L’últim home
Aglaure obeeix els desitjos d'Idames; em delega Palemos i
diversos americans. Esperava amb por el moment que em donaria una esposa. Palemos
arriba de pressa tot cobert de suor; m'anuncia l'ordre d'Idames. Marxo. Tan bon
punt em veu la gent, llança crits d'alegria que ressonen a les muntanyes i que l’eco
repeteix. Aviat m’envolten tots els francesos; llegeixo la confiança i l’alegria
als ulls d'Idames. M’abraça i em presenta davant de les noies americanes.
No és només per l'elegant elecció de llurs adorns que formaven
un espectacle encantador; gairebé totes eren boniques; llurs trets eren
regulars; llur pell esborrava la blancor de la neu, llur estatura era alta i dreta
com joves pollancres, però els faltava aquell foc que des de l'ànima es
transmet als ulls i fascina la figura; llurs esguards s’anaven morint, llurs rostres
descolorits, llur respiració tranquil·la i lenta. Només Sidèria posseïa la
flama de les passions; no podia mantenir-la amagada; el carmesí més viu
acoloreix les seves galtes; fa sospirs involuntaris; la seva respiració és
forta i ràpida, brollen llampecs de les seves llargues parpelles abaixades. En comparació amb les seves companyes, semblava una criatura celestial i d'una
natura diferent. Si a l’estudi d’un escultor una noia entra furtivament mig
nua, s'enfila a un pedestal buit, s'hi queda immòbil, amb els ulls abaixats, i
vol que l'espectador la confongui amb les estàtues que l'envolten, l'error
només dura un moment, la vida que posseeix i que no pot suspendre esclata en
els moviments del seu pit, als seus llavis de corall, en l'alè lleuger que se
li escapa de la boca i la distingeix de seguida de les fredes deesses que el
cisell de l'artista ha format. Així era Sidèria entre les seves companyes.
Les joves americanes em fan unes mirades indiferents i
distretes: gairebé no experimenten en veure’m aquell interès que un desconegut excita sempre; però tan bon punt que
Idames m'hagué aturat davant de Sidèria, i que ella hagué alçat cap a mi els
ulls que el tímid pudor mantenia abaixats, fa un crit, trontolla i cau
inconscient. I jo, jo no gosava creure la informació dels meus sentits! em llanço
als seus peus, tan transportat que no em queda cap record d'aquell instant.
Havia reconegut en aquesta dona americana aquella jove el retrat de la qual la
Natura havia dibuixat, tal com ella havia cregut reveure en mi el jove que la
seguia cada dia.
Forestan vola a ajudar la seva filla; la gent trenca les
seves files, es precipita cap a ella. Idames, triomfant, assegura que Sidèria
és l'esposa d'Omegar que estem buscant.
—Heu observat —va dir—, com aquestes dues criatures no s’han
pogut veure sense reconèixer-se, sense ésser commoguts, sense abalançar-se
l'una cap a l'altre? Sí, és ella, i l’anomeno davant del cel i de la terra.
Tan aviat com va acabar, que un nou espectacle atreu totes
les mirades. Veiem a l'aire una corona de sarments i d’espigues de blat que
s'hi balanceja durant un temps indeterminat, baixa lentament, i es posa al cap
de Sidèria, just quan els seus ulls s'obrien a la llum. En veure aquest
prodigi, mil crits adreçats al cel la proclamen la dona d'Omegar. Aglaure i els
caps del Brasil aplaudeixen en aquest entusiasme; els francesos estan al súmmum
de l'alegria. Eupolis, avergonyit dels seus ultratges, abraça Idames. Les noies
americanes comparteixen l'alegria comuna; han oblidat que eren les rivals de Sidèria.
Pel que fa a mi, amb els ulls fixats en ella, tastava aquella plenitud de
felicitat que cansa l'ànima pel seu excés. Romania en silenci, ocupat a aplegar
les meves forces per suportar la sobreabundància de sentiments amb què em veia aclaparat
i que m'esgotaven.
Vam tornar a la Ciutat del Sol entre balls i cants d'alegria
de la gent; l’aire ressonava d'aquest crit sovint repetit: Visquin Omegar i
Sidèria! Americans, francesos, s'amuntegaven al nostre voltant, i ens
volien veure com si els fóssim desconeguts. Tanmateix Idames, més tranquil, va
preguntar a Forestan per a esbrinar el seu origen i el seu nom.
—Soc descendent —li va respondre el pare de Sidèria— dels tupiques,
els salvatges més antics del globus, i que van xuclar, amb la llet de llurs
mares, l'horror dels pobles civilitzats. Aquest odi fou nodrit per una antiga
tradició que els considerava com sagrats; creien que la fi del món estaria a
prop quan tots els tupiques haurien deixat la vida errant i salvatge. Primer
van habitar els climes més bons d'Àsia, d'on els van expulsar diverses nacions
que, avançant a poc a poc, els van fer retrocedir cap a l'est de Sibèria; cel rigorós
que preferiren a la pèrdua de llur independència: eren, sense saber-ho, veïns
d'una terra feliç i fèrtil; només un estret els en separava. Oh dia per sempre
memorable quan els tupiques el van travessar, quan, maleint els pobles que els
havien relegat a una terra ingrata, van entrar en una altra Àsia més gran que
l'antiga, també fèrtil, i sobretot desconeguda per a les nacions civilitzades.
Les delícies d'Amèrica van ésser fatals per a la majoria d'aquestes tribus; es
van afeblir; van ésser elles qui bastiren els primers fonaments de l'imperi de
Mèxic i del Perú. Els meus avantpassats, indignats davant la visió de les
ciutats que aixecaven, els van acomiadar eternament, i es van establir al
Brasil. Allà els esperaven noves desgràcies. Els europeus van descobrir el nou
món, es van apoderar del Perú, de Mèxic, i encara ens volien disputar la terra
on trepitjàvem l’argent i l'or que ells cobejaven. Llur tro no tenia el poder
de sotmetre'ns: van romandre molt de temps a les costes que els havíem
abandonat; però un dia els pèrfids van tenir l'art d'adormir la nostra
desconfiança. Amb ferro i foc a les mans, ens sorprenen desarmats, i fan una
horrible carnisseria als tupiques. Els meus avantpassats van escapar gairebé
sols als vencedors, s'amaguen en els boscos foscos, en coves inconegudes, en
muntanyes inaccessibles. Llur posteritat va continuar aquest gènere de vida
mentre va quedar a la terra produccions agrícoles i bèsties ferotges per
devorar. Calia, per renunciar a llur feréstega independència, que la terra esdevingués
estèril i que els boscos fossin talats. Aleshores es van veure obligats a
apropar-se a les costes, als mars, on els homes, trobant menjar fàcil, s'havien
aplegat. Cap dels tupiques, tinc la glòria d'haver abandonat l’últim l'estat
primitiu dels humans, la vida salvatge. Conservo encara —va afegir amb orgull—,
el carcaix i l'arc que portaven els meus avantpassats, i la pell de lleó amb
què anaven coberts.
—No m'estranya —va continuar Idames— que la teva família
sigui l'única que no hagi degenerat del seu vigor original. Els vostres pares
respiraven l'aire pur de les muntanyes i dels boscos, el rigor de les
estacions, els viatges ardus, els aliments grossos els van endurir; vivien sobretot
lluny de les ciutats corruptes; finalment, van ésser més temps que els altres
homes, els fills de la natura. Menys feliços que tu, nosaltres collim aquest
dia el trist fruit de la depravació dels nostres pares que ens van donar la
vida després d'haver-la esgotat.
Idames, dient aquests mots, va entrar sota les portes de la ciutat. Ens va sorprendre molt trobar-hi aplegats tots els vells que no havien pogut seguir-nos: els nostres cants, els nostres crits d'alegria havien arribat a les seves orelles des de la plana d'Azas. Impacients per saber quin esdeveniment excitava aquests clams, havien sortit del llindar de llurs cases, i s’havien avançat, encara que lentament, fins a les portes de la ciutat; ploren d'alegria davant l'explicació dels nostres èxits; volen veure i tocar la corona de sarments i d’espigues de blat. Alguns diuen que ja no tenen por de la mort, ja que deixen feliços llurs fills. Altres envegen la sort dels joves que tornaran a veure la dolça primavera i la fèrtil tardor. Tots aixequen les mans al cel i li adrecen accions de gràcies. Finalment, Idames encarrega els preparatius del meu casament; però Aglaure vol que un ministre dels altars el beneeixi, i que les seves pregàries atreguin les benediccions del cel a Omegar i Sidèria.
