Panta rei, “tot flueix” (Heràclit)

 

Devem a Heràclit l'origen dels principis de la dialèctica que establiren Hegel i Engels al segle XIX i que, després de Lenin i Stalin, desenvolupà encara Mao Zedong.

Segons la majoria d’autors marxistes, la realitat és dinàmica a causa de la lluita dels contraris que la caracteritzen internament, i, d’acord a aquest realitat, han enunciat uns quants principis que descriuen aquest moviment dialèctic de la realitat.

Segons aquests autors, en qualsevol moviment trobem en primer lloc les característiques intrínseques, les quals Engels explicita en tres lleis que expressen les formes més generals del desenvolupament de la realitat, del desenvolupament dels tres nivells de la realitat: el desenvolupament natural (naturalesa), el desenvolupament històric (societat) i el desenvolupament del pensament (consciència).

La primera és la Llei del pas de la quantitat a la qualitat i inversament, amb la qual Engels expressa la forma del canvi: el ritme o la forma general del moviment.

La Llei de la interpenetració dels contraris és la segona, amb la qual Engels explica la causa del canvi: la necessitat i la base del moviment.

Amb la darrera, la Llei de la negació de la negació, Engels mostra el procés general del canvi: la direcció o el sentit del moviment.

Aquestes lleis, però, no menystenen les característiques extrínseques del moviment, les quals,  segons Lenin, confegeixen la Llei de la connexió universal: la interdependència general, les relacions múltiples entre les coses, la relació de cada cosa amb les altres, i, segons Stalin, la Llei de connexió universal o de totalitat: la interdependència general de tots els fenòmens o Lligam orgànic dels fenòmens, amb condicionament recíproc.

Doncs Heràclit, per a qui “totes les coses flueixen”, “res no és, tot esdevé”, “res no és fix”, bressola aquestes lleis encara que sigui d’escallimpantes en alguns dels pocs testimonis que tenim dels seus escrits:

Pel que fa a la primera llei engelsiana, la de la dialèctica entre quantitat i qualitat, la qual afirma que el canvi evolutiu és fruit de canvis quantitatius i viceversa:

“Totes les coses provenen d’una de sola i aquesta prové de totes les coses.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.”

“Les transformacions de foc són, en primer lloc, els mars. La meitat del mar és terra, l’altra meitat huracà.”

“Totes les coses es transformen en Foc i el Foc en totes les coses, com la mercaderia en or i l’or en mercaderia.”

Pel que fa a la segona, la de la dialèctica entre oposats, la qual fonamenta la realitat en la unitat i la divisió de contraris:

“La guerra és el pare i el rei de tots; ha convertit els uns en déus i els altres en homes, alguns en esclaus, d’altres en homes lliures.”

“Homer s’equivocava quan deia: ‘Que s’acabi la lluita entre els déus i els homes!’ No veia que estava demanant la destrucció de l’univers, perquè si la seva súplica fos escoltada totes les coses moririen.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia i que totes les coses neixen i moren amb la lluita.”

“Els homes no saben com allò que varia s’acorda amb si mateix. És una harmonia de tensions oposades, com la de l’arc i la lira.”

“Les parelles són coses senceres i coses no-senceres, el que és unit i el que és separat, el que és harmoniós i el que és discordant. L’un es compon de totes les coses i totes les coses provenen de l’un.”

“El bé i el mal són un.”

“Per a Déu, totes les coses són bones i justes, però els homes consideren que hi ha coses bones i coses dolentes.”

“Igual és el camí amunt que el camí avall.”

“Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, societat i fam; però adopta formes diverses, com el foc quan està mesclat amb espècies, i es anomenat segons el gust de cadascuna.”

“Per a nosaltres és bo el contrari.”

“El Sol no ultrapassarà la seva mesura; si ho fa, les Erínies, instruments de la justícia, el perseguiran i el trobaran.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia.”

I sobre la tercera, la dialèctica entre el nou i el vell, la qual permet la contemporaneïtat d’elements nous en el vell i d’elements vells en el nou:

“Els mortals són immortals i els immortals són mortals. L’un viu la mort de l’altre i l’altre la vida de l’un.”

“El foc viu la mort de l’aire, i l’aire, la mort del foc; l’aigua viu la mort de la terra, i la terra, la mort de l’aigua.”

“No pots trepitjar dues vegades el mateix riu, perquè les aigües noves flueixen sempre damunt teu.”

“El Sol és nou cada dia.”

“Caminem i no caminem en els mateixos rius: som i no som.”

En resum, per a la dialèctica materialista tot flueix per la lluita de contraris que conviuen units i s’oposen alhora, per això som i no som allò que ens pensem que som, perquè en el segon bany ni el riu amb les seves aigües ni nosaltres amb les nostres braçades som els mateixos que en el primer bany: és l’imperi del temps que la ciència no ha pas pogut refutar.

Sobre els perills de creure en “sants” nacionals

Porta dels Sants de la Catedral de Girona

“I aquí és on hem de parlar dels anomenats grans homes. El fet que sorgeixi un d'aquests, precisament aquest i en un moment i un país determinats, és, naturalment, una pura casualitat. Però si el suprimim, es plantejarà la necessitat de reemplaçar-lo, i apareixerà un substitut, més o menys bo, però a la llarga apareixerà. Que fos Napoleó, precisament aquest cors, el dictador militar que exigia la República Francesa, esgotada per la seva pròpia guerra, va ser una casualitat; però que si no hi hagués hagut un Napoleó hauria vingut un altre a ocupar el seu lloc, ho demostra el fet que sempre que ha calgut un home: Cèsar, August, Cromwell, etc, aquest home ha sorgit” (Carta de F. Engels a W. Borgius, de 25 de gener de 1894).

El 10J de 2010 pot passar a la història com a conclusió d’un llarg retraïment o com a origen de la revolta catalana, o com a totes dues coses alhora. Perquè és indubtable que aquella diada depassà totes les previsions: per la magnitud de la gentada en una data, per comparació als 11S, gens senyalada; per la presència, renovellada, de gent d’arreu del Principat; pel seu seguiment i ressò en xarxes socials, mitjans de comunicació i a l’estranger, i pels crits i consignes majoritaris, de caire independentista, dels manifestants. Govern -Montilla- i oposició -CiU- foren físicament escombrats per una gernació civil que prenia el comandament en la interpretació de la dignitat nacional: el poble demanava pas i protagonisme -Som una nació. Nosaltres decidim-, al marge dels parers i de les intencions dels partits i de les institucions.

Tot i així, entre els torpedes de l’unionisme destinats a rebentar el procés, n’hi ha un que, per la intensitat i la reiteració amb què s’ha llançat, mostra l’encert del camí català d’alliberament: em refereixo a la insistència amb què s’ha responsabilitzat Mas i els mitjans suposadament controlats pel president del procés sobiranista, i la consideració de la iniciativa popular com a dirigida i manipulada des de les altures.

Es fàcil tergiversar la història de les individualitats, en què hom pot substituir una personalitat per una altra, o canviar-ne orígens o l’atribució de fets, perquè els individus sorgeixen en el context de determinades circumstàncies històriques que els fa accidentalment útils i necessaris: per això és bo de recordar que la història oficial pot diferir de la història real. Com aquella de Lluís de Requesens, el veritable heroi de Lepant, que acceptà de romandre en segon pla per tal que la glòria de la batalla naval fos atribuïda a un almirall de 25 anys -amb un any més només que el Cervantes que hi perdé un braç- que no havia navegat mai. En efecte, la batalla del 7 d’octubre de 1571 contra el turc, en la qual Felip II de Castella imposà, per al comandament de la flota de la Lliga Santa contra l’Imperi Otomà, Joan d’Àustria, germanastre seu i fill natural de l’emperador Carles V, amb la condició, secreta, que no prengués cap decisió ni disposició i que s’atengués sempre a les ordres i decisions directes de Lluís de Requesens (carta de Felip II de juny de 1571)-, aquella batalla, dèiem, no sols fou la darrera gesta de la marina catalana, sinó que mostra com n’és de fàcil, per al poder establert, de canviar una historiografia basada en individualitats.

Però no n’és pas tan velar, en canvi, els moviments d’arrel i iniciativa populars generats arran de la sentencia contra l’Estatut de 2006, si més no des de l’esquerra, després de les advertències de Marx, Engels, Plekhanov o de Lenin sobre el paper dels herois en la historia. Per exemple, Liu Shaoqi, abans de ser defenestrat per un d’aquests herois, escrivia: “Els herois poden influir considerablement, accelerant-la, o retardant-la, en la creació de la història per les masses populars. Però només poden actuar sobre el ritme de l’evolució d’aquesta i no podrien desviar-la de la direcció que ha elegit. Engendrats per les lluites revolucionàries, només fan el seu paper si romanen amb les masses.” I l’èxit, provisional, de Mas es basa precisament a reconèixer els seus peus de fang menystenint el principi de l’heroi que Marx criticava amb agudesa en el Victor Hugo que, en analitzar el cop de estat (2 de desembre de 1851) de Lluís Bonaparte (Napoleó III), “No hi veu res més que un acte de força d’un sol individu. No adverteix que el que fa és engrandir aquest individu en lloc d’empetitir-lo, en atribuir-li un poder personal d’iniciativa que no tenia paral·lel en la història universal”, i que reblava així: “Jo, en canvi, demostro com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i les condicions que permeteren a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d’heroi.”

Com succeí abans amb Tarradellas, no sabem tampoc quant devia Pujol, més que a la tasca governamental que ha presidit, a la seva conceptualització en categoria analítica -fins i tot una persona tan poc sospitosa com Jaume Lorés havia subtitulat La transició a Catalunya (1977-1984) com a El pujolisme i els altres-; això no obstant, tornen a ser, paradoxalment, personatges de les esquerres catalanes, amb la complicitat de les dretes i esquerres espanyoles, els qui, en empetitir les classes populars i negar el caràcter nacionalpopular de la revolta catalana, quasi converteixen un president presoner de la dialèctica social i de la història en sant Mas!

Tanmateix, mentre la creença en un sant pot suposar alguna esperança de salvació per a les forces polítiques espanyoles que necessiten un únic interlocutor per afeblir el procés, per a les esquerres catalanes, en canvi, la creació del mateix sant, en despullar les classes populars d’un heroisme que s’atorga gratuïtament a una personalitat i en renunciar, doncs, al camí desbrossat i fressat pel poble, pot comportar, llamp me mau!, la seva inacció i subalternitat polítiques, com Pujol i el pujolisme han fet evident durant una trentena d’anys.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/03/sobre-perills-creure-sants-nacionals/681482.html?utm_source=rss

Sobre l'esquerra que té bona necessitat d'ésser educada

 

Quin tuf de resclosit no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, ai las, la dreta i la burgesia catalanes.

I si tractar el poble d’aquesta manera ja és prou greu, com n’és de lleig aquest vici, tan vanitós d’altra banda, d’atribuir-se sempre el paper primer o important, mentre atorguen sempre el segon o secundari al poble anònim, fins i tot quan ha desbordat i trasbalsat el sistema de partits. Perquè és només des d’una concepció conservadora que hom pot veure com a permanent i estable una divisió social entre dirigents i dirigits, savis i llecs, educadors i educands, purs i impurs...

En aquests moments, com s’escau, entre bons lectors de Marx, el que segueix, força més de bon pair que no les seves frases curtes que han esdevingut tòpics solidificats i estantissos sense possibilitat de rèplica! 

La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple). 

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888)

“Guerra als palaus, pau a les cabanes" (Georg Büchner)

Llibertat guiant el poble (1830), d'Eugène Délacroix (1798-1863)

Georg Büchner (1813-1837) és conegut, sobretot, com a escriptor, amb obres teatrals importants, malgrat la seva joventut.

D’entre les seves obres destaquen La mort de Danton (1835), un drama sobre les conseqüències de la Revolució francesa a partir de les desavinences entre Danton i Robespierre; Leonce i Lena (1836), una comèdia crítica del conservadorisme burgès, i Woyzeck (1879), drama inacabat sobre la dissort d’un soldat baquetejat gairebé per tothom.

Encara avui, en un present paradoxalment tan proper al contingut de la seva obra, podem gaudir de les traduccions al català (MOLU, 39) de les tres obres esmentades, i en les quals Büchner posa en relleu els papers diversos de les masses populars, en relació a les èlits que hom pensava que eren les qui feien, totes soles, la història.

El que és més introbable, d’aquest precursor del teatre modern, és el seu pamflet El missatger de Hesse (1834), que hom considera el manifest socialista més important anterior al Manifest del Partit comunista (1848) de Marx i Engels, el qual, d’altra banda, prefigura.

El seu crit de batalla, “Guerra als palaus, pau a les cabanes”, expressa, colpidorament, allò que Marx i Engels anomenaran -i així seguint fins avui- lluita de classes.