CONFINAMENT 6: MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES

MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES 

Maquiavel és considerat el primer pensador d’Occident. Amb ell comencen a trontollar veritats i valors absoluts establerts en l’edat mitjana i el Renaixement: l’home total de l’humanisme, la visió unitària i acabada del mon, la unitat de les ciències, el pensament únic i unívoc de les coses...

A banda del “maquiavel·lisme” pel qual se’l coneix, tot i ésser-ne un mer reportador, devem a Maquiavel:

1. L’enriquiment del pensament amb la introducció del relativisme i el perspectivisme, que donarà lloc a la pluralitat de punts de vista, la possibilitat de diverses actituds, a la multiplicitat d’explicacions i interpretacions de la realitat.

2. El concepte d’ideologia conseqüent, que desenvoluparan Kant, qui en farà un filtre subjectiu de la percepció de la realitat objectiva per a l’expressió de la seva representació, i Marx, que la considerarà com la deformadora específica de la imatge del món amb intenció de falsejar la realitat, atenent a interessos econòmics i socials.

3. El concepte de doble moral, un dualisme normatiu pel qual les regles de la moral, en principi universals i unívoques, poden resoldre’s en dues categories, una per als estats i els poderoses que han de portar els seus afers, i una altra per als desheretats que han d’obeir-los sempre. Una doble moral que recorda a la doble veritat medieval, que permetia que una cosa fos veritat en teologia i falsa en filosofia, o veritat en filosofia i falsa en ciència.

4. El realisme i racionalisme polítics, que estableixen l’autonomia de la política, i de la raó d’estat, en el pensar i en l’obrar, amb fins, principis i valors propis, amb independència de consideracions extrapolítiques (dogma eclesiàstic, pensament escolàstic, ordre feudal) o qualsevol altra consideració moral aliena a la política (amoralisme que no té res a veure amb l’immoralisme amb què hom l’ha tergiversat), i que empeny a escollir els mitjans més apropiats per als fins percaçats, perquè els mitjans millors són els que permeten assolir l’objectiu plantejat, deixant la valoració de la política exclusivament només en funció de l’èxit obtingut.

5. L’autonomització amoral conseqüent d’altres camps: en la investigació científica, l’economia, el modern capitalisme, el paper de les lleis naturals, en la creació artística, origen de l’especialització científica i la diferenciació metodològica.

6. El caràcter ambivalent de la història humana, amb persones de caràcter fix i estable, però mediatitzades per les vicissituds de la fortuna, de l’atzar.

Pel que fa al maquiavel·lisme en canvi, entès com la separació de la praxis política i de la moral cristiana, Maquiavel no sols no n’és l’inventor, ni el dispensador, sinó un mer retratista o descriptor del que feia temps que qualsevol podia observar perquè havia de conviure-hi. Així per exemple, podem observar el dualisme moral en el mateix Luter, que traeix la seva reforma religiosa en favor d’una religió subjectiva i individual sense mitjancers establint una nova religió per a l’ascendent nova classe burgesa i reconeixent els poders contra els quals s’havia compromès a lluitar; en els jesuïtes, pels quals el fi santifica els mitjans; en les actituds de l’Imperi i els prínceps, del Papat i els eclesiàstics, i, per acabar, no busqueu tampoc normes ètiques ni morals en el modern capitalisme que s’estava desenvolupant!

I és que el dualisme èticomoral del maquiavel·lisme era en la superestructura allò que en l’estructura era una escissió social, amb vencedors i vençuts, amb explotadors i explotats, amb instal·lats i desheretats.

Ja Francis Bacon va veure en el maquiavel·lisme un retrat de la realitat de l’època i no una norma de conducta. Eugeni d’Ors, força més contundent, afirmà: “Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure.” Per tot plegat, no és aventurat afirmar que, en mostrar, a les classes populars, el maquiavel·lisme vigent dels poderosos en les planes d’El príncep (1513), Maquiavel s’anticipava, en realitat, a la filosofia del desemmascarament de Marx, Nietzsche i Freud.

Podeu aprofundir en el caràcter ambivalent amb què ha estat tractat Maquiavel a Maquiavèl·lics són els altres.

CONFINAMENT 5: A L'ORIGEN DE L'OPTIMISME CIENTÍFIC

A L'ORIGEN DE L'OPTIMISME CIENTÍFIC

Fins que un mode de producció capitalista salvatge i desbocat, en subordinar els objectius de la ciència i la tècnica a la maximització del guany privat en primer lloc i a qualsevol preu, no desmitificaren el progrés, el coneixement científic i l’avenç tecnològic conegueren una llarga etapa d’optimisme, ja des de Francis Bacon.

En efecte, Bacon afinà un mètode que, a banda de permetre un salt qualitatiu important en el coneixement científic modern, pretenia el domini sobre la natura com a baula imprescindible per a la millora de la societat: aquest era l’objectiu amb què dissenyà el seu mètode de recerca empírico-inductiu, que havia de pujar del particular, per inducció progressiva, a l’universal.

Concretat en el Novum organum scientiarum (1620), el mètode, fonamentat en el rebuig de la suposició apriorística, l’observació de casos concrets, l’acumulació de casos, la generalització de dades i en l’establiment de lleis, tenia, simplificant molt, dos moments especials abans d’arribar a una conclusió empírica: la critica dels prejudicis (idola) que obstaculitzen el camí de la veritable ciència, o pars destruens, i l’establiment sistemàtic de les regles de la inducció (taules de registre), o pars construens.

Els prejudicis, ídols i fantasmes són els derivats de la mateixa natura de la persona presa singularment (ídols de la caverna: fruit de l’educació, dels hàbits adquirits...) o presa col·lectivament (ídols de la tribu: comuns a la societat, al gènere humà...); els derivats de la tradició cultural (ídols del teatre: provinents de la falsa filosofia) i els derivats de les relacions socials (ídols del fòrum: fruit del llenguatge ambigu, erroni o imprecís).

Les taules són de presència, per a documentar l’existència de circumstàncies connexes amb el fenomen observat; d’absència, per a documentar la manca de repetició en reiterar-se el fenomen, o de graus, per a la intensitat de les variacions en modificar-se el fenomen.

El filòsof i científic anglès il·lustrava teòricament el nou mètode amb l’Al·legoria de les aranyes, les formigues i les abelles: “Els que han tractat les ciències han estat o bé empírics o bé dogmàtics. Els empírics, a la manera de les formigues, només amunteguen i consumeixen. Els racionalistes, com si fossin aranyes, fan teles d'ells mateixos. En canvi, hi ha un camí intermedi que és el de l'abella: treure la matèria de les flors de l'hort i del camp, però transformar-la i distribuir-la amb la pròpia capacitat. I el vertader treball de la filosofia no és gens diferent, perquè no recolza sols o sobretot en les forces de la ment ni emmagatzema íntegre en la memòria el material que li han ofert la historia natural i els experiments mecànics, sinó que el diposita en l'enteniment després de transformar-lo i elaborar-lo. Així doncs, podem esperar-ne força d'una aliança més estreta i ferma (no realitzada encara) entre aquestes dues facultats, que són l'experimental i la racional.” (Novum organum, XCV).

A més d’esbatanar les portes de la ciència, Bacon és autor, com a corol·lari del seu optimisme científic, d’una utopia inacabada: La Nova Atlàntida (1626), de caire cientificotecnològic i on governen només científics. És clar que es tracta d’una època en què els científics, o millor dir, els mals usos de les seves descobertes, no havien defraudat Bacon, és clar, ni la humanitat sencera encara.

Tot i això, la ciència i la tècnica, com d’altres descrèdits contemporanis (la raó, el marxisme...) amb qui comparteix el caràcter, provisional, d’esperança frustrada, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents, abans de tornar a caure en mans dels aprofitats i engalipadors que viuen a les fronteres de la ciència (recordeu, si no, l’episodi espanyol de la intoxicació per oli de colze del 1981). Potser ens cal, només, i és molt, canviar la forma de poder que en permet una mala aplicació, un mal ús.

CONFINAMENT 4: NO ESTEM SOLS ENLLOC

NO ESTEM SOLS ENLLOC

Tot i que se n’ha portat el mèrit Giordano Bruno (cremat viu a la foguera per la Inquisició i el seu Papa, i considerat màrtir de la ciència moderna des del segle XIX), sembla que fou primer Thomas Digges qui va trencar amb el mon únic i limitat de Copèrnic, encara que ambdós elucubressin la pluralitat i la infinitat de mons com a mera expressió de la grandesa d’un déu i no com a resultat d’una observació astronòmica precisa, sistemàtica i pacient que, com el ferrer del poeta, “forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà), això és, empra nous instruments i material experimental.

En efecte, sense contradir el caràcter heliocèntric i circular del nou sistema de Copèrnic, quan l’astrònom italià va expressar, el 1584, l’existència d’un univers infinit poblat per una infinitud de mons plens de vida, això sí, divina, l’astrònom anglès ja havia trencat la darrera esfera de l’univers copernicà el 1576, poblant-ne l’exterior amb d’altres estels semblants al sol.

Però no ens cal recórrer a un univers infinit i plurimundial, per entendre el nostre paper de petita baula insignificant d’una cadena immensa. N’hi ha prou de recordar que no estem sols tampoc en una terra perfectament delimitada per descobrir que ens hem ensenyorit, potser excessivament, d’un planeta que és comú a tots els humans, i tant, però també a moltes d’altres espècies, vegetals i animals, de les quals hem esdevingut, ai las!, (ir)responsables del tot.

Possiblement desconeixem quantes cadenes tròfiques hem trencat, quants ecosistemes hem malbaratat, quantes alteracions climàtiques hem congriat, quantes mutacions hem provocat... amb la nostra bogeria colonitzadora del planeta, per terra, mar i aire, amb tot d’artefactes i sucs artificials i contaminants, llamp me mau! Però només de pensar que avui hem de conviure, a més, amb la hipòtesi, forassenyada i criminal, de colonitzar, gràcies a les intuïcions de Digges i Bruno, d’altres planetes, d’altres mons, hauríem de reaccionar no només contra les conseqüències i deixies de tot plegat, sinó també contra la (ir)responsabilitat humana que n’és única causa.

CONFINAMENT 3: UNA MIRADA GARBELLADA PEL DUBTE, PER A UNA VIDA EN ASSAIG CONTINU

UNA MIRADA GARBELLADA PEL DUBTE, PER A UNA VIDA EN ASSAIG CONTINU

Dedicat a la meva sogra, que s’escaparà del coronavirus, però a qui el COVID-19 ens impedirà d’acomiadar-la com es mereixia

La tenacitat amb què Kepler es disposà a no deixar de banda un error la petitesa del qual ens faria pensar com a negligible, és a dir, l’estudi amb què s’esmerçà a resoldre un enigmàtic error de 8 minuts d’arc en la trajectòria de Mart (Vegeu: UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE), no és una qualitat humana universal, perquè l’individu és, seguint Montaigne, més aviat singular en totes les circumstàncies que no pas l’ombra o representació d’un arquetip.

Amb Montaigne, pensador occità, l’escepticisme reeixí, a partir de 1572, a ser compatible amb el coneixement, en lloc de negar-lo. És clar que es tractava d’un coneixement més centrat en l’individu que en les coses, i amb una metodologia basada més en el tempteig i l’aventura, que no pas en la recerca i la inducció. Tot plegat ben resumit en la paraula que inventà per a la seva extensa obra: ”assaig” (Assajos, 1572-1592).

En efecte, amb la introspecció i la provatura com a recursos, l’escepticisme de Montaigne s’asserví del dubte metòdic per posar en guàrdia respecte de tot, però sense negar res; mostrà, això sí, la insuficiència de la raó, la relativitat de les coses i la diversitat dels costums, i feu caure de l’escambell, és clar, la creença en doctrines i normes massa rígides, la fidelitat a certeses massa cegues i l’existència de valors i morals eterns i universals.

És a dir, amb la introspecció de la persona, això és, d’ell mateix, Montaigne ens descobrí un individu fluctuant i canviant que era, alhora, vitalment incompatible amb qualsevol regla absoluta, abstracta i incondicional.

Potser viure en permanent assaig és la clau per a una felicitat més adequada a les possibilitats humanes en la terra en aquests moments de descrèdit de tantes certeses heretades. Si més no, abandonar tots els partits presos i rebuts els quals pensem i vivim com a creences a les quals només podem ser fidels, en la política, en l’economia, en la moral, en el costum... no sols ens podria aportar un mon més gran i ric, sinó que ens faria, potser, força més coherentment adaptables a una realitat també inquieta, mòbil, canviant i dinàmica, i com més va més.

CONFINAMENT 2: UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE

UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE

Devem a Copèrnic el pas del sistema astronòmic geocèntric a l’heliocèntric (Vegeu: UNA MIRADA NOVA PER A UNA RELACIÓ NOVA). Però el gir copernicà no fou suficient per a abastar la realitat astronòmica tal com era de veritat: les òrbites circulars dels cossos celestes no reeixien a fer un sistema plenament coherent, sobretot en el cas de l’òrbita observada de Mart, segons les taules de Tycho Brahe, astrònom danès.

Fou Kepler qui reeixí a resoldre la insuficiència i l’error de l’heliocentrisme circular de Copèrnic amb un heliocentrisme d’òrbites el·líptiques, pels volts de 1609. En efecte, aquest astrònom alemany va optar, davant d’una discrepància de només vuit minuts d’arc en els càlculs de l’òrbita de Mart, per la reformulació de la teoria heliocèntrica copernicana, amb més rigor encara, en lloc d’abandonar-se a la desesperació o de negligir una dada aparentment tan insignificant: amb la substitució de les òrbites circulars per unes òrbites el·líptiques i el desplaçament del sol del centre cap a un dels focus, el nou sistema heliocèntric el·líptic de Kepler va encaixar plenament amb les taules de Brahe i, doncs, amb la realitat astronòmica empírica.

Potser si els humans, quan tornem a la natura, fóssim capaços tant de fer camí com de desfer-lo en cas d’error i fer una marrada, descobriríem que es pot avençar sense anar en contra de nosaltres mateixos. La clau, doncs, és, potser, no negligir cap dels molts errors que cometem constantment amb la nostra petjada humana sobre la terra, ni el més petit ni el més insignificant a priori.

CONFINAMENT 1: UNA MIRADA NOVA PER A UNA RELACIÓ NOVA

UNA MIRADA NOVA PER A UNA RELACIÓ NOVA

A començament del segle XVI, potser l’any 1512, tingué lloc l’inici del gir copernicà (publicat el 1543, amb el nom de Sobre les revolucions de les esferes celestes), el qual portà a la substitució del model astronòmic ptolemaic (geocèntric) per un model heliocèntric, encara que d’òrbites circulars (fins a Kepler i el misteri dels vuit minuts d’arc).

Copèrnic i la seva revolució copernicana només reeixiren, però, quan l’astrònom polonès canvià d’ubicació l’observador. En efecte, sense menystenir ni modificar unes dades empíriques que en principi no havien de contenir cap error determinant, Copèrnic en feu prou de traslladar l’observador de la terra al sol, i girar, doncs, el sentit de l’observació, de manera que l’objecte observat passava a ser el subjecte observant, i viceversa: des de la nova ubicació, no hi havia cap mena de dubte, la terra donava voltes entorn del sol.

Potser si els humans, quan tornem a la natura, féssim un gir copernicà semblant, i giréssim la mirada cap a nosaltres, descobriríem que els principals responsables dels canvis que han comportat aquest nou virus som, potser, nosaltres mateixos.

I mirar-nos i conèixer-nos, són els passos imprescindibles per canviar i fer les coses millor que no hem fet fins avui. La clau, doncs, és al palmell de la nostra mà!

Boya i Gabriel: política contra arbitrarietat

Mentre la mediocritat s’expressa amb gestos vulgars que, paradoxalment, el comú tampoc entén i que, a més, enerven i paralitzen, l’excel·lència s’expressa, en canvi, amb gestos que, no sols no deixen indiferent, sinó que a més enardeixen i agullonen en perspectiva de futur.

Després de la sorpresa inesperada, i, doncs, descoratjadora, dels primers empresonaments i dels primers exilis, les actituds pensades i planejades de Mireia Boya, la setmana passada, i d'Anna Gabriel, aquesta, mostren la importància dels missatges, subliminars o no, que poden transmetre els gestos per a una població sotmesa al permanent xantatge repressiu per part de l'estat español i la seva caterva de còmplices.

I mira que ens convenien, i ens convenen, gestos reblerts de coherència i valentia com el de Boya o el de Gabriel. Perquè ambdues, no sols no són culpables de l'existència injusta de presos ni exiliats -com ens voldrien fer creure els enredaires-, sinó que han mostrat, de manera diferent, com el condicionament i la por són prejudicis, en el sentit de judicis previs o preconcebuts sense fonament, que afavoreixen l’acceptació passiva de la planeta de repressió, escarni i escarment que escriuen d'altres, des que Felipe els va desbocar un inoblidable 3 d'octubre de 2017: contra una justícia polititzada i arbitrària, més política encara, ens/els han engaltat totes dues!

Davant d’un jutge español en acció política com Llarena, es farà difícil saber si el resultat obtingut -eludir personalment la presó- palesarà aquell principi tan universal que diu: “la millor defensa és un bon atac!” Potser no, i tot és i serà mera casualitat planejada per la perversitat d'aquell jutge arbitrari i de ment maquinadora i cruel. Comsevulla, però, Boya i Gabriel hauran fet bo, en rebutjar la incertesa i el perill d'agafar-se a qualsevol ferro roent, aquell altre principi que diu: “Perdut per perdut, no deixem en l’estacada els propis principis!” I a més, no han perdut, si més no provisionalment.

Ben mirat, els principis poden ser, en cas de derrota, l'atiador o la burxa amb què remenar i atiar el foc de la continuïtat. Perquè els principis són, a diferència de la mera i buida gesticulació, gestos plens de significació, capaços, doncs, de convertir-se en aquella veu interior que ens interroga sempre.

Derrota

(Joan Brossa, El saltamartí, 1963)

El timó

dóna la direcció de la nau.
La muntanya és la ruïna d’una
pàtria capgirada: el edificis
van quedar a sota i el fonaments
enlaira.
          A les ruïnes
jeu un poble
enterrat. Si escolteu
amb atenció arriba
de dintre la muntanya
una veu profunda
i apagada que
pregunta, que
pregunta
sempre.

Probablement tindrem nous presos, probablement tindrem nous exiliats, però l'independentisme, que ja té carta de naturalesa a Catalunya, esdevindrà, amb gestos premeditats contra el cop d'estat i la repressió españols com els de Boya i Gabriel, o com l'aprovació, pel Parlament, de la investidura del candidat proposat per la majoria, majoritari en pocs anys. 

Ja som República ara, i aquest convenciment ens portarà, amb els gestos necessaris, a ser-ho també aviat, perquè tots els actes arbitraris i forassenyats de l'estat español contra Catalunya són símptomes de feblesa i perquè els humans només ens proposem un canvi o una novetat quan el canvi o la novetat ja són entre nosaltres.

"Una formació social mai no desapareix abans que s’hagen desenvolupat totes les forces productives per a les quals deixa prou espai, i hagen aparegut noves relacions superiors de producció en el seu lloc, abans que hagen madurat les condicions materials d’existència en el ventre de la mateixa vella societat. Per tant, la humanitat es proposa tan sols les tasques que pot resoldre, ja que si es considera més detingudament, sempre es trobarà que les tasques mateixes tan sols sorgeixen quan ja existeixen les condicions materials per resoldre-les o, si més no, són en procés de formació." (Marx, Prefaci a la Crítica de l’Economia Política,1859).

De catalans a “ellos”, passant per “polacos”, fins a ésser “nosaltres”

"Hem passat de ser “polacos” a ser “ellos”. Per a segons qui, un canvi insignificant, perquè amb el pas de català a “polaco” ja havíem perdut la consideració nacional pròpia. El pas, però, de “polacos” a “ellos” té una altra connotació més profunda: la desnacionalització, la despersonalització fins i tot... és a dir, l’assenyalament més primari per part del botxí que necessita remordir la consciència i la culpabilitat agredint un ésser anònim o un animal en lloc d’una persona concreta i identificada.

Perquè per justificar la barbàrie i per afavorir-ne la tolerància, els bàrbars necessiten declarar alguna mena d’inferioritat en les persones que hom pretén ignorar, reprimir o negar: una manera històrica és declarant inferior una característica o una identitat, com ha estat el cas històric dels gitanos o dels negres, el cas del jueus en la segona guerra mundial o el nostre cas de “polacos”; una altra és la negació total, la inexistència identitària, l’anonimització personal. El som “ellos” té aquesta particularitat: com que no som ningú concret per a ells, contra nosaltres tot s’hi val, i aquest tot vol dir tot. 

René Magritte: "La invenció col·lectiva"

Quan aquest fenomen és sobre la taula d’un país, ja no hi ha reconeixement de l’altre possible, perquè en aquesta categorització anònima de l’altre, l’altre sempre és desdibuixat, siluetejat només. Evidentment que hom pot negar aquest fenomen o mantenir-se’n equidistant, però quan això passa la pregunta pertinent haurà de ser fins a quin punt qui no sap diferenciar justament entre botxí i víctima no esdevé còmplice passiu dels fets que es puguin produir a causa de la unilateralitat del “a por ellos”, beneït per un govern, uns partits i un rei.

No plorem més, doncs, pel que ha passat, està passant i passarà encara: als seus ulls serem sempre més “ellos”, fins que no ens alcem per ser “nosaltres” en la nova República. Tranquil•litat i fermesa, doncs, que ja hi som en camí, per més llarg i costerut que pugui ser!” (Barbagelata)

A la maniera de... o el que s'esdevé en la superestructura entre el bell i el nou!

 EL MANIERISME PICTÒRIC

La Verge del coll llarg (1534-1535; oli sobre taula, 219 x 135 cm; Galeria dels Uffizi, Florència, Itàlia.), d’Il Parmigianino (1503-1540)

El País de Xauxa (1567; oli sobre fusta de roure, 52 x 78 cm; Alte Pinakothek, Munich, Alemanya), de Bruegel el Vell (1525-1569)

Estil artístic i judici de valor

“Manierisme” ha estat un terme equívoc. Si G. Vasari o R. Borghini són els primers a referir-se, amb el terme maniera, als epígons postrenaixentistes de grans mestres dignes d’imitació: “pintar a la maniera de...” denotava la positivitat d’un deixeble en la comparació amb el seu mestre _generalment Miquel Àngel_, des del segle XVII, i d’acord a P. Bellori, C. Malvasia o als pintors adversaris del barroc, fa referència a una qualitat de l’objecte artístic, això és, a un judici de valor, pejoratiu o despectiu, sobre una obra d’art d’aquells pintors que “abandonaren l’estudi de la natura, es lliuraren a la imitació dels models, a l’habilitat tècnica, i a l’artifici i al virtuosisme”[1]. Només des del segle XX, de la mà de M. Dvorák o W. Friedländer entre d’altres, el terme manierisme serveix per referir-se a un estil artístic a l’entremig del Renaixement i del Barroc, amb els quals s’encavalca.

Efectivament, el manierisme és considerat avui un estil artístic occidental que fou vigent a Europa entre 1520-1600 aproximadament.

El seu caràcter de corrent cultural d’àmbit internacional no ens ha d’amagar l’estreta reducció del seu àmbit social: en efecte, el manierisme és un estil d’esperit aristocràtic, “en el segle XVI el Manierisme és l’estil cortesà per excel·lència”[2].

Un estil entre dues pors: tradició i innovació, classicisme i anticlassicisme

Si tenim present, però, les característiques del nou esperit artístic, conformat per una contradictòria fórmula artística en què els models clàssics són alhora imitats externament _formalment i en detall_ i distorsionats íntimament _avalant un trencament o allunyament_, hom pot pensar que aquesta imitació és la penyora que l’artista ha de pagar sigui per sostreure’s d’un model que havia esdevingut un llast que ja no oferia les seguretats que hom li havia atribuït o sigui per garantir-se una falsa seguretat davant les incerteses que oferia la innovació. Perquè, efectivament, el servilisme de la imitació i la protesta del distanciament fan entreveure el manerisme com el pacte entre tradició i innovació, entre classicisme i anticlassicisme, d’un estil que deriva més d’una experiència cultural anterior que no d’una nova experiència vital: per això el seu classicisme per damunt de qualsevol vel·leïtat d’ingenuïtat, amb un formalisme més fruit del passat que no pas de la pròpia expressivitat. El manierisme, doncs, sorgiria de dues pors: la por a l’encarcarament del vell i la por a la impetuositat del nou, per tal de salvar l’art com una bellesa amb ànima.

Subjectivisme creador enfront de classicisme normatiu

Així, enfront de la regularitat i harmonia canòniques establertes i universals del classicisme, el mínim comú denominador de manieristes com el darrer Miquel Àngel, “el veritable pare del moviment manierista”[3] _“qui exercí un influx tan avassallador sobre els artistes del seu segle, que foren molt pocs els que pogueren deslliurar-se del seu magnetisme personal”[4] _, Il Pontormo, Il Parmigianino, Agnolo Bronzino, Domenico Beccafumi Mechevino, Il Tintoretto, El Greco, Pieter Bruegel el Vell o Bartholomäus Spranger, és l’accent suggestiu i subjectiu amb què afronten les seves creacions, encara que parteixin de motius força diferents: una nova experiència religiosa, un intel·lectualisme extremat o un refinament preciosista, o encara que s’adscriguin a corrents també diferents: el naturalisme panteista, palesat en El País de Xauxa de Bruegel el Vell, o l’espiritualisme místic, palesat en La Verge del coll llarg d’Il Parmigianino.

Descomposició pictòrica dels espais escènics i dels discursos narratius

En la pintura, mentre el classicisme renaixentista gaudia de tota una sèrie de mitjans tècnics: la perspectiva, la proporcionalitat i la tectònica, que feien possible la unitat espacial: la unitat escènica, la coherència local de la composició i la lògica travada de la construcció espacial, el manierisme, en canvi, n’utilitza d’altres de ben diferents i contraris per tal de destruir l’harmonia clàssica a partir de la dissolució de l’estructura de l’espai i la descomposició de l’escena amb el trencament dels eixos convencionals compositius i l’establiment d’un divorci entre la funció i la forma: la desintegració de la forma a partir de la figura serpentinata, que “es pot estirar fins a fer dotze o catorze caps, perquè així és més expressiu i espiritual”[5]; la utilització del repoussoir per “dinamitzar la profunditat de la representació”[6] amb “la diferenciació entre el primer i l’últim pla”[7]; la realització concreta de l’idealisme, que es resol en un to fantàstic i insòlit; la predisposició accentuada a l’excentricitat i al desbaratament, per la qual cosa l’”organització de la istoria en el manierisme es fa més dramàtica i patètica”[8]; l’espai arquitectònic ocult i sense delimitar pels seus elements, la qual cosa provoca la curiositat de veure’l. En el manierisme, l’escena es representa en seccions espacials diferents que tenen també una organització interna diferent: valors, escales o moviments diferents, i amb proporcions i significacions temàtiques desconnexes.

Una dialèctica nova entre home i natura

Es tracta d’una estranya combinació d’elements naturalistes en un marc fantàstic, de figures reals dinàmiques en un espai irracional i estàtic, l’ambigüitat o la indefinició de la qual ens acosta al món del somni o de la pintura superrealista. O, com diria, Valverde, es tracta d’”un sentit d’expressió espiritual evident: és un altre món, no aquest baix món quotidià i comú”[9], perquè, amb el manierisme, l’art i l’artista s’autonomitzen de la natura, per crear _d’acord al disegno[10] o pla artístic d’origen diví[11] que s’hi manifesta_ com la natura, però no pas segons la natura: “El Manierisme abandonà aquesta teoria de la còpia [del Renaixement]; l’art crea, segons la nova doctrina, no segons la natura, sinó com la natura”[12], sense importar la bellesa. “L’obra sembla proclamar que el bé no és sempre bell ni molt menys i que la veritat és a vegades terrible”[13], afirma Hauser del Judici final de Miquel Àngel, una de les primeres expressions pictòriques del manierisme.

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3, L’ascensió de la burgesia; Edicions Ulisses, 1980.

Hauser, Arnold: Historia social de la literatura y el arte II. Manierismo. Barroco. Rococo. Clasicismo. Romanticismo; Ediciones Guadarrama, 1969.

Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos I. El manierismo, crisis del Renacimiento; Ediciones Guadarrama, 1974.

Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.

Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos III. Literatura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.

Navarro, Francesc: Historia del Arte 10, El Renacimiento: El Cinquecento; Editorial Salvat, 2006.

Valverde Pacheco, José María: L’estètica moderna; Edita UOC.

Web Ciudad de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/; 1999-2010.

NOTES

---

[1] Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3, L’ascensió de la burgesia, p 235.

[2] Hauser, Arnold: Historia social de la literatura y el arte II, p 19.

[3] Navarro, Francesc: Historia del Arte 10, El Renacimiento: El Cinquecento, p 71.

[4] Navarro, Francesc: Op cit, p 71.

[5] Valverde Pacheco, José María: L’estètica moderna, p 21.

[6] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 36.

[7] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 63.

[8] Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 21.

[9] Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 21.

[10] “El diseño no es ni materia ni cuerpo ni accidente de ninguna sustancia, sino que es la forma, la idea, la regla y el objeto del intelecto en que se expresan las cosas comprendidas. Ese Diseño se encuentra en todos los objetos externos, divinos o humanos... En general, es una idea y forma en el intelecto.” (Federico Zuccari, L'idea dei sculiori, pittori e architetti, de Lectures complementàries d’Història de les idees estètiques: 44. [El «diseño», proceso mental]).

[11] “...arriba a  tenir un sentit també de projecte mental il·luminat per la llum suprema.” (Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 26).

[12] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 45.

[13] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 67.

Sobre l’eterna lluita de les creences contra el coneixement i les ciències

Paul Boghossian comença el seu llibre (Boghossian, Paul: La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. Editorial Obrador Edèndum, 2007) amb la presentació d’allò que ell anomena la doctrina de la igual validesa, a partir d’un exemple concret de l’antropologia que provoca l’opinió diferent i divergent de l’arqueologia científica i de la mitologia tribal. Es tracta d’una posició de relativisme extrem que col·loca la ciència al nivell d’un sistema de creences paral·lel i igual a molts d’altres, fins al punt de negar o posar en qüestió, com tenim d’altra banda força assumit en la moralitat i en l’estètica, l’objectivitat d’aquells fets que estan per sobre de creences i que coneixem per mètodes i instruments forjats per la racionalitat, això és, des de la ciència, i fins al punt també de territorialitzar localment el coneixement en donar peu a una discussió sobre qui té dret a parlar de què en qüestions científiques de societats no occidentals.

Sorgit del complex de culpa postcolonial, en què hom descobreix que no hi ha races ni pobles superiors, i de l’embelliment dels condicionants sociohistòrics del coneixement, per damunt fins i tot d’una realitat que és preexistent al mateix coneixement, ha sorgit aquesta concepció que pensa que no hi ha un coneixement superior a d’altres i que tots els coneixements són igualment de vàlids en els seus àmbits pertinents.

En aquest context, Boghossian es proposa fer la crítica del constructivisme, força arrelat, d’altra banda, en el camp de les ciències socials i humanes a excepció de la filosofia, perquè considera que el constructivisme és una posició radical en aquest sentit igualitarista, per tal com, en privilegiar la intervenció del subjecte _individual o social_ en la conformació, i per tant creació o construcció, del món real o de l’objecte conegut, estableix que el coneixement, molt més enllà de la determinació d’una realitat objectiva, és un producte o construcció de la situació social i material en què s’ha produït la creença. És a dir, com a relativisme global, estableix una igualtat diacrònica i sincrònica entre les creences en què el coneixement científic queda diluït com un terròs de sucre en un got d’aigua.

I ho pretén fer a partir de tres aspectes: els fets, la justificació i l’explicació racional, les tesis constructivistes dels quals acosten, a parer seu, el constructivisme a la doctrina de la igual validesa.

El constructivisme, o pragmatisme segons Richard Rorty (Rorty, Richard: Objectividad, relativismo y verdad; Editorial Paidos, 1996), el formarien filòsofs com Bruno Latour, Hilary Putnam, Nelson Goodman, Paul Feyerabend, Donald Davidson, i ell mateix entre d’altres, i, malgrat diferències o incongruències més o menys importants, es caracteritzaria per compartir una concepció idealista del coneixement segons la qual el món factual, com a entitat i en la seva morfologia, és determinat i dependent pels subjectes que en formen part. Rorty exemplifica l’oposició entre constructivisme i realisme a partir dels termes solidaritat i objectivitat, que contraposa i que veu com a incompatibles, alhora que en dogmatitza els continguts, segons si narra l’aportació d’algú a una comunitat o si narra la relació d’algú amb una realitat no humana.

Les conseqüències finals d’una concepció com aquesta són tant o més punyents per a la supervivència del coneixement científic com més forta és la negació d’una realitat preexistent a l’espècie humana, i per tant al mateix coneixement: els elements d’objectivitat del fets, sobretot d’universalitat _en el sentit d’intervariabilitat entre persones o comunitats diferents_ i d’independència del pensament _entenent que es poden produir fora de l’existència humana_, es perden en una teranyina en mans del relativisme igualitari més eixorc, ja que fa impossible fins i tot l’avenç dialèctic a partir del debat i contrast entre opcions contràries.

El plantejament constructivista parteix d’un subjectivisme _individual i social_ extrem que, en impugnar indirectament el mateix coneixement, l’haurà d’atenuar a posteriori per salvar-lo. Així, enlloc de pensar, com el realisme, una realitat natural i factual que existeix independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent, interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un taumaturg, una providència o d’un deux et machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix procés de coneixement.

Amb aquest aïllament del subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar, corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del coneixement. Amb un paradigma semblant pel qual els conceptes propis posen més límits al nostre coneixement que la mateixa natura, la recerca del constructivisme ha de quedar, per força, limitada a la formulació de significacions tant de l’objecte de la investigació com de l’investigador, i de la seva interacció, això és, a la construcció de descripcions o de versions sobre els fets.

El realisme, en canvi, a l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més acurada possible.

Així, si per a aquell constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals difícilment generalitzables i transmissibles, per al realisme la realitat que inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les generacions futures.

Allunyeu-vos, per tant, de les creences, els veritables núvols negres per a una humanitat racionalment més lliure.

Bibliografia:

Boghossian, Paul: La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. Editorial Obrador Edèndum, 2007.

Rorty, Richard: Objectividad, relativismo y verdad; Editorial Paidos, 1996.

Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofía; Editorial Espasa, 2003.