CONFINAMENT 6: MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES

MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES 

Maquiavel és considerat el primer pensador d’Occident. Amb ell comencen a trontollar veritats i valors absoluts establerts en l’edat mitjana i el Renaixement: l’home total de l’humanisme, la visió unitària i acabada del mon, la unitat de les ciències, el pensament únic i unívoc de les coses...

A banda del “maquiavel·lisme” pel qual se’l coneix, tot i ésser-ne un mer reportador, devem a Maquiavel:

1. L’enriquiment del pensament amb la introducció del relativisme i el perspectivisme, que donarà lloc a la pluralitat de punts de vista, la possibilitat de diverses actituds, a la multiplicitat d’explicacions i interpretacions de la realitat.

2. El concepte d’ideologia conseqüent, que desenvoluparan Kant, qui en farà un filtre subjectiu de la percepció de la realitat objectiva per a l’expressió de la seva representació, i Marx, que la considerarà com la deformadora específica de la imatge del món amb intenció de falsejar la realitat, atenent a interessos econòmics i socials.

3. El concepte de doble moral, un dualisme normatiu pel qual les regles de la moral, en principi universals i unívoques, poden resoldre’s en dues categories, una per als estats i els poderoses que han de portar els seus afers, i una altra per als desheretats que han d’obeir-los sempre. Una doble moral que recorda a la doble veritat medieval, que permetia que una cosa fos veritat en teologia i falsa en filosofia, o veritat en filosofia i falsa en ciència.

4. El realisme i racionalisme polítics, que estableixen l’autonomia de la política, i de la raó d’estat, en el pensar i en l’obrar, amb fins, principis i valors propis, amb independència de consideracions extrapolítiques (dogma eclesiàstic, pensament escolàstic, ordre feudal) o qualsevol altra consideració moral aliena a la política (amoralisme que no té res a veure amb l’immoralisme amb què hom l’ha tergiversat), i que empeny a escollir els mitjans més apropiats per als fins percaçats, perquè els mitjans millors són els que permeten assolir l’objectiu plantejat, deixant la valoració de la política exclusivament només en funció de l’èxit obtingut.

5. L’autonomització amoral conseqüent d’altres camps: en la investigació científica, l’economia, el modern capitalisme, el paper de les lleis naturals, en la creació artística, origen de l’especialització científica i la diferenciació metodològica.

6. El caràcter ambivalent de la història humana, amb persones de caràcter fix i estable, però mediatitzades per les vicissituds de la fortuna, de l’atzar.

Pel que fa al maquiavel·lisme en canvi, entès com la separació de la praxis política i de la moral cristiana, Maquiavel no sols no n’és l’inventor, ni el dispensador, sinó un mer retratista o descriptor del que feia temps que qualsevol podia observar perquè havia de conviure-hi. Així per exemple, podem observar el dualisme moral en el mateix Luter, que traeix la seva reforma religiosa en favor d’una religió subjectiva i individual sense mitjancers establint una nova religió per a l’ascendent nova classe burgesa i reconeixent els poders contra els quals s’havia compromès a lluitar; en els jesuïtes, pels quals el fi santifica els mitjans; en les actituds de l’Imperi i els prínceps, del Papat i els eclesiàstics, i, per acabar, no busqueu tampoc normes ètiques ni morals en el modern capitalisme que s’estava desenvolupant!

I és que el dualisme èticomoral del maquiavel·lisme era en la superestructura allò que en l’estructura era una escissió social, amb vencedors i vençuts, amb explotadors i explotats, amb instal·lats i desheretats.

Ja Francis Bacon va veure en el maquiavel·lisme un retrat de la realitat de l’època i no una norma de conducta. Eugeni d’Ors, força més contundent, afirmà: “Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure.” Per tot plegat, no és aventurat afirmar que, en mostrar, a les classes populars, el maquiavel·lisme vigent dels poderosos en les planes d’El príncep (1513), Maquiavel s’anticipava, en realitat, a la filosofia del desemmascarament de Marx, Nietzsche i Freud.

Podeu aprofundir en el caràcter ambivalent amb què ha estat tractat Maquiavel a Maquiavèl·lics són els altres.

Idealisme i realisme, i procés sobiranista

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/01/23/idealisme-realisme-proces-sobiranista/706965.html

El Renaixement, com a inici de l’autonomia del poder temporal, suposà, en la filosofia política, el desllastament humanista de rèmores modeladores com el providencialisme, la teologia o les autoritats clàssiques. Amb antecedents prerenaixentistes com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam, primers a desacreditar l’agustinisme polític i a denunciar les conseqüències de la intromissió de l’Església en els afers laics, aquest procés de separació respecte de qualsevol normativa exterior a la realitat es realitza de dues maneres: des de l’idealisme -amb el jusnaturalisme (jusnaturalisme catòlic i Jean Bodin) i l’utopisme (Thomas More)- i des del realisme.

La diferència entre ambdues posicions és la que trobaríem entre la reproducció fidel d’un model preestablert -que si parteix de la natura humana empírica ens permet parlar de jusnaturalisme i si parteix d’una idea concebuda d’utopisme- en el cas de l’idealisme i la producció en atenció a la seva eficàcia en el cas del realisme.

Si caracteritzem l’idealisme polític per la tendència a moralitzar el fet polític amb la prescripció de què han de fer els homes -quin és el deure particular (moral) i quin és el deure col·lectiu (política)-, el realisme polític parteix, en canvi, de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, per tal de conèixer el desplegament de les coses i poder-les governar eficaçment.

Maquiavel, coneixedor de la política florentina, des de la tràgica fi de Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular (1494-1498), passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà (1499-1512) per raó del seu càrrec a la república i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política (1513-1520), fundà el realisme polític amb El príncep, una obra sobre el poder, tractat sense el llast medieval que engavanyava la política amb una moral externa o la religió.

Cert, en El príncep no se’ns proposa que un príncep bo (moral) és un bon príncep (política), ni que un príncep n’és per origen familiar (heretabilitat) i per voluntat divina (provindecialisme), ni tampoc un model millor per a una realitat imperfecta: “N’hi ha molts que s’han imaginat repúbliques i principats que mai ningú no ha vist, i de les quals ningú no sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha tanta diferència de com es viu a com s’ha de viure, que qui deixa el que es fa pel que s’hauria de fer, més aviat aprèn la seva ruïna que la seva salvació” (Cap. 15).

Reconeixent la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen humanoterrenal, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6).

Es tractava de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, sense categorització moral dels mitjans, atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, a l’efectivitat dels resultats: “Però com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil a qui ho llegeixi, m’ha semblat més convenient anar de dret a la veritat efectiva de les coses que no pas a la seva idea imaginària.” (Cap. 15).

A banda la inspiració amb Ferran II de Catalunya-Aragó, l’admiració per Cèsar Borja, al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, no hi sembla baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb les classes productives -comerciants i pagesos- i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, el qual li permetia d’aparèixer a més com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual encara imperava, per contrast a les monarquies d’Espanya i França, l’anarquia dels barons.

El caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el fons idealista del darrer es fonen míticament en Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un personatge ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no necessitava de recordar en un escrit. Perquè, tot i desconèixer-ne la intencionalitat, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència (1513-1519), no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament, en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode vertader d’anar al paradís: aprendre el camí de l’infern per evitar-lo”.

Així, la contradicció entre El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, i els Discursos, l’obra sobre el poder democràtic i republicà, esdevindria més aparent que real. O la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica, no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, El príncep, amb el seu contingut realista alliberat de les custòdies medievals, és la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat.

Josep Fontana, historiador poc sospitós d’idealisme, parla així de l’autor: “Que els qui l’avorrien per aquestes idees republicanes aconseguissin de convèncer el món que aquest home era un defensor de la tirania i que s’hagi identificat l’adjectiu “maquiavèl·lic” amb conceptes que no tenen res a veure amb el seu pensar recte, clar i lliure, ens ha de fer meditar sobre la mentida del saber acadèmic que propicia aquests enganys”.

Que cinc-cents anys després, encara sigui des de l’esquerra que hom analitzi els pobles i la seva iniciativa en clau de manipulació per part d’unes elits que Maquiavel va despullar i que hom pensi el procés sobiranista com l’obra idealista d’aquestes elits, fa una mica de basarda, la veritat. Per sort, la realitat s’imposa cada dia, per sobre del cosmopolitisme desnacionalitzador que, en les conurbacions, encara tracta d’immigrants, catalans que ja porten tres generacions al país, i només per un càlcul electoral tan nefast que haurà servit per obrir les portes de bat a bat a organitzacions d’obediència espanyola lliures del “pecat original” de catalanisme. D’ací al 27 de novembre ens convé saber amb qui ens juguem els quartos, el realisme del procés, la iniciativa popular.

Males arts i intel·ligència, en el procés sobiranista

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/01/10/males-arts-intelligencia-proces-sobiranista/705001.html

“Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure” (Eugeni d’Ors)

Una afirmació D’Ors ben pertinent, si pensem en el republicanisme que expressen els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, i que, amb la publicació (1532) d’El príncep, Maquiavel no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, és a dir, a les restes del moviment republicà de Girolamo Savonarola, aquell profeta desarmat (Cap. 6) que havia governat Florència (1494-1498) contra els poderosos Mèdici representats per la persona del seu pare Pere II de Mèdici el Dissortat. 

El príncep acaba amb una Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars (Cap. 26). En contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, el seu utopisme ens recorda el marc de l’any de la seva escriptura (1513): una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó (sí, l’estat catalano-aragonès existent entre 1137-1716, que alguns encara volen negar) i el Papat, coetània de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu El príncep per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible: “Els fonaments principals que poden tenir els estats... ...són les bones lleis i les bones armes: i com que no hi pot haver bones lleis on no hi ha bones armes, i on hi ha bones armes les lleis han de ser necessàriament bones...” (Cap. 12).

Per sobre d’aquest objectiu no hi ha res, essent la raó d’estat la supeditació de tot a l’estat i no pas que l’estat sempre tingui raó. Per tant, no hi ha exclusió de la força, sempre i quan s’avinguin a l’objectiu de la presa i la salvaguarda del poder. En qualsevol altre cas diferent a una llibertat defensada per les armes governades per la llei de l’estat, la violència deixa de ser raonable i justificable. I és que Maquiavel parteix de la realitat objectiva, amb estats en els quals la violència i el conflicte són consubstancials, amb una naturalesa humana permanent i immutable en què “els homes fan mal per por o per odi” (Cap. 7), i amb la voluntat de la humanitat de viure amb tranquil·litat i seguretat. Amb aquestes condicions no té cap sentit el judici moral, ni pensar com haurien de ser les coses, ni deformar la realitat. La idealització no assegura ni la pervivència de l’estat ni la fidelització d’una ciutadania, objectius que no poden menysprear l’ús eficient de cap mitjà que pugui ser necessari cap a la seva consecució: “...perquè un home que vulgui de totes totes fer professió de bo, trobarà necessàriament la ruïna entre tants homes que no ho són. D’aquí que a un príncep que es vulgui mantenir li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons les necessitats” (cap. 15).

I entre aquests mitjans, també la força, sempre també com a intel·ligència. És interessant, en aquest sentit, la diferenciació que fa entre Cèsar Borja, digne d’imitació en el camp de forces internes i externes en què, amb la fortuna, aconseguí de constituir el seu principat de la Romanya, i Agàtocles de Siracusa, que “...arribà al principat per camins pèrfids i nefastos” (Cap. 8); “Però no es pot anomenar virtut assassinar els seus ciutadans, trair els amics, no tenir paraula, ni pietat, ni religió. Tots aquests mitjans poden servir per guanyar poder, però no glòria... ...No es pot, doncs, atribuir a la fortuna o a la virtut allò que ell aconseguí sense l’una ni l’altra” (Cap. 8).

Tot i l’atribució de la frase “el fi justifica els mitjans”, Maquiavel proposa, en canvi, que la importància de la finalitat a aconseguir no permet renegar de cap mitjà plausible d’acord al moment i a la situació concrets, la qual cosa és ben diferent d’atorgar positivitat als mitjans per raó de la positivitat del fi a què han de servir: “I jo sé que tothom admetrà que seria una cosa molt lloable que en un príncep es reunissin, de totes les qualitats esmentades, les que són tingudes per bones; però com que no es poden tenir totes ni observar-les per complet, ja que les coses d’aquest món no ho permeten, caldrà que sigui tan prudent que sàpiga fugir de la infàmia d’aquells vicis que li farien perdre l’estat i guardar-se, si pot, d’aquells que tampoc no li arrabassarien; però si això no li és possible pot tirar pel dret sense massa escrúpols” (Cap. 5); “I cal tenir ben en compte que un príncep... ...no pot observar tot allò que fa que els homes siguin tinguts per bons, ja que sovint es veu forçat, per conservar l’estat, a actuar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això cal que tingui un ànim disposat a moure’s segons la direcció en què bufin els vents de la fortuna i segons al que l’obliguin la mudança de les coses; i tal com ja he dit anteriorment, no allunyar-se del bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal” (Cap. 18).

Maquiavel es limitava a l’anàlisi objectiva de les forces reals que regeixen les relacions entre els homes. Amb aquest realisme, amb la amoralitat, retratava, però, les pràctiques reals de poders tan poderosos com el mateix Papat. És fàcil d’entendre, així, els revessos que n’obtingué: l’acusació d’immoralitat amb què el seu llibre acabà a l’Índex de Llibres Prohibits, el 1559, l’any mateix de la seva creació per la Inquisició de l’Església catòlica, i el descrèdit i la tergiversació del seu pensament amb la utilització del terme “maquiavel·lisme” per referir-se a les males arts en política.

I en el procés sobiranista actual, ja fa dies que les males arts de l’estat uninacional español hi són, sense les formes violentes i cruels d’un Cèsar Borja ni d’un Agatòcles, ben presents. Tanmateix, contra la perversitat d’un aparell d’estat tan decrèpit els governants del qual han trencat sense gens de vergonya la separació de poders i han abusat dels cossos policials per a objectius propis ben espuris, és bo de fer ben nostre el maquiavel·lisme més genuí: la força que dóna l’equilibri de l’astúcia i la intel·ligència, allò que Gramsci anomenava la tàctica i l’estratègia necessàries per hegemonitzar una situació concreta, en el nostre cas, la ruptura definitiva amb un estat aliè i contrari.

Virtut, fortuna i poble devers la independència

Al·legoria de la Fortuna i la Virtut, de Rubens (1577-1640)

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/12/29/virtut-fortuna-poble-proces-sobiranista/703494.html

Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça cabdal del teatre italià. Com a polític és conegut sobretot per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política, El príncep en primer lloc, entre d’altres obres de caràcter historicopolític.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder, el caràcter històric que els atorga i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Tot i la polisèmia amb què hi apareixen, virtú i “fortuna” són dos conceptes clau d’El príncep de Maquiavel. En efecte, la manera com es desplega una realitat alliberada de normatives i prescripcions procedents de la providència, la moral o de les autoritats clàssiques, fa necessaris, en el corpus de Maquiavel, ambdós conceptes, que fan més o menys referència al paper de l’home en la història: “I com que aquest resultat, el d’esdevenir príncep, pressuposa o virtut o fortuna, sembla que una d’aquestes dues coses suavitza en part moltes de les dificultats. De tota manera, aquell qui s’ha repenjat menys en la fortuna s’hi ha mantingut més” (cap. 6).

A partir d’una fortuna més o menys atzarosa, de la qual pot néixer constància o inconstància, ordre i desordre, i d’una virtut que inclou capacitat i eficiència alhora per portar a terme els objectius proposats, Maquiavel estableix la causalitat historicopolítica en l’esperit humà: “Això no obstant, com que el nostre lliure albir no s’ha vist minvat, penso que pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que també és cert que ens deixa governar a nosaltres l’altra meitat o quasi” (Cap. 25).

Es tracta, doncs, d’una relació dialèctica entre ambdós conceptes, però d’una relació que apareix en relació negativa o inversa: quan les coses semblen fruit de la virtut, la fortuna no hi sembla present, i viceversa. Així, tot i que esmenta Moisès, Cir, Ròmul, Teseu i Hieró de Siracusa entre aquells “qui han estat prínceps per pròpia virtut i no per fortuna” (Cap. 6), aquesta darrera no deixa de ser-hi present: “I si n’examinem les gestes i la vida veiem que no van obtenir altra cosa de la fortuna que l’ocasió, la qual els va donar matèria per poder donar-hi aquella forma que els va semblar adient. Però sense aquella ocasió la virtut del seu ànim s’hauria apagat, i sense aquella virtut l’ocasió hauria estat en va” (cap. 6).

Maquiavel entén per fortuna l’atzar no inexorable ni definitiu, sinó modificable, modulable i construïble d’acord a la necessitat humana. La fortuna, doncs, hi és, però, sense sentit, no és mai responsable d’èxits ni culpable de fracassos, i, per tant, no se la pot jutjar moralment ni pràcticament, ja que no justifica ni excusa res: “El mateix passa amb la fortuna, la qual demostra la seva potència on no hi ha virtut preparada per resistir-s’hi; i d’aquesta manera demostra el seu ímpetu cap on sap que no s’hi han construït ni terraplens ni fortaleses que la puguin aturar” (Cap. 25).

Virtut, de la seva banda, no és prestigi ni reputació ni talent ni destresa ni intel·ligència... sinó aquella capacitat humana de realitzar amb eficiència i eficàcia l’empresa i els objectius proposats. És a dir, la capacitat d’associar-se amb la fortuna i servir-se’n per aconseguir eficientment un objectiu decidit: “O fer com els arquers prudents que, quan el lloc on volen fer diana els sembla massa llunyà, com que saben fins on arriba la virtut del seu arc, posen la mira força més amunt del lloc destinat, no per tocar amb la fletxa tan enlaire, sinó per poder encertar el blanc que s’han proposat” (Cap. 6).

Tot plegat no sols estableix la causalitat humana, sinó la responsabilitat i la culpabilitat del desplegament de la realitat en el factor humà, exitós o fracassat segons hagi tingut cura o no de la virtut necessària per dirigir la fortuna en favor del seu objectiu: “Per tant, heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, l’altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties; però, com que sovint amb la primera no n’hi ha prou, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li cal saber actuar com la bèstia i com l’home... ...Tenint doncs el príncep necessitat de saber ser com les bèsties, de totes elles ha de triar entre la guineu i el lleó, perquè el lleó no se sap defensar de les trampes, ni la guineu dels llops. Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou” (Cap. 18).

Això no obstant, virtut i fortuna modernes ja no són prou avui a caracteritzar el príncep necessari per a l’actualitat. Al contrari, a diferència d’aquell príncep modern individualista de Maquiavel, les diverses revolucions liberalburgeses ens han llegat la importància del poble, sigui com a massa amorfa anònima i dirigida o sigui com a aquell col·lectiu organitzat i dirigent que Gramsci anomenà el príncep modern, és a dir, príncep de l’època contemporània. Que aquests dies de laxitud pel nou pas hivernal, els nostres dirigents encertin en la virtut precisa per dominar la fortuna en dret a la independència que reclama una important majoria del nostre poble!

Maquiavèl·lics són els altres!

Reivindicació de Maquiavel contra els gestors de la crisi actual

Nicolau Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder; el caràcter històric que els atorga, i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: “Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir”.

Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).

El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.

Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: “Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños”.

Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos analítics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

Encara avui, en uns moments tràgics en què el capitalisme productiu i la socialdemocràcia liberal han infeudat el destí de la humanitat al capitalisme financer, paguem el preu de confondre Maquiavel amb la política sense escrúpols dels seus detractors.