dissabte, 2 d’abril de 2016

Sobre l’eterna lluita de les creences contra el coneixement i les ciències




Paul Boghossian comença el seu llibre (Boghossian, Paul: La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. Editorial Obrador Edèndum, 2007) amb la presentació d’allò que ell anomena la doctrina de la igual validesa, a partir d’un exemple concret de l’antropologia que provoca l’opinió diferent i divergent de l’arqueologia científica i de la mitologia tribal. Es tracta d’una posició de relativisme extrem que col·loca la ciència al nivell d’un sistema de creences paral·lel i igual a molts d’altres, fins al punt de negar o posar en qüestió, com tenim d’altra banda força assumit en la moralitat i en l’estètica, l’objectivitat d’aquells fets que estan per sobre de creences i que coneixem per mètodes i instruments forjats per la racionalitat, això és, des de la ciènciai fins al punt també de territorialitzar localment el coneixement en donar peu a una discussió sobre qui té dret a parlar de què en qüestions científiques de societats no occidentals.

Sorgit del complex de culpa postcolonial, en què hom descobreix que no hi ha races ni pobles superiors, i de l’embelliment dels condicionants sociohistòrics del coneixement, per damunt fins i tot d’una realitat que és preexistent al mateix coneixement, ha sorgit aquesta concepció que pensa que no hi ha un coneixement superior a d’altres i que tots els coneixements són igualment de vàlids en els seus àmbits pertinents.

En aquest context, Boghossian es proposa fer la crítica del constructivisme, força arrelat, d’altra banda, en el camp de les ciències socials i humanes a excepció de la filosofia, perquè considera que el constructivisme és una posició radical en aquest sentit igualitarista, per tal com, en privilegiar la intervenció del subjecte _individual o social_ en la conformació, i per tant creació o construcció, del món real o de l’objecte conegut, estableix que el coneixement, molt més enllà de la determinació d’una realitat objectiva, és un producte o construcció de la situació social i material en què s’ha produït la creença. És a dir, com a relativisme global, estableix una igualtat diacrònica i sincrònica entre les creences en què el coneixement científic queda diluït com un terròs de sucre en un got d’aigua.

I ho pretén fer a partir de tres aspectes: els fets, la justificació i l’explicació racional, les tesis constructivistes dels quals acosten, a parer seu, el constructivisme a la doctrina de la igual validesa.

El constructivisme, o pragmatisme segons Richard Rorty (Rorty, Richard: Objectividad, relativismo y verdad; Editorial Paidos, 1996), el formarien filòsofs com Bruno Latour, Hilary Putnam, Nelson Goodman, Paul Feyerabend, Donald Davidson, i ell mateix entre d’altres, i, malgrat diferències o incongruències més o menys importants, es caracteritzaria per compartir una concepció idealista del coneixement segons la qual el món factual, com a entitat i en la seva morfologia, és determinat i dependent pels subjectes que en formen part. Rorty exemplifica l’oposició entre constructivisme i realisme a partir dels termes solidaritat i objectivitat, que contraposa i que veu com a incompatibles, alhora que en dogmatitza els continguts, segons si narra l’aportació d’algú a una comunitat o si narra la relació d’algú amb una realitat no humana.

Les conseqüències finals d’una concepció com aquesta són tant o més punyents per a la supervivència del coneixement científic com més forta és la negació d’una realitat preexistent a l’espècie humana, i per tant al mateix coneixement: els elements d’objectivitat del fets, sobretot d’universalitat _en el sentit d’intervariabilitat entre persones o comunitats diferents_ i d’independència del pensament _entenent que es poden produir fora de l’existència humana_, es perden en una teranyina en mans del relativisme igualitari més eixorc, ja que fa impossible fins i tot l’avenç dialèctic a partir del debat i contrast entre opcions contràries.

El plantejament constructivista parteix d’un subjectivisme _individual i social_ extrem que, en impugnar indirectament el mateix coneixement, l’haurà d’atenuar a posteriori per salvar-lo. Així, enlloc de pensar, com el realisme, una realitat natural i factual que existeix independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent, interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un taumaturg, una providència o d’un deux et machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix procés de coneixement.

Amb aquest aïllament del subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar, corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del coneixement. Amb un paradigma semblant pel qual els conceptes propis posen més límits al nostre coneixement que la mateixa natura, la recerca del constructivisme ha de quedar, per força, limitada a la formulació de significacions tant de l’objecte de la investigació com de l’investigador, i de la seva interacció, això és, a la construcció de descripcions o de versions sobre els fets.

El realisme, en canvi, a l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més acurada possible.

Així, si per a aquell constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals difícilment generalitzables i transmissibles, per al realisme la realitat que inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les generacions futures.

Allunyeu-vos, per tant, de les creences, els veritables núvols negres per a una humanitat racionalment més lliure.


Bibliografia:

Boghossian, Paul: La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. Editorial Obrador Edèndum, 2007.
Rorty, Richard: Objectividad, relativismo y verdad; Editorial Paidos, 1996.
Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofía; Editorial Espasa, 2003.