"Bé és veritat que als poetes és permès de mentir" (Plini)

“Els homes acostumen a racionalitzar a posteriori els seus actes per convèncer els altres, i convèncer-se ells mateixos, que aquests actes són lògics i raonables. Però en les seves motivacions reals hi ha un rerefons de prejudicis, pors o aspiracions inconfesses (que sovint no s’atreveixen ni tan sols a confessar-se a ells mateixos), que o bé s’amaguen, o s’integren forçadament en un context que pretén ser racional (el racisme, per posar només un exemple, es presenta per part d’aquells qui el sostenen com un producte de la ciència, però no naix de la ciència, sinó que l’usa com a legitimació). L’home és, més que un animal racional, un animal racionalitzador, que justifica a posteriori amb raons imaginades moltes decisions que sorgeixen de zones obscures de la seva ment. Això explica que els homes, i les dones, reals siguin per natura contradictoris -vistos a la llum de la racionalitat- i que els seus actes no s’ajustin a la imatge coherent que pretenen donar d’ells mateixos. Si ens acostumem a veure’ls així, i no en la visió plana del retrat sense ombres que ens ofereixen normalment els seus biògrafs, o ells mateixos en memòries en què han reconstruït curosament les seves vides -dues formes de relat en què les pròpies regles literàries exigeixen que es creï coherència- aconseguirem entendre’ls millor” (Josep Fontana, La història dels homes)

SÓN ELS POBLES, NO ELS SEUS POLÍTICS, LLÀ MAMAU!

Fusters i pintors acabant dos taüts antropoides, d’anònim egipci

27S: L'ESPERANÇA POPULAR S'IMPOSA AL CONSERVATISME DEL SISTEMA, I PALESA, UN ALTRE COP, QUE SÓN ELS POBLES I LES SEVES PERSONES, NO PAS ELS PRETESOS POLÍTICS, QUI FAN LA HISTÒRIA

“Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius" (Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852).

Quan una institució sistèmica com el Parlament de Catalunya, amb la votació de quatre partits carrinclons i encarcarats, aprova una resolució que obre la porta a l'expressió popular sobre el destí del seu país, vol dir que alguna cosa més important que els diputats i les diputades, correntment provisionals i gasius i gasives als crits i desitjos del poble, està canviant.

Ens agradi o no, el 27S és un altre dia senyalat que només s'explica per l'11S, el dia en què el moviment popular –amb totes les contradiccions, però també amb totes les revolucions- va sobrepassar totes les institucions i totes les organitzacions més carrinclones i encarcarades de Catalunya, aquelles que, indignament, han copsat totes les indignitats d'un estat anticatalà sense confiar mai el combat amb o en el poble.

11S-27S han estat jornades en què el poble, de manera més o menys visible, ha pres el protagonisme social i polític, i que ja no se’l deixarà prendre per més que predicadors o tombolers pretenguin enredar-nos en la divisió o en la por o en el purisme.

El camí cap el 25N serà ple de plagues, amenaces, tarteres i crits al desànim, però el 25N és aquella data històrica en què el poble, davant d’uns partits tan conservatius i claudicants, expressarà la seva esperança per a l’alliberament nacional i la justícia social de Catalunya en una República catalana.

I així seguint!

 

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

Al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí

La ideologia d’una història predeterminada és d’una transversalitat prou important com per afectar tant a dretes com a esquerres. Així, mentre les classes conservadores, i els seus portaveus, l’utilitzen, òbviament, com a instrument convincent per fer passar el capitalisme i el neoliberalisme com a panacees necessàries i definitives per a la felicitat de la humanitat, els dirigents de les esquerres acostumen a servir-se’n, per porositat o per interès personal, per limitar els canvis necessaris perquè les seves organitzacions esdevinguin veritables qüestionadores del principi de la història predestinada.

D'aquesta manera, al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí.