Sobre l'esquerra que només té una mà

Han passat les eleccions, però no ha pas acabat la campanya electoral. I els resultats i les anàlisis ràpides i simples, que han de ser sempre interessadament favorables per a qui les expressa en públic, han de servir també per enfocar les orientacions de la campanya que ens ha de portar al 27-S, per encarrilar els propis cap a objectius clars i simples alhora.

I tornen a provar de pescar, en aquests balls de simplesa, sempre tan propera a la ximplesa, els qui recorren a l’ús i l’abús de termes aparentment antitètics per engalipar-nos a triar entre l’un o l’altre: perquè ja han decidit per endavant que ara en toca un i no pas l’altre, i que, en cas contrari, som una burda excrescència distorsionadora en mans de la dreta.

La història està plena de revolucions fracassades perquè hom ha pretès fer incompatibles la justícia social i la llibertat. Primer de bona fe; més endavant com a única fe possible perquè hom no fos acusat de contrarevolucionari: totes les revolucions han comportat l’escissió dels revolucionaris en eternes discussions, i sangonoses, sobre què ha de ser primer, l’edat daurada o la llibertat.

–Dichosa edad y siglos dichosos aquéllos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío. Eran en aquella santa edad todas las cosas comunes; a nadie le era necesario, para alcanzar su ordinario sustento, tomar otro trabajo que alzar la mano y alcanzarle de las robustas encinas, que liberalmente les estaban convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia, sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquiera mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas, sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia; aún no se había atrevido la pesada reja del corvo arado a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre, que ella, sin ser forzada, ofrecía, por todas las partes de su fértil y espacioso seno, lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. Entonces sí que andaban las simples y hermosas zagalejas de valle en valle y de otero en otero, en trenza y en cabello, sin más vestidos de aquellos que eran menester para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra; y no eran sus adornos de los que ahora se usan, a quien la púrpura de Tiro y la por tantos modos martirizada seda encarecen, sino de algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejidas, con lo que quizá iban tan pomposas y compuestas como van agora nuestras cortesanas con las raras y peregrinas invenciones que la curiosidad ociosa les ha mostrado. Entonces se decoraban los concetos amorosos del alma simple y sencillamente, del mesmo modo y manera que ella los concebía, sin buscar artificioso rodeo de palabras para encarecerlos. No había la fraude, el engaño ni la malicia mezcládose con la verdad y llaneza. La justicia se estaba en sus proprios términos, sin que la osasen turbar ni ofender los del favor y los del interes, que tanto ahora la menoscaban, turban y persiguen. La ley del encaje aún no se había sentado en el entendimiento del juez, porque entonces no había qué juzgar, ni quién fuese juzgado. Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señora, sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento le menoscabasen, y su perdición nacía de su gusto y propria voluntad. Y agora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra la amorosa pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos. Desta orden soy yo, hermanos cabreros, a quien agradezco el gasaje y buen acogimiento que hacéis a mí y a mi escudero; que, aunque por ley natural están todos los que viven obligados a favorecer a los caballeros andantes, todavía, por saber que sin saber vosotros esta obligación me acogistes y regalastes, es razón que, con la voluntad a mí posible, os agradezca la vuestra (El Quijote: Capítol XI, 1ª part. De lo que le sucedió a don Quijote con unos cabreros).

–La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres. Digo esto, Sancho, porque bien has visto el regalo, la abundancia que en este castillo que dejamos hemos tenido; pues en metad de aquellos banquetes sazonados y de aquellas bebidas de nieve, me parecía a mí que estaba metido entre las estrechezas de la hambre, porque no lo gozaba con la libertad que lo gozara si fueran míos; que las obligaciones de las recompensas de los beneficios y mercedes recebidas son ataduras que no dejan campear al ánimo libre. ¡Venturoso aquél a quien el cielo dio un pedazo de pan, sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo!  (El Quijote: Capítol LVIII, 2ª part. Que trata de cómo menudearon sobre don Quijote aventuras tantas, que no se daban vagar unas a otras).

Tot i que Cervantes no les oposava, encara avui, trobaríem, entre presumptes hereus d’un pensament metafísic que ha pervertit i continua pervertint un pensament força més dialèctic, trobaríem deia, corifeus que ens dirien que primer és el pa i després, la cultura; o primer, la lluita de classes, i més endavant, la qüestió nacional, i encara, que primer és la justícia social i més endavant, la llibertat. I fins i tot en trobaríem que ens dirien, més pocavergonyes, que aquesta priorització que no vol saber res dels elements superestructurals representa la unitat genuïna de l’eix social i de l’eix nacional, o la unitat de les forces del treball i de la cultura, o la unitat de l’economia i la política, oblidant, amb Gramsci o amb Pierre Vilar, que l’hegemonia cultural i política és tant producte com causa d’altres hegemonies.

Per sort, és gràcies a la literatura i, doncs, a la cultura, que sabem que Georg Herwegh, poeta alemany del segle XVIII, clou el seu Himne per a l’Associació general alemanya de Treballadors amb una interpretació força més correcta de les posicions dels seus amics Marx i Lassalle que no pas els esquerrosos que no saben caminar encara avui amb dues cames alhora:

Trenca el doble jou en dos trossos,

la misèria de l’esclavatge,

l’esclavatge de la misèria!

Pa és llibertat, llibertat pa!

Males arts i intel·ligència, en el procés sobiranista

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/01/10/males-arts-intelligencia-proces-sobiranista/705001.html

“Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure” (Eugeni d’Ors)

Una afirmació D’Ors ben pertinent, si pensem en el republicanisme que expressen els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, i que, amb la publicació (1532) d’El príncep, Maquiavel no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, és a dir, a les restes del moviment republicà de Girolamo Savonarola, aquell profeta desarmat (Cap. 6) que havia governat Florència (1494-1498) contra els poderosos Mèdici representats per la persona del seu pare Pere II de Mèdici el Dissortat. 

El príncep acaba amb una Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars (Cap. 26). En contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, el seu utopisme ens recorda el marc de l’any de la seva escriptura (1513): una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó (sí, l’estat catalano-aragonès existent entre 1137-1716, que alguns encara volen negar) i el Papat, coetània de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu El príncep per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible: “Els fonaments principals que poden tenir els estats... ...són les bones lleis i les bones armes: i com que no hi pot haver bones lleis on no hi ha bones armes, i on hi ha bones armes les lleis han de ser necessàriament bones...” (Cap. 12).

Per sobre d’aquest objectiu no hi ha res, essent la raó d’estat la supeditació de tot a l’estat i no pas que l’estat sempre tingui raó. Per tant, no hi ha exclusió de la força, sempre i quan s’avinguin a l’objectiu de la presa i la salvaguarda del poder. En qualsevol altre cas diferent a una llibertat defensada per les armes governades per la llei de l’estat, la violència deixa de ser raonable i justificable. I és que Maquiavel parteix de la realitat objectiva, amb estats en els quals la violència i el conflicte són consubstancials, amb una naturalesa humana permanent i immutable en què “els homes fan mal per por o per odi” (Cap. 7), i amb la voluntat de la humanitat de viure amb tranquil·litat i seguretat. Amb aquestes condicions no té cap sentit el judici moral, ni pensar com haurien de ser les coses, ni deformar la realitat. La idealització no assegura ni la pervivència de l’estat ni la fidelització d’una ciutadania, objectius que no poden menysprear l’ús eficient de cap mitjà que pugui ser necessari cap a la seva consecució: “...perquè un home que vulgui de totes totes fer professió de bo, trobarà necessàriament la ruïna entre tants homes que no ho són. D’aquí que a un príncep que es vulgui mantenir li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons les necessitats” (cap. 15).

I entre aquests mitjans, també la força, sempre també com a intel·ligència. És interessant, en aquest sentit, la diferenciació que fa entre Cèsar Borja, digne d’imitació en el camp de forces internes i externes en què, amb la fortuna, aconseguí de constituir el seu principat de la Romanya, i Agàtocles de Siracusa, que “...arribà al principat per camins pèrfids i nefastos” (Cap. 8); “Però no es pot anomenar virtut assassinar els seus ciutadans, trair els amics, no tenir paraula, ni pietat, ni religió. Tots aquests mitjans poden servir per guanyar poder, però no glòria... ...No es pot, doncs, atribuir a la fortuna o a la virtut allò que ell aconseguí sense l’una ni l’altra” (Cap. 8).

Tot i l’atribució de la frase “el fi justifica els mitjans”, Maquiavel proposa, en canvi, que la importància de la finalitat a aconseguir no permet renegar de cap mitjà plausible d’acord al moment i a la situació concrets, la qual cosa és ben diferent d’atorgar positivitat als mitjans per raó de la positivitat del fi a què han de servir: “I jo sé que tothom admetrà que seria una cosa molt lloable que en un príncep es reunissin, de totes les qualitats esmentades, les que són tingudes per bones; però com que no es poden tenir totes ni observar-les per complet, ja que les coses d’aquest món no ho permeten, caldrà que sigui tan prudent que sàpiga fugir de la infàmia d’aquells vicis que li farien perdre l’estat i guardar-se, si pot, d’aquells que tampoc no li arrabassarien; però si això no li és possible pot tirar pel dret sense massa escrúpols” (Cap. 5); “I cal tenir ben en compte que un príncep... ...no pot observar tot allò que fa que els homes siguin tinguts per bons, ja que sovint es veu forçat, per conservar l’estat, a actuar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure’s segons la direcció en què bufin els vents de la fortuna i segons al que l’obliguin la mudança de les coses; i tal com ja he dit anteriorment, no allunyar-se del bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal” (Cap. 18).

Maquiavel es limitava a l’anàlisi objectiva de les forces reals que regeixen les relacions entre els homes. Amb aquest realisme, amb la amoralitat, retratava, però, les pràctiques reals de poders tan poderosos com el mateix Papat. És fàcil d’entendre, així, els revessos que n’obtingué: l’acusació d’immoralitat amb què el seu llibre acabà a l’Índex de Llibres Prohibits, el 1559, l’any mateix de la seva creació per la Inquisició de l’Església catòlica, i el descrèdit i la tergiversació del seu pensament amb la utilització del terme “maquiavel·lisme” per referir-se a les males arts en política.

I en el procés sobiranista actual, ja fa dies que les males arts de l’estat uninacional español hi són, sense les formes violentes i cruels d’un Cèsar Borja ni d’un Agatòcles, ben presents. Tanmateix, contra la perversitat d’un aparell d’estat tan decrèpit els governants del qual han trencat sense gens de vergonya la separació de poders i han abusat dels cossos policials per a objectius propis ben espuris, és bo de fer ben nostre el maquiavel·lisme més genuí: la força que dóna l’equilibri de l’astúcia i la intel·ligència, allò que Gramsci anomenava la tàctica i l’estratègia necessàries per hegemonitzar una situació concreta, en el nostre cas, la ruptura definitiva amb un estat aliè i contrari.

Virtut, fortuna i poble devers la independència

Al·legoria de la Fortuna i la Virtut, de Rubens (1577-1640)

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/12/29/virtut-fortuna-poble-proces-sobiranista/703494.html

Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça cabdal del teatre italià. Com a polític és conegut sobretot per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política, El príncep en primer lloc, entre d’altres obres de caràcter historicopolític.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder, el caràcter històric que els atorga i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Tot i la polisèmia amb què hi apareixen, virtú i “fortuna” són dos conceptes clau d’El príncep de Maquiavel. En efecte, la manera com es desplega una realitat alliberada de normatives i prescripcions procedents de la providència, la moral o de les autoritats clàssiques, fa necessaris, en el corpus de Maquiavel, ambdós conceptes, que fan més o menys referència al paper de l’home en la història: “I com que aquest resultat, el d’esdevenir príncep, pressuposa o virtut o fortuna, sembla que una d’aquestes dues coses suavitza en part moltes de les dificultats. De tota manera, aquell qui s’ha repenjat menys en la fortuna s’hi ha mantingut més” (cap. 6).

A partir d’una fortuna més o menys atzarosa, de la qual pot néixer constància o inconstància, ordre i desordre, i d’una virtut que inclou capacitat i eficiència alhora per portar a terme els objectius proposats, Maquiavel estableix la causalitat historicopolítica en l’esperit humà: “Això no obstant, com que el nostre lliure albir no s’ha vist minvat, penso que pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que també és cert que ens deixa governar a nosaltres l’altra meitat o quasi” (Cap. 25).

Es tracta, doncs, d’una relació dialèctica entre ambdós conceptes, però d’una relació que apareix en relació negativa o inversa: quan les coses semblen fruit de la virtut, la fortuna no hi sembla present, i viceversa. Així, tot i que esmenta Moisès, Cir, Ròmul, Teseu i Hieró de Siracusa entre aquells “qui han estat prínceps per pròpia virtut i no per fortuna” (Cap. 6), aquesta darrera no deixa de ser-hi present: “I si n’examinem les gestes i la vida veiem que no van obtenir altra cosa de la fortuna que l’ocasió, la qual els va donar matèria per poder donar-hi aquella forma que els va semblar adient. Però sense aquella ocasió la virtut del seu ànim s’hauria apagat, i sense aquella virtut l’ocasió hauria estat en va” (cap. 6).

Maquiavel entén per fortuna l’atzar no inexorable ni definitiu, sinó modificable, modulable i construïble d’acord a la necessitat humana. La fortuna, doncs, hi és, però, sense sentit, no és mai responsable d’èxits ni culpable de fracassos, i, per tant, no se la pot jutjar moralment ni pràcticament, ja que no justifica ni excusa res: “El mateix passa amb la fortuna, la qual demostra la seva potència on no hi ha virtut preparada per resistir-s’hi; i d’aquesta manera demostra el seu ímpetu cap on sap que no s’hi han construït ni terraplens ni fortaleses que la puguin aturar” (Cap. 25).

Virtut, de la seva banda, no és prestigi ni reputació ni talent ni destresa ni intel·ligència... sinó aquella capacitat humana de realitzar amb eficiència i eficàcia l’empresa i els objectius proposats. És a dir, la capacitat d’associar-se amb la fortuna i servir-se’n per aconseguir eficientment un objectiu decidit: “O fer com els arquers prudents que, quan el lloc on volen fer diana els sembla massa llunyà, com que saben fins on arriba la virtut del seu arc, posen la mira força més amunt del lloc destinat, no per tocar amb la fletxa tan enlaire, sinó per poder encertar el blanc que s’han proposat” (Cap. 6).

Tot plegat no sols estableix la causalitat humana, sinó la responsabilitat i la culpabilitat del desplegament de la realitat en el factor humà, exitós o fracassat segons hagi tingut cura o no de la virtut necessària per dirigir la fortuna en favor del seu objectiu: “Per tant, heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, l’altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties; però, com que sovint amb la primera no n’hi ha prou, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li cal saber actuar com la bèstia i com l’home... ...Tenint doncs el príncep necessitat de saber ser com les bèsties, de totes elles ha de triar entre la guineu i el lleó, perquè el lleó no se sap defensar de les trampes, ni la guineu dels llops. Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou” (Cap. 18).

Això no obstant, virtut i fortuna modernes ja no són prou avui a caracteritzar el príncep necessari per a l’actualitat. Al contrari, a diferència d’aquell príncep modern individualista de Maquiavel, les diverses revolucions liberalburgeses ens han llegat la importància del poble, sigui com a massa amorfa anònima i dirigida o sigui com a aquell col·lectiu organitzat i dirigent que Gramsci anomenà el príncep modern, és a dir, príncep de l’època contemporània. Que aquests dies de laxitud pel nou pas hivernal, els nostres dirigents encertin en la virtut precisa per dominar la fortuna en dret a la independència que reclama una important majoria del nostre poble!

I votarem!

Poble meu, no desaprofites / aquest moment pel qual has lluitat, / aquest moment pel qual has patit, / anys de tristesa i de vergonya, / de llarg afront i opressió. / Alça’t del llit o de la taula, / mira com passen pels carrers / dies de festa i d’esperança, / l’home amb la dona i amb els fills, / els promesos amb les promeses, / amb ulls i llavis lluminosos. / Baixa ràpidament l’escala / i participa en l’alegria / d’agafar el fruit que és ben teu / i menjar-te’l a mos rodó. (Vicent Andrés-Estellés, Un poble en marxa)

Es parla,  i a mesura que ens hi acostem, més, sobre la realització efectiva de la consulta. Podríem dir que al costat de les posicions fonamentals del referèndum pactat per les forces polítiques catalanes, aquell que, resumidament, es concreta en un Sí o un No a la independència del país, hi ha d’altres referèndums col·laterals o paral·lels: sobre si es podrà realitzar o no, sobre les condicions en què s’ha de realitzar, etc, que mantenen un caliu especial, i distractiu, respecte del primer. A dos mesos i escaig de la consulta prevista i pactada, hi ha organitzacions polítiques -capdavanteres en tantes i tantes coses- que encara no ens han il·lustrat sobre llurs posicions respectives!

Però és innegable que el primer, el de veritat, el que sorgeix de l’expressió i la força de la societat catalana, planteja una voluntat de canvi d’un statu quo concret i existent que, des del seu immobilisme, només pot abocar, a la curta o a la llarga, a la seva ruptura. Perquè, d’altra banda, no és possible el pacte, ni el foedus doncs, amb qui no vol pactar. I és lògic, també, que, a l’estela d’un moviment que avança contra una paret, hi hagi qui es pregunti què farem quan tinguem, just al davant, la paret, com si ara no fos present, alta i gruixuda, davant nostra.

En tots els moviments rupturistes acostuma a produir-se aquesta pusil·lanimitat o vacil·lació o dubte, sobretot entre aquells sectors que encara no han assumit que la història és, d’acord a Pierre Vilar, causa i, alhora, conseqüència, és a dir, efecte d’un munt de factors que interactuen entre ells i entre els quals no podem menystenir la voluntat de les persones. Cert que amb la voluntat no n’hi ha pas prou, però la història, com a signe ara, palesa que les voluntats es converteixen en força i capacitat només en el context de l’acció i de la lluita.

Ni l’esclavisme, ni el franquisme, ni el mur de Berlín... haurien caigut si les lluites haguessin estat sempre i només en les mans d’aquells que davant la paret contra la qual hom està lluitant haguessin entretingut i distret la gent sobre l’actitud a prendre el dia específic en què arribessin a tocar-la. Perquè hom sap, o hauria de saber, que la paret ja fa anys que existeix, que el xoc de trens tan bescantat no és pas d’ara, que la topada de legitimitats es produeix ja entre 2006-2010, i que l’esclavitud, la Dictadura de Franco i el teló d’acer no van caure sols, sinó que van ser derrotats amb la voluntat, convertida en capacitat a redós de la lluita, de milers i milers de persones determinades a donar un sentit específic a la història, com una sageta encarada a un vent concret i determinat de la rosa.

I és clar que ens movem en la incertesa, i com més lluny o allunyats de la contesa directa ens sentim o ens col·loquem, encara més, perquè hom aconsegueix descobrir el sentit i el protagonisme de la història només en la mesura amb què un s’hi sent proper i en forma part, només en la mesura amb què un tiba, amb molts d’altres, la corda de l’arc que apunta i llança la sageta al cel.

El repte que la societat catalana va plantejar, el 2010, als nostres polítics és enorme, per això hem conegut tantes sorpreses, també entre els nostres: la determinació amb què Mas -a priori merament autonomista- mostra com ha fet seu el procés; la determinació, paral·lela, amb què Duran mostra la seva opció terceraviïsta -confederal en el seu cas-; la desafecció catalanista del PSC reconegut pel PSOE; la indefinició i l’ambigüitat polítiques d’una ICV que havia fet dels compromisos concrets clars i transparents senyal d’identitat, etc. Aquest devessall de contextos inesperats, a cavall de la política institucional i organitzada d’una banda i de la política sorgida de la societat civil de l’altra, palesa, d’acord a Karl Marx, com preguntes i respostes, problemes i solucions, són els termes dialèctics que una mateixa realitat en moviment estireganya: “Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització.” O, d’acord a l’optimisme de la voluntat d’Antonio Gramsci: “la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials.”

Per tot plegat no podem ara, en l’època concreta que estem vivim, avançar resultats, si més no sense caure en l’anacronisme o la fossilització de pensar el futur, i el present, és a dir, l’avui mateix, amb el pensament d’abans d’ahir, del passat. En qualsevol cas, és Gramsci mateix qui ens recorda que, en realitat, només es pot preveure “científicament” la lluita, però no els moments concrets d’aquesta, que són forçosament el resultat de forces oposades en continu moviment, irreductibles a quantitats fixes, perquè en elles la quantitat es transforma contínuament en qualitat, perquè es “preveu” en la mesura en què s’actua, en què s’aplica un esforç voluntari i, per consegüent, en què es contribueix concretament a crear el resultat “previst”.

I en atenció que la previsibilitat dels fenòmens històrics necessita d’un mesurador tant fi, perquè preveure només és un acte pràctic, una sageta en l’espai-temps, no un acte de coneixement, acabo recordant que el poema de la capçalera es tanca així: “No et limites a contemplar / aquestes hores que ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / Participa en el ball, la festa, / dóna les mans al teu germà. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu!” I votarem!

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/29/votarem/685182.html 

“Coneix-te tu mateix!”, que és l'únic déu que podràs conèixer

La dona jove-vella, d'E G Goring, acolorida

Aquest estiu vaig arribar fins a Delfos, i vaig recórrer la ciutat antiga, fins a trobar el lloc dels oracles, el santuari dedicat a la serp Pitó, al temple d'Apol·lo. No hi vaig trobar ni la pitonissa que els havia de transmetre ni els sacerdots que me'ls havien d'interpretar. Però, tot i quedar-me doncs sense oracle, penso que no vaig perdre el temps. Abans d'arribar al cim, on encara jau majestuós l'estadi, em va venir al cap el frontispici del temple, amb la sentència "Coneix-te tu mateix!", i la cua que jo hi havia afegit en un post de la Safata de xiuxiueigs, i que la memòria m'ha portat a reproduir.

Ací el teniu:

Essent el llenguatge la més mínima manifestació d’una activitat intel·lectual qualsevol, ha de contenir, gairebé per força, una determinada concepció del món, de la qual cosa es deriva que tots som petits filòsofs sense saber-ho. Ara bé, Gramsci no en fa prou de demostrar que tots som filòsofs, sinó que pretén la crítica i la consciència d’aquesta filosofia insabuda, és a dir, la reflexió sobre allò que pensem, perquè pensar inconscientment, disgregadament i ocasionalment és “”participar” en una concepció del món “imposada” mecànicament per l’ambient exterior i, per tant, per un dels grups socials en què tots ens veiem automàticament immersos des de la nostra entrada en el món conscient“. És pensar el pensament que han pensat d’altres, perquè l’entorn immediat: el poble o la comarca on vivim, la parròquia i l’activitat intel·lectual del mossèn o la saviesa de l’avi de la tribu, l’home que ha heretat la sapiència dels saludadors, la dona que ha heretat la sapiència de les bruixes, el petit intel·lectual amargat per la pròpia estupidesa o impotència en l’acció, etc, pensa per tothom. Gramsci anirà molt més enllà i proposarà pensar el pensament que volem pensar.
Cui prodest?, “qui en treu profit”?
Bertolt Brecht s’hi referia de la següent manera: “Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l’home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l’home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se’n comprèn l’eficàcia” (Del pensar, de Me-ti. Llibre dels canvis).

I ben mirat, d'aquest post ençà, el món no ha pas canviat tant com per deixar de pensar que cadascú és déu d'ell mateix. Això sí, un cop un mateix ho descobreix!