dissabte, 28 de març del 2020

CONFINAMENT 6: MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES




MAQUIAVEL PER A TEMPS DE MÀSCARES 

Maquiavel és considerat el primer pensador d’Occident. Amb ell comencen a trontollar veritats i valors absoluts establerts en l’edat mitjana i el Renaixement: l’home total de l’humanisme, la visió unitària i acabada del mon, la unitat de les ciències, el pensament únic i unívoc de les coses...

A banda del “maquiavel·lisme” pel qual se’l coneix, tot i ésser-ne un mer reportador, devem a Maquiavel:

1. L’enriquiment del pensament amb la introducció del relativisme i el perspectivisme, que donarà lloc a la pluralitat de punts de vista, la possibilitat de diverses actituds, a la multiplicitat d’explicacions i interpretacions de la realitat.

2. El concepte d’ideologia conseqüent, que desenvoluparan Kant, qui en farà un filtre subjectiu de la percepció de la realitat objectiva per a l’expressió de la seva representació, i Marx, que la considerarà com la deformadora específica de la imatge del món amb intenció de falsejar la realitat, atenent a interessos econòmics i socials.

3. El concepte de doble moral, un dualisme normatiu pel qual les regles de la moral, en principi universals i unívoques, poden resoldre’s en dues categories, una per als estats i els poderoses que han de portar els seus afers, i una altra per als desheretats que han d’obeir-los sempre. Una doble moral que recorda a la doble veritat medieval, que permetia que una cosa fos veritat en teologia i falsa en filosofia, o veritat en filosofia i falsa en ciència.

4. El realisme i racionalisme polítics, que estableixen l’autonomia de la política, i de la raó d’estat, en el pensar i en l’obrar, amb fins, principis i valors propis, amb independència de consideracions extrapolítiques (dogma eclesiàstic, pensament escolàstic, ordre feudal) o qualsevol altra consideració moral aliena a la política (amoralisme que no té res a veure amb l’immoralisme amb què hom l’ha tergiversat), i que empeny a escollir els mitjans més apropiats per als fins percaçats, perquè els mitjans millors són els que permeten assolir l’objectiu plantejat, deixant la valoració de la política exclusivament només en funció de l’èxit obtingut.

5. L’autonomització amoral conseqüent d’altres camps: en la investigació científica, l’economia, el modern capitalisme, el paper de les lleis naturals, en la creació artística, origen de l’especialització científica i la diferenciació metodològica.

6. El caràcter ambivalent de la història humana, amb persones de caràcter fix i estable, però mediatitzades per les vicissituds de la fortuna, de l’atzar.

Pel que fa al maquiavel·lisme en canvi, entès com la separació de la praxis política i de la moral cristiana, Maquiavel no sols no n’és l’inventor, ni el dispensador, sinó un mer retratista o descriptor del que feia temps que qualsevol podia observar perquè havia de conviure-hi. Així per exemple, podem observar el dualisme moral en el mateix Luter, que traeix la seva reforma religiosa en favor d’una religió subjectiva i individual sense mitjancers establint una nova religió per a l’ascendent nova classe burgesa i reconeixent els poders contra els quals s’havia compromès a lluitar; en els jesuïtes, pels quals el fi santifica els mitjans; en les actituds de l’Imperi i els prínceps, del Papat i els eclesiàstics, i, per acabar, no busqueu tampoc normes ètiques ni morals en el modern capitalisme que s’estava desenvolupant!

I és que el dualisme èticomoral del maquiavel·lisme era en la superestructura allò que en l’estructura era una escissió social, amb vencedors i vençuts, amb explotadors i explotats, amb instal·lats i desheretats.

Ja Francis Bacon va veure en el maquiavel·lisme un retrat de la realitat de l’època i no una norma de conducta. Eugeni d’Ors, força més contundent, afirmà: “Si Maquiavel hagués estat maquiavèl·lic, hauria escrit el codi del maquiavel·lisme? Evidentment no. El vertader maquiavèl·lic comença per no escriure.” Per tot plegat, no és aventurat afirmar que, en mostrar, a les classes populars, el maquiavel·lisme vigent dels poderosos en les planes d’El príncep (1513), Maquiavel s’anticipava, en realitat, a la filosofia del desemmascarament de Marx, Nietzsche i Freud.

Podeu aprofundir en el caràcter ambivalent amb què ha estat tractat Maquiavel a Maquiavèl·lics són els altres.