Panta rei, “tot flueix” (Heràclit)

 

Devem a Heràclit l'origen dels principis de la dialèctica que establiren Hegel i Engels al segle XIX i que, després de Lenin i Stalin, desenvolupà encara Mao Zedong.

Segons la majoria d’autors marxistes, la realitat és dinàmica a causa de la lluita dels contraris que la caracteritzen internament, i, d’acord a aquest realitat, han enunciat uns quants principis que descriuen aquest moviment dialèctic de la realitat.

Segons aquests autors, en qualsevol moviment trobem en primer lloc les característiques intrínseques, les quals Engels explicita en tres lleis que expressen les formes més generals del desenvolupament de la realitat, del desenvolupament dels tres nivells de la realitat: el desenvolupament natural (naturalesa), el desenvolupament històric (societat) i el desenvolupament del pensament (consciència).

La primera és la Llei del pas de la quantitat a la qualitat i inversament, amb la qual Engels expressa la forma del canvi: el ritme o la forma general del moviment.

La Llei de la interpenetració dels contraris és la segona, amb la qual Engels explica la causa del canvi: la necessitat i la base del moviment.

Amb la darrera, la Llei de la negació de la negació, Engels mostra el procés general del canvi: la direcció o el sentit del moviment.

Aquestes lleis, però, no menystenen les característiques extrínseques del moviment, les quals,  segons Lenin, confegeixen la Llei de la connexió universal: la interdependència general, les relacions múltiples entre les coses, la relació de cada cosa amb les altres, i, segons Stalin, la Llei de connexió universal o de totalitat: la interdependència general de tots els fenòmens o Lligam orgànic dels fenòmens, amb condicionament recíproc.

Doncs Heràclit, per a qui “totes les coses flueixen”, “res no és, tot esdevé”, “res no és fix”, bressola aquestes lleis encara que sigui d’escallimpantes en alguns dels pocs testimonis que tenim dels seus escrits:

Pel que fa a la primera llei engelsiana, la de la dialèctica entre quantitat i qualitat, la qual afirma que el canvi evolutiu és fruit de canvis quantitatius i viceversa:

“Totes les coses provenen d’una de sola i aquesta prové de totes les coses.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.”

“Les transformacions de foc són, en primer lloc, els mars. La meitat del mar és terra, l’altra meitat huracà.”

“Totes les coses es transformen en Foc i el Foc en totes les coses, com la mercaderia en or i l’or en mercaderia.”

Pel que fa a la segona, la de la dialèctica entre oposats, la qual fonamenta la realitat en la unitat i la divisió de contraris:

“La guerra és el pare i el rei de tots; ha convertit els uns en déus i els altres en homes, alguns en esclaus, d’altres en homes lliures.”

“Homer s’equivocava quan deia: ‘Que s’acabi la lluita entre els déus i els homes!’ No veia que estava demanant la destrucció de l’univers, perquè si la seva súplica fos escoltada totes les coses moririen.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia i que totes les coses neixen i moren amb la lluita.”

“Els homes no saben com allò que varia s’acorda amb si mateix. És una harmonia de tensions oposades, com la de l’arc i la lira.”

“Les parelles són coses senceres i coses no-senceres, el que és unit i el que és separat, el que és harmoniós i el que és discordant. L’un es compon de totes les coses i totes les coses provenen de l’un.”

“El bé i el mal són un.”

“Per a Déu, totes les coses són bones i justes, però els homes consideren que hi ha coses bones i coses dolentes.”

“Igual és el camí amunt que el camí avall.”

“Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, societat i fam; però adopta formes diverses, com el foc quan està mesclat amb espècies, i es anomenat segons el gust de cadascuna.”

“Per a nosaltres és bo el contrari.”

“El Sol no ultrapassarà la seva mesura; si ho fa, les Erínies, instruments de la justícia, el perseguiran i el trobaran.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia.”

I sobre la tercera, la dialèctica entre el nou i el vell, la qual permet la contemporaneïtat d’elements nous en el vell i d’elements vells en el nou:

“Els mortals són immortals i els immortals són mortals. L’un viu la mort de l’altre i l’altre la vida de l’un.”

“El foc viu la mort de l’aire, i l’aire, la mort del foc; l’aigua viu la mort de la terra, i la terra, la mort de l’aigua.”

“No pots trepitjar dues vegades el mateix riu, perquè les aigües noves flueixen sempre damunt teu.”

“El Sol és nou cada dia.”

“Caminem i no caminem en els mateixos rius: som i no som.”

En resum, per a la dialèctica materialista tot flueix per la lluita de contraris que conviuen units i s’oposen alhora, per això som i no som allò que ens pensem que som, perquè en el segon bany ni el riu amb les seves aigües ni nosaltres amb les nostres braçades som els mateixos que en el primer bany: és l’imperi del temps que la ciència no ha pas pogut refutar.

La realitat és aquí fora, plena d’estímuls

José Maria Valverde va considerar la sorpresa com la nova actitud amb què el pensament filosòfic preparà el començament de la seva historia a Grècia: “la sorpresa davant l’espectacle acostumat de la natura, amb el seu voltar de dia i de nit, d’estacions, de pluges -la sorpresa, segons el parer platònic, és l’origen de la filosofia-; no ja amb admiració muda o poètica, sinó amb una contemplació objectiva, oblidada de la persona mateixa del contemplador, i en un intent de trobar la clau única de tanta variació.”

Marx, en interrogar-se per la correspondència entre l’art grec antic i la formació social en què nasqué, va considerar que “La dificultat està en el fet que [les obres d'art gregues] continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, constitueixen per a nosaltres un model inaccessible”, la qual cosa el portà a interrogar-se sobre l’origen d’aquesta fascinació eterna.

Comsevulla, els humans tenim capacitat per a la sorpresa, la fascinació, l’entusiasme... davant de realitats amb les quals convivim quotidianament o ensopeguem en un moment concret: realitats naturals com les que proposa Valverde com a origen de les primeres preguntes i respostes filosòfiques o realitats socioculturals com les que proposa Marx com a generadores d’un art eternament clàssic.

Els objectes per posar a prova la capacitat de sorpresa són múltiples, són arreu, estan a l’abast de tothom, no fan vacances i n’hi ha de positius i de negatius: una pandèmia que no cessa per la irresponsabilitat d'exemplars humans de tots els sectors socials, un canvi climàtic generat per la depravació humana de la natura i que acaba de mostrar les seves conseqüències més terribles a Alemanya, els efectes devastadors d’un irresponsable amb una burilla a la península de Cap de Creus, les repressions polítiques, els desnonaments, però també la poncella d’un quiquiriquic, els saltirons d’una merla picotejant el terra humit, el raig d’aigua d’una font, les rajoles antigues dels anuncis de la xocolata Torras, les eines d’un ferrer esculpides en la llinda d’una finestra, una carxofa a l’hort, una magrana oberta, un dragonet en una lluminària, una cuca de llum en una fulla, els arabescos d’un escrit de l’àvia o del net, la veu i la música d’una cançó, la lectura d’un poema, i així seguint, permeten de pensar que no hi ha cap persona que hagi estat exclosa d’aquella capacitat que constitueix el paradigma de l’infant i que reconeix la vitalitat de l’individu fins al darrer dia, perquè l’infant és curiositat ingènua constant i la vida és interacció positiva amb allò que percudeix algun dels nostres sentits.

En resum, que el dia no et trobi distret ni indiferent, perquè hi ha prou belleses que reneixen de les cendres com perquè no et passin desapercebudes i algunes son culpables de portar la ment cap a especulacions que et fan veure les coses d’una altra manera de com les havies pensat: recorda, si no, que sabem que som cossos pesants o gravitatoris gràcies a la poma que va sorprendre Newton fent una becaina. En fi, tingues cura de la teva capacitat de sorpresa, i per tant també d’indignació, davant del món!

 

Sobre els perills de creure en “sants” nacionals

Porta dels Sants de la Catedral de Girona

“I aquí és on hem de parlar dels anomenats grans homes. El fet que sorgeixi un d'aquests, precisament aquest i en un moment i un país determinats, és, naturalment, una pura casualitat. Però si el suprimim, es plantejarà la necessitat de reemplaçar-lo, i apareixerà un substitut, més o menys bo, però a la llarga apareixerà. Que fos Napoleó, precisament aquest cors, el dictador militar que exigia la República Francesa, esgotada per la seva pròpia guerra, va ser una casualitat; però que si no hi hagués hagut un Napoleó hauria vingut un altre a ocupar el seu lloc, ho demostra el fet que sempre que ha calgut un home: Cèsar, August, Cromwell, etc, aquest home ha sorgit” (Carta de F. Engels a W. Borgius, de 25 de gener de 1894).

El 10J de 2010 pot passar a la història com a conclusió d’un llarg retraïment o com a origen de la revolta catalana, o com a totes dues coses alhora. Perquè és indubtable que aquella diada depassà totes les previsions: per la magnitud de la gentada en una data, per comparació als 11S, gens senyalada; per la presència, renovellada, de gent d’arreu del Principat; pel seu seguiment i ressò en xarxes socials, mitjans de comunicació i a l’estranger, i pels crits i consignes majoritaris, de caire independentista, dels manifestants. Govern -Montilla- i oposició -CiU- foren físicament escombrats per una gernació civil que prenia el comandament en la interpretació de la dignitat nacional: el poble demanava pas i protagonisme -Som una nació. Nosaltres decidim-, al marge dels parers i de les intencions dels partits i de les institucions.

Tot i així, entre els torpedes de l’unionisme destinats a rebentar el procés, n’hi ha un que, per la intensitat i la reiteració amb què s’ha llançat, mostra l’encert del camí català d’alliberament: em refereixo a la insistència amb què s’ha responsabilitzat Mas i els mitjans suposadament controlats pel president del procés sobiranista, i la consideració de la iniciativa popular com a dirigida i manipulada des de les altures.

Es fàcil tergiversar la història de les individualitats, en què hom pot substituir una personalitat per una altra, o canviar-ne orígens o l’atribució de fets, perquè els individus sorgeixen en el context de determinades circumstàncies històriques que els fa accidentalment útils i necessaris: per això és bo de recordar que la història oficial pot diferir de la història real. Com aquella de Lluís de Requesens, el veritable heroi de Lepant, que acceptà de romandre en segon pla per tal que la glòria de la batalla naval fos atribuïda a un almirall de 25 anys -amb un any més només que el Cervantes que hi perdé un braç- que no havia navegat mai. En efecte, la batalla del 7 d’octubre de 1571 contra el turc, en la qual Felip II de Castella imposà, per al comandament de la flota de la Lliga Santa contra l’Imperi Otomà, Joan d’Àustria, germanastre seu i fill natural de l’emperador Carles V, amb la condició, secreta, que no prengués cap decisió ni disposició i que s’atengués sempre a les ordres i decisions directes de Lluís de Requesens (carta de Felip II de juny de 1571)-, aquella batalla, dèiem, no sols fou la darrera gesta de la marina catalana, sinó que mostra com n’és de fàcil, per al poder establert, de canviar una historiografia basada en individualitats.

Però no n’és pas tan velar, en canvi, els moviments d’arrel i iniciativa populars generats arran de la sentencia contra l’Estatut de 2006, si més no des de l’esquerra, després de les advertències de Marx, Engels, Plekhanov o de Lenin sobre el paper dels herois en la historia. Per exemple, Liu Shaoqi, abans de ser defenestrat per un d’aquests herois, escrivia: “Els herois poden influir considerablement, accelerant-la, o retardant-la, en la creació de la història per les masses populars. Però només poden actuar sobre el ritme de l’evolució d’aquesta i no podrien desviar-la de la direcció que ha elegit. Engendrats per les lluites revolucionàries, només fan el seu paper si romanen amb les masses.” I l’èxit, provisional, de Mas es basa precisament a reconèixer els seus peus de fang menystenint el principi de l’heroi que Marx criticava amb agudesa en el Victor Hugo que, en analitzar el cop de estat (2 de desembre de 1851) de Lluís Bonaparte (Napoleó III), “No hi veu res més que un acte de força d’un sol individu. No adverteix que el que fa és engrandir aquest individu en lloc d’empetitir-lo, en atribuir-li un poder personal d’iniciativa que no tenia paral·lel en la història universal”, i que reblava així: “Jo, en canvi, demostro com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i les condicions que permeteren a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d’heroi.”

Com succeí abans amb Tarradellas, no sabem tampoc quant devia Pujol, més que a la tasca governamental que ha presidit, a la seva conceptualització en categoria analítica -fins i tot una persona tan poc sospitosa com Jaume Lorés havia subtitulat La transició a Catalunya (1977-1984) com a El pujolisme i els altres-; això no obstant, tornen a ser, paradoxalment, personatges de les esquerres catalanes, amb la complicitat de les dretes i esquerres espanyoles, els qui, en empetitir les classes populars i negar el caràcter nacionalpopular de la revolta catalana, quasi converteixen un president presoner de la dialèctica social i de la història en sant Mas!

Tanmateix, mentre la creença en un sant pot suposar alguna esperança de salvació per a les forces polítiques espanyoles que necessiten un únic interlocutor per afeblir el procés, per a les esquerres catalanes, en canvi, la creació del mateix sant, en despullar les classes populars d’un heroisme que s’atorga gratuïtament a una personalitat i en renunciar, doncs, al camí desbrossat i fressat pel poble, pot comportar, llamp me mau!, la seva inacció i subalternitat polítiques, com Pujol i el pujolisme han fet evident durant una trentena d’anys.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/03/sobre-perills-creure-sants-nacionals/681482.html?utm_source=rss

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!

Sobre l'esquerra que té bona necessitat d'ésser educada

 

Quin tuf de resclosit no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, ai las, la dreta i la burgesia catalanes.

I si tractar el poble d’aquesta manera ja és prou greu, com n’és de lleig aquest vici, tan vanitós d’altra banda, d’atribuir-se sempre el paper primer o important, mentre atorguen sempre el segon o secundari al poble anònim, fins i tot quan ha desbordat i trasbalsat el sistema de partits. Perquè és només des d’una concepció conservadora que hom pot veure com a permanent i estable una divisió social entre dirigents i dirigits, savis i llecs, educadors i educands, purs i impurs...

En aquests moments, com s’escau, entre bons lectors de Marx, el que segueix, força més de bon pair que no les seves frases curtes que han esdevingut tòpics solidificats i estantissos sense possibilitat de rèplica! 

La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple). 

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888)

SÓN ELS POBLES, NO ELS SEUS POLÍTICS, LLÀ MAMAU!

Fusters i pintors acabant dos taüts antropoides, d’anònim egipci

27S: L'ESPERANÇA POPULAR S'IMPOSA AL CONSERVATISME DEL SISTEMA, I PALESA, UN ALTRE COP, QUE SÓN ELS POBLES I LES SEVES PERSONES, NO PAS ELS PRETESOS POLÍTICS, QUI FAN LA HISTÒRIA

“Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius" (Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852).

Quan una institució sistèmica com el Parlament de Catalunya, amb la votació de quatre partits carrinclons i encarcarats, aprova una resolució que obre la porta a l'expressió popular sobre el destí del seu país, vol dir que alguna cosa més important que els diputats i les diputades, correntment provisionals i gasius i gasives als crits i desitjos del poble, està canviant.

Ens agradi o no, el 27S és un altre dia senyalat que només s'explica per l'11S, el dia en què el moviment popular –amb totes les contradiccions, però també amb totes les revolucions- va sobrepassar totes les institucions i totes les organitzacions més carrinclones i encarcarades de Catalunya, aquelles que, indignament, han copsat totes les indignitats d'un estat anticatalà sense confiar mai el combat amb o en el poble.

11S-27S han estat jornades en què el poble, de manera més o menys visible, ha pres el protagonisme social i polític, i que ja no se’l deixarà prendre per més que predicadors o tombolers pretenguin enredar-nos en la divisió o en la por o en el purisme.

El camí cap el 25N serà ple de plagues, amenaces, tarteres i crits al desànim, però el 25N és aquella data històrica en què el poble, davant d’uns partits tan conservatius i claudicants, expressarà la seva esperança per a l’alliberament nacional i la justícia social de Catalunya en una República catalana.

I així seguint!

 

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

Antics i recuperats: la delectació de les segones parts

El Fortí

Tan lluny que anem sovint a buscar, descobrir o a conèixer indrets o paisatges, i tan a prop que tenim més d’una perla antiga avui redescoberta i recuperada gratament. És el cas, per exemple, de la muntanya de Sant Julià de Ramis, entre la Costa roja de Medinyà i el Congost del Ter de Celrà, declarada, fa ben poc, bé cultural d’interès nacional (http://www.udg.edu/Noticiesiagenda/Reculldenoticies/tabid/2575/p/26236/language/ca-ES/Default.aspx), per raó de vestigis arqueològics que van del paleolític fins al Fortí modern -avui en visible procés de rehabilitació-, passant per la civilització ibèrica, entre d’altres nombroses cultures que hi són presents.

Actualment, a més de gaudir-hi d’unes vistes inimaginables un dia serè i clar, podem passejar pel Castellum fractum (http://www.pedresdegirona.com/girones/castellum_fractum.htm), una fortalesa Bastiani (Dino Buzzati: El desert dels tàrtars) dels temps dels romans sobre la Via Augusta, i per l’entorn ombriu i frescal de l’església dels Sants Metges (http://www.pedresdegirona.com/girones/esglesia_sants_metges.htm) i el seu sorprenent i característic campanar, visible fins i tot des de la plana.

Castellum fractum

 Sants Metges

No saps mai què pesa més, si l’antigor o la redescoberta, quan en el teu camí et trobes indrets tan propers i tan majestuosos alhora, però, davant d’un dubte inútil i inescaient, no hi deixarem pas d’anar per fas et per nefas. Perquè no és pecat ensopegar dos cops amb la mateix pedra, si més no en l’estètica. Així ho corrobora el fet de rellegir en el cas d’obres literàries _com la Ilíada, la Divina Comèdia, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, etc_, o de recontemplar en el cas d’obres artístiques _com la Venus de Milo, la Gioconda o d’altres. I si, en el cas de les obres clàssiques, les segones parts fossin tan o més bones que la primera? Quin és l’encant del passat? Les seves obres? Els valors que expressen? O la impensabilitat i irrepetibilitat de tot plegat avui dia? I per què?

Marx, a propòsit de l’art grec, va deixar unes belles ratlles sobre el condicionament històric de l’art i la importància de l'irreductible contrast entre l'antiguitat i el present:

"D’altra banda, és possible Aquil·les amb la pólvora i el plom? O, en general, la Ilíada amb la premsa tipogràfica o, encara millor, amb la màquina d’imprimir? No desapareixen necessàriament, amb la premsa tipogràfica, el cant, les sagues, la Musa, i, per tant, les condicions necessàries de la poesia èpica?

La dificultat, però, no rau a comprendre que l’art i l’èpica grecs estan lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix en què encara ens proporcionen un gaudi estètic i en què constitueixen, en cert aspecte, una norma i un model inassolibles.

L’home no pot tornar a ser nen, sense que esdevingui infantil. Però no gaudeix, potser, amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir la seva veritat a un nivell més elevat? En la natura infantil, no reviu, potser, el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Per què, doncs, la infància històrica de la humanitat, allí on s’ha desplegat més bellament, no hauria d’exercir un atractiu etern com un estadi que no pot retornar mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs eren nens normals. La fascinació del seu art per a nosaltres no està en contradicció amb l’estadi de la societat poc o gens desenvolupat en què va créixer. N’és, més aviat, el resultat, inseparablement lligat al fet que les condicions socials immadures en què va sorgir i de les que únicament podia sorgir no poden tornar a repetir-se mai més" (Karl Marx: fragment de L'art grec i la societat moderna, de la Introducció a les Línies fonamentals de la crítica de l'Economia Política, 1857, o Introducció a la crítica de l’Economia Política).

“Guerra als palaus, pau a les cabanes" (Georg Büchner)

Llibertat guiant el poble (1830), d'Eugène Délacroix (1798-1863)

Georg Büchner (1813-1837) és conegut, sobretot, com a escriptor, amb obres teatrals importants, malgrat la seva joventut.

D’entre les seves obres destaquen La mort de Danton (1835), un drama sobre les conseqüències de la Revolució francesa a partir de les desavinences entre Danton i Robespierre; Leonce i Lena (1836), una comèdia crítica del conservadorisme burgès, i Woyzeck (1879), drama inacabat sobre la dissort d’un soldat baquetejat gairebé per tothom.

Encara avui, en un present paradoxalment tan proper al contingut de la seva obra, podem gaudir de les traduccions al català (MOLU, 39) de les tres obres esmentades, i en les quals Büchner posa en relleu els papers diversos de les masses populars, en relació a les èlits que hom pensava que eren les qui feien, totes soles, la història.

El que és més introbable, d’aquest precursor del teatre modern, és el seu pamflet El missatger de Hesse (1834), que hom considera el manifest socialista més important anterior al Manifest del Partit comunista (1848) de Marx i Engels, el qual, d’altra banda, prefigura.

El seu crit de batalla, “Guerra als palaus, pau a les cabanes”, expressa, colpidorament, allò que Marx i Engels anomenaran -i així seguint fins avui- lluita de classes.