José Maria Valverde va considerar la
sorpresa com la nova actitud amb què el pensament filosòfic preparà el
començament de la seva historia a Grècia: “la sorpresa davant l’espectacle
acostumat de la natura, amb el seu voltar de dia i de nit, d’estacions, de
pluges -la sorpresa, segons el parer platònic, és l’origen de la filosofia-; no
ja amb admiració muda o poètica, sinó amb una contemplació objectiva, oblidada
de la persona mateixa del contemplador, i en un intent de trobar la clau única
de tanta variació.”
Marx, en interrogar-se per la
correspondència entre l’art grec antic i la formació social en què nasqué, va considerar que “La dificultat està en el fet que [les obres d'art gregues] continuen procurant-nos un
plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, constitueixen per
a nosaltres un model inaccessible”, la qual cosa el portà a interrogar-se sobre
l’origen d’aquesta fascinació eterna.
Comsevulla, els humans tenim
capacitat per a la sorpresa, la fascinació, l’entusiasme... davant de realitats
amb les quals convivim quotidianament o ensopeguem en un moment concret: realitats
naturals com les que proposa Valverde com a origen de les primeres preguntes i
respostes filosòfiques o realitats socioculturals com les que proposa Marx com a generadores d’un art eternament clàssic.
Els objectes per posar a prova la
capacitat de sorpresa són múltiples, són arreu, estan a l’abast de tothom, no
fan vacances i n’hi ha de positius i de negatius: una pandèmia que no cessa per la irresponsabilitat d'exemplars humans de tots els sectors socials, un
canvi climàtic generat per la depravació humana de la natura i que acaba de mostrar les seves conseqüències més terribles a
Alemanya, els efectes devastadors d’un irresponsable amb una burilla a la
península de Cap de Creus, les repressions polítiques, els desnonaments, però també la poncella d’un quiquiriquic, els
saltirons d’una merla picotejant el terra humit, el raig d’aigua d’una font,
les rajoles antigues dels anuncis de la xocolata Torras, les eines d’un ferrer
esculpides en la llinda d’una finestra, una carxofa a l’hort, una magrana
oberta, un dragonet en una lluminària, una cuca de llum en una fulla, els arabescos
d’un escrit de l’àvia o del net, la veu i la música d’una cançó, la lectura
d’un poema, i així seguint, permeten de pensar que no hi ha cap persona que
hagi estat exclosa d’aquella capacitat que constitueix el paradigma de l’infant
i que reconeix la vitalitat de l’individu fins al darrer dia, perquè l’infant
és curiositat ingènua constant i la vida és interacció positiva amb allò que
percudeix algun dels nostres sentits.
En resum, que el dia no et trobi
distret ni indiferent, perquè hi ha prou belleses que reneixen de les cendres com
perquè no et passin desapercebudes i algunes son culpables de portar la ment cap
a especulacions que et fan veure les coses d’una altra manera de com les havies
pensat: recorda, si no, que sabem que som cossos pesants o gravitatoris gràcies
a la poma que va sorprendre Newton fent una becaina. En fi, tingues cura de la
teva capacitat de sorpresa, i per tant també d’indignació, davant del món!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada