El dia que va morir la Federal

«Ací el teniu, el “Pelletes!” Ací el teniu, el gran porc!», i cridòria de «Pelletes!», i «Mireu-ho totes!». Una dona, al costat de la mare, portava un penjoll sangonós a les mans i el mostrava enlaire. I la mare reia amb tota la boca i cridava, cridava. Després va saber-ho: era la titola de l’alcalde d’Alcoi, Agustí Albors, anomenat «Pelletes»... (Isabel-Clara Simó: Júlia).

Entre la Revolució de Setembre del 1868 -any de la conversió del Partit Democràtic en Partit Republicà Democràtic Federal- i la Restauració de 1874, el federalisme va ser, a Espanya, una ideologia revolucionària. Si més no, doctrinalment: per republicà, contra la monarquia, per laïcista, contra el poder de l’església, per reformista social, contra les conseqüències d’una industrialització deshumanitzadora, i per descentralitzador, contra el poder de l’oligarquia. En realitat fou una aposta de la capa de la burgesia més avançada en la seva ascensió per a l’apoderament i la reformulació d’un estat obsolet, d’acord a la separació dels tres poders, l’elegibilitat de tots els càrrecs i a l’aproximació del poder a les realitats més petites.

Però tampoc la classe obrera pogué romandre'n al marge. “La imponent força que arribà a tenir, en la seva existència metafòrica, La Federal” (Antoni Jutglar), no sols coadjuvà en la definició de la consciència obrera i, a partir de la crítica de les contradiccions del moviment, en la seva autonomització política del republicanisme, sinó que fins i tot predeterminà la metodologia que l’anarcosindicalisme faria seva, a semblança dels federals intransigents que provocarien la caiguda de Francesc Pi i Margall, segon president de l’executiu (11 de juny-18 de juliol de 1873) de la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873-29 de desembre de 1874), per a l’empoderament social i popular.

En efecte, tot i la proclamació de la Federal (8 de juny de 1873) arran de l’aprovació de la primera proposta debatuda (7 de juny) per les Corts Constituents obertes l’1 de juny, per 218 vots a favor i 2 en contra: “Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal”, i contràriament al purisme de Pi i Margall, que afrontat pels republicans unitaristes, impulsaria la redacció del Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, federals intransigents i internacionalistes coincidien, impacientment i sense esperar la sanció de les Corts, en la voluntat d’organitzar el nou poder de baix cap a dalt, amb el protagonisme de juntes i cantons.

El federalisme de la burgesia revolucionària (1808-1874) fou, doncs, víctima del legalisme de qui havia lluitat més -empresonaments i exili inclosos- per la República Federal des de 1854 -any en què inicià la intervenció en la política a través del PD i en què avançà el principi federatiu pactista a La Reacción y la Revolución- i de la  urgència dels federals més intransigents i de l’internacionalisme obrer. Així, la insurrecció dels intransigents i dels anarcosindicalistes provocà (18 de juliol), l’endemà de la lectura de la Constitució a les Corts, la dimissió de Pi i Margall i la caiguda del govern, i, més endavant, el cop d’estat de Pavía (3 de gener de 1874) que menaria al pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre) i a la Restauració amb la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.

La Federal fou, per tant, un foc d'encenalls que tingué el seu cant del cigne l’estiu de 1873, amb la Insurrecció Cantonalista del litoral mediterrani -a excepció d’una Catalunya camp de batalla de la Tercera Guerra Carlina- i l’arrastrà (10 de juliol) de l’alcalde republicà federal Agustí Albors i Blanes el Pelletes pels carrers d’Alcoi -on la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT tenia la seu- i del passeig del seu penis com a símbol de triomf, pels internacionalistes durant la Revolució del Petroli (7-13 de juliol).

Després de tants anys, i de les propostes infructuoses de Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Matas, però sobretot després d’una transició espanyola que no sols no ha conegut federals, sinó que tampoc no ha resolt cap dels temes plantejats pel catalanisme en relació al finançament, la llengua, l’ensenyament o les infraestructures de l’arc mediterrani, etc, el federalisme ha esdevingut una iniciativa per a la pervivència d’un estat espanyol uninacional que és impugnat, fins a la seva derogació, a Catalunya. El federalisme, com el regionalisme o l’autonomisme o el café para todos, forma part, avui, de la ideologia nacional espanyola, perquè, a menys que la seva formulació no provingui d’una ingenuïtat tan inexplicable com injustificable, pressuposa l’assumpció, crítica o acrítica, de l’unionisme espanyol indissoluble, encara que hom l’emmascari amb proclames internacionalistes de classe! Perquè s’ha fet tan tard, avui, que després de tants anys de catalanofòbia -lingüística, cultural, política, econòmica, etc- democràtica, no ens cal recórrer a cap “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” (així, en català, Estanislau Figueras, 9 de juny de 1873, presidint un consell de ministres de la Primera República Espanyola), sinó que tenim prou motius per pensar que, el 2014, el federalisme ja no és d’esquerres com el de Fernando Garrido ni de dretes com el d’Emilio Castelar, sinó mer federalisme espanyol, siguin quins siguin els seus avaladors. Avui, el federalisme català, aquell que forma part del complex d’ideologies nacionals, aposta per la reunificació democràtica dels Països Catalans i per la federació del segon estat català a Europa!

SILENCIS FEDERALS INCÒMODES, PERÒ EIXORDADORS

Mia Wallace  –No els odies? 
Vincent Vega  –No odio què? 
Mia  –Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes? 
Vincent  –No ho sé. És una bona pregunta. 
Mia  –Així és com saps que acabes de trobar algú especial.
Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci! 
Vincent  –A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tots just ens hem conegut. 
(“Silencis incòmodes”, Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n’hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d’origen d’altra banda, no n’hi ha hagut mai, ni n’hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se’n, mentre el tremp nacionalista de l’estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s’han sentit mai, o quasi, si més no fins l’any 2010; no ja per blindar la llengua, en l’ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d’una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, “deixeu fer, deixeu passar”, fins al punt d’acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del LAPAO, sí; denúncies i fronts universitaris contra l’ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d’esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradeix la univocitat des de l’arrel!

Per això podem dir que els silencis d’aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d’esmena, ni creure’ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l’oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l’atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d’ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d’Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l’espera que l’estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a fer-se amb les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l’ús i l’abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux -segons Rovira i Virgili- Tu es Petrus, “Tu ets Pere (pedra)” (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l’Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l’havia anomenat Ecce homo, “Ací teniu l’home!” (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l’any 1905 Vallès i Ribot s’adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l’any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat” (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d’aixoplugar tot el republicanisme d’esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l’autonomia política d’un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d’espines federal, sobre la persecució d’allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s’ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap el mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).