UNA
MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE
Devem a Copèrnic el
pas del sistema astronòmic geocèntric a l’heliocèntric (Vegeu: UNA MIRADA NOVA PER A UNA RELACIÓ NOVA). Però el gir copernicà no fou suficient per a abastar
la realitat astronòmica tal com era de veritat: les òrbites circulars dels
cossos celestes no reeixien a fer un sistema plenament coherent, sobretot en el
cas de l’òrbita observada de Mart, segons les taules de Tycho Brahe, astrònom
danès.
Fou Kepler qui reeixí
a resoldre la insuficiència i l’error de l’heliocentrisme circular de Copèrnic amb
un heliocentrisme d’òrbites el·líptiques, pels volts de 1609. En efecte, aquest
astrònom alemany va optar, davant d’una discrepància de només vuit minuts d’arc
en els càlculs de l’òrbita de Mart, per la reformulació de la teoria
heliocèntrica copernicana, amb més rigor encara, en lloc d’abandonar-se a la
desesperació o de negligir una dada aparentment tan insignificant: amb la
substitució de les òrbites circulars per unes òrbites el·líptiques i el
desplaçament del sol del centre cap a un dels focus, el nou sistema
heliocèntric el·líptic de Kepler va encaixar plenament amb les taules de Brahe
i, doncs, amb la realitat astronòmica empírica.
Potser si els
humans, quan tornem a la natura, fóssim capaços tant de fer camí com de
desfer-lo en cas d’error i fer una marrada, descobriríem que es pot avençar
sense anar en contra de nosaltres mateixos. La clau, doncs, és, potser, no
negligir cap dels molts errors que cometem constantment amb la nostra petjada humana
sobre la terra, ni el més petit ni el més insignificant a priori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada