UNA MIRADA GARBELLADA PEL DUBTE, PER A UNA VIDA EN ASSAIG
CONTINU
Dedicat a la meva sogra, que s’escaparà del coronavirus, però a
qui el COVID-19 ens impedirà d’acomiadar-la com es mereixia
La tenacitat amb què Kepler es
disposà a no deixar de banda un error la petitesa del qual ens faria pensar com
a negligible, és a dir, l’estudi amb què s’esmerçà a resoldre un enigmàtic
error de 8 minuts d’arc en la trajectòria de Mart (Vegeu: UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE), no és una
qualitat humana universal, perquè l’individu és, seguint Montaigne, més aviat singular
en totes les circumstàncies que no pas l’ombra o representació d’un arquetip.
Amb Montaigne, pensador occità, l’escepticisme reeixí, a partir de 1572, a ser compatible amb el coneixement, en lloc de negar-lo. És clar que es tractava d’un coneixement més centrat en l’individu que en les coses, i amb una metodologia basada més en el tempteig i l’aventura, que no pas en la recerca i la inducció. Tot plegat ben resumit en la paraula que inventà per a la seva extensa obra: ”assaig” (Assajos, 1572-1592).
En efecte, amb la introspecció i la provatura com a recursos, l’escepticisme de Montaigne s’asserví del dubte metòdic per posar en guàrdia respecte de tot, però sense negar res; mostrà, això sí, la insuficiència de la raó, la relativitat de les coses i la diversitat dels costums, i feu caure de l’escambell, és clar, la creença en doctrines i normes massa rígides, la fidelitat a certeses massa cegues i l’existència de valors i morals eterns i universals.
És a dir, amb la introspecció de la persona, això és, d’ell mateix, Montaigne ens descobrí un individu fluctuant i canviant que era, alhora, vitalment incompatible amb qualsevol regla absoluta, abstracta i incondicional.
Potser viure en permanent assaig és la clau per a una felicitat més adequada a les possibilitats humanes en la terra en aquests moments de descrèdit de tantes certeses heretades. Si més no, abandonar tots els partits presos i rebuts els quals pensem i vivim com a creences a les quals només podem ser fidels, en la política, en l’economia, en la moral, en el costum... no sols ens podria aportar un mon més gran i ric, sinó que ens faria, potser, força més coherentment adaptables a una realitat també inquieta, mòbil, canviant i dinàmica, i com més va més.
Amb Montaigne, pensador occità, l’escepticisme reeixí, a partir de 1572, a ser compatible amb el coneixement, en lloc de negar-lo. És clar que es tractava d’un coneixement més centrat en l’individu que en les coses, i amb una metodologia basada més en el tempteig i l’aventura, que no pas en la recerca i la inducció. Tot plegat ben resumit en la paraula que inventà per a la seva extensa obra: ”assaig” (Assajos, 1572-1592).
En efecte, amb la introspecció i la provatura com a recursos, l’escepticisme de Montaigne s’asserví del dubte metòdic per posar en guàrdia respecte de tot, però sense negar res; mostrà, això sí, la insuficiència de la raó, la relativitat de les coses i la diversitat dels costums, i feu caure de l’escambell, és clar, la creença en doctrines i normes massa rígides, la fidelitat a certeses massa cegues i l’existència de valors i morals eterns i universals.
És a dir, amb la introspecció de la persona, això és, d’ell mateix, Montaigne ens descobrí un individu fluctuant i canviant que era, alhora, vitalment incompatible amb qualsevol regla absoluta, abstracta i incondicional.
Potser viure en permanent assaig és la clau per a una felicitat més adequada a les possibilitats humanes en la terra en aquests moments de descrèdit de tantes certeses heretades. Si més no, abandonar tots els partits presos i rebuts els quals pensem i vivim com a creences a les quals només podem ser fidels, en la política, en l’economia, en la moral, en el costum... no sols ens podria aportar un mon més gran i ric, sinó que ens faria, potser, força més coherentment adaptables a una realitat també inquieta, mòbil, canviant i dinàmica, i com més va més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada