EL MANIERISME PICTÒRIC
La Verge del coll llarg (1534-1535; oli sobre taula, 219 x 135 cm ; Galeria dels Uffizi,
Florència, Itàlia.), d’Il Parmigianino (1503-1540)
El País de Xauxa (1567; oli sobre fusta de roure, 52 x 78 cm ; Alte Pinakothek,
Munich, Alemanya), de Bruegel el Vell (1525-1569)
Estil artístic i judici de valor
“Manierisme” ha estat un terme equívoc. Si G. Vasari o R. Borghini
són els primers a referir-se, amb el terme maniera,
als epígons postrenaixentistes de grans mestres dignes d’imitació: “pintar a la
maniera de...” denotava la
positivitat d’un deixeble en la comparació amb el seu mestre _generalment
Miquel Àngel_, des del segle XVII, i d’acord a P. Bellori, C. Malvasia o als
pintors adversaris del barroc, fa referència a una qualitat de l’objecte
artístic, això és, a un judici de valor, pejoratiu o despectiu, sobre una obra
d’art d’aquells pintors que “abandonaren l’estudi de la natura, es lliuraren a
la imitació dels models, a l’habilitat tècnica, i a l’artifici i al
virtuosisme”[1]. Només des del segle XX,
de la mà de M. Dvorák o W. Friedländer entre d’altres, el terme manierisme serveix per referir-se a un estil
artístic a l’entremig del Renaixement i del Barroc, amb els quals s’encavalca.
Efectivament, el manierisme és considerat
avui un estil artístic occidental que fou vigent a Europa entre 1520-1600
aproximadament.
El seu caràcter de corrent
cultural d’àmbit internacional no ens ha d’amagar l’estreta reducció del seu
àmbit social: en efecte, el manierisme és un estil d’esperit aristocràtic, “en
el segle XVI el Manierisme és l’estil cortesà per excel·lència”[2].
Un estil entre dues pors: tradició
i innovació, classicisme i anticlassicisme
Si tenim present, però, les
característiques del nou esperit artístic, conformat per una contradictòria
fórmula artística en què els models clàssics són alhora imitats externament
_formalment i en detall_ i distorsionats íntimament _avalant un trencament o
allunyament_, hom pot pensar que aquesta imitació és la penyora que l’artista
ha de pagar sigui per sostreure’s d’un model que havia esdevingut un llast que
ja no oferia les seguretats que hom li havia atribuït o sigui per garantir-se
una falsa seguretat davant les incerteses que oferia la innovació. Perquè ,
efectivament, el servilisme de la imitació i la protesta del distanciament fan
entreveure el manerisme com el pacte entre tradició i innovació, entre
classicisme i anticlassicisme, d’un estil que deriva més d’una experiència
cultural anterior que no d’una nova experiència vital: per això el seu
classicisme per damunt de qualsevol vel·leïtat d’ingenuïtat, amb un formalisme
més fruit del passat que no pas de la pròpia expressivitat. El manierisme,
doncs, sorgiria de dues pors: la por a l’encarcarament del vell i la por a la
impetuositat del nou, per tal de salvar l’art com una bellesa amb ànima.
Subjectivisme creador enfront de
classicisme normatiu
Així, enfront de la regularitat i
harmonia canòniques establertes i universals del classicisme, el mínim comú
denominador de manieristes com el darrer Miquel Àngel, “el veritable pare del
moviment manierista”[3] _“qui exercí un influx tan
avassallador sobre els artistes del seu segle, que foren molt pocs els que
pogueren deslliurar-se del seu magnetisme personal”[4] _, Il Pontormo, Il Parmigianino, Agnolo
Bronzino, Domenico Beccafumi Mechevino, Il
Tintoretto, El Greco, Pieter
Bruegel el Vell o Bartholomäus
Spranger, és l’accent suggestiu i subjectiu amb què afronten les seves
creacions, encara que parteixin de motius força diferents: una nova experiència
religiosa, un intel·lectualisme extremat o un refinament preciosista, o encara
que s’adscriguin a corrents també diferents: el naturalisme panteista, palesat
en El País de Xauxa de Bruegel el Vell, o l’espiritualisme místic,
palesat en La Verge del coll llarg d’Il Parmigianino.
Descomposició pictòrica dels
espais escènics i dels discursos narratius
En la pintura, mentre el
classicisme renaixentista gaudia de tota una sèrie de mitjans tècnics: la
perspectiva, la proporcionalitat i la tectònica, que feien possible la unitat
espacial: la unitat escènica, la coherència local de la composició i la lògica
travada de la construcció espacial, el manierisme, en canvi, n’utilitza d’altres
de ben diferents i contraris per tal de destruir l’harmonia clàssica a partir
de la dissolució de l’estructura de l’espai i la descomposició de l’escena amb
el trencament dels eixos convencionals compositius i l’establiment d’un divorci
entre la funció i la forma: la desintegració de la forma a partir de la figura serpentinata, que “es pot estirar fins a
fer dotze o catorze caps, perquè així és més expressiu i espiritual”[5]; la
utilització del repoussoir per “dinamitzar la profunditat de la representació”[6] amb
“la diferenciació entre el primer i l’últim pla”[7]; la
realització concreta de l’idealisme, que es resol en un to fantàstic i insòlit;
la predisposició accentuada a l’excentricitat i al desbaratament, per la qual
cosa l’”organització de la istoria en el manierisme es fa més
dramàtica i patètica”[8];
l’espai arquitectònic ocult i sense delimitar pels seus elements, la qual cosa
provoca la curiositat de veure’l. En el manierisme, l’escena es representa en
seccions espacials diferents que tenen també una organització interna diferent:
valors, escales o moviments diferents, i amb proporcions i significacions
temàtiques desconnexes.
Una dialèctica nova entre home i
natura
Es tracta d’una estranya
combinació d’elements naturalistes en un marc fantàstic, de figures reals
dinàmiques en un espai irracional i estàtic, l’ambigüitat o la indefinició de
la qual ens acosta al món del somni o de la pintura superrealista. O, com
diria, Valverde, es tracta d’”un sentit d’expressió espiritual evident: és un altre món, no aquest baix món
quotidià i comú”[9], perquè, amb el
manierisme, l’art i l’artista s’autonomitzen de la natura, per crear _d’acord
al disegno[10] o pla
artístic d’origen diví[11] que
s’hi manifesta_ com la natura, però no pas segons la natura: “El Manierisme
abandonà aquesta teoria de la còpia [del Renaixement]; l’art crea, segons la
nova doctrina, no segons la natura,
sinó com la natura”[12], sense importar la bellesa. “L’obra sembla proclamar
que el bé no és sempre bell ni molt menys i que la veritat és a vegades terrible”[13],
afirma Hauser del Judici final
de Miquel Àngel, una de les primeres expressions pictòriques del manierisme.
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3, L’ascensió de la burgesia;
Edicions Ulisses, 1980.
Hauser, Arnold: Historia social de la literatura y el arte
II. Manierismo. Barroco. Rococo. Clasicismo. Romanticismo; Ediciones
Guadarrama, 1969.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos
I. El manierismo, crisis del Renacimiento; Ediciones Guadarrama, 1974.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos
II. Pintura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos
III. Literatura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.
Navarro, Francesc: Historia del Arte 10, El Renacimiento: El
Cinquecento; Editorial Salvat, 2006.
Valverde Pacheco, José María: L’estètica moderna; Edita UOC.
Web Ciudad de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/; 1999-2010.
NOTES
[1]
Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3,
L’ascensió de la burgesia, p 235.
[2]
Hauser, Arnold: Historia social de la
literatura y el arte II, p 19.
[3]
Navarro, Francesc: Historia del Arte 10,
El Renacimiento: El Cinquecento, p 71.
[4]
Navarro, Francesc: Op cit, p 71.
[5]
Valverde Pacheco, José María: L’estètica
moderna, p 21.
[6] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos
II. Pintura y Manierismo, p 36.
[7] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos
II. Pintura y Manierismo, p 63.
[8]
Valverde Pacheco, José María: Op cit,
p 21.
[9]
Valverde Pacheco, José María: Op cit,
p 21.
[10] “El
diseño no es ni materia ni cuerpo ni accidente de ninguna sustancia, sino que
es la forma, la idea, la regla y el objeto del intelecto en que se expresan las
cosas comprendidas. Ese Diseño se encuentra en todos los objetos externos,
divinos o humanos... En general, es una idea y forma en el intelecto.”
(Federico Zuccari, L'idea dei sculiori,
pittori e architetti, de Lectures complementàries d’Història de les idees
estètiques: 44. [El «diseño», proceso
mental]).
[11] “...arriba a tenir un sentit també de projecte mental
il·luminat per la llum suprema.” (Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 26).
[12] Hauser,
Arnold: Origen de la literatura y del
arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 45.
[13] Hauser,
Arnold: Origen de la literatura y del
arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 67.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada