dissabte, 16 d’abril de 2016

A la maniera de... o el que s'esdevé en la superestructura entre el bell i el nou!

 EL MANIERISME PICTÒRIC



La Verge del coll llarg (1534-1535; oli sobre taula, 219 x 135 cm; Galeria dels Uffizi, Florència, Itàlia.), d’Il Parmigianino (1503-1540)




El País de Xauxa (1567; oli sobre fusta de roure, 52 x 78 cm; Alte Pinakothek, Munich, Alemanya), de Bruegel el Vell (1525-1569)



Estil artístic i judici de valor
“Manierisme” ha estat un terme equívoc. Si G. Vasari o R. Borghini són els primers a referir-se, amb el terme maniera, als epígons postrenaixentistes de grans mestres dignes d’imitació: “pintar a la maniera de...” denotava la positivitat d’un deixeble en la comparació amb el seu mestre _generalment Miquel Àngel_, des del segle XVII, i d’acord a P. Bellori, C. Malvasia o als pintors adversaris del barroc, fa referència a una qualitat de l’objecte artístic, això és, a un judici de valor, pejoratiu o despectiu, sobre una obra d’art d’aquells pintors que “abandonaren l’estudi de la natura, es lliuraren a la imitació dels models, a l’habilitat tècnica, i a l’artifici i al virtuosisme”[1]. Només des del segle XX, de la mà de M. Dvorák o W. Friedländer entre d’altres, el terme manierisme serveix per referir-se a un estil artístic a l’entremig del Renaixement i del Barroc, amb els quals s’encavalca.
Efectivament, el manierisme és considerat avui un estil artístic occidental que fou vigent a Europa entre 1520-1600 aproximadament.
El seu caràcter de corrent cultural d’àmbit internacional no ens ha d’amagar l’estreta reducció del seu àmbit social: en efecte, el manierisme és un estil d’esperit aristocràtic, “en el segle XVI el Manierisme és l’estil cortesà per excel·lència”[2].

Un estil entre dues pors: tradició i innovació, classicisme i anticlassicisme
Si tenim present, però, les característiques del nou esperit artístic, conformat per una contradictòria fórmula artística en què els models clàssics són alhora imitats externament _formalment i en detall_ i distorsionats íntimament _avalant un trencament o allunyament_, hom pot pensar que aquesta imitació és la penyora que l’artista ha de pagar sigui per sostreure’s d’un model que havia esdevingut un llast que ja no oferia les seguretats que hom li havia atribuït o sigui per garantir-se una falsa seguretat davant les incerteses que oferia la innovació. Perquè, efectivament, el servilisme de la imitació i la protesta del distanciament fan entreveure el manerisme com el pacte entre tradició i innovació, entre classicisme i anticlassicisme, d’un estil que deriva més d’una experiència cultural anterior que no d’una nova experiència vital: per això el seu classicisme per damunt de qualsevol vel·leïtat d’ingenuïtat, amb un formalisme més fruit del passat que no pas de la pròpia expressivitat. El manierisme, doncs, sorgiria de dues pors: la por a l’encarcarament del vell i la por a la impetuositat del nou, per tal de salvar l’art com una bellesa amb ànima.

Subjectivisme creador enfront de classicisme normatiu
Així, enfront de la regularitat i harmonia canòniques establertes i universals del classicisme, el mínim comú denominador de manieristes com el darrer Miquel Àngel, “el veritable pare del moviment manierista”[3] _“qui exercí un influx tan avassallador sobre els artistes del seu segle, que foren molt pocs els que pogueren deslliurar-se del seu magnetisme personal”[4] _, Il Pontormo, Il Parmigianino, Agnolo Bronzino, Domenico Beccafumi Mechevino, Il Tintoretto, El Greco, Pieter Bruegel el Vell o Bartholomäus Spranger, és l’accent suggestiu i subjectiu amb què afronten les seves creacions, encara que parteixin de motius força diferents: una nova experiència religiosa, un intel·lectualisme extremat o un refinament preciosista, o encara que s’adscriguin a corrents també diferents: el naturalisme panteista, palesat en El País de Xauxa de Bruegel el Vell, o l’espiritualisme místic, palesat en La Verge del coll llarg d’Il Parmigianino.

Descomposició pictòrica dels espais escènics i dels discursos narratius
En la pintura, mentre el classicisme renaixentista gaudia de tota una sèrie de mitjans tècnics: la perspectiva, la proporcionalitat i la tectònica, que feien possible la unitat espacial: la unitat escènica, la coherència local de la composició i la lògica travada de la construcció espacial, el manierisme, en canvi, n’utilitza d’altres de ben diferents i contraris per tal de destruir l’harmonia clàssica a partir de la dissolució de l’estructura de l’espai i la descomposició de l’escena amb el trencament dels eixos convencionals compositius i l’establiment d’un divorci entre la funció i la forma: la desintegració de la forma a partir de la figura serpentinata, que “es pot estirar fins a fer dotze o catorze caps, perquè així és més expressiu i espiritual”[5]; la utilització del repoussoir per “dinamitzar la profunditat de la representació”[6] amb “la diferenciació entre el primer i l’últim pla”[7]; la realització concreta de l’idealisme, que es resol en un to fantàstic i insòlit; la predisposició accentuada a l’excentricitat i al desbaratament, per la qual cosa l’”organització de la istoria en el manierisme es fa més dramàtica i patètica”[8]; l’espai arquitectònic ocult i sense delimitar pels seus elements, la qual cosa provoca la curiositat de veure’l. En el manierisme, l’escena es representa en seccions espacials diferents que tenen també una organització interna diferent: valors, escales o moviments diferents, i amb proporcions i significacions temàtiques desconnexes.

Una dialèctica nova entre home i natura
Es tracta d’una estranya combinació d’elements naturalistes en un marc fantàstic, de figures reals dinàmiques en un espai irracional i estàtic, l’ambigüitat o la indefinició de la qual ens acosta al món del somni o de la pintura superrealista. O, com diria, Valverde, es tracta d’”un sentit d’expressió espiritual evident: és un altre món, no aquest baix món quotidià i comú”[9], perquè, amb el manierisme, l’art i l’artista s’autonomitzen de la natura, per crear _d’acord al disegno[10] o pla artístic d’origen diví[11] que s’hi manifesta_ com la natura, però no pas segons la natura: “El Manierisme abandonà aquesta teoria de la còpia [del Renaixement]; l’art crea, segons la nova doctrina, no segons la natura, sinó com la natura”[12], sense importar la bellesa. “L’obra sembla proclamar que el bé no és sempre bell ni molt menys i que la veritat és a vegades terrible”[13], afirma Hauser del Judici final de Miquel Àngel, una de les primeres expressions pictòriques del manierisme.

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3, L’ascensió de la burgesia; Edicions Ulisses, 1980.
Hauser, Arnold: Historia social de la literatura y el arte II. Manierismo. Barroco. Rococo. Clasicismo. Romanticismo; Ediciones Guadarrama, 1969.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos I. El manierismo, crisis del Renacimiento; Ediciones Guadarrama, 1974.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.
Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos III. Literatura y Manierismo; Ediciones Guadarrama, 1974.
Navarro, Francesc: Historia del Arte 10, El Renacimiento: El Cinquecento; Editorial Salvat, 2006.
Valverde Pacheco, José María: L’estètica moderna; Edita UOC.
Web Ciudad de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/; 1999-2010.


NOTES



[1] Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 3, L’ascensió de la burgesia, p 235.
[2] Hauser, Arnold: Historia social de la literatura y el arte II, p 19.
[3] Navarro, Francesc: Historia del Arte 10, El Renacimiento: El Cinquecento, p 71.
[4] Navarro, Francesc: Op cit, p 71.
[5] Valverde Pacheco, José María: L’estètica moderna, p 21.
[6] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 36.
[7] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 63.
[8] Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 21.
[9] Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 21.
[10] “El diseño no es ni materia ni cuerpo ni accidente de ninguna sustancia, sino que es la forma, la idea, la regla y el objeto del intelecto en que se expresan las cosas comprendidas. Ese Diseño se encuentra en todos los objetos externos, divinos o humanos... En general, es una idea y forma en el intelecto.” (Federico Zuccari, L'idea dei sculiori, pittori e architetti, de Lectures complementàries d’Història de les idees estètiques: 44. [El «diseño», proceso mental]).
[11] “...arriba a  tenir un sentit també de projecte mental il·luminat per la llum suprema.” (Valverde Pacheco, José María: Op cit, p 26).
[12] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 45.
[13] Hauser, Arnold: Origen de la literatura y del arte modernos II. Pintura y Manierismo, p 67.