“De pas, al món, hi fem alguna cosa?”

Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple, fragment).

En la cartelleria de l’època de la Guerra civil espanyola, sobresurt un cartell amb un combatent republicà ferit que, amb un dit assenyalador i inequívocament pertorbador, fa, reclamant alguna cosa més que la complicitat passiva de l’observador: “I tu? Què has fet per la victòria?”

El títol de l’article d’avui, en canvi, no és una cita tan cèlebre com la d’aquella “Consigna nº 1” signada per UGT i un primerenc PSU l’any 1936, perquè l’autor al qual l’he manllevat, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint.

Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i amb reiteració, Anton Esglésies, o Iglesias, sabater pegot d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"

Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, any rere any, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort violenta i accidental del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies, ja se sap, no vénen mai soles, i abans -hom el dóna per mort l’any 1943- encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i s’oblidà del passat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble de tota la vida, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu on el portaven els seus passos.

Malgrat els escarnis dels quals fou víctima, sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom, fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre anteriorment. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, qui podria dubtar que aquell determini de voler portar la tramuntana a raons, i en benefici de la humanitat, amb una simple canya del Manol, no era una gesta prou lloable? Si més no, en aquell estadi de la seva personalitat, era ben bé a mida de la ment de qui l’executava.

Avui, en canvi, en què tantes dades -naturals, però de causa humana, i socials- semblen confirmar la fi del darrer estadi d’evolució de la humanitat de Lewis H. Morgan -salvatgisme, barbàrie, civilització-, i de manera ben diferent de com l’havíem pensat, és a dir, ben al contrari, doncs, d’una sageta que avança per superació i progrés cap a fites i estadis sempre humanament i humanísticament superiors als recents, la tramuntana, com qualsevol altre vent, ja no hauria de motivar ningú a agafar cap canya per menar-la i fer-la xiular ordenadament: són -i seran- tantes, i tant greus, les mancances que reclamaran solucions i respostes col·lectives, que hauríem de dubtar de la proliferació, en la política, de quixots individuals semblants a  l’ataconador empordanès.

Encara que pertanyi al regne de les ciències pouar, des de les realitats natural i social que hom analitza, tot de constatacions empíriques per avançar, és cert que les determinacions d’influir positivament i activament en aquestes realitats pertoquen força més a l’ètica i encara més a la política. Tanmateix, si des de la política hom cau en l’error de convertir els aclaparaments i les amargors que ens aporta l’ètica a partir de la interpretació d’aquelles evidències empíriques de les ciències, en axiomes apologètics (Max Horkheimer), ni que es tracti de principis estables i universals com el del pes dels interessos materials en el condicionament de les necessitats i, doncs, de la llibertat, o la influència de les idees de la classe dominant en les idees dominants d’una època o la importància de la lluita de classes com a motor de la història  -com si no hi hagués, respectivament, necessitats prou importants diferents a la fam, o pensament també autònom en les classes populars o lluites de grups nacionals-, ens trobarem amb una quixotada semblant a la del sabater amb la tramuntana, perquè l’absolutització dels principis acaba excloent sempre les persones i, doncs, la possibilitat de canvi i la història.

Ans al contrari, precisament perquè l’esperança ja fa temps que no passa per l’atreviment amb què hom la formula com un receptari clos ni per la insensatesa amb què hom la bescanta com un conte infantil, sinó per la fermesa amb què hom estintola els seus peus en la realitat, faríem bé de recordar que aquell sabater enfollit que s’acompanyava del pes mort d’una canya seca que mai serví per dirigir els vents, ens interrogava no tant per obtenir cap victòria real i tangible en una contesa concreta, sinó per mantenir viu el fons d’humanitat que ens singularitza d’entre totes les espècies vivents. I en aquests moments en què trontollen tant els fonaments de la justícia social com els de la llibertat col·lectiva i, àdhuc, els de la vida mateixa sobre el planeta, i en què els àmbits del compromís i de la lluita són tan diversos, s’escau, com mai: I jo, de pas, al món, hi faig alguna cosa?

Sobre els perills de creure en “sants” nacionals

Porta dels Sants de la Catedral de Girona

“I aquí és on hem de parlar dels anomenats grans homes. El fet que sorgeixi un d'aquests, precisament aquest i en un moment i un país determinats, és, naturalment, una pura casualitat. Però si el suprimim, es plantejarà la necessitat de reemplaçar-lo, i apareixerà un substitut, més o menys bo, però a la llarga apareixerà. Que fos Napoleó, precisament aquest cors, el dictador militar que exigia la República Francesa, esgotada per la seva pròpia guerra, va ser una casualitat; però que si no hi hagués hagut un Napoleó hauria vingut un altre a ocupar el seu lloc, ho demostra el fet que sempre que ha calgut un home: Cèsar, August, Cromwell, etc, aquest home ha sorgit” (Carta de F. Engels a W. Borgius, de 25 de gener de 1894).

El 10J de 2010 pot passar a la història com a conclusió d’un llarg retraïment o com a origen de la revolta catalana, o com a totes dues coses alhora. Perquè és indubtable que aquella diada depassà totes les previsions: per la magnitud de la gentada en una data, per comparació als 11S, gens senyalada; per la presència, renovellada, de gent d’arreu del Principat; pel seu seguiment i ressò en xarxes socials, mitjans de comunicació i a l’estranger, i pels crits i consignes majoritaris, de caire independentista, dels manifestants. Govern -Montilla- i oposició -CiU- foren físicament escombrats per una gernació civil que prenia el comandament en la interpretació de la dignitat nacional: el poble demanava pas i protagonisme -Som una nació. Nosaltres decidim-, al marge dels parers i de les intencions dels partits i de les institucions.

Tot i així, entre els torpedes de l’unionisme destinats a rebentar el procés, n’hi ha un que, per la intensitat i la reiteració amb què s’ha llançat, mostra l’encert del camí català d’alliberament: em refereixo a la insistència amb què s’ha responsabilitzat Mas i els mitjans suposadament controlats pel president del procés sobiranista, i la consideració de la iniciativa popular com a dirigida i manipulada des de les altures.

Es fàcil tergiversar la història de les individualitats, en què hom pot substituir una personalitat per una altra, o canviar-ne orígens o l’atribució de fets, perquè els individus sorgeixen en el context de determinades circumstàncies històriques que els fa accidentalment útils i necessaris: per això és bo de recordar que la història oficial pot diferir de la història real. Com aquella de Lluís de Requesens, el veritable heroi de Lepant, que acceptà de romandre en segon pla per tal que la glòria de la batalla naval fos atribuïda a un almirall de 25 anys -amb un any més només que el Cervantes que hi perdé un braç- que no havia navegat mai. En efecte, la batalla del 7 d’octubre de 1571 contra el turc, en la qual Felip II de Castella imposà, per al comandament de la flota de la Lliga Santa contra l’Imperi Otomà, Joan d’Àustria, germanastre seu i fill natural de l’emperador Carles V, amb la condició, secreta, que no prengués cap decisió ni disposició i que s’atengués sempre a les ordres i decisions directes de Lluís de Requesens (carta de Felip II de juny de 1571)-, aquella batalla, dèiem, no sols fou la darrera gesta de la marina catalana, sinó que mostra com n’és de fàcil, per al poder establert, de canviar una historiografia basada en individualitats.

Però no n’és pas tan velar, en canvi, els moviments d’arrel i iniciativa populars generats arran de la sentencia contra l’Estatut de 2006, si més no des de l’esquerra, després de les advertències de Marx, Engels, Plekhanov o de Lenin sobre el paper dels herois en la historia. Per exemple, Liu Shaoqi, abans de ser defenestrat per un d’aquests herois, escrivia: “Els herois poden influir considerablement, accelerant-la, o retardant-la, en la creació de la història per les masses populars. Però només poden actuar sobre el ritme de l’evolució d’aquesta i no podrien desviar-la de la direcció que ha elegit. Engendrats per les lluites revolucionàries, només fan el seu paper si romanen amb les masses.” I l’èxit, provisional, de Mas es basa precisament a reconèixer els seus peus de fang menystenint el principi de l’heroi que Marx criticava amb agudesa en el Victor Hugo que, en analitzar el cop de estat (2 de desembre de 1851) de Lluís Bonaparte (Napoleó III), “No hi veu res més que un acte de força d’un sol individu. No adverteix que el que fa és engrandir aquest individu en lloc d’empetitir-lo, en atribuir-li un poder personal d’iniciativa que no tenia paral·lel en la història universal”, i que reblava així: “Jo, en canvi, demostro com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i les condicions que permeteren a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d’heroi.”

Com succeí abans amb Tarradellas, no sabem tampoc quant devia Pujol, més que a la tasca governamental que ha presidit, a la seva conceptualització en categoria analítica -fins i tot una persona tan poc sospitosa com Jaume Lorés havia subtitulat La transició a Catalunya (1977-1984) com a El pujolisme i els altres-; això no obstant, tornen a ser, paradoxalment, personatges de les esquerres catalanes, amb la complicitat de les dretes i esquerres espanyoles, els qui, en empetitir les classes populars i negar el caràcter nacionalpopular de la revolta catalana, quasi converteixen un president presoner de la dialèctica social i de la història en sant Mas!

Tanmateix, mentre la creença en un sant pot suposar alguna esperança de salvació per a les forces polítiques espanyoles que necessiten un únic interlocutor per afeblir el procés, per a les esquerres catalanes, en canvi, la creació del mateix sant, en despullar les classes populars d’un heroisme que s’atorga gratuïtament a una personalitat i en renunciar, doncs, al camí desbrossat i fressat pel poble, pot comportar, llamp me mau!, la seva inacció i subalternitat polítiques, com Pujol i el pujolisme han fet evident durant una trentena d’anys.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/03/sobre-perills-creure-sants-nacionals/681482.html?utm_source=rss

L'estat nou com a oportunitat

Sarro Magallán és un pseudònim, un nom inventat per tal d’evitar represàlies, dels anys en què l’Associació Internacional de Treballadors (1864-1876/1877), l’organització obrera de caire supraestatal, iniciava el vol.

Amb importants antecedents entre 1832-1863, la Primera Internacional havia estat creada formalment l’any 1864 i havia celebrat una Conferència preliminar (Londres, 1865) i dos congressos (Ginebra, 1866, i Lausana, 1867) abans que un maquinista fogoner naval acudís a Brussel·les a representar la classe obrera catalana i espanyola.

Les primeres notícies seves les havia publicat un setmanari barceloní, El Obrero, el novembre de 1865. L’any 1867, una societat republicana, la Legió Ibèrica, creada per lluitar per la unitat i independència d’Itàlia al costat de Garibaldi i Mazzini, adreçà una salutació al Segon congrés, i el 1868 les societats catalanes enviaren Antoni Marçal i Anglora al Tercer. No fou fins al Tercer congrés, doncs, a Brussel·les (6-13 setembre), que Catalunya participà directament o presencialment en la Primera Internacional.

Es fa difícil de resseguir les vicissituds d’aquest primer internacionalista oficial, tot i que coneixem alguna dada més: participà en la fundació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868), en el Congrés Obrer (juny de 1870) i, com a anarcocol·lectivista -contrari al corrent anarcomunista-, en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-1888).

Això no obstant, tenim constància del missatge de les societats obreres de Catalunya que hi adreçà, com a observador: “Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, Ies societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. EI moment present no és molt favorable per a Ies associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia Ies associacions obreres es desenvolupen de mica en mica. Hom empresona els obrers que estan al cap d’aquestes societats, però cada dia hom nomena dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i es veuen obligats a deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’Exèrcit, del Tron i de l’Altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball.”

Era una època en què el treball formava part de la centralitat de la vida, perquè “l’home es cultiva tot cultivant. És producte del seu producte” (Pierre Vilar), i així era reivindicat per un Karl Marx que pretenia acabar amb l’explotació laboral de la classe obrera però no pas amb el treball mateix, perquè “l’home esdevé home quan produeix” (Vilar), o fins i tot pel seu gendre Paul Lafargue, que pretenia desmitificar-lo i qüestionar-ne el suposat privilegi de necessitat imprescindible per a la vida humana amb un argumentat dret al lleure (El dret a la peresa, 1883). I això ha estat així durant molts anys, en societats on era possible la plena ocupació o on l’atur era escadusser, cosa que no succeeix avui, en què tothom té amics i amigues, i familiars en edat de treballar que no han treballat mai i que ben poc ho podran fer. El dret del treball és un dret devaluat per a la vida de milions de persones, perquè no hi haurà mai més treball per a tothom i perquè el treball que hi haurà, amb l’ingent exèrcit de mà d’obra de reserva de l’atur, mai tindrà les característiques laborals i econòmiques que ha tingut en d’altres moments de la història.

Per això avui els Sarro Magallán dedicats exclusivament a la reivindicació formal del dret al treball són tan poc escoltats, a menys, és clar, que no avalin una redefinició conceptual d’aquest dret sense menyscapte d’allò que, més enllà de l’activitat física i intel·lectual que permet el desenvolupament dels individus en un procés de producció, és fonamental: la seva caracterització de mitjà pel qual la societat i l’estat garanteixen la vida de les persones per dret de naixença. I mentre no imposem la redefinició d’aquest dret en aquest sentit, a nivell social i polític, perquè a nivell teòric ja fa anys que existeix i s’hi està treballant -repartiment del treball, renda bàsica universal i renda garantida ciutadana, nous jaciments d’ocupació relacionats amb la quotidianitat, la qualitat de vida, el lleure i la sostenibilitat, etc, són noms a tenir cada cop més presents-, no farem caure aquells polítics i aquells partits que quan hi ha eleccions ens prometen la creació de milers de llocs de treball i que quan no n’hi ha ens diuen que tot és en mans del mercat. I en la creació del nou estat, és bo ja començar a pensar i a parlar de quin model som partidaris, en lloc d’esbandir la revolta catalana iniciada el 2010 com si es tractés del “cant” d’un grill d’estiu. Perquè els utòpics, els esquerrosos, els revolucionaris, els desheretats, els Sarro Magallán... no han de témer tant del nou o el desconegut, com de la continuïtat del vell, que haurien de donar ja per amortitzat i caducat: sobretot en aquests moments de canvi, de superació del capitalisme i de l’estat espanyol tal com els hem conegut, no hi ha cosa més contradictòria que aquests suposats personatges d’esquerres que prefereixen el vell segur que mor que no pas el nou que els repta a llançar-s’hi a ulls clucs per dotar-lo d’un sentit humà i social propi. El nou estat català és, doncs, una oportunitat de modernitat i de modernització, també del món laboral i industrial, que no podem deixar passar o deixar en altres mans. Perquè, tant com el sistema capitalista, és l’estat espanyol inexorable qui ens permet d’afirmar que és el vell que ens encadena el que no ens deixa veure, ni de mica en mica, el nou com a oportunitat.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/27/lestat-nou-oportunitat/680429.html

Contra la timidesa nacional

Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la catalanitat de la llengua i de la cultura populars ha existit sempre com a realitat de fons, la timidesa política, en induir la timidesa lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural” afavorí la “conjunció del fet cultural i del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la incertesa dels resultats.

Però quins són els objectius polítics dels quals podem saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del seu assoliment?

Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur, si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista que pogués venir de la seva perifèria.

I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura catalanes dins d’Espanya.

Sens dubte que és un pas endavant respecte a la claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que, encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i llengua -natio sive lingua, afirmava sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia, estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!

I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política, tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir, ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!

Mites d’unes esquerres que volien immobilitzar la realitat

 

Les afinitats electives, de René Magritte

“...si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel·lectual).” (Pierre Vilar)

Han calgut quinze dies per clausurar la Via espanyola, nascuda amb l'abdicació reial, i que es mostrà com una via desdoblada en dos sentits aparentment diferents: la via monàrquicofelipista i la via tercerorepublicana.

Però hi havia tres comuns denominadors que cloïen les dues vies en una: d'una banda, el voluntarisme de les dues, en el sentit que eren iniciativa d'unes minories, sense cap base popular sota la superfície; de l'altra, perquè les dues compartien la intocabilitat d'un principi al qual no s'ha volgut enfrontar cap demòcrata español -ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà-, com és “la indisoluble unidad de la nación española”, la versió constitucionalfederalista de l'”España, una grande y libre” del franquisme, i, per últim, els vasos comunicants entre les dues, en el sentit que una via republicana improvisada a una última hora i l’estratègia mobilitzadora de la qual hom sabia condemnada al fracàs més ridícul l’endemà de les dues foguerades assegurades -l’endemà de l’abdicació joancarlista i el dia de l'entronització felipista- només podia coadjuvar en la legitimació gratuïta de la nova via monàrquica impulsada per les elits.

Comsevulla, contràriament a la Via catalana, i a la recent Via basca, vies nacionalpopulars que han interpel·lat tothom, fins al punt que els reticents hagueren d’emparar-se darrera les caixes per no fer el ridícul més espantós en el moment més rupturista de la història espanyola, les vies espanyoles han estat dissenys de corporacions elitistes, amb voluntat d'estendre'ls de dalt a baix, com si el poble fos una parella amorfa de ball que espera ballador o balladora en un racó. Però això no ens ha de sorprendre: l'estat és un gran obrador capaç de construir una societat a mida per a un objectiu concret. Qui no recorda com el republicà i socialista i pacifista espanyol Felipe González construí una majoria otanista a partir d'una majoria antiotanista i la maquinària de l'estat i els mitjans! I oblidar això, per a l'esquerra en general, és nefast, però encara és molt més nefast, que part de l'esquerra catalana piqui l'esquer de la Via espanyola i es llenci sense armes ni bagatges a una lluita sense nord ni poble, deixant en un segon terme la lluita que el poble del seu país manté per una república pròpia.

I quan veus la claredat i la fermesa nacionals amb què l'esquerra basca està a punt de convertir-se en la primera força d'Euskadi, un no pot deixar de preguntar-se fins quan la gent d'esquerres avalarem, a l'empar de teories com la de les dues ànimes (PSC) o com la del reflex simètric de la societat catalana (ICV), aquell pacte de la fam que va consistir a renunciar a l'hegemonia nacional a canvi d'una hegemonia metropolitana que avui fa aigües per tots costats, per la banda social i per la banda nacional.

Perquè es tracta de dues teories identitàries que les esquerres suposadament antiidentitàries han mitificat. En efecte, si els mites són, d’acord a la teoria levistraussiana de Lluís V. Aracil sobre la seva funció estabilitzadora, mecanismes amb els quals una realitat equilibrada manté immobilitzades respostes contradictòries, ambdues teories en són un bon exemple: d'una banda, les direccions se n'han servit per al consum intern, per evitar la decisió sobre qüestions que només un autoempresonament identitari pot veure -en organitzacions acostumades a la resolució dels conflictes a través del debat i l’establiment democràtic de majories i minories- com a perilloses, a canvi de renunciar, paradoxalment, a la claredat intrínseca a qualsevol opció política; d’una altra, les organitzacions se n'han servit per provar de mantenir captiu el vot metropolità, a canvi de renunciar, també paradoxalment, a l’extensió territorial i electoral a la Catalunya de l'interior. Si a nivell intern hom pot parlar, provisionalment, d'èxits (ICV) i fracassos (PSC) a garantir l'immobilisme -quina paradoxa, en les esquerres!-, a nivell extern la realitat -i des de Francesc Candel que ho sabíem- es movia -Catalunya, un sol poble!- de manera desacomplexada i conscient al marge d’aquells prejudicis culturals que aquestes esquerres han mantingut i escampat fins avui de manera ingènua, i que no han estat prou per frenar la caiguda de la seva fortalesa Bastiani: minves reiterades de pes electoral, pèrdua d'institucions cada cop més importants, avenç progressiu de partits nacionalistes i independentistes, constitució de Súmate on semblava que només podia tenir barra lliure un Foro Babel descaradament neolerrouxista, etc, són una foto finish de les àrees metropolitanes ben allunyada d’aquelles dues mitificacions mistificadores.

Amb la pervivència d’aquests clixés metafísics, és fàcil d’entendre perquè avui les seves crisis (PSC) o els seus culs de sac (ICV) no són reflexos de cap realitat estàtica i passiva encallada i idealitzada en el 50 %, sinó fruit d’una gestió conservadora, a través dels mites, de la seva pluralitat interna, que els aboca, d’altra banda, a persistir en l'error necessari d'analitzar encara el darrer catalanisme independentista amb criteris identitaris que estan en contradicció amb la majoria dels senyals -electorals, organitzatius, polítics, lingüístics, etc- que ha mostrat un moviment que gestiona la seva pluralitat a través del consens democràtic sorgit de la dialèctica del real. “Maragall ho pressentia. Avui ho sabem. La veritable “lliçó de la història¨és la unitat dels contraris.” (Pierre Vilar).

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/04/mites-dunes-esquerres-que-volien/677029.html

El dia que va morir la Federal

«Ací el teniu, el “Pelletes!” Ací el teniu, el gran porc!», i cridòria de «Pelletes!», i «Mireu-ho totes!». Una dona, al costat de la mare, portava un penjoll sangonós a les mans i el mostrava enlaire. I la mare reia amb tota la boca i cridava, cridava. Després va saber-ho: era la titola de l’alcalde d’Alcoi, Agustí Albors, anomenat «Pelletes»... (Isabel-Clara Simó: Júlia).

Entre la Revolució de Setembre del 1868 -any de la conversió del Partit Democràtic en Partit Republicà Democràtic Federal- i la Restauració de 1874, el federalisme va ser, a Espanya, una ideologia revolucionària. Si més no, doctrinalment: per republicà, contra la monarquia, per laïcista, contra el poder de l’església, per reformista social, contra les conseqüències d’una industrialització deshumanitzadora, i per descentralitzador, contra el poder de l’oligarquia. En realitat fou una aposta de la capa de la burgesia més avançada en la seva ascensió per a l’apoderament i la reformulació d’un estat obsolet, d’acord a la separació dels tres poders, l’elegibilitat de tots els càrrecs i a l’aproximació del poder a les realitats més petites.

Però tampoc la classe obrera pogué romandre'n al marge. “La imponent força que arribà a tenir, en la seva existència metafòrica, La Federal” (Antoni Jutglar), no sols coadjuvà en la definició de la consciència obrera i, a partir de la crítica de les contradiccions del moviment, en la seva autonomització política del republicanisme, sinó que fins i tot predeterminà la metodologia que l’anarcosindicalisme faria seva, a semblança dels federals intransigents que provocarien la caiguda de Francesc Pi i Margall, segon president de l’executiu (11 de juny-18 de juliol de 1873) de la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873-29 de desembre de 1874), per a l’empoderament social i popular.

En efecte, tot i la proclamació de la Federal (8 de juny de 1873) arran de l’aprovació de la primera proposta debatuda (7 de juny) per les Corts Constituents obertes l’1 de juny, per 218 vots a favor i 2 en contra: “Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal”, i contràriament al purisme de Pi i Margall, que afrontat pels republicans unitaristes, impulsaria la redacció del Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, federals intransigents i internacionalistes coincidien, impacientment i sense esperar la sanció de les Corts, en la voluntat d’organitzar el nou poder de baix cap a dalt, amb el protagonisme de juntes i cantons.

El federalisme de la burgesia revolucionària (1808-1874) fou, doncs, víctima del legalisme de qui havia lluitat més -empresonaments i exili inclosos- per la República Federal des de 1854 -any en què inicià la intervenció en la política a través del PD i en què avançà el principi federatiu pactista a La Reacción y la Revolución- i de la  urgència dels federals més intransigents i de l’internacionalisme obrer. Així, la insurrecció dels intransigents i dels anarcosindicalistes provocà (18 de juliol), l’endemà de la lectura de la Constitució a les Corts, la dimissió de Pi i Margall i la caiguda del govern, i, més endavant, el cop d’estat de Pavía (3 de gener de 1874) que menaria al pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre) i a la Restauració amb la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.

La Federal fou, per tant, un foc d'encenalls que tingué el seu cant del cigne l’estiu de 1873, amb la Insurrecció Cantonalista del litoral mediterrani -a excepció d’una Catalunya camp de batalla de la Tercera Guerra Carlina- i l’arrastrà (10 de juliol) de l’alcalde republicà federal Agustí Albors i Blanes el Pelletes pels carrers d’Alcoi -on la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT tenia la seu- i del passeig del seu penis com a símbol de triomf, pels internacionalistes durant la Revolució del Petroli (7-13 de juliol).

Després de tants anys, i de les propostes infructuoses de Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Matas, però sobretot després d’una transició espanyola que no sols no ha conegut federals, sinó que tampoc no ha resolt cap dels temes plantejats pel catalanisme en relació al finançament, la llengua, l’ensenyament o les infraestructures de l’arc mediterrani, etc, el federalisme ha esdevingut una iniciativa per a la pervivència d’un estat espanyol uninacional que és impugnat, fins a la seva derogació, a Catalunya. El federalisme, com el regionalisme o l’autonomisme o el café para todos, forma part, avui, de la ideologia nacional espanyola, perquè, a menys que la seva formulació no provingui d’una ingenuïtat tan inexplicable com injustificable, pressuposa l’assumpció, crítica o acrítica, de l’unionisme espanyol indissoluble, encara que hom l’emmascari amb proclames internacionalistes de classe! Perquè s’ha fet tan tard, avui, que després de tants anys de catalanofòbia -lingüística, cultural, política, econòmica, etc- democràtica, no ens cal recórrer a cap “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” (així, en català, Estanislau Figueras, 9 de juny de 1873, presidint un consell de ministres de la Primera República Espanyola), sinó que tenim prou motius per pensar que, el 2014, el federalisme ja no és d’esquerres com el de Fernando Garrido ni de dretes com el d’Emilio Castelar, sinó mer federalisme espanyol, siguin quins siguin els seus avaladors. Avui, el federalisme català, aquell que forma part del complex d’ideologies nacionals, aposta per la reunificació democràtica dels Països Catalans i per la federació del segon estat català a Europa!

Les emocions davant del foc d'un alcalde

 VIII Seminari Turisme i Paisatge

Dijous, 29 de maig de 2014

Al Museu del Suro de Palafrugell

Qui ho havia de dir que aquell foc que hom em comunicava al voltant de les sis i mitja al vessant sud de la Costa Roja havia de canviar de manera tan radical el paisatge colomersenc en mitja nit! Això no obstant, un cop assolida la carena, quan el foc passà de racional a perceptible corporalment, les seves flames es manifestaren majestuoses, roentes, dinàmiques i capaces de tot, a l’esquena d’un municipi d’uns dos-cents habitants, de 4,30 km2 -el més petit del Baix Empordà-, amb un nucli compactat i encimbellat arran de Ter, però conformat, al nord, per boscos piròfits de pi blanc, de caire privat, i embrossats i plens d’arbres caiguts durant la nevada del març de 2010.

Es tracta d’una zona sotmesa al foc amb reiteració, fins al punt que és coneguda pels focs de Vilopriu, indret d’on procedia el foc que percebia, amb tots els sentits, des de la carena, pels estímuls que els percudien, i que n’impressionaven imatges emocionals a la ment. A partir d’ací començava una cursa primer contra el foc, per esdevenir, davant la incommensurabilitat d’un fet que la nit acreixia, una cursa per salvar vides i habitatges humans, en un poblet on un terç o més de la població està format per gent gran.

Va ser una nit intensa, emocionalment i racionalment intensa, que resumeixo en tres gran moments, cadascun amb multitud de situacions i accions a través de les quals ara em sentia formar part d’una onada que m'arrossegava, ara em semblava que podia acomboiar la mateixa onada, és a dir, en què s’hi donaven la confluència de dos paràmetres: en uns casos semblava que hi havia un predomini de la intervenció del cos, i que per això podríem anomenar vivències, i en uns altres semblava que hi havia un predomini de la ment, i que per això podríem anomenar accions, si és que en algun moment vivències emocionals i accions racionals es van poder donar per separat. La rapidesa del que passava amb la presència activa -ment i cos- d’un mateix fa difícil encara avui de separar-les.

En la reflexió de tot plegat que em proposàveu, em vingueren al cap dos autors: Maurice Merleau-Ponty i Antonio Damasio. Ambdós ens adverteixen de la importància de la corporeïtat en la percepció. Si el filòsof ens parla del cos com a tentacle perceptiu de la ment, el neuròleg, a El error de Descartes, ens mostra com la raó s'obre camí entre emocions i sentiments sorgits de l’estimulació dels nostres sentits.

D’acord a aquests conceptes i als episodis sentits i pensats, és a dir, viscuts, he acordat els tres moments a tres grans emocions, amb el ben entès que en els tres estadis trobaríem tot un calidoscopi repetitiu d’emocions, com impotència, ràbia, tristesa, ira, disgust, ganes de plorar, orgull, alegria, satisfacció... provocades arran de l’entrada del foc atramuntanat al nucli habitat en tres ocasions i per tres indrets diferents: per l’est, pel nord i per l’oest, fins a traspassar els nostres caps i l’aparent barrera del Ter en direcció cap a Foixà, al sud.

El primer moment fou determinat per la presència del foc, que resumeixo emocionalment amb els termes d’impotència, crit i gemec, amb tot un cúmul d’impactes que la nit acreixia i que van des de la visualització del foc a la carena fins a la percepció corporal de l’escalfor i el fum que embaumaven tot el municipi, passant per la visualització del foc arran de parets d’habitatge, per sobre teulats, a l’interior dels jardins o recorrent imparable i imbatible, sempre de nord a sud, el carrer Orient, el Pedró i el Dipòsit de l’aigua, i el Raval i la riera de Vilopriu fins al Ter. Sense oblidar, però, l’evacuació de la gent gran al municipi de Sant Jordi Desvalls, que visitaria a les tres de la matinada -moment, d’altra banda, en què vaig poder veure per primer cop el foc imponent a l’altra banda del riu, a les muntanyes de Sant Llorenç de les Arenes-, o el rescat d’una persona malalta amb ambulància mentre el foc ja era a les envistes del seu carrer. Fou un moment inabastable i interminable, que et bressolava com una criatura inerme que recorria sense rumb camins i carrers del poble, i que sentia com se li trencava la veu quan li telefonaven les ràdios o com li llagrimejaven els ulls, pel fum i per l’emoció.

El segon moment, l’endemà, amb el foc ja apagat, però amb un ambient enrarit per l’olor persistent de fum i de cremat, el resumiria amb la paraula esperança: a Colomers, la tramuntana havia fet avançar el foc tan ràpidament, que semblava que ens trobàvem davant d’una crema superficial i poc intensa, amb importants clapes de verd supervivent davant dels nostres ulls, i que evitarien un canvi dràstic de paisatge. I, contradient les ombres de la nit: no hi havia danys importants ni en habitatges ni en persones. L’esperança, amb el seu color verd natural i real aquest cop, s’imposava i contrarestava la impotència de la dura nit passada.

El tercer moment fou al cap de deu-quinze dies, i per inesperat i sorprenent, em produí un enorme impacte: una tala indiscriminada d’una màquina amb un braç capolador giratori d’uns trenta metres tant al cremat com al verd cremava més que el foc viu de l’onze de novembre darrer. Fou l'adveniment de la derrota, per causa d'un foc que no veia ni sentia cremar i que no sabia d'on venia: la percepció emocional de les conseqüències d’una tala que, contràriament a la tala manual que s’estava fent a l’est del municipi per reconvertir una pineda madura i atapeïda en una jove alzineda, no discriminava entre arbres moribunds o morts i brots joves, entre pins ennegrits i alzines fumades, i que et mostrava, mentre descobríem tot de singularitats humanes que el bosc havia amagat durant anys -canalitzacions, murs, ponts, cabanes de pastor...-, com el foc també és un negoci ben racional.

Tot i el canvi dràstic del paisatge que començava a deixar petjada aquests dies en els nostres cossos, malgrat l’oposició i la denúncia d’una colla de veïns i de l’Ajuntament, un arribà a la conclusió que la fragilitat del paisatge tant és fruit de condicions suposadament naturals com de raons humanes, i que l’Ajuntament, com a institució política, havia de mirar endavant i provar de contrarestar un paisatge que ja apareixia, sensitivament i racionalment, com a artigat i que podria comportar conseqüències en els usos del sòl -pas de forest a agrícola, per exemple- amb un altre paisatge novedós i possible. Fou així com decidírem d’accelerar l’arranjament del Parc del Ter -una zona riberenca recuperada de l’abandó de l’ACA- amb l’apadrinament d’arbres de compra pels veïns i passavolants i amb la tala d’estaques d’arbres de sota de la Presa de Colomers: encara que no poguéssim rescabalar-nos del paisatge perdut, començaríem a complementar les restes del paisatge de bosc amb un nou paisatge de ribera.

Qui sap si així aconseguiríem la gosadia de substituir les emocions negatives dels darrers dies per les que podríem obtenir en el futur de la sembra de paisatge i de l'espera dels resultats d’aquesta sembra, conscients que les emocions noves i definitives ens havien d'arribar, d’acord al filòsof i al neuròleg, també primer pel cos, abans de poder-les estabilitzar definitivament amb la ment i convertir-les en sentiments.