VIII Seminari Turisme i Paisatge
Dijous, 29 de maig de 2014
Al Museu del Suro de Palafrugell
Qui ho havia de dir que aquell foc
que hom em comunicava al voltant de les sis i mitja al vessant sud de la Costa
Roja havia de canviar de manera tan radical el paisatge colomersenc en mitja
nit! Això no obstant, un cop assolida la carena, quan el foc passà de racional
a perceptible corporalment, les seves flames es manifestaren majestuoses,
roentes, dinàmiques i capaces de tot, a l’esquena d’un municipi d’uns dos-cents
habitants, de 4,30 km2 -el més petit del Baix Empordà-, amb un nucli compactat i
encimbellat arran de Ter, però conformat, al nord, per boscos piròfits de pi
blanc, de caire privat, i embrossats i plens d’arbres caiguts durant la nevada
del març de 2010.
Es tracta d’una zona sotmesa al foc
amb reiteració, fins al punt que és coneguda pels focs de Vilopriu, indret d’on
procedia el foc que percebia, amb tots els sentits, des de la carena, pels estímuls
que els percudien, i que n’impressionaven imatges emocionals a la ment. A
partir d’ací començava una cursa primer contra el foc, per esdevenir, davant la
incommensurabilitat d’un fet que la nit acreixia, una cursa per salvar vides i
habitatges humans, en un poblet on un terç o més de la població està format per
gent gran.
Va ser una nit intensa, emocionalment
i racionalment intensa, que resumeixo en tres gran moments, cadascun amb
multitud de situacions i accions a través de les quals ara em sentia formar
part d’una onada que m'arrossegava, ara em semblava que podia acomboiar la
mateixa onada, és a dir, en què s’hi donaven la confluència de dos paràmetres:
en uns casos semblava que hi havia un predomini de la intervenció del cos, i que
per això podríem anomenar vivències, i en uns altres semblava que hi havia un
predomini de la ment, i que per això podríem anomenar accions, si és que en
algun moment vivències emocionals i accions racionals es van poder donar per
separat. La rapidesa del que passava amb la presència activa -ment i cos- d’un
mateix fa difícil encara avui de separar-les.
En la reflexió de tot plegat que em
proposàveu, em vingueren al cap dos autors: Maurice Merleau-Ponty i Antonio
Damasio. Ambdós ens adverteixen de la importància de la corporeïtat en la
percepció. Si el filòsof ens parla del cos com a tentacle perceptiu de la ment,
el neuròleg, a El error de Descartes,
ens mostra com la raó s'obre camí entre emocions i sentiments sorgits de
l’estimulació dels nostres sentits.
D’acord a aquests conceptes i als
episodis sentits i pensats, és a dir, viscuts, he acordat els tres moments a
tres grans emocions, amb el ben entès que en els tres estadis trobaríem tot un
calidoscopi repetitiu d’emocions, com impotència, ràbia, tristesa, ira,
disgust, ganes de plorar, orgull, alegria, satisfacció... provocades arran de
l’entrada del foc atramuntanat al nucli habitat en tres ocasions i per tres
indrets diferents: per l’est, pel nord i per l’oest, fins a traspassar els
nostres caps i l’aparent barrera del Ter en direcció cap a Foixà, al sud.
El primer moment fou determinat per la
presència del foc, que resumeixo emocionalment amb els termes d’impotència,
crit i gemec, amb tot un cúmul d’impactes que la nit acreixia i que van des de
la visualització del foc a la carena fins a la percepció corporal de l’escalfor
i el fum que embaumaven tot el municipi, passant per la visualització del foc
arran de parets d’habitatge, per sobre teulats, a l’interior dels jardins o
recorrent imparable i imbatible, sempre de nord a sud, el carrer Orient, el
Pedró i el Dipòsit de l’aigua, i el Raval i la riera de Vilopriu fins al Ter.
Sense oblidar, però, l’evacuació de la gent gran al municipi de Sant Jordi
Desvalls, que visitaria a les tres de la matinada -moment, d’altra banda, en
què vaig poder veure per primer cop el foc imponent a l’altra banda del riu, a
les muntanyes de Sant Llorenç de les Arenes-, o el rescat d’una persona malalta
amb ambulància mentre el foc ja era a les envistes del seu carrer. Fou un
moment inabastable i interminable, que et bressolava com una criatura inerme
que recorria sense rumb camins i carrers del poble, i que sentia com se li
trencava la veu quan li telefonaven les ràdios o com li llagrimejaven els ulls,
pel fum i per l’emoció.
El segon moment, l’endemà, amb el foc
ja apagat, però amb un ambient enrarit per l’olor persistent de fum i de cremat,
el resumiria amb la paraula esperança: a Colomers, la tramuntana havia fet
avançar el foc tan ràpidament, que semblava que ens trobàvem davant d’una crema
superficial i poc intensa, amb importants clapes de verd supervivent davant
dels nostres ulls, i que evitarien un canvi dràstic de paisatge. I, contradient
les ombres de la nit: no hi havia danys importants ni en habitatges ni en
persones. L’esperança, amb el seu color verd natural i real aquest cop,
s’imposava i contrarestava la impotència de la dura nit passada.
El tercer moment fou al cap de
deu-quinze dies, i per inesperat i sorprenent, em produí un enorme impacte: una
tala indiscriminada d’una màquina amb un braç capolador giratori d’uns trenta
metres tant al cremat com al verd cremava més que el foc viu de l’onze de
novembre darrer. Fou l'adveniment de la derrota, per causa d'un foc que no veia
ni sentia cremar i que no sabia d'on venia: la percepció emocional de les
conseqüències d’una tala que, contràriament a la tala manual que s’estava fent
a l’est del municipi per reconvertir una pineda madura i atapeïda en una jove
alzineda, no discriminava entre arbres moribunds o morts i brots joves, entre pins
ennegrits i alzines fumades, i que et mostrava, mentre descobríem tot de
singularitats humanes que el bosc havia amagat durant anys -canalitzacions,
murs, ponts, cabanes de pastor...-, com el foc també és un negoci ben racional.
Tot i el canvi dràstic del paisatge
que començava a deixar petjada aquests dies en els nostres cossos, malgrat
l’oposició i la denúncia d’una colla de veïns i de l’Ajuntament, un arribà a la
conclusió que la fragilitat del paisatge tant és fruit de condicions
suposadament naturals com de raons humanes, i que l’Ajuntament, com a
institució política, havia de mirar endavant i provar de contrarestar un
paisatge que ja apareixia, sensitivament i racionalment, com a artigat i que
podria comportar conseqüències en els usos del sòl -pas de forest a agrícola,
per exemple- amb un altre paisatge novedós i possible. Fou així com decidírem
d’accelerar l’arranjament del Parc del Ter -una zona riberenca recuperada de
l’abandó de l’ACA- amb l’apadrinament d’arbres de compra pels veïns i
passavolants i amb la tala d’estaques d’arbres de sota de la Presa de Colomers:
encara que no poguéssim rescabalar-nos del paisatge perdut, començaríem a
complementar les restes del paisatge de bosc amb un nou paisatge de ribera.
Qui sap si així aconseguiríem la
gosadia de substituir les emocions negatives dels darrers dies per les que
podríem obtenir en el futur de la sembra de paisatge i de l'espera dels
resultats d’aquesta sembra, conscients que les emocions noves i definitives ens
havien d'arribar, d’acord al filòsof i al neuròleg, també primer pel cos, abans
de poder-les estabilitzar definitivament amb la ment i convertir-les en
sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada