dijous, 31 de juliol de 2014

L'estat nou com a oportunitat



Sarro Magallán és un pseudònim, un nom inventat per tal d’evitar represàlies, dels anys en què l’Associació Internacional de Treballadors (1864-1876/1877), l’organització obrera de caire supraestatal, iniciava el vol.

Amb importants antecedents entre 1832-1863, la Primera Internacional havia estat creada formalment l’any 1864 i havia celebrat una Conferència preliminar (Londres, 1865) i dos congressos (Ginebra, 1866, i Lausana, 1867) abans que un maquinista fogoner naval acudís a Brussel·les a representar la classe obrera catalana i espanyola.

Les primeres notícies seves les havia publicat un setmanari barceloní, El Obreroel novembre de 1865. L’any 1867, una societat republicana, la Legió Ibèrica, creada per lluitar per la unitat i independència d’Itàlia al costat de Garibaldi i Mazzini, adreçà una salutació al Segon congrés, i el 1868 les societats catalanes enviaren Antoni Marçal i Anglora al Tercer. No fou fins al Tercer congrés, doncs, a Brussel·les (6-13 setembre), que Catalunya participà directament o presencialment en la Primera Internacional.

Es fa difícil de resseguir les vicissituds d’aquest primer internacionalista oficial, tot i que coneixem alguna dada més: participà en la fundació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868), en el Congrés Obrer (juny de 1870) i, com a anarcocol·lectivista -contrari al corrent anarcomunista-, en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-1888).

Això no obstant, tenim constància del missatge de les societats obreres de Catalunya que hi adreçà, com a observador: “Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, Ies societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. EI moment present no és molt favorable per a Ies associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia Ies associacions obreres es desenvolupen de mica en mica. Hom empresona els obrers que estan al cap d’aquestes societats, però cada dia hom nomena dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i es veuen obligats a deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’Exèrcit, del Tron i de l’Altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball.”

Era una època en què el treball formava part de la centralitat de la vida, perquè “l’home es cultiva tot cultivant. És producte del seu producte” (Pierre Vilar), i així era reivindicat per un Karl Marx que pretenia acabar amb l’explotació laboral de la classe obrera però no pas amb el treball mateix, perquè “l’home esdevé home quan produeix” (Vilar), o fins i tot pel seu gendre Paul Lafargue, que pretenia desmitificar-lo i qüestionar-ne el suposat privilegi de necessitat imprescindible per a la vida humana amb un argumentat dret al lleure (El dret a la peresa, 1883). I això ha estat així durant molts anys, en societats on era possible la plena ocupació o on l’atur era escadusser, cosa que no succeeix avui, en què tothom té amics i amigues, i familiars en edat de treballar que no han treballat mai i que ben poc ho podran fer. El dret del treball és un dret devaluat per a la vida de milions de persones, perquè no hi haurà mai més treball per a tothom i perquè el treball que hi haurà, amb l’ingent exèrcit de mà d’obra de reserva de l’atur, mai tindrà les característiques laborals i econòmiques que ha tingut en d’altres moments de la història.

Per això avui els Sarro Magallán dedicats exclusivament a la reivindicació formal del dret al treball són tan poc escoltats, a menys, és clar, que no avalin una redefinició conceptual d’aquest dret sense menyscapte d’allò que, més enllà de l’activitat física i intel·lectual que permet el desenvolupament dels individus en un procés de producció, és fonamental: la seva caracterització de mitjà pel qual la societat i l’estat garanteixen la vida de les persones per dret de naixença. I mentre no imposem la redefinició d’aquest dret en aquest sentit, a nivell social i polític, perquè a nivell teòric ja fa anys que existeix i s’hi està treballant -repartiment del treball, renda bàsica universal i renda garantida ciutadana, nous jaciments d’ocupació relacionats amb la quotidianitat, la qualitat de vida, el lleure i la sostenibilitat, etc, són noms a tenir cada cop més presents-, no farem caure aquells polítics i aquells partits que quan hi ha eleccions ens prometen la creació de milers de llocs de treball i que quan no n’hi ha ens diuen que tot és en mans del mercat. I en la creació del nou estat, és bo ja començar a pensar i a parlar de quin model som partidaris, en lloc d’esbandir la revolta catalana iniciada el 2010 com si es tractés del “cant” d’un grill d’estiu. Perquè els utòpics, els esquerrosos, els revolucionaris, els desheretats, els Sarro Magallán... no han de témer tant del nou o el desconegut, com de la continuïtat del vell, que haurien de donar ja per amortitzat i caducat: sobretot en aquests moments de canvi, de superació del capitalisme i de l’estat espanyol tal com els hem conegut, no hi ha cosa més contradictòria que aquests suposats personatges d’esquerres que prefereixen el vell segur que mor que no pas el nou que els repta a llançar-s’hi a ulls clucs per dotar-lo d’un sentit humà i social propi. El nou estat català és, doncs, una oportunitat de modernitat i de modernització, també del món laboral i industrial, que no podem deixar passar o deixar en altres mans. Perquè, tant com el sistema capitalista, és l’estat espanyol inexorable qui ens permet d’afirmar que és el vell que ens encadena el que no ens deixa veure, ni de mica en mica, el nou com a oportunitat.