Que no t'agafin distret!

EL VAITOT ESPANYOLISTA

N’hi ha hagut prou amb l’abdicació de Joan Carles I d’Espanya perquè aquells que són més recalcitrants a explicar-nos quin és el seu somni nacional per al 9N, s’apuntin a tot drap i estesos a una Segona transició espanyola encarrilada i domenyada per les elits politicoeconòmiques hispàniques. Tant li fa si és en clau felipista, com proposen els republicans del PSC, com si és en clau de Tercera República Espanyola, com proposen els republicans d’ICV. 

Després d’un any de sentir parlar de l’”órdago” sobiranista, ja tocava, ja, que poguéssim parlar de la torna: el vaitot realment espanyolista sota l’aparença de vaitot monàrquicofelipista. El que ben pocs pensàvem és que els sortís tan bé a embardissar encara més la mal sargida i mal recosida unitat catalana cap al 9N. Ara amb un relleu monàrquic que ningú ha dit que fos ni pogués ser renovador ni federalitzant, ans al contrari, segons les primers paraules del premonarca, ara amb una Tercera República Espanyola que ningú ha dit que fos ni que pogués ser contrària a la “indisoluble unidad de la nación española”, ans el contrari, gent i partits casolans han picat l’ham del vaitot espanyol i espanyolitzador, aquell que creu que Catalunya no és una nació i que permet justificar, per exemple, el darrer desembarcament organitzatiu d’un partit espanyol com Podemos a Catalunya, com el PP o la UPyD, és a dir, pensant-nos part de la seva nació espanyola. A menys, és clar, que el motiu fos de donar cobertura ideològica als espanyols residents a Catalunya, la qual cosa no sols seria contradictòria amb la seva posició verbal antiidentitària, sinó que fins i tot suposaria un tractament privilegiat respecte dels espanyols residents a França, per exemple.

El cas és que alguns catalans, en lloc de solidaritzar-se amb les voluntats republicanes sorgides a Espanya i aprofitar-ho per establir els pactes de col·laboració mútua per a la constitució de la Tercera República Espanyola i de la Primera República Catalana, no sols no han fet bandera de la República Espanyola, oblidant in aeternum la seva versió de la catalana, sinó que fins i tot han gosat perdre el temps a teoritzar sobre la tricolor per justificar-se, fins al punt que alguns fins i tot han caigut en el ridícul de provar d’amagar-ne l’espanyolitat fent-ne una bandera més universal que no pas espanyola. És a dir, fent-ne un equivalent petit, massa petit penso, d’aquella tricolor francesa que el gremi de barbers imposà, d’esquitllentes, a totes les portes de les barberies espanyoles o d’aquella Marsellesa que saben cantar fins i tot els que no saben l’Himne de Riego. 

I és clar que aquesta bandera representa uns valors diferents i allunyats de la monàrquica. I que els espanyols han de poder decidir entre Monarquia i República, i és clar. I que el catalans, mentre hi siguem, també voldrem decidir. I tant que sí! Però no podem confondre les coses, i abocar-nos avui a una lluita per una República espanyola sense republicans disposats a lluitar per la nostra, i menys en un moment en què els catalans, de dretes i d’esquerres, ens hem conjurat en un compromís històric per arribar al 9N, perquè no ens hem mobilitzat per perdre’ns i enredar-nos en un vaitot espanyolista l’objectiu del qual és una Segona transició espanyola que renovi el consens de la “indisoluble unidad de la nación española” -que no ha qüestionat mai cap espanyol, de dretes o d’esquerres, monàrquic o republicà-, al servei de les elits hispàniques de sempre, sinó per construir la Primera República Catalana, amb bon veïnatge amb la Francesa i amb l’Espanyola, ei, si pot ser!

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!

Els camins amables de la independència

Tomba, d'Eugène Pottier, l'autor de la Internacional

“La revolució portuguesa reeixí primordialment perquè la classe dirigent del país demostrà estar ben unida al moment de la decisió, veient en la independència nacional una oportunitat d’adoptar una nova política que podria permetre al país de dur a terme el seu programa econòmic amb més eficàcia que si hagués estat sotmès a domini espanyol. La classe dirigent catalana no estava unida, i els anys de la dècada 1640 el Principat mancava de les oportunitats econòmiques que haurien pogut permetre-li un nou rumb” (J. H. Elliot: La revolta dels catalans, 1598-1640)

El 25 de maig, data de les eleccions europees, és una data important per seguir l’evolució del procés sobiranista i l’acumulació de forces d’uns i altres: regeneracionistes espanyols, unionistes espanyols i sobiranistes. Encara que, abans d’anar a votar en les europees, hom intentarà significar, més enllà de la posició dels partits pel que fa al dret a decidir i a la independència, l’especificitat i exclusivitat d’aquestes eleccions, hom ha de preveure que l’endemà mateix els resultats seran analitzats, des de totes bandes, amb aquesta clau que hom pretendrà amagar, dissimular o negar en precampanya i en campanya. Aquesta és una de les principals raons per les quals cap dels participants de la Via catalana pot quedar-se a casa aquell dia, ni aquells que potser no ens abelleixi del tot cap de les opcions que finalment es presenten en la contesa electoral: encara que hom vulgui negar a priori el caràcter plebiscitari de les eleccions, ningú refusarà d’analitzar-ne a posteriori els seus resultats d’acord a aquest caire. No només a Catalunya, sinó també, sobretot, des d’Espanya i des d’Europa.

Però encara hi ha una altra raó, per pensar que el 25 de maig i l’endemà són importants: en principi no hi hauria d’haver cap contesa electoral més fins a les municipals del 2015, per la qual cosa només hi haurà del 25-26 de maig al 9 de novembre, és a dir, cinc mesos i escaig, perquè algú pugui pensar que allò que aquí en diem diàleg amb consulta inclosa i allò que allí en diuen diàleg amb consulta exclosa puguin confluir en un punt comú amb una proposta capaç de bandejar ambdues opcions inicials de l’escenari polític.

I aquest algú ja comença a tenir noms, força noms, i amb propostes més o menys corpòries, les quals trobaran possiblement més d’un avalador, més enllà de la tramoia econòmicoempresarial, també entre membres de partits que avui semblen monolíticament al costat del dret de decidir i als quals el procés d’alliberament nacional els resulta, cada cop més, excessivament eixordador i engavanyador.

Si durant la transició espanyola hom trobà la persona i els mecanismes legals per reconvertir un règim dictatorial en un règim democràticament homologable als països europeus, tot fa pensar que ara també podria ser possible la rectificació de l’estat, malgrat l’empresonament i la immobilització dels seus polítics primers per les manilles d’or del cafè para todos i la catalanofòbia: perquè per sobre de Mas i Rajoy, hi ha la maquinària d’un estat -funcionariat, exèrcit, monarquia...- que vol sobreviure, encara que sigui a costa de reformulacions i de repartiments de poders, com es va fer en la transició espanyola amb Euskadi i Navarra, per raó de la presència d’ETA. Catalunya, en canvi, no sols no sabé contraposar, a l’atzucac terrorista, la força de la unitat política i social de les seves classes dirigents, si no que, trencada l’Assemblea de Catalunya, hom es barallà i competí, en l’àmbit polític, per la llana d’una cabra, passant, en pocs anys, del tarradellisme més servil a l’antitarradellisme més dubtós.

La singularitat del procés actual rau, però, no ja en la unitat, sinó en la transversalitat del moviment, el qual, conformat per classes populars i mitjanes i petita i mitjana empresa, pren les característiques d’aquell moviment nacionalpopular que Gramsci reclamava per arribar al socialisme per via de l’hegemonia política i democràtica. Singularitat que és la seva fortalesa, en la mesura que s’imposin aquests elements de transversalitat per sobre dels partidistes, siguin tacticistes o claudicants a les ofertes que ens arribaran des d’Espanya per trencar o afeblir el moviment. I el 25 de maig és una ocasió immillorable per expressar, a manca de la fortalesa de la unitat més ampla, la determinació de la voluntat popular a través de les urnes. Perquè de maig a novembre, els tramoistes del sistema de poder espanyol, amb la col·laboració dels seus regeneracionistes, intensificaran els esforços perquè la voluntat sobiranista es pugui acomodar, ja com a minoria recalcitrant només, en un nou pacte constitucional espanyol –el qual, desenganyem-nos, els permetrà de continuar mantenint fins i tot fronteres interiors per al nom de la llengua o per als mitjans de comunicació audiovisuals de llengua catalana-, a menys que mantinguem fermament el caràcter democràtic del procés amb un referèndum o una consulta com a mecanismes polítics innegociables i definitius. Per això, aquest 25 de maig no podem deixar marfondre una altra possibilitat d’enfortir popularment, amb els partits que festegen el procés, aquest blindatge necessari i imprescindible perquè ningú ens pugui estafar, des de dalt, la possibilitat d’un procés constituent que permeti d’avançar, lliurament i voluntàriament, cap al pacte constitucional que ha d’ancorar, federalment, Catalunya a Europa. Perquè els qui provenim de la tradició socialista volem lluitar per la justícia social amb les mateixes eines i condicions d’igualtat que tots els internacionalistes del món, això és, amb un estat propi, dreturer com els altres cap a l’abolició, destrucció o l’extinció, fins que “la Internacional serà el gènere humà” (Eugène Pottier, La Internacional).

Visca quina República?

Ban de proclamació de la República

“—Quan jo faig servir una paraula, va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu desdenyós, vol dir allò que jo vull que digui..., ni més ni menys.

—La qüestió, va objectar Alícia, és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.

—La qüestió, va tallar Humpty Dumpty, és saber qui mana..., això és tot.” (Lewis Carroll, Alícia a través del mirall)

Les possibilitats expansives i expressives de les xarxes socials han esdevingut un bon termòmetre per conèixer el marc referencial de la gent que hi escriu amb certa assiduïtat. I no cal esperar a dates més o menys significatives o assenyalades per adonar-se com hom hi confon o hi barreja sovint marcs conceptuals polítics que fan referència a espais territorials o geogràfics políticament força diferents i, de vegades, contradictoris o, fins i tot, en lluita. Potser de manera inconscient, a menys que no es tracti, és clar, de l’acceptació conscient del paradigma polític de l’estat espanyol vencedor i, doncs, mera submissió colonial del derrotat.

Tant és així, que fins i tot hom pot dubtar de quina república es tracta quan, un catorze d’abril, hom s’adreça a amics i coneguts i saludats amb un “Visca la República!”, perquè de repúbliques, se n’han intentat de proclamar i gestionar tant a Catalunya com a Espanya o França.

A casa nostra, a banda les proclamacions de l’estat català dins la república espanyola per Baldomer Lostau (5-7 març de 1873) i per Lluís Companys (Fets del Sis d’Octubre: 6-7 d’octubre de 1934), i les propostes de república tutelada pel Regne Unit (1712, en el marc del Cas dels Catalans de 1712-1714) i per França (1793, en el marc de la Guerra Gran de 1793-1795), hom coneix tres intents més o menys breus i efímers de república: la proclamada pels Braços Generals presidits per Pau Claris l’any 1641 (16-23 de gener), la instaurada per Napoleó Bonaparte el 1810 (8 de febrer de 1810-26 de gener de 1812) i la proclamada per Francesc Macià del 1931 (14-17 d’abril).

Tanmateix, els nostres dubtes s’esvaeixen plausiblement tan bon punt recorrem a fixar-nos en altres detalls, a priori menors, que acompanyen desig tan lloable de més d’un polític nostrat. Perquè segurament tothom estarà d’acord que no té el mateix significat un “Visca la República!” acompanyat d’una fotografia de Francesc Macià que un “Visca la República!” acompanyat d’una bandera de la Segona república espanyola; o un “Visca la República!” acompanyat de l’adjectiu “catalana!” que un altre de semblant acompanyat de l’expressió “Per la Tercera!” Cert, si a França estan en la Cinquena República, a Espanya encara no han instaurat la Tercera. Però a Catalunya, si és que no ens volem reconèixer en una futura Quarta, és perquè ens pertoca de proclamar, instaurar i gestionar, ara directament i sense tuteles externes, encara la Primera.

Hom pot qüestionar la importància de tot això, i encara més si pensem en la intencionalitat i la futilitat i la caducitat del que s’escriu en les xarxes. Tanmateix, quan hom s’adona que el fet o la qüestió, amb la foscor, la indeterminació i amb l’ambigüitat conseqüents, són detectables en tots els mitjans de comunicació, tant en els de missatge visual i oral com en els de missatge escrit, i que el tema ha merescut l’atenció i el tractament d’autors com Manuel Costa-Pau (Per una sintaxi nacional, dins El dia de la llibertat, d’Enric Pujol, coordinador, Editorial Llibres del Segle), tot plegat pren un altre caire, i encara més quan plomes i veus d’aquí s’atreveixen a pontificar i a escriure en els mitjans d’allà: perquè no és que de vegades hom no sàpiga a quin país es dirigeixen les afirmacions o les propostes dels nostres tertulians o articulistes o polítics, sinó que sovint hom no sap ni des de quin país s’hi dirigeixen. I no ser capaç de transmetre correctament a quin país hom viu, no és gaire assenyat, si més no per fer-se entendre allà i per ser comprès aquí, i per ser creïble a ambdós llocs.

En resum, de la mateixa manera que som conscients que, quan mengem, alimentem, tant o més que a nosaltres mateixos, també els productors dels nostres aliments -provinguin de l’agricultura transgènica o de l’agricultura ecològica, provinguin de l’horta empordanesa o de l’horta del Maresme-, també hauríem de tenir present que, quan parlem de Transició o Constitució o República o Monarquia... sense l’adjectivació “espanyola”, estem utilitzant un marc referencial que, si no es correspon conscientment i voluntàriament amb el sentiment de pertinença propi, esdevé establert, immutable, artificiós, postís, impostat, estantís, aliè, forà... com si estigués per sobre del bé i del mal, d’una manera semblant a com els súbdits de les colònies franceses o britàniques o espanyoles anomenaven país o pàtria a la metròpoli que els negava i els explotava en les colònies. I aital dependència mental acrítica, en el cas de l’esquerra que es deleix per mostrar-se autònoma del poder o del sistema fins i tot en les coses comunes o compartides, és imperdonable. Així que Visca la República!, una República que, com a bons internacionalistes, pretenem solidària amb els qui lluiten per la Tercera república espanyola, els quals es mostraran, amb tota seguretat i cordialitat, com a bons internacionalistes, solidaris també amb la nostra lluita per la República. I així, “Salvat en poble, // ja l'amo de tot, // no gos mesell, // sinó l'únic senyor.” (Indesinenter, fragment, de Salvador Espriu).

INDEPENDÈNCIA I TESI DELS BABAUS

 

“La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple).

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.”

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi ben il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888).

Un cop España, i els seus fidels mantenidors, han descobert (Diari de Girona: ANC: blanc de tir o Cleòpatra) que Mas i Junqueras no són líders de res, ans al contrari, mers instruments d’un poble que s’ha conjurat de manera espontània i racional per endegar un procés sobiranista transversal i suprapartidista, sobretot arran de la sentència del TC contra l’Estatut i del 10J de 2010, tampoc està tot resolt. Aquella concepció jeràrquica, corporativa i elitista de la política, que els predeterminava a la recerca d’un líder mal·leable, plàstic i dúctil a les necessitats de l’estat qüestionat i impugnat i als interessos de les elits de l’statu quo, no els permet, tampoc, de reconèixer la iniciativa popular en cap cas, sinó que els engavanya, encara més, en l’idealisme voluntarista de buscar i racionalitzar factors i causes nous i, un altre cop, aliens o externs al moviment mateix. I ho resolen amb la substitució de Mas i de Jonqueres, que passen a ser mers titelles, mers instruments, mers polítics captius... de les voluntats populars, per tot de succedanis que podrien fer la funció que ells atribuïen a aquelles personalitats falsament demiúrgiques a les quals s’arrapaven fins fa poc com les tenalles al ferro roent. Així, l’escola, TV3, Catalunya Ràdio... no sols tenen, segons aquests espanyols i catalunyesos, la voluntat, sinó fins i tot la capacitat i la missió, de violentar la consciència -que només pot ser passiva i amorfa com una esponja, és clar- dels ciutadans ingenus, en el sentit d’inocular-los identitarisme, insolidaritat i nacionalisme. En resum, el moviment nacionalpopular per la independència de Catalunya ja no deu la seva existència a l’engany, el rentat de cervell i a la manipulació de les consciències febles i passives dels ciutadans per part dels seus dirigents i partits -la qual cosa sembla que considerarien com a llur funció natural i legítima, fins i tot-, sinó per un paper suposadament espuri i innoble dels instruments socials, col·lectius i públics de cohesió, educació i formació, la qual cosa ja no els semblaria tan bé.

Es tracta d’una tesi que té els seus fonaments: quins són els papers de l’escola i dels mitjans de comunicació, de l’educació i de la informació, sinó la cohesió social en societats escindides en classes i la socialització d’uns valors i d’unes actituds d’aparença neutra i universal? Tesi que ha resultat cara, d’altra banda, a l’esquerra: hipotitzar un poble suposadament o consideradament manipulat, ha permès i permet, a totes les direccions polítiques, d’emmascarar els seus errors tàctics i estratègics, dissimular els fracassos i les derrotes darrera una causa externa intractable i irresoluble i, cosa pitjor, evitar la presa de decisions conformes al primer objectiu de qualsevol esquerra després de Marx, com és l’assoliment del poder polític. Oblidant, sospitosament els qui encara fan professió de fe marxista, que el motoret, i doncs les causes, de cada cosa, és a dir, tant de les victòries com de les derrotes, és a l’interior de cada cosa mateixa, i que la història, com ens recordava Brecht, la fan les masses, amb  prejudicis i ignoràncies inclosos, els quals la praxi resoldrà d’altra banda.

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

I quin tuf de resclosit, d’impotència insuperable i d’escassa autoestima, no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant, babau, ramat... o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, llamp me mau, la dreta i la burgesia catalanes!

En qualsevol cas, la tesi falla per la seva pròpia base, que està fonamentada en una escissió entre savis i ignorants, religiosos i llecs, dirigents i dirigits..., la qual, sobretot en pretendre-la unilateralment com a perpètua i definitiva, no deixa de ser ben irreal i idealista. A menys que no donem per bona, és clar, la dita que fa: al país dels cecs, el borni és el rei.

Per què hi ha una pregunta que aquests mantenidors vergonyants de l’espanyolisme no es fan mai: com s’ho fan per aconseguir de sentir i pensar que ells no formen part de la idiotesa que, segons ells, s’ha emparat de la majoria de la societat catalana? Quins antibiòtics prenen, si no és el mer espanyolisme en el qual no es volen reconèixer, per romandre immunes a tant d’engany, a tanta manipulació... des de fa uns trenta-cinc anys? En definitiva, qui ha educat aquests educadors tan savis entre una multitud tan idiota? I per reblar-ho, no es pot ser ramat d’un altre pastor en la colla dels contraris a la independència?

SILENCIS FEDERALS INCÒMODES, PERÒ EIXORDADORS

Mia Wallace  –No els odies? 
Vincent Vega  –No odio què? 
Mia  –Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes? 
Vincent  –No ho sé. És una bona pregunta. 
Mia  –Així és com saps que acabes de trobar algú especial.
Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci! 
Vincent  –A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tots just ens hem conegut. 
(“Silencis incòmodes”, Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n’hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d’origen d’altra banda, no n’hi ha hagut mai, ni n’hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se’n, mentre el tremp nacionalista de l’estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s’han sentit mai, o quasi, si més no fins l’any 2010; no ja per blindar la llengua, en l’ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d’una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, “deixeu fer, deixeu passar”, fins al punt d’acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del LAPAO, sí; denúncies i fronts universitaris contra l’ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d’esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradeix la univocitat des de l’arrel!

Per això podem dir que els silencis d’aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d’esmena, ni creure’ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l’oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l’atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d’ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d’Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l’espera que l’estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a fer-se amb les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l’ús i l’abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux -segons Rovira i Virgili- Tu es Petrus, “Tu ets Pere (pedra)” (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l’Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l’havia anomenat Ecce homo, “Ací teniu l’home!” (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l’any 1905 Vallès i Ribot s’adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l’any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat” (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d’aixoplugar tot el republicanisme d’esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l’autonomia política d’un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d’espines federal, sobre la persecució d’allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s’ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap el mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).