l’haguéssim de posar en relació a uns estats que, a excepció d’Andorra, únic estat català existent, no l’han tingut mai per gaire res, llevat dels períodes de repressió, excepció o prohibició.

No sé si ells acceptarien o no un Gibraltar britànico-espanyol. En qualsevol cas, en política tot es possible, i en la història trobaríem exemples de condominis territorials semblants. Però pel que fa a les llengües, la qüestió no és tan senzilla: en primer lloc perquè la llengua no és cap realitat física en què es pugui materialitzar un domini o un poder, o dos o tres alhora; de l’altra, i força més important, perquè la llengua mateixa és emotivitat i sentiment, és a dir, expressa ja nacionalitat, o nació, que pel cas és el mateix.

Però són tants els llocs en què la política espanyola ha fet el ridícul, lingüísticament parlant, que ja ens hem acostumat als seus intents de condominar políticament allò que la unicitat i l’autonomia lingüística fan impossible de repartir, distribuir o dividir. Perquè, des d’aquells temps en què es menyspreava el català amb l’epítet despectiu de dialecte fins a la situació més actual en què no sols existeix una llengua catalana, sinó que en tenim dues: el català i el valencià _vaja, bilingües com ells, que saben parlar castellà i espanyol!_, sempre hi ha hagut polítics espanyols, i de totes les tendències, versats en lingüística aplicada, és a dir, en utilització política de les llengües que no senten com a pròpia, sinó com a objectes de rendibilitat electoral.

I, si no, quin ridícul no acaben de fer, actualment, subscrivint els reiterats manifestos sobre “la lengua común” o “en favor del bilingüismo”, és a dir, en favor de la neutralitat i la llibertat lingüístiques?

Quina cantarella per tal de mantenir l’hegemonisme i la substitució lingüístics en favor del castellà i contra les llengües minoritzades -que no minoritàries! No hi fa res que des de la sociolingüística (Aracil, Ninyoles, etc) s’hagi desemmascarat el bilingüisme com un mite falsament pacificador i neutralitzador d’un conflicte entre llengües per a l’ocupació d’uns mateixos usos, conflicte el qual només es pot resoldre amb la substitució d’una llengua per una altra. No hi fa res que el bilingüisme sigui una pràctica personal individual –no hi ha societats, ni territoris, ni països bilingües– dels parlants de llengües minoritzades –són comptats els bilingües entre els parlants d’una llengua hegemònica– en determinades ocasions i circumstancies –gairebé sempre quan llur interlocutor és parlant de la llengua hegemònica. Les incongruències i les incoherències que alguns signataris del Manifiesto han dit i escrit són suficients per escriure un parell de manuals sobre la justificació ideològica del lingüicidi perquè aquest sembli una cosa natural i acceptada per tothom _”de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", d’acord a aquella famosa Instrucción secreta[1] que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va enviar als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716_: darwinisme lingüístic, liberalisme lingüístic, evolucionisme lingüístic, o comsevulla. Allò més esperpèntic, però, és la diferent vara de mesurar segons es tracti de la llengua hegemònica –amb drets per raó del territori que la comparteix i per tant obligatòria per a tothom– o de les llengües minoritzades –amb drets exclusivament individuals i per tant de lliure elecció. És tanta la barra i tanta la impertinència dels energúmens que hi ha darrera el Manifiesto, que, si no fos per la deseducació i desinformació que promouen i provoquen en gran part de la societat espanyola, no caldria dedicar-los ni cinc ratlles a la secció de passatemps de qualsevol mitjà. Vull dir que tot plegat fa massa pudor de socarrim: els importa ben poc la llengua, qualsevol llengua, la qüestió és enxarinar el personal i desgastar governs en favor del PP. Tanmateix, per si de cas, senyors i senyores del Manifiesto, Catalunya –i Galícia i el País Basc– no és bilingüe, sinó que és un país amb cooficialitat lingüística, cosa que no podem dir, encara, d’Espanya!

El català és llengua catalana i prou, ni espanyola ni francesa ni... i si algun futur ha de tenir no és en mans ni d’aquells unilingüistes partidaris d’un bilingüisme impossible i mai recíproc, ni d’aquells altres que, tot i no considerar-la amb la mateixa dignitat ni els mateixos drets que la llengua espanyola, la farien potser una mica més seva si els parlants deixéssim de considerar-la com una llengua espanyola. En fi, el seu futur no és en mans dels que se n’han servit políticament, sinó només d’aquells que la parlen i l’escriuen en qualsevol ocasió sense justificar-se’n ni demanar-ne perdó, i per això, molt més important que discutir amb polítics que han pres l’opció d’utilitzar la llengua en clau de rendibilitat exclusivament electoral, és la de convèncer nous possibles usuaris de la seva rendibilitat social i comunicativa.

Colomers, maig de 2009

---

[1] El fragment és un clàssic exemple fefaent que la situació social de les llengües no és fruit exclusiu d’un suposat mercat lliure de llengües en el qual el poder polític no intervé en cap sentit en favor o en contra del seu ús o desenvolupament: "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza." "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!