dimarts, 17 de juny del 2014

Que no t'agafin distret!



N’hi ha hagut prou amb l’abdicació de Joan Carles I d’Espanya perquè aquells que són més recalcitrants a explicar-nos quin és el seu somni nacional per al 9N, s’apuntin a tot drap i estesos a una Segona transició espanyola encarrilada i domenyada per les elits politicoeconòmiques hispàniques. Tant li fa si és en clau felipista, com proposen els republicans del PSC, com si és en clau de Tercera República Espanyola, com proposen els republicans d’ICV. 

Després d’un any de sentir parlar de l’”órdago” sobiranista, ja tocava, ja, que poguéssim parlar de la torna: el vaitot realment espanyolista sota l’aparença de vaitot monàrquicofelipista. El que ben pocs pensàvem és que els sortís tan bé a embardissar encara més la mal sargida i mal recosida unitat catalana cap al 9N. Ara amb un relleu monàrquic que ningú ha dit que fos ni pogués ser renovador ni federalitzant, ans al contrari, segons les primers paraules del premonarca, ara amb una Tercera República Espanyola que ningú ha dit que fos ni que pogués ser contrària a la “indisoluble unidad de la nación española”, ans el contrari, gent i partits casolans han picat l’ham del vaitot espanyol i espanyolitzador, aquell que creu que Catalunya no és una nació i que permet justificar, per exemple, el darrer desembarcament organitzatiu d’un partit espanyol com Podemos a Catalunya, com el PP o la UPyD, és a dir, pensant-nos part de la seva nació espanyola. A menys, és clar, que el motiu fos de donar cobertura ideològica als espanyols residents a Catalunya, la qual cosa no sols seria contradictòria amb la seva posició verbal antiidentitària, sinó que fins i tot suposaria un tractament privilegiat respecte dels espanyols residents a França, per exemple.

El cas és que alguns catalans, en lloc de solidaritzar-se amb les voluntats republicanes sorgides a Espanya i aprofitar-ho per establir els pactes de col·laboració mútua per a la constitució de la Tercera República Espanyola i de la Primera República Catalana, no sols no han fet bandera de la República Espanyola, oblidant in aeternum la seva versió de la catalana, sinó que fins i tot han gosat perdre el temps a teoritzar sobre la tricolor per justificar-se, fins al punt que alguns fins i tot han caigut en el ridícul de provar d’amagar-ne l’espanyolitat fent-ne una bandera més universal que no pas espanyola. És a dir, fent-ne un equivalent petit, massa petit penso, d’aquella tricolor francesa que el gremi de barbers imposà, d’esquitllentes, a totes les portes de les barberies espanyoles o d’aquella Marsellesa que saben cantar fins i tot els que no saben l’Himne de Riego

I és clar que aquesta bandera representa uns valors diferents i allunyats de la monàrquica. I que els espanyols han de poder decidir entre Monarquia i República, i és clar. I que el catalans, mentre hi siguem, també voldrem decidir. I tant que sí! Però no podem confondre les coses, i abocar-nos avui a una lluita per una República espanyola sense republicans disposats a lluitar per la nostra, i menys en un moment en què els catalans, de dretes i d’esquerres, ens hem conjurat en un compromís històric per arribar al 9N, perquè no ens hem mobilitzat per perdre’ns i enredar-nos en un vaitot espanyolista l’objectiu del qual és una Segona transició espanyola que renovi el consens de la “indisoluble unidad de la nación española” -que no ha qüestionat mai cap espanyol, de dretes o d’esquerres, monàrquic o republicà-, al servei de les elits hispàniques de sempre, sinó per construir la Primera República Catalana, amb bon veïnatge amb la Francesa i amb l’Espanyola, ei, si pot ser!