Boya i Gabriel: política contra arbitrarietat

Mentre la mediocritat s’expressa amb gestos vulgars que, paradoxalment, el comú tampoc entén i que, a més, enerven i paralitzen, l’excel·lència s’expressa, en canvi, amb gestos que, no sols no deixen indiferent, sinó que a més enardeixen i agullonen en perspectiva de futur.

Després de la sorpresa inesperada, i, doncs, descoratjadora, dels primers empresonaments i dels primers exilis, les actituds pensades i planejades de Mireia Boya, la setmana passada, i d'Anna Gabriel, aquesta, mostren la importància dels missatges, subliminars o no, que poden transmetre els gestos per a una població sotmesa al permanent xantatge repressiu per part de l'estat español i la seva caterva de còmplices.

I mira que ens convenien, i ens convenen, gestos reblerts de coherència i valentia com el de Boya o el de Gabriel. Perquè ambdues, no sols no són culpables de l'existència injusta de presos ni exiliats -com ens voldrien fer creure els enredaires-, sinó que han mostrat, de manera diferent, com el condicionament i la por són prejudicis, en el sentit de judicis previs o preconcebuts sense fonament, que afavoreixen l’acceptació passiva de la planeta de repressió, escarni i escarment que escriuen d'altres, des que Felipe els va desbocar un inoblidable 3 d'octubre de 2017: contra una justícia polititzada i arbitrària, més política encara, ens/els han engaltat totes dues!

Davant d’un jutge español en acció política com Llarena, es farà difícil saber si el resultat obtingut -eludir personalment la presó- palesarà aquell principi tan universal que diu: “la millor defensa és un bon atac!” Potser no, i tot és i serà mera casualitat planejada per la perversitat d'aquell jutge arbitrari i de ment maquinadora i cruel. Comsevulla, però, Boya i Gabriel hauran fet bo, en rebutjar la incertesa i el perill d'agafar-se a qualsevol ferro roent, aquell altre principi que diu: “Perdut per perdut, no deixem en l’estacada els propis principis!” I a més, no han perdut, si més no provisionalment.

Ben mirat, els principis poden ser, en cas de derrota, l'atiador o la burxa amb què remenar i atiar el foc de la continuïtat. Perquè els principis són, a diferència de la mera i buida gesticulació, gestos plens de significació, capaços, doncs, de convertir-se en aquella veu interior que ens interroga sempre.

Derrota

(Joan Brossa, El saltamartí, 1963)

El timó

dóna la direcció de la nau.
La muntanya és la ruïna d’una
pàtria capgirada: el edificis
van quedar a sota i el fonaments
enlaira.
          A les ruïnes
jeu un poble
enterrat. Si escolteu
amb atenció arriba
de dintre la muntanya
una veu profunda
i apagada que
pregunta, que
pregunta
sempre.

Probablement tindrem nous presos, probablement tindrem nous exiliats, però l'independentisme, que ja té carta de naturalesa a Catalunya, esdevindrà, amb gestos premeditats contra el cop d'estat i la repressió españols com els de Boya i Gabriel, o com l'aprovació, pel Parlament, de la investidura del candidat proposat per la majoria, majoritari en pocs anys. 

Ja som República ara, i aquest convenciment ens portarà, amb els gestos necessaris, a ser-ho també aviat, perquè tots els actes arbitraris i forassenyats de l'estat español contra Catalunya són símptomes de feblesa i perquè els humans només ens proposem un canvi o una novetat quan el canvi o la novetat ja són entre nosaltres.

"Una formació social mai no desapareix abans que s’hagen desenvolupat totes les forces productives per a les quals deixa prou espai, i hagen aparegut noves relacions superiors de producció en el seu lloc, abans que hagen madurat les condicions materials d’existència en el ventre de la mateixa vella societat. Per tant, la humanitat es proposa tan sols les tasques que pot resoldre, ja que si es considera més detingudament, sempre es trobarà que les tasques mateixes tan sols sorgeixen quan ja existeixen les condicions materials per resoldre-les o, si més no, són en procés de formació." (Marx, Prefaci a la Crítica de l’Economia Política,1859).