De catalans a “ellos”, passant per “polacos”, fins a ésser “nosaltres”

"Hem passat de ser “polacos” a ser “ellos”. Per a segons qui, un canvi insignificant, perquè amb el pas de català a “polaco” ja havíem perdut la consideració nacional pròpia. El pas, però, de “polacos” a “ellos” té una altra connotació més profunda: la desnacionalització, la despersonalització fins i tot... és a dir, l’assenyalament més primari per part del botxí que necessita remordir la consciència i la culpabilitat agredint un ésser anònim o un animal en lloc d’una persona concreta i identificada.

Perquè per justificar la barbàrie i per afavorir-ne la tolerància, els bàrbars necessiten declarar alguna mena d’inferioritat en les persones que hom pretén ignorar, reprimir o negar: una manera històrica és declarant inferior una característica o una identitat, com ha estat el cas històric dels gitanos o dels negres, el cas del jueus en la segona guerra mundial o el nostre cas de “polacos”; una altra és la negació total, la inexistència identitària, l’anonimització personal. El som “ellos” té aquesta particularitat: com que no som ningú concret per a ells, contra nosaltres tot s’hi val, i aquest tot vol dir tot. 

René Magritte: "La invenció col·lectiva"

Quan aquest fenomen és sobre la taula d’un país, ja no hi ha reconeixement de l’altre possible, perquè en aquesta categorització anònima de l’altre, l’altre sempre és desdibuixat, siluetejat només. Evidentment que hom pot negar aquest fenomen o mantenir-se’n equidistant, però quan això passa la pregunta pertinent haurà de ser fins a quin punt qui no sap diferenciar justament entre botxí i víctima no esdevé còmplice passiu dels fets que es puguin produir a causa de la unilateralitat del “a por ellos”, beneït per un govern, uns partits i un rei.

No plorem més, doncs, pel que ha passat, està passant i passarà encara: als seus ulls serem sempre més “ellos”, fins que no ens alcem per ser “nosaltres” en la nova República. Tranquil•litat i fermesa, doncs, que ja hi som en camí, per més llarg i costerut que pugui ser!” (Barbagelata)