Estació meteorològica a Colomers

Estació meteorològica NATIONAL GEOGRAPHIC 7in1 Bresser Wifi 9080600 situada a COLOMERS

Es poden consultar les dades en aquests tres enllaços:

https://app.weathercloud.net/d0240061687#profile

https://stationsweb.awekas.at/index.php?id=35273

https://www.wunderground.com/dashboard/pws/ICOLOM101

Les pedres parlen

El punt i seguit de cent paraules justes d’avui l’escric amb les extremitats ben esgarrinxades. Aquest matí he volgut recercar una fita monumental de delimitació amb Vilopriu, i, vistos els fracassos anteriors, aquest cop ho he fet pel costat més embardissat. I l’he trobada, prismàticament treballada, amb dues cares per a Colomers: “COLO” al S i “MES” a l’E, i una per a Gaüses: “GAHUS”, s’intueix a la N, i amb dues línies al damunt assenyalant les direccions del terme. Cert, Gaüses, abans de la seva agregació a Vilopriu (el 1927 ja ho estava), ha estat un municipi com Colomers.

 

Les emocions davant del foc d'un alcalde

 VIII Seminari Turisme i Paisatge

Dijous, 29 de maig de 2014

Al Museu del Suro de Palafrugell

Qui ho havia de dir que aquell foc que hom em comunicava al voltant de les sis i mitja al vessant sud de la Costa Roja havia de canviar de manera tan radical el paisatge colomersenc en mitja nit! Això no obstant, un cop assolida la carena, quan el foc passà de racional a perceptible corporalment, les seves flames es manifestaren majestuoses, roentes, dinàmiques i capaces de tot, a l’esquena d’un municipi d’uns dos-cents habitants, de 4,30 km2 -el més petit del Baix Empordà-, amb un nucli compactat i encimbellat arran de Ter, però conformat, al nord, per boscos piròfits de pi blanc, de caire privat, i embrossats i plens d’arbres caiguts durant la nevada del març de 2010.

Es tracta d’una zona sotmesa al foc amb reiteració, fins al punt que és coneguda pels focs de Vilopriu, indret d’on procedia el foc que percebia, amb tots els sentits, des de la carena, pels estímuls que els percudien, i que n’impressionaven imatges emocionals a la ment. A partir d’ací començava una cursa primer contra el foc, per esdevenir, davant la incommensurabilitat d’un fet que la nit acreixia, una cursa per salvar vides i habitatges humans, en un poblet on un terç o més de la població està format per gent gran.

Va ser una nit intensa, emocionalment i racionalment intensa, que resumeixo en tres gran moments, cadascun amb multitud de situacions i accions a través de les quals ara em sentia formar part d’una onada que m'arrossegava, ara em semblava que podia acomboiar la mateixa onada, és a dir, en què s’hi donaven la confluència de dos paràmetres: en uns casos semblava que hi havia un predomini de la intervenció del cos, i que per això podríem anomenar vivències, i en uns altres semblava que hi havia un predomini de la ment, i que per això podríem anomenar accions, si és que en algun moment vivències emocionals i accions racionals es van poder donar per separat. La rapidesa del que passava amb la presència activa -ment i cos- d’un mateix fa difícil encara avui de separar-les.

En la reflexió de tot plegat que em proposàveu, em vingueren al cap dos autors: Maurice Merleau-Ponty i Antonio Damasio. Ambdós ens adverteixen de la importància de la corporeïtat en la percepció. Si el filòsof ens parla del cos com a tentacle perceptiu de la ment, el neuròleg, a El error de Descartes, ens mostra com la raó s'obre camí entre emocions i sentiments sorgits de l’estimulació dels nostres sentits.

D’acord a aquests conceptes i als episodis sentits i pensats, és a dir, viscuts, he acordat els tres moments a tres grans emocions, amb el ben entès que en els tres estadis trobaríem tot un calidoscopi repetitiu d’emocions, com impotència, ràbia, tristesa, ira, disgust, ganes de plorar, orgull, alegria, satisfacció... provocades arran de l’entrada del foc atramuntanat al nucli habitat en tres ocasions i per tres indrets diferents: per l’est, pel nord i per l’oest, fins a traspassar els nostres caps i l’aparent barrera del Ter en direcció cap a Foixà, al sud.

El primer moment fou determinat per la presència del foc, que resumeixo emocionalment amb els termes d’impotència, crit i gemec, amb tot un cúmul d’impactes que la nit acreixia i que van des de la visualització del foc a la carena fins a la percepció corporal de l’escalfor i el fum que embaumaven tot el municipi, passant per la visualització del foc arran de parets d’habitatge, per sobre teulats, a l’interior dels jardins o recorrent imparable i imbatible, sempre de nord a sud, el carrer Orient, el Pedró i el Dipòsit de l’aigua, i el Raval i la riera de Vilopriu fins al Ter. Sense oblidar, però, l’evacuació de la gent gran al municipi de Sant Jordi Desvalls, que visitaria a les tres de la matinada -moment, d’altra banda, en què vaig poder veure per primer cop el foc imponent a l’altra banda del riu, a les muntanyes de Sant Llorenç de les Arenes-, o el rescat d’una persona malalta amb ambulància mentre el foc ja era a les envistes del seu carrer. Fou un moment inabastable i interminable, que et bressolava com una criatura inerme que recorria sense rumb camins i carrers del poble, i que sentia com se li trencava la veu quan li telefonaven les ràdios o com li llagrimejaven els ulls, pel fum i per l’emoció.

El segon moment, l’endemà, amb el foc ja apagat, però amb un ambient enrarit per l’olor persistent de fum i de cremat, el resumiria amb la paraula esperança: a Colomers, la tramuntana havia fet avançar el foc tan ràpidament, que semblava que ens trobàvem davant d’una crema superficial i poc intensa, amb importants clapes de verd supervivent davant dels nostres ulls, i que evitarien un canvi dràstic de paisatge. I, contradient les ombres de la nit: no hi havia danys importants ni en habitatges ni en persones. L’esperança, amb el seu color verd natural i real aquest cop, s’imposava i contrarestava la impotència de la dura nit passada.

El tercer moment fou al cap de deu-quinze dies, i per inesperat i sorprenent, em produí un enorme impacte: una tala indiscriminada d’una màquina amb un braç capolador giratori d’uns trenta metres tant al cremat com al verd cremava més que el foc viu de l’onze de novembre darrer. Fou l'adveniment de la derrota, per causa d'un foc que no veia ni sentia cremar i que no sabia d'on venia: la percepció emocional de les conseqüències d’una tala que, contràriament a la tala manual que s’estava fent a l’est del municipi per reconvertir una pineda madura i atapeïda en una jove alzineda, no discriminava entre arbres moribunds o morts i brots joves, entre pins ennegrits i alzines fumades, i que et mostrava, mentre descobríem tot de singularitats humanes que el bosc havia amagat durant anys -canalitzacions, murs, ponts, cabanes de pastor...-, com el foc també és un negoci ben racional.

Tot i el canvi dràstic del paisatge que començava a deixar petjada aquests dies en els nostres cossos, malgrat l’oposició i la denúncia d’una colla de veïns i de l’Ajuntament, un arribà a la conclusió que la fragilitat del paisatge tant és fruit de condicions suposadament naturals com de raons humanes, i que l’Ajuntament, com a institució política, havia de mirar endavant i provar de contrarestar un paisatge que ja apareixia, sensitivament i racionalment, com a artigat i que podria comportar conseqüències en els usos del sòl -pas de forest a agrícola, per exemple- amb un altre paisatge novedós i possible. Fou així com decidírem d’accelerar l’arranjament del Parc del Ter -una zona riberenca recuperada de l’abandó de l’ACA- amb l’apadrinament d’arbres de compra pels veïns i passavolants i amb la tala d’estaques d’arbres de sota de la Presa de Colomers: encara que no poguéssim rescabalar-nos del paisatge perdut, començaríem a complementar les restes del paisatge de bosc amb un nou paisatge de ribera.

Qui sap si així aconseguiríem la gosadia de substituir les emocions negatives dels darrers dies per les que podríem obtenir en el futur de la sembra de paisatge i de l'espera dels resultats d’aquesta sembra, conscients que les emocions noves i definitives ens havien d'arribar, d’acord al filòsof i al neuròleg, també primer pel cos, abans de poder-les estabilitzar definitivament amb la ment i convertir-les en sentiments.

"Ai dels vençuts!" (Brenne) - “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria" (Marc Furi Camil)

AI DELS VENÇUTS!

Els comitès de Colomers i d’Orriols, i les tornes del franquisme

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, octubre de 2013)

A començaments de l’any 2012, en el setè i darrer semestre a la UOC, lliurava la versió definitiva del TFC: Violència i repressió a la rereguarda republicana durant la Guerra civil espanyola, i repressió franquista. Colomers i el seu Comitè revolucionari i antifeixista en el context del comitès de Cervià de Ter, Orriols i de Salt, i la repressió franquista.

Tot i la valoració positiva, amb dos excel·lents, dels dos consultors, poc podia pensar que aquell treball començat a principis de l’any 2011, al sisè semestre, pogués veure un dia la llum en forma de llibre, després, això sí, d’una ampliació i d’una redefinició, que contradeien ben poc, però, els seus fonaments.

Perquè el llibre parteix de les hipòtesis fonamentals del treball:

“Els conflictes civils, però, i sobretot aquells que s’han covat després d’anys d’una aferrissada lluita de classes, no poden ser analitzats exclusivament des del prisma racional de la lògica: “dictadura”, “cop d’estat”, “guerra civil”, “revolució”, “Paz de Franco”, etc, acostumen a ser uns termes grandiloqüents que aixopluguen tot d’intencions, de sentits contraris, que a parer dels contendents, contraris o opositors del moment, poden tenir la seva última oportunitat, la darrera ocasió de reeixir o de sucumbir.

I d’aquesta constatació sorgeixen les dues hipòtesis amb les quals vaig enfocar el treball de recerca que està a l’origen del text present:

1ª. Només a l’empara d’aquestes paraules altisonants, com “revolució proletària” o “Paz de Franco”, i no pas de manera gratuïta, gent anònima, i no tant anònima, és capaç de realitzar aquells actes arbitraris més vils els quals hom no podria pensar ni imaginar que aquesta mateixa gent pogués realitzar mai en la vida quotidiana corrent. Les causes concretes i puntuals amb què hom ha explicat, i a voltes justificat, aquells actes, bombardejos del Canarias per exemple, només són possibles perquè abans s’han desfermat aquells marcs en els quals les opcions fonamentals s’han plantejat en termes de vida o mort: cop d’estat i contrarevolució, guerra i revolució.

2ª. Això no obstant, i malgrat els exemples històrics més coneguts, com la Revolució francesa de 1789, la Revolució d’Octubre de 1917 o l’intent de Revolució espanyola de 1936, hi ha d’haver, fins i tot en aquestes ocasions o condicions excepcionals i extremes, exemples en què aquella arbitrarietat i vilesa no sols és absent, sinó que fins i tot és rebutjada i perseguida pels mateixos membres que empenyen la revolució.

A partir d’aquestes dues hipòtesis hom ha pretès aconseguir, d’altra banda, dos grans objectius: un de caire genèric o universal, com és desfer, o si més no qüestionar, la relació que hom acostuma a veure com a predeterminada i necessària entre revolució com a causa i repressió a la rereguarda com a conseqüència, i un de caràcter més concret, com és el de conèixer un fragment de la història local del municipi de Colomers, molt desconegut i silenciat, en què repressió revolucionària durant la guerra i la revolució, i repressió franquista durant la Paz de la Dictadura, apareixen clarament com a episodis concatenats, és a dir, amb un caire de tornes de fets anteriors de significació contrària.” (Fragment de la Presentació).

“Fins ací, les raons objectives d’aquest llibre. Perquè és ben cert que la primera versió d’aquest text es va descabdellar arran de la Llicenciatura d’Humanitats a la UOC. Això no obstant, ni el professorat ni la Llicenciatura ni el Treball de Fi de Carrera ni la Universitat predeterminaren aquest treball concret i específic.” (Fragment de la Presentació)

Com dic a la Contracoberta, “Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d’Orriols, i les tornes del franquisme, ofereix, a partir d’un episodi ben local, del municipi de Colomers, amb excursos, però, a Cervià de Ter, Llampaies i Orriols, entre d’altres poblacions empordaneses, dos retrats d’aquelles violències que acostumen a tenir lloc als marges d’un conflicte bèl·lic, d’una guerra civil: un relat de la violència a la rereguarda republicana i un altre de la revenja franquista, amb la particularitat, però, que ambdues fotografies són ajustades en una vista panoràmica que permet entreveure allò tantes voltes suposat, tantes voltes afirmat, com és la seva concatenació, això és, un desencadenament excusat en fets anteriors.

A partir d’un pòrtic on mostra la cruesa de les violències, de totes les violències, amb unes cites -sobre els vençuts, les barbaritats i la innecessarietat de tot plegat- que defineixen l’objectiu de l’historiador, el llibre, alhora que resol, gairebé detectivescament, un crim, en descobrir-ne l’autor, planteja al lector el gran repte de decantar-se, no pas des de l’apriorisme o subjectivitat de l’escriptor, sinó arran del llenguatge dels fets que el mateix historiador, despullat de sentiments, ideologia o moral personals, fa parlar.”

El títol és la primera cita del pòrtic:

Vae victis!, “Ai dels vençuts!”

Brenne, cap dels gals sènons, després d’apoderar-se de Roma devers l’any 390 aC, davant la protesta dels romans durant l’acompliment dels acords de pau, segons Ab Urbe condita (5, 48, 9), de Tit Livi

L’historiador romà Tit Livi (mort l’any 17) conta, al llibre V d’Ab Urbe condita, “Des de la fundació de l’Urbs”, o sigui, Roma, com la ciutat, indefensa, uns 400 anys enrere (entre 387-390 aC, batalla del riu Àl·lia) fou assetjada fins a l’aparició de la fam i presa pels gals, que la sotmeteren a saqueig i pillatge durant mesos. Brenne, o Brennus, cap dels gals sènons, només va aixecar l’encerclament de la fortalesa del Capitoli per retirar-se amb la seva host al cap de set mesos, a canvi d’un acord de pau pel qual els romans es comprometien a pagar-li un tribut de mil lliures d’or.

Tot i l’acceptació dels romans a pagar el convingut, durant el pesatge mostraren el seu desacord sobre la precisió i la fiabilitat dels pesos i les balances gal·les. Segons Tit Livi, Brenne reaccionà com segueix: “L’arrogant gal llançà la seva espasa en la balança i digué les insuportables paraules per als romans: Vae victis!, ‘Ai dels vençuts!’ ”

És cert que els romans no s’estigueren, però, d’allargassar la llegenda a favor seu per emmascarar la humiliació de la derrota: així, mentre Brenne els deia les ignominioses paraules, hom faria arribar un magistrat romà, Marc Furi Camil, amb el seu exèrcit, que contestava Non aurum, sed ferro, recuperanda est patriae, “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria", alhora que atacava i derrotava els gals.

Sigui quina sigui la veracitat de tot plegat, des de llavors la frase de Brenne ha esdevingut una frase feta per recordar-nos que els vencedors no es compadeixen dels vençuts.

Tot i l’aparent caràcter pessimista del títol i d’aquest pòrtic, el llibre es clou amb un contrast esperançador a partir de l’esclariment que pot aportar la investigació, la recerca i l’anàlisi:

“Però si les coses, d’acord a la intuïció dubitativa de Descartes, tenen la propietat de poder no ésser allò que semblen -justificant, així, la necessitat de les ciències, i de la investigació i la recerca-, amb molta més raó, d’acord a la sospita desemmascaradora de Marx, poden no ésser allò que hom vol que semblin, oimés si conformen, en la dialèctica de les classes socials, l’expressió política provisional -però amb una llarga hegemonia- d’una estructura econòmica concreta, és a dir, la delimitació, sempre punyent, entre vencedors i vençuts!” (Fragment final de la Cloenda)

Josep Manuel López Gifreu

Llicenciat en Humanitats per la UOC

Colomers, 9 d’octubre de 2003, Diada del País Valencià

La llegenda del Pi Bessó de Colomers

L'indret més alt de Colomers es troba als Castellets, una muntanya boscosa que s'allargassa entre tres corrents d'aigua: des del riu, el Ter, i entre dos torrents, la Ramema de Gaüses i la riera de Pins, fins als estreps més meridionals de la Serra de Valldevià. El seu cim, anomenat el Pi Bessó, supera la talaia del Pedró: així, mentre aquesta darrera permet albirar el paisatge obert del llevant marítim _el massís del Montgrí i les Medes, i el Far de Sant Sebastià_ des dels 73,75 metres, aquell és a una altitud de 97,77 metres, gairebé un centenar per sobre del nivell del mar doncs, però vessant cap a ponent, on sobresurt, al nord, el teulat octagonal del campanar que es veu de Santa Maria de Gaüses.

Hom desconeix l'origen d'aquest nom. I si bé és cert que el paratge és atapeït de pins blancs ben alts, això sí, amb alguna alzina escadussera mig afogada que recorda que el bosc principal del lloc fou en altre temps l'alzinar, no és fàcil decidir quin és, si és que encara existeix, el pi que podria haver estat la causa del bateig del paratge, perquè de pins bessons, això és, pins que han nascut i crescut enganxats en un altre, n'hi més d'un, i alguns massa joves com per poder estar a l'origen de tot plegat.

En qualsevol cas, la gent mes gran de la comarca, si tampoc no n'ha ha conegut l'existència, sí que solen donar una raó dels mots que rep aquell paisatge. Amb petites variants, la gent de la contrada recorda com una noia de Diana i un noi de Valldevià van coincidir, fa molts anys, en aquell paratge un dia que buscaven bolets. L’indret era, sembla, una clapa de llenegues negres que havien compartit, tot fa pensar que a la insabuda d'ambdós, durant força temps, i amb un mocador de farcell o un cistell als braços, fins en aquest dia en què hi coincidiren per primer cop. A partir d'aquella primera tarda conscientment comuna, fos per la màgia d'un indret en què l'ombradissa de cap al tard s'ajeia damunt la seva roca viva, de la qual brollava una fontana natural l'aigua de la qual s'escolava rostos avall fins a la Ramema que baixava de Llampaies, fos per les propietats al·lucinògenes dels bolets, les coincidències van sovintejar i les trobades sorgiren cada cop menys afectades per la curta temporada boletaire de tardor. Amb poc temps, llurs faccions denotaren, l'estona en què s'hi esguardaven, una integració plena en aquell paisatge que compartien ja a cor què vols, cor què desitges, i, tot i la seva prudència, sense pensar en les aquiescències o opinions dels seus familiars respectius, les quals consideraven innecessàries.

La gent afirma, però, que la Guillemona Simonet de Diana i en Llenç Sabater de Valldevià _així és com es deien aquells dos adolescents_ es van enamorar bojament, i que els seus pares, en canvi, s’hi van oposar de seguit, fins al punt que van fer mans i mànigues per desfer les conseqüències que acostuma a tenir qualsevol enamorament entre dues persones joves. Deurien tenir entre setze i divuit anys, i ningú no sabé mai per què: tant la Guillemona com en Llenç formaven part de famílies que hom acostuma a endreçar en aquell calaix de sastre anomenat petita burgesia, o classe mitjana, tant li fa. I la seva amistat no hauria estat, doncs, cap relació desigual com les que acostumen a contrariar els déus: ni una hierogàmia, és a dir, una unió sagrada entre una divinitat i un mortal, com podria ser el cas de la deessa Afrodita i el rei Anquises, pares de l’heroi Enees; ni una unió morganàtica, això és, un matrimoni desigual entre un membre de la reialesa i una persona de rang inferior, com semblaria el cas de la faraona Hatšepsut i el seu conseller reial Senemut. Fos pel que fos, per evitar que la relació reeixís en algun tipus d'estabilitat, els van voler sostreure a l'encant de l'indret i a l'embruixament dels bolets: van cremar la vegetació del lloc diverses vegades perquè s'ermés; van escantellar el badall de la roca per on brollava el rajolí d'aigua fresca, i van profanar el lloc amb la femta d'ovelles i cabres que hi portaren a pasturar.

Només ells dos saben la tristesa que els produïa arribar en aquell paratge i trobar-lo arranat d'aquella manera, fins al dia que, amb les llengües tenallades pel dolor i la tristesa o per la prohibició de parlar entre ells, hagueren d'assumir, a contracor i resignadament, i amb la companyia d’una parella de merles només, que la seva amistat incipient estava condemnada a perir per voluntats que no eren seves i que no entenien del tot.

Ambdós, però, coneixien la mitologia grega i, doncs, la història de la nimfa Dafne i el déu Apol·lo, i recordaven com Cupido castigà la burla que Apol·lo havia fet de la seva punteria amb l’arc, amb el llançament de dues sagetes ben diferents: una amb punta d’or que, llançada a Apol·lo, provocà el seu enamorament de Dafne, i una altra amb punta de plom que, llançada a Dafne, la insensibilitzà a l’amor. I els era de bon imaginar el terrible desencontre entre un Apol·lo enamorat a l’encalç permanent d’una Dafne desenamorada i sempre fugitiva. Fins que la nimfa, per escapar definitivament de l’amor d’Apol·lo, no tingué altre remei que demanar al seu pare el riu Peneu que li tragués la bellesa i la convertís en llorer!, que Apol·lo, d’altra banda, convertiria, trist i resignat, en la seva corona.

La Guillemona de Diana i en Llenç de Valldevià volien evitar, fos com fos, un desencontre semblant; per això, abans de posar fi, obligadament i obedientment, a les trobades i d’allunyar-se belleu per sempre més, van voler deixar un testimoni dels seus desitjos veritables: fou així que, pocs dies abans d'acabar l'última tardor comuna, van retornar a l'ermot a plantar-hi dos pins junts, els quals, sense preveure’n un espai mínim de creixement, acostaren tant l’un amb l’altre que amb el temps semblaren, als ulls de tothom, enganxats des de l’origen, és a dir, com si brotessin d'una mateixa rabassa. Tot fa pensar que fou per això que el paratge va ser anomenat el Pi Bessó. Perquè, malgrat la ficció que hom deixaria arrelar i consolidar passivament i interessadament, per més de tres decennis, per tal que llur intent esbullat i esgavellat deliberadament semblés, als ulls de tothom, un fracàs propi, fequis que hi eren tots dos!, segons m'han contat.
I si no fos cert, pens que és ben trobat, si més no per homenatjar totes les Guillemones i tots els Llençs que en algun moment hagueren de renunciar a la seva llibertat de decidir pels prejudicis o les manies dels adults intransigents l'actitud arbitrària dels quals els sorprengué innocentment i inesperadament en el moment més inoportú.
Deu fer uns trenta-cinc anys d'això. Ara l'indret ha canviat molt: torna a haver-hi bosc, altre cop amb predomini d’uns pins de creixement ràpid per sobre d’unes alzines de creixement lent, i força descurat i amb massa llenya al pas dels peus des de la nevada marcenca de l’any 2010; els espàrrecs hi han substituït les ferradures de mocoses negres, i la roca liquenosa ja no raja per cap escletxa. Però encara és, per les ombres i la quietud, només trencada pel rosec d’un esquirol amb una gla o pel piular d’una parella de merles que escarboten el terra en busca d'algun cuc per menjar, un lloc de bon passejar i un lloc per reposar-hi el cos i la ment.

Darrerament hom hi ha vist, fins i tot, una donota si fa no fa de la mateixa edat que l'amic que em contà per primer cop la història, que es feia dir Llorenç, el qual, a pregunta meva, i amb uns ulls humitosos, no sabé ni pogué donar-me detalls de la ficció que havia mantingut la Guillemona i en Llenç, ja adults, incomunicats i muts des de llavors.
Asseguda al relleix que fa la roca del sòl, semblaria que la dona hi descansa després d'un llarg viatge, si no fos que la seva mirada salta de pi en pi, per resseguir-ne, nerviosa i inquieta, tots els troncs des de la rabassa fins a les capçada: i així uns ulls que hom pretengué abaixats davant de qui havia de ser un amic, es van mostrant plens de delit a tota la volta del cel!