dilluns, 4 d’agost de 2014

Sobre els perills de creure en “sants” nacionals

Porta dels Sants de la Catedral de Girona


“I aquí és on hem de parlar dels anomenats grans homes. El fet que sorgeixi un d'aquests, precisament aquest i en un moment i un país determinats, és, naturalment, una pura casualitat. Però si el suprimim, es plantejarà la necessitat de reemplaçar-lo, i apareixerà un substitut, més o menys bo, però a la llarga apareixerà. Que fos Napoleó, precisament aquest cors, el dictador militar que exigia la República Francesa, esgotada per la seva pròpia guerra, va ser una casualitat; però que si no hi hagués hagut un Napoleó hauria vingut un altre a ocupar el seu lloc, ho demostra el fet que sempre que ha calgut un home: Cèsar, August, Cromwell, etc, aquest home ha sorgit” (Carta de F. Engels a W. Borgius, de 25 de gener de 1894).

El 10J de 2010 pot passar a la història com a conclusió d’un llarg retraïment o com a origen de la revolta catalana, o com a totes dues coses alhora. Perquè és indubtable que aquella diada depassà totes les previsions: per la magnitud de la gentada en una data, per comparació als 11S, gens senyalada; per la presència, renovellada, de gent d’arreu del Principat; pel seu seguiment i ressò en xarxes socials, mitjans de comunicació i a l’estranger, i pels crits i consignes majoritaris, de caire independentista, dels manifestants. Govern -Montilla- i oposició -CiU- foren físicament escombrats per una gernació civil que prenia el comandament en la interpretació de la dignitat nacional: el poble demanava pas i protagonisme -Som una nació. Nosaltres decidim-, al marge dels parers i de les intencions dels partits i de les institucions.

Tot i així, entre els torpedes de l’unionisme destinats a rebentar el procés, n’hi ha un que, per la intensitat i la reiteració amb què s’ha llançat, mostra l’encert del camí català d’alliberament: em refereixo a la insistència amb què s’ha responsabilitzat Mas i els mitjans suposadament controlats pel president del procés sobiranista, i la consideració de la iniciativa popular com a dirigida i manipulada des de les altures.

Es fàcil tergiversar la història de les individualitats, en què hom pot substituir una personalitat per una altra, o canviar-ne orígens o l’atribució de fets, perquè els individus sorgeixen en el context de determinades circumstàncies històriques que els fa accidentalment útils i necessaris: per això és bo de recordar que la història oficial pot diferir de la història real. Com aquella de Lluís de Requesens, el veritable heroi de Lepant, que acceptà de romandre en segon pla per tal que la glòria de la batalla naval fos atribuïda a un almirall de 25 anys -amb un any més només que el Cervantes que hi perdé un braç- que no havia navegat mai. En efecte, la batalla del 7 d’octubre de 1571 contra el turc, en la qual Felip II de Castella imposà, per al comandament de la flota de la Lliga Santa contra l’Imperi Otomà, Joan d’Àustria, germanastre seu i fill natural de l’emperador Carles V, amb la condició, secreta, que no prengués cap decisió ni disposició i que s’atengués sempre a les ordres i decisions directes de Lluís de Requesens (carta de Felip II de juny de 1571)-, aquella batalla, dèiem, no sols fou la darrera gesta de la marina catalana, sinó que mostra com n’és de fàcil, per al poder establert, de canviar una historiografia basada en individualitats.

Però no n’és pas tan velar, en canvi, els moviments d’arrel i iniciativa populars generats arran de la sentencia contra l’Estatut de 2006, si més no des de l’esquerra, després de les advertències de Marx, Engels, Plekhanov o de Lenin sobre el paper dels herois en la historia. Per exemple, Liu Shaoqi, abans de ser defenestrat per un d’aquests herois, escrivia: “Els herois poden influir considerablement, accelerant-la, o retardant-la, en la creació de la història per les masses populars. Però només poden actuar sobre el ritme de l’evolució d’aquesta i no podrien desviar-la de la direcció que ha elegit. Engendrats per les lluites revolucionàries, només fan el seu paper si romanen amb les masses.” I l’èxit, provisional, de Mas es basa precisament a reconèixer els seus peus de fang menystenint el principi de l’heroi que Marx criticava amb agudesa en el Victor Hugo que, en analitzar el cop de estat (2 de desembre de 1851) de Lluís Bonaparte (Napoleó III), “No hi veu res més que un acte de força d’un sol individu. No adverteix que el que fa és engrandir aquest individu en lloc d’empetitir-lo, en atribuir-li un poder personal d’iniciativa que no tenia paral·lel en la història universal”, i que reblava així: “Jo, en canvi, demostro com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i les condicions que permeteren a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d’heroi.”

Com succeí abans amb Tarradellas, no sabem tampoc quant devia Pujol, més que a la tasca governamental que ha presidit, a la seva conceptualització en categoria analítica -fins i tot una persona tan poc sospitosa com Jaume Lorés havia subtitulat La transició a Catalunya (1977-1984) com a El pujolisme i els altres-; això no obstant, tornen a ser, paradoxalment, personatges de les esquerres catalanes, amb la complicitat de les dretes i esquerres espanyoles, els qui, en empetitir les classes populars i negar el caràcter nacionalpopular de la revolta catalana, quasi converteixen un president presoner de la dialèctica social i de la història en sant Mas!

Tanmateix, mentre la creença en un sant pot suposar alguna esperança de salvació per a les forces polítiques espanyoles que necessiten un únic interlocutor per afeblir el procés, per a les esquerres catalanes, en canvi, la creació del mateix sant, en despullar les classes populars d’un heroisme que s’atorga gratuïtament a una personalitat i en renunciar, doncs, al camí desbrossat i fressat pel poble, pot comportar, llamp me mau!, la seva inacció i subalternitat polítiques, com Pujol i el pujolisme han fet evident durant una trentena d’anys.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/03/sobre-perills-creure-sants-nacionals/681482.html?utm_source=rss