Sobre l'esquerra que té bona necessitat d'ésser educada

 

Quin tuf de resclosit no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, ai las, la dreta i la burgesia catalanes.

I si tractar el poble d’aquesta manera ja és prou greu, com n’és de lleig aquest vici, tan vanitós d’altra banda, d’atribuir-se sempre el paper primer o important, mentre atorguen sempre el segon o secundari al poble anònim, fins i tot quan ha desbordat i trasbalsat el sistema de partits. Perquè és només des d’una concepció conservadora que hom pot veure com a permanent i estable una divisió social entre dirigents i dirigits, savis i llecs, educadors i educands, purs i impurs...

En aquests moments, com s’escau, entre bons lectors de Marx, el que segueix, força més de bon pair que no les seves frases curtes que han esdevingut tòpics solidificats i estantissos sense possibilitat de rèplica! 

La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple). 

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888)

Que els somnis no malbaratin el necessari!

“A les envistes encara del món que havíem aconseguit i que ja hem perdut, faríem bé de no enredar més la ment ni la gent, i acontentar-nos d’estar a l’esquerra de la dreta i remar, sensatament, cap a una societat en què hi hagi la màxima igualtat possible en la màxima llibertat possible, i res més!” (Barbagelata)

"La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar" (Joan Salvat-Papasseit)

 Màscares bevent, de José Gutiérrez Solana

ALGUNES MARTINGALES DE LA IDENTITAT CAMUFLADA

Entre sentiments de pertinença diferents acostuma a ser difícil o impossible el debat sobre els processos d’alliberament nacional.

Només quan un d’aquests sentiments s’emmascara darrera d’una artificiositat es pot -i s’acostuma a- produir el debat i la discussió amb un altre sentiment de pertinença.

I curiosament, el debat sempre és encetat pel sentiment de pertinença camuflat darrera d’aquella artificiositat, pretesament, objectiva.

Ací van algunes de les artificiositats que he anat recollint aquest dies:

1. Tu que ets nacionalista -jo no-, sàpigues que el teu nacionalisme -mai el del l’estat uninacional- és de dretes.

2. Tu que ets independentista -jo no-, sàpigues que estàs contribuint a un estat independent de dretes -de vegades ho diuen amb tanta vehemència que arribes a pensar que els independentistes els posem en risc de perdre un poder que han tingut sempre i que no han perdut mai en trenta anys!

3. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots anar de bracet amb les dretes explotadores -curiosament, amb una contundència que no els permet de recordar com el seu partit hi ha pactat més d’una llei, proposta o repartiment de càrrecs a les sinecures de l’autonomia o de l’estat.

4. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots posar en risc la unitat o la cohesió del país -que provinent de partits que avalen, amb molt bon encert, la lluita de classes, no deixa de semblar un esperpent.

5. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots deixar-te arrossegar per un moviment que no saps qui el dirigeix i que pot estar manipulat –sense ni pensar que, per la mateixa regla de tres, ell podria estar essent manipulat pels contraris al moviment.

N'hi ha moltes més, eh, que de ben segur que aniran apareixent aquests dies, perquè, en resum, hi ha més d’una puta i ramoneta: a la dreta, aquella que no sap si decidir-se pel que li demanen les classes populars o pel fre que li està reclamant el món de les finances i de les empreses; a l’esquerra, aquella que, amb l’excusa d’una possible manipulació de la puta i ramoneta de dretes, pretén frenar la iniciativa que ha pres el moviment.

En qualsevol cas, si tens dubtes sobre qui pot no estar-te manipulant en aquest món tan complex de la política de dretes i d’esquerres, pensa per tu mateix i oblida’t de pensar el pensament que puguin pensar els altres, i defensa amb ungles i dents allò que tu penses que és fruit de la teva pròpia manipulació compartida amb molta més gent que pretén el mateix que tu, al marge dels enredaires de torn.

Així, potser, no t'hauràs d'arrepentir mai de no haver estat al lloc que toca al moment que toca, que és combatent en l’espai i el temps en els quals la dreta vol aconseguir l’hegemonia social i política per als propers anys.

El plural de prou: allò que algunes esquerres han perdut

També a l’esquerra trobem cecs i sords que encara no han entès els significats del “prou” contundent que va expressar el moviment popular i rupturista de l’11S. Encallats en el simplisme i l’esquematització, no han vist, darrera aquest multitudinari “prou”, res més que identitarisme, essencialisme, carnavalisme o -agafeu-vos fort- emulació dels serbis.

El seu idealisme metafísic els priva d’anar més enllà del significat dels adverbis i de les banderes que els acompanyen, i adonar-se que darrera aquest “prou” hi havia el fuster que ha hagut de tancar el seu taller, l’ensenyant de música sense feina i que només és cridada a fer cursos de playback, les mestres interines que han perdut el seu lloc de treball per culpa de les retallades, el torner que ha estat acomiadat després d’un contracte de treball de tres mesos, grups de joves que encara estan a la recerca del seu primer lloc de treball, nois i noies que havien començat a construir una llar comuna i que han hagut de retornar a casa dels pares, gent indignada pel relegament de la llengua o pel tancament de repetidors de TV3...

Per què necessitem unes esquerres tan cegues i sordes, es diguin PSC o alguna fracció d’ICV que confiem que no sigui majoritària, als significats plurals i soterrats que conformen tot un poble?

Potser no n’hi ha cap que llur bandera específica abraci? O potser necessiten camins desbrossats i nets per no perdre’s enmig d’una plebs que els està dient que no necessita crosses?

Hi ha moments, en la història dels pobles, que la societat no sols mostra d’altres camins imprevistos que assenyalen la lluna cercada, sinó que desemmascara les seves institucions més ràncies i més caduques, aquelles que s’entossudeixen a mirar el dit i a intentar girar-lo encara, perquè no els agrada, diuen, el camí.

Quan apareix aquesta contradicció entre la societat que va endavant i unes organitzacions que si no van endarrere, no es decideixen a anar endavant, des de les esquerres no hi ha moment per al dubte ni per a la vacil·lació: al costat del moviment popular sempre, perquè és gràcies a ell i a partir d’ell que tindrà lloc el procés transformador que també està inclòs en aquell “prou”.

15 M i 22 M: indignació des de l'esquerra

El manteniment de pobles o ciutats concrets i emblemàtics no pot emmascarar allò que els resultats del 22 de maig expressen de manera general: les esquerres han estat derrotades en tots els grans centres de poder del país. Amb intenció de no ferir susceptibilitats partidistes, n’hi ha prou amb l’exemple del meu partit: ens han considerat escassament útils votants propis _ara exvotants_, exvotants socialistes i socialdemòcrates, exvotants republicans d’esquerres, votants en blanc, votants en nul, abstencionistes i, sobretot _pel fet de compartir una gran part de les seves reivindicacions_, la majoria de gent dels moviments 15M. Són, o seran, comptables amb els dits de dues mans les institucions en les quals governarem, sols o amb acords de govern amb d’altres forces.

Quan la magnitud de la inutilitat és tan ampla i tan plural s’escau la humilitat d’una reflexió serena i realista que no dubti a preguntar-se per què tanta gent ens veu tan iguals com els altres, fins al punt que ni mereixem la consideració d’alternativa dels emprenyats amb el sistema, nosaltres, que hem estat titllats reiteradament d’antisistema pels neoliberals que el posen veritablement en perill cada dia amb les seves polítiques antisocials.

No calen els llibres d’història per recordar que organitzativament, programàticament i fins i tot directivament, més d’una esquerra és fruit del debat i la discussió amb els moviments socials que impulsen o reclamen determinats canvis, si voleu no necessàriament compartits del tot o en la seva totalitat. Els moviments anti OTAN o contra la guerra d’Iraq, o l’èxit de candidatures d’esquerres innovadores en la seva dinàmica social palesen aquesta estreta relació entre creiexement electoral i orgànic, i participació en les lluites socials.

I malgrat tot, sembla que les nostres esquerres pensen més en congressos, primàries, refundacions o d’altres actes endogàmics més adreçats als mitjans de comunicació que a la mateixa societat que canvia de canal televisiu cada cop que retransmeten actes polítics tan ben amanits i preparats. No s’escau, cert, l’autoflagel·lació paralitzadora, però tampoc el cofoisme. Si l’esquerra institucional o institucionalitzada no és capaç d’entendre els senyals socials que, sense qüestionar-li parts del discurs i dels programes, li mostren desgrat en les maneres i les actituds, una nova esquerra menys messiànica i més fruit de la dialèctica social serà cridada a liderar i a governar el canvi social contra el poder dels mercats. El sentit i la intensitat d’aquest canvi dependran, en molt, d’aquells que l’impulsin i li facin costat sense reticències apriorístiques. En qualsevol cas, les acampades dels indignats d’aquests dies palesen com aquest canvi ja comença a ser tan o més desitjat com necessari.