dimecres, 8 d’agost de 2012

Antics i recuperats: la delectació de les segones parts


El Fortí

Tan lluny que anem sovint a buscar, descobrir o a conèixer indrets o paisatges, i tan a prop que tenim més d’una perla antiga avui redescoberta i recuperada gratament. És el cas, per exemple, de la muntanya de Sant Julià de Ramis, entre la Costa roja de Medinyà i el Congost del Ter de Celrà, declarada, fa ben poc, bé cultural d’interès nacional (http://www.udg.edu/Noticiesiagenda/Reculldenoticies/tabid/2575/p/26236/language/ca-ES/Default.aspx), per raó de vestigis arqueològics que van del paleolític fins al Fortí modern -avui en visible procés de rehabilitació-, passant per la civilització ibèrica, entre d’altres nombroses cultures que hi són presents.

Actualment, a més de gaudir-hi d’unes vistes inimaginables un dia serè i clar, podem passejar pel Castellum fractum (http://www.pedresdegirona.com/girones/castellum_fractum.htm), una fortalesa Bastiani (Dino Buzzati: El desert dels tàrtars) dels temps dels romans sobre la Via Augusta, i per l’entorn ombriu i frescal de l’església dels Sants Metges (http://www.pedresdegirona.com/girones/esglesia_sants_metges.htm) i el seu sorprenent i característic campanar, visible fins i tot des de la plana.

Castellum fractum


 Sants Metges

No saps mai què pesa més, si l’antigor o la redescoberta, quan en el teu camí et trobes indrets tan propers i tan majestuosos alhora, però, davant d’un dubte inútil i inescaient, no hi deixarem pas d’anar per fas et per nefas. Perquè no és pecat ensopegar dos cops amb la mateix pedra, si més no en l’estètica. Així ho corrobora el fet de rellegir en el cas d’obres literàries _com la Ilíada, la Divina Comèdia, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, etc_, o de recontemplar en el cas d’obres artístiques _com la Venus de Milo, la Gioconda o d’altres. I si, en el cas de les obres clàssiques, les segones parts fossin tan o més bones que la primera? Quin és l’encant del passat? Les seves obres? Els valors que expressen? O la impensabilitat i irrepetibilitat de tot plegat avui dia? I per què?
Marx, a propòsit de l’art grec, va deixar unes belles ratlles sobre el condicionament històric de l’art i la importància de l'irreductible contrast entre l'antiguitat i el present:
"D’altra banda, és possible Aquil·les amb la pólvora i el plom? O, en general, la Ilíada amb la premsa tipogràfica o, encara millor, amb la màquina d’imprimir? No desapareixen necessàriament, amb la premsa tipogràfica, el cant, les sagues, la Musa, i, per tant, les condicions necessàries de la poesia èpica?
La dificultat, però, no rau a comprendre que l’art i l’èpica grecs estan lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix en què encara ens proporcionen un gaudi estètic i en què constitueixen, en cert aspecte, una norma i un model inassolibles.
L’home no pot tornar a ser nen, sense que esdevingui infantil. Però no gaudeix, potser, amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir la seva veritat a un nivell més elevat? En la natura infantil, no reviu, potser, el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Per què, doncs, la infància històrica de la humanitat, allí on s’ha desplegat més bellament, no hauria d’exercir un atractiu etern com un estadi que no pot retornar mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs eren nens normals. La fascinació del seu art per a nosaltres no està en contradicció amb l’estadi de la societat poc o gens desenvolupat en què va créixer. N’és, més aviat, el resultat, inseparablement lligat al fet que les condicions socials immadures en què va sorgir i de les que únicament podia sorgir no poden tornar a repetir-se mai més" (Karl Marx: fragment de L'art grec i la societat moderna, de la Introducció a les Línies fonamentals de la crítica de l'Economia Política, 1857, o Introducció a la crítica de l’Economia Política).