dissabte, 5 de juliol de 2014

Mites d’unes esquerres que volien immobilitzar la realitat


Les afinitats electives, de René Magritte

“...si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel·lectual).” (Pierre Vilar)

Han calgut quinze dies per clausurar la Via espanyola, nascuda amb l'abdicació reial, i que es mostrà com una via desdoblada en dos sentits aparentment diferents: la via monàrquicofelipista i la via tercerorepublicana.

Però hi havia tres comuns denominadors que cloïen les dues vies en una: d'una banda, el voluntarisme de les dues, en el sentit que eren iniciativa d'unes minories, sense cap base popular sota la superfície; de l'altra, perquè les dues compartien la intocabilitat d'un principi al qual no s'ha volgut enfrontar cap demòcrata español -ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà-, com és “la indisoluble unidad de la nación española”, la versió constitucionalfederalista de l'”España, una grande y libre” del franquisme, i, per últim, els vasos comunicants entre les dues, en el sentit que una via republicana improvisada a una última hora i l’estratègia mobilitzadora de la qual hom sabia condemnada al fracàs més ridícul l’endemà de les dues foguerades assegurades -l’endemà de l’abdicació joancarlista i el dia de l'entronització felipista- només podia coadjuvar en la legitimació gratuïta de la nova via monàrquica impulsada per les elits.

Comsevulla, contràriament a la Via catalana, i a la recent Via basca, vies nacionalpopulars que han interpel·lat tothom, fins al punt que els reticents hagueren d’emparar-se darrera les caixes per no fer el ridícul més espantós en el moment més rupturista de la història espanyola, les vies espanyoles han estat dissenys de corporacions elitistes, amb voluntat d'estendre'ls de dalt a baix, com si el poble fos una parella amorfa de ball que espera ballador o balladora en un racó. Però això no ens ha de sorprendre: l'estat és un gran obrador capaç de construir una societat a mida per a un objectiu concret. Qui no recorda com el republicà i socialista i pacifista espanyol Felipe González construí una majoria otanista a partir d'una majoria antiotanista i la maquinària de l'estat i els mitjans! I oblidar això, per a l'esquerra en general, és nefast, però encara és molt més nefast, que part de l'esquerra catalana piqui l'esquer de la Via espanyola i es llenci sense armes ni bagatges a una lluita sense nord ni poble, deixant en un segon terme la lluita que el poble del seu país manté per una república pròpia.

I quan veus la claredat i la fermesa nacionals amb què l'esquerra basca està a punt de convertir-se en la primera força d'Euskadi, un no pot deixar de preguntar-se fins quan la gent d'esquerres avalarem, a l'empar de teories com la de les dues ànimes (PSC) o com la del reflex simètric de la societat catalana (ICV), aquell pacte de la fam que va consistir a renunciar a l'hegemonia nacional a canvi d'una hegemonia metropolitana que avui fa aigües per tots costats, per la banda social i per la banda nacional.

Perquè es tracta de dues teories identitàries que les esquerres suposadament antiidentitàries han mitificat. En efecte, si els mites són, d’acord a la teoria levistraussiana de Lluís V. Aracil sobre la seva funció estabilitzadora, mecanismes amb els quals una realitat equilibrada manté immobilitzades respostes contradictòries, ambdues teories en són un bon exemple: d'una banda, les direccions se n'han servit per al consum intern, per evitar la decisió sobre qüestions que només un autoempresonament identitari pot veure -en organitzacions acostumades a la resolució dels conflictes a través del debat i l’establiment democràtic de majories i minories- com a perilloses, a canvi de renunciar, paradoxalment, a la claredat intrínseca a qualsevol opció política; d’una altra, les organitzacions se n'han servit per provar de mantenir captiu el vot metropolità, a canvi de renunciar, també paradoxalment, a l’extensió territorial i electoral a la Catalunya de l'interior. Si a nivell intern hom pot parlar, provisionalment, d'èxits (ICV) i fracassos (PSC) a garantir l'immobilisme -quina paradoxa, en les esquerres!-, a nivell extern la realitat -i des de Francesc Candel que ho sabíem- es movia -Catalunya, un sol poble!- de manera desacomplexada i conscient al marge d’aquells prejudicis culturals que aquestes esquerres han mantingut i escampat fins avui de manera ingènua, i que no han estat prou per frenar la caiguda de la seva fortalesa Bastiani: minves reiterades de pes electoral, pèrdua d'institucions cada cop més importants, avenç progressiu de partits nacionalistes i independentistes, constitució de Súmate on semblava que només podia tenir barra lliure un Foro Babel descaradament neolerrouxista, etc, són una foto finish de les àrees metropolitanes ben allunyada d’aquelles dues mitificacions mistificadores.

Amb la pervivència d’aquests clixés metafísics, és fàcil d’entendre perquè avui les seves crisis (PSC) o els seus culs de sac (ICV) no són reflexos de cap realitat estàtica i passiva encallada i idealitzada en el 50 %, sinó fruit d’una gestió conservadora, a través dels mites, de la seva pluralitat interna, que els aboca, d’altra banda, a persistir en l'error necessari d'analitzar encara el darrer catalanisme independentista amb criteris identitaris que estan en contradicció amb la majoria dels senyals -electorals, organitzatius, polítics, lingüístics, etc- que ha mostrat un moviment que gestiona la seva pluralitat a través del consens democràtic sorgit de la dialèctica del real. “Maragall ho pressentia. Avui ho sabem. La veritable “lliçó de la història¨és la unitat dels contraris.” (Pierre Vilar).

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/04/mites-dunes-esquerres-que-volien/677029.html